9

Ramon Lleonard tornà a preguntar:

—Tardaren molt de temps a madurar-te les cireres dels peus?

—Sí. No podria dir amb exactitud quin temps varen tardar. Johann em deia que fer l’amor amb mi era com fer l’amor a un poll. Entre els seus braços tremolava com les fulles del poll, però no sabia si era de por.

—Ho he entès bé? Podies haver tremolat d’alegria.

—No. La mica de felicitat que vaig sentir vora Johann era trista. No sé si vaig arribar a trobar una certa voluptuositat al patiment que em venia d’ell. Mai, ni un sol dia, vaig oblidar que em tenia segrestada, que em podia morir dins aquell forat, que ningú no cercaria el meu cadàver. Aquell amor podia esser sublim, però només era una màscara. També vaig ser-hi la més infeliç. Era com si m’haguessin tret fora de la vida. Vaig arribar a creure que la llibertat a què aspirava era un somni. Tot plegat un enigma.

—Per què, un enigma, si tot és tan clar?

—Tot és tan clar? Odiava aquell home i alhora sentia la necessitat de percebre que m’estimava. Ell sabia el meu odi. Deia que la meva personalitat era molt forta. I li contestava: «Però depèn de tu…». No és un enigma? Plegats vàrem viure una fantasia obscura, estranya.

El jutge tornà a treure el tema de l’exposició. Comparegueren de bell nou els monstres dissecats: els anyells siamesos units per l’espatlla, el conill de dos caps, els porcs… Són els nostres contemporanis, havia dit Johann. Mirà Helena. Era com si li hagués clavat la mirada a l’interior dels ulls. Pensava: Tots tenim un somni pendent, mentre Helena tatarejava les primeres notes del piano —Silenciosa nit, la fantasia que escriví l’oncle Andreu Martí.

Ramon Lleonard no gosava a interrompre aquell somni. Finalment es decidí a preguntar:

—Em permetràs que et faci una pregunta inquietant?

—No ho són totes?

—M’agradaria saber si de cert vares pensar que podies ser la peça que faltava a la col·lecció de bèsties dissecades. Potser ho pensares aquella nit en què fugires del gabinet com embogida: Johann et va fermar pels braons, et segellà la boca. Tu cridaves. Vares témer que et pogués assassinar? Hauria pogut fer servir qualsevol estratègia. N’hi ha tantes… Un ésser humà en la col·lecció d’animals dissecats, entre les rates, el cérvol, el goril·la… Ara tindries els ulls de vidre.

—Sí, en més d’una ocasió vaig tenir por que m’assassinàs.

—No ho hauria fet. Estava enamorat de tu.

—Jo també ho estava d’ell.

—I no tenies por?

—Podia succeir que m’amputàs els membres i fes plastinitzar el tronc. Li era suficient el tronc dissecat d’una dona amb què poder follar cada nit? Li seria més còmode. I no tindria els problemes que li procurava el meu segrest. Ni crits, ni plors, ni el treball de portar-me menjar. Hauria pogut ser una solució. Em va parlar d’un metge alemany —Gunther von Hagens, es diu— que havia descobert un nou sistema de conservació dels cadàvers. Em vaig afigurar que Johann estava disposat a portar-lo a l’illa. El volia convèncer d’exposar els cossos humans impregnats de resina sintètica i silicona que havien voltat arreu del món —Londres, París, Nova York, Barcelona, Buenos Aires, Lisboa— a la seva galeria d’art. En algun d’aquests llocs els jutges havien considerat un escàndol l’exhibició de disset éssers humans dissecats i l’havien prohibit. Me’n va portar fotografies i els miràrem. Li interessaven els meus comentaris. Es deia en secret que eren els cossos de disset xinesos sentenciats a mort i executats.

—En algun moment et vares sentir sentenciada a mort?

—M’hi sentia cada dia, cada nit. I alhora follava amb l’individu que m’havia dictat la sentència. Ningú no sabia com el doctor Von Hagens havia obtingut aquells cadàvers. Johann va posar molt d’esment a l’hora de llegir les tècniques de plastinització —els fluids corporals són reemplaçats per sòlids durables; els greixos i els líquids, substituïts per silicona—, perquè pensava que es podia fer quelcom de semblant amb els monstres del gabinet de l’oncle Andreu Martí.

—Probablement pensava que podia fer el mateix amb el teu cos.

—Vaig arribar a creure que la mort podia significar la llibertat.

—Arribares a desitjar la mort?

—No. En cap moment vaig perdre l’esperança d’escapar-me de l’enfony en què estava tancada. No sabia com me’n sortiria, però sabia cert que arribaria el dia en què podria fugir. Era quan estava més trista.

—Perquè l’esperança és amarga?

—Johann volia construir un ésser a la seva mesura, modelar una dona segons els seus deliris, i em deia que, per a ell, això constituïa l’única raó de viure. Era conscient que tenia una certa dificultat de relació amb les dones. Ho evidenciava el fracàs del seu matrimoni, el lligam d’amor-odi que tenia amb la seva mare, dona Apol·lònia Vives, la protecció desmesurada de Dovima, l’antiga criada. Volia modelar la dona que imaginava a partir de la nina que havia segrestat. «Només et vull a tu», em deia. «No en vull una altra». I m’advertia que, si m’escapava de l’amagatall, es mataria.

—No deia com ho faria, això de matar-se?

—Però deixava que m’imaginàs una gamma de possibilitats. Agafaria una corda i es penjaria pel coll a la branca d’un arbre, es llançaria al mar des d’un penya-segat, es tiraria a les rodes del tren, s’empassaria una capsa de dormissò, s’allargaria en una banyera d’aigua calenta i es tallaria les venes dels canells…

—I sabries dibuixar-ne el perfil, de la dona que volia construir?

—No. Tampoc no sé si ell tenia clar com volia que fos. Només puc dir que era malfiat en extrem, i gelós, i… No sé si l’apreciació que feia de la realitat era errònia. Però sempre vivíem encarats a la mort: si de cas m’escapava, se suïcidaria; si a ell li succeïa una desgràcia i no tornava a l’amagatall, acabaria morint-me de fam, de solitud… La mort, com una ombra.

—I, això no obstant, vares creure que t’escaparies…

—Intuïa que vindria el moment de fugir. No era capaç d’imaginar com seria, però pressentia el futur, no el preparava. Podia afigurar-me que corria pel carrer, que cantava, que em parava a parlar amb els veïns, que corria cap al mar. No em vaig morir perquè vaig adaptar-me contínuament a l’inesperat. Encara era un infant quan em va segrestar, i vaig passar a esser una adolescent, i després una dona… No em vaig morir. És important, això? No em vaig morir.

—Ara pens que hauries de tenir una reacció més eufòrica.

—No en sóc capaç. Els metges diuen que el meu cap no s’ha alliberat del segrest. És com si encara visqués a l’interior de la gàbia. Un dia…

A Helena li tremolava la veu. Era difícil que parlàs de determinades qüestions sense que tornàs a comparèixer la sensació de pànic. La gàbia…, un lloc que simbolitzava un espai secret, la cambra misteriosa: la porta que conduïa als records més obscurs. No s’atrevia a parlar-ne al jutge. Va tancar els ulls i es féu l’adormida. Li havia vingut a la memòria el dia en què Johann havia portat al refugi el catàleg d’unes figures humanes de silicona, elàstiques i suaus, que reproduïen amb realisme extrem el cos amputat d’una dona. Li havia explicat que es venien amb tres tipus de vagina: amoroses i suaus, més amoroses i, encara, molt més amoroses i suaus. Només era el tronc d’una dona bella, sense cuixes, ni braços, ni cap, construïda de goma: els pits tensos i càlids, la cintura, el ventre… Era l’últim producte per als amants del bòxing: aquells que s’agraden de fer l’amor amb dones mancades d’algun membre, que els ha estat tallat quirúrgicament. Li havia parlat d’una pel·lícula que explica la història d’un metge boig que amputa les cames a l’amant perquè no tingui la possibilitat de fugir amb un altre. També, d’altres històries d’homes que s’emporten una jove a casa i prenen la beguda que els ofereix en una copa de vidre sense malfiar-se d’ells. La jove es desperta sobre una taula de dissecció. Les cames i els braços tallats encara es mouen sobre el trespol. Els monyons suturats no tenen força, incapaços d’oposar resistència a l’home que la viola de manera frenètica.

—No m’has dit per què Johann va portar aquell catàleg. Ni per què et contava les històries macabres.

—No sé si li hauria agradat tallar-me les cames i assegurar-se que no tindria la temptació d’escapar-me.

—Te les tallava cada dia, les cames. I et reduïa a una cosa minúscula, un cos amputat amb què poder follar.

—El catàleg era ple de cossos sense cames, ni braços, ni… Una varietat de troncs humans: els pits tensos, la vagina suau i amorosa. Vaig tenir por. La mateixa por de sempre.

—Però ara ets lliure. No t’adones que és mort?

—Sí, és mort. No sé si hauria de portar dol, en certa manera formava part de la meva vida.

—Ell volia que tu morissis al seu costat, sota les pedres. Les excavadores fitoraren les mordales a les cases d’Aubarca. Les parets se’n vingueren avall i obriren la bretxa. I pogueres fugir de l’infern. Tu volies escapar-te’n?

—Sí, però tinc por. Em fa por viure en un món que m’és desconegut. És com si se’m fonguessin els ploms, sap? És com si no hagués sortit de la gàbia…

Tornaren a callar. Ramon Lleonard li agafà les mans entre les seves. Helena, de principi, les retirà de manera instintiva, com si no hi acabàs de consentir. Després deixà que les retingués, les mans, i tornà a tancar els ulls.

—Tens les mans fredes.

Helena va dir, però era com si parlàs un autòmata:

—Potser, amb tant de temps de viure sota terra, se’m va gelar la sang. Ara la tinc freda com les serps.

La conversa acabà, aquell horabaixa, entre ruïnes. Helena, tot i els esforços que feia a fi de mantenir un cert domini sobre les emocions, era a punt de perdre el control. Va aclucar la vista i deixà caure les mans sobre els llençols, el gest cansat. El jutge va pensar que, tot i que feia més de dues setmanes que havia començat a entrevistar-la, des que havia comparegut de manera inesperada en un convent de monjos i els metges havien decidit mantenir-la ingressada a l’hospital, encara no havien encetat el tema que realment li interessava, convençut que, rere l’expropiació de les terres d’Aubarca i l’enderrocament de les cases, hi havia un assumpte de corrupció política. Ramon Lleonard investigava un seguit de delictes presumptament comesos per una colla de polítics locals que havien extorsionat Johann, l’havien obligat a vendre les terres amb el pretext que els eren necessàries a fi de dur endavant un projecte de construcció de vivendes de luxe que esdevindrien l’emblema de la ciutat i les havien requalificat —de preurbanitzables havien passat a ser urbanitzables— abans de revendre-les a una empresa de construccions que, tot i que havia fet una oferta molt més baixa que altres participants en el concurs públic, li fou adjudicada la venda. D’aquesta manera l’administració renunciava a una quantitat de diners que hauria anat a parar als comptes bancaris oberts en un paradís fiscal a nom d’aquells que havien ordit l’entramat. La finalitat de l’empresa constructora era edificar unes cases de disseny en un barri residencial a l’ombra del monestir de Santa Maria de l’Olivar. Tot era previst: les cases de luxe rodejarien el pinar de l’Àngel, aquell espai que havia creat l’oncle Martí quan tornà de París, tot de pins afilerats, ni que fos el bosc d’un gegant. El barri seria un oasi tranquil, un petit paradís al marge dels renous de la ciutat. El disseny respectava la séquia, que seguiria el seu curs entre els jardins públics, integrada al projecte urbanístic: una deixalla del passat medieval en un entorn modern, tot de línies rectes.

Ramon Lleonard treballava en la investigació d’una sèrie de delictes imputables a aquells polítics que havien extorsionat la voluntat de Johann fins a fer-li vendre la terra. Probablement li havien fet xantatge. Qui s’havia encarregat de fer la feina bruta? Després, havien requalificat els terrenys i els havien tret a subhasta. Finalment, de forma inexplicable, els havien venut al qui havia posat el preu més baix. El jutge era a punt de tancar el seu treball, tot i que li faltava aclarir alguns extrems i lligar alguns caps, quan de sota terra, per una bretxa que havien obert les pales excavadores, comparegué una dona jove que explicava una història estranya, desconcertant.

Aquell dia estava de guàrdia i, tot d’una que va rebre l’informe de la policia, va córrer a l’hospital disposat a mantenir una llarga conversa amb la jove desconeguda.

Li va dir:

—Quan la policia m’ha fet arribar l’escrit estava de guàrdia i m’ha correspost atendre el teu cas: el d’una jove que diu que ha viscut segrestada durant més de set anys.

Ella va respondre:

—Així que ha vingut perquè estava de guàrdia?

Li interessava que cregués que era allí perquè l’atzar l’hi havia portat. Hauria d’investigar el seu drama, però també volia saber fins a quin punt el desenllaç d’aquell segrest estava connectat amb els delictes de perversió urbanística que portava entre mans. Per aquells dies l’illa era un niu d’escàndols. Arreu es parlava de corrupció, de llicències il·legals, de tràfec d’influències, de malversació de fons públics, de falsedat documental, de suborns… Era l’aire del temps, irrespirable, i els monstres, els nostres contemporanis. La classe política tenia por de caure en les urpes de la investigació judicial: els fiscals treballaven a escarada, exalts càrrecs eren conduïts emmanillats als calabossos de la comissaria, els jutges els feien esperar, abans d’interrogar-los, tot el temps que els permetia la llei.

Perillava l’estabilitat. Percebien que les cadires començaven a trontollar. La gent que ocupava llocs de responsabilitat es considerava imprescindible. La policia analitzava milers de documents, verificava comptes bancaris i intentava saber d’on havien sortit els diners amb què alguns responsables polítics havien pagat els béns immobiliaris que havien adquirit de forma voraç. Arreu apareixien forats negres.

—L’illa fa olor de diner negre —algú va dir.

La policia recorria les joieries i les botigues de luxe. Portava fotografies dels familiars i amics íntims d’aquells exalts càrrecs i preguntava si la coneixien, la gent de les fotografies, si podien identificar-la entre els seus clients, si podien dir què havien comprat, si pagaven en efectiu i amb quin tipus de bitllets ho feien. Tot era controlat fins al més ínfim detall. Els fiscals creien que la malversació de diners públics havia caracteritzat molts d’anys de govern i estaven disposats a clarificar per on s’havien fos. Sovint els sumaris es filtraven a la premsa. I els jutges se servien dels «penedits», disposats a col·laborar amb la justícia a canvi de la reducció de penes, a fi de recaptar informació. Algú, com qui cerca treure-li importància, havia dit:

—Però això només són petites, insignificants desgràcies provincianes.

Un altre dia, després de molt de temps des que havien anat a les platges de Formentera, Johann li proposà de sortir a sopar en un restaurant de l’interior de l’illa, un lloc recerat, gairebé secret, sobre un pujol des d’on podien veure la ciutat i el port puntejats de petites llums. Li portà un vestit, unes sabates i altres peces de roba amb què abillar-se, aquella nit. A Helena li va fer il·lusió i es va passar el dia retocant-se els cabells, perquè volia sentir-se atractiva i bella, quasi tan atractiva com aquella dona que tenia un amant i que habitava en una planta baixa, molt a prop de la casa on havia viscut amb els pares. Johann li portava al refugi revistes de cine il·lustrades amb fotografies de les grans estrelles de Hollywood, el pentinat de les quals aquella tarda va tractar d’imitar.

Partiren en el cotxe, quan ja era fosc. Només a una distància de vint quilòmetres, sobre un turó, el restaurant ocupava el que havien estat les dependències d’unes cases antigues, que antany habitaren senyors i masovers. L’antre era fosc, només il·luminat per una sèrie de llums ocults entre les voltes i unes espelmes sobre les tovalles de fil al costat d’unes flors. Els indicaren una taula, en un cantó de l’estança, vora una finestra, que Johann havia reservat per telèfon. Helena somreia. Després girava els ulls a través dels vidres i observava els camps de nit, les teulades del poble esteses pel coster. Clarejava la lluna sobre el paisatge. Lluny, la ciutat i els seus rastres de llum infinita.

Johann va dir:

—T’agrada, el lloc? L’he elegit perquè t’hi sentissis bé. Les ombres de la nit, la lluna clara, les cases del poble.

—Només em sent bé quan puc sortir de la presó que em limita la vida. Aquí podria ser-hi feliç, si fos capaç de creure que hi sóc lliure.

No va respondre. Johann esperà que vingués el cambrer, que els presentàs la carta, que els portàs un aperitiu. Després, alçà la copa:

—Pel teu somni de llibertat. No ho saps, que sempre és un somni?

Ara fou Helena qui no va respondre. Varen sopar sense presses, però parlaren poc. No parlaren d’ells. Es limitaren a alguns comentaris sobre la casa i la decoració: els mobles, els quadres de les parets, les cortines. Havia estat rehabilitada amb un gust exquisit per un alemany que la comprà als fills dels vells senyors, esbandits un per ací, l’altre per allà, i barallats entre ells. Va costar dies i treballs que es posassin d’acord, perquè alguns ni volien parlar-se. El nou propietari invertí molts diners a reforçar l’estructura, treure les humitats, enrajolar-la de nou, restaurar l’embigat, eixalbar les parets. La casa esplendia ni que fos el palau secret d’un príncep, voltada d’arbres vells i jardins amb degotissos d’aigua que només se sentien quan la gent que havia acudit al restaurant parlava en veu baixa.

Johann va dir:

—No sé si m’agradaria que les cases d’Aubarca tinguessin un final com aquest.

—Que es convertissin en un restaurant de luxe a mans d’un alemany?

—Faré el que pugui a fi d’evitar-ho, encara que em diuen que no hi ha cap més solució. Però no permetré que ca nostra es converteixi en un menjador de guiris, per molts diners que tinguin.

—Per què?

—Entre aquelles parets s’esdevingué la història de la meva família. No la vull vendre a un alemany. És la història d’una gent estranya, convençuda que el seu era el millor dels mons posibles.

—N’estàs orgullós?

—No, però és la meva història. És plena de contrasentits i d’absurds.

Tornà a fer-se el silenci. Al piano, un músic tocava una balada. En una taula prop de la seva s’hi asseia una parella jove, home i dona. Helena només els veia de perfil, però de sobte tingué el pressentiment que aquell jove era el fill de la florista, en Miquel. Només el guanyava de tres anys i una tarda, perquè era el dia dels enamorats, li havia regalat una rosa. Ara quasi tenia la certesa que era en Miquel. És ell, és ell, es deia a si mateixa.

Ben segur que és ell. Només feia dues setmanes que li havia regalat una rosa, aquell matí del segrest, i li havia demanat si estaria disposada a festejar amb ell d’amagat. Li havia dit que havia de pensar-ho. Però la rosa s’hauria assecat al prestatge de la seva cambra. El mirava de través, com de reüll, a fi que Johann no s’adonàs que tenia els ulls posats en aquell jove. Però estava segura que era en Miquel, el fill de la florista. En passava tots els dies, quan anava i tornava de l’escola des de la casa de les heures, ran del torrent. En Miquel és aquí i hi és amb una dona amb qui potser té una relació amorosa, pensava. No s’atrevia a mirar-lo. Hauria volgut aixecar-se de la cadira, deixar el sopar de banda i dir-li que no era morta, que, encara que havien passat molts d’anys, no l’havia oblidat. Ni s’havia tret del cap la proposició d’amor que li havia fet. Eren uns infants, llavors. Però el matí en què pujà al cotxe de Johann va apagar-se el foc que tot just havia començat a encendre’s. O, potser, va extingir-se amb lentitud, mentre arribaven les notícies de la seva desaparició, quan ja tenien per cert que la trobarien a qualsevol lloc —un femer, un abocador d’escombraries, un pou— sense vida.

No va saber si Johann havia percebut el seu nerviosisme, però s’adonà que estava intranquil, freturós d’alçar-se de la taula i partir d’aquell lloc, ni que se sentís observat de lluny. Potser hi ha càmeres que enregistren els gestos dels clients —va pensar Johann—, i tot allò que succeeix a l’interior de la casa. Nosaltres hem vingut aquí perquè volíem passar desapercebuts i potser ens han fotografiat de manera contínua. Finalment es va dir: Els alemanys no són de fiar. Però aconseguí que Helena no s’adonàs del seu desfici, mentre dissimulava un estrany sentiment d’incertesa. Potser, de por.

Demanà el compte i accelerà el final del sopar.

—Has acabat? —preguntà amb una certa vehemència.

—No, però puc donar-ho per fet. Què et passa?

—No em passa res. Però he tingut una sensació estranya.

Helena deixà el cobert al plat, va beure’s la mica de vi que quedava a la copa i féu el gest de partir, mentre Johann posava els diners que marcava la nota en una petita cartera de pell. Llavors s’apartà de la cadira, començà a caminar i es dirigí al jove que seia a la taula del costat.

—Perdoni’m, no els voldria interrompre. Però tinc la percepció que ens coneixem. Es diu Miquel?

El jove va posar-se dret. Johann era a punt d’agafar-la per un braç i treure-la a fora d’una estirada. No ho féu.

Aquell jove va dir:

—Sí, em dic Miquel. De què ens coneixem?

—Fa alguns anys, no sabria dir quants, passava tots els dies per davant la botiga de flors de la seva mare. Un dia…

—S’equivoca. La meva mare no va tenir mai una botiga de flors.

—No? I es diu Miquel?

—Sí, em dic Miquel. Però la meva mare mai no va tenir una botiga de flors. Em sap greu, però no sóc el Miquel que cerca.

—Dispensi, doncs, l’atreviment. Hauria dit que…

—No es preocupi.

El jove es va tornar a asseure. Helena continuà, al costat de Johann. Arribaren al cotxe. Era nit fosca. L’havia agafat per un braç i l’estrenyia amb força, a punt de massacrar-la, de tanta ràbia que havia concentrat. Ella, no obstant això, no va tenir por. Durant tot el camí va cridar, exaltat. Cridava i es mossegava les dents, alhora. Li deia que la seva actitud hauria pogut provocar una catàstrofe. Perquè l’hauria assassinat, si s’hagués atrevit a contar el detall més insignificant referit a la situació en què vivien. Llavors s’hauria suïcidat, tanmateix, perquè la vida no tindria sentit si ella no hi fos.

Havia conduït excitat, sense deixar de parlar ni un instant, cada cop més salvatge. Arribaren a les cases d’Aubarca. Sobre la porta, el finestral il·luminat i obert. Al centre, l’ombra de dona Apol·lònia, expectant, a l’espera que vingués el fill. El cotxe entrà a la cotxeria, però la senyora no va deixar que paràs el motor. S’alçà de la cadira de rodes i va dir, en un crit:

—Johann, vine! He de parlar amb tu.

Ramon Lleonard havia fet que la infermera tancàs les persianes de la cambra, fes córrer la cortina i deixàs l’habitació submergida en una penombra vaga, propícia a la quietud. Sabia que eren al començament de la història, que el relat d’Helena podia contenir alguns indicis imprescindibles que haurien d’incorporar-se al sumari i no volia perdre’s ni un sol matís. Per fortuna, havien arribat al començament.

Li preguntà:

—Així que aquell jove es deia Miquel, però no era el fill de la florista?

—Va negar-ho. I, no obstant això, vaig pensar que mentia. Només fou un pressentiment. L’havia observat amb detall, quasi en secret, durant el sopar, des que havia entrat al restaurant acompanyat d’una dona, que no vaig reconèixer, però que em féu pensar si seria una de les meves companyes de classe.

—Hauries estat afortunada, si arriba a esser el fill de la florista.

—No em sé imaginar què hauria passat, si de cas aquell jove que sopava a prop nostre arriba a identificar-me. Hauria estat meravellós o, potser, hauria estat tràgic. Johann era imprevisible.

—Portava una arma, una pistola, per exemple?

—No ho sé. Potser portava una pistola en una butxaca de l’americana, però no la vaig veure.

—Si tenia una arma, era una arma secreta. No en tenia el permís.

—A vegades parlava com si portàs una arma: era enèrgic, tan segur que estava d’ell mateix. No sé si la portava dins el cap, l’arma.

—Però entre Johann i el presumpte fill de la florista no hi va haver cap paraula. No es parlaren entre ells?

—No. Ell estava nerviós. L’emprenyava que no facés cas del seu advertiment. M’havia previngut, però no vaig suportar passar de llarg per davant el jove que, potser, havia estat el meu amic.

—Però no era el fill de la florista. Et va dir que no era el Miquel que cercaves.

—L’havia observat durant tot el sopar. En tenia la certesa. Em pensava trobar l’adolescent enamoradís i alegre que m’havia regalat una rosa d’amagat de sa mare, pocs dies abans del segrest.

—És evident que no era el Miquel que cercaves.

—No sé si vaig suplicar-li amb els ulls perquè digués que no em coneixia.

—I creus que ell ho va entendre?

—No ho sé. Sempre me’n quedarà el dubte.

Hi va haver una pausa. A mesura que la relació de la història entrava en un laberint fosc, tot d’ambigüitats, Helena es mostrava tensa, nerviosa. Tenia les mans tancades i estrenyia els punys, ni que cercàs aferrar-se a una estaca, perduda en un caos. Hauria volgut tancar els ulls i adormir-se durant hores i dies. Era com desaparèixer del món i fugir cap a un lloc incert, vers un paisatge desconegut. Caminar per un bosc espès i perdre’s més enllà de l’ombra misteriosa, sola. Ara s’adonava que només li agradava estar sola, perquè havia perdut el gust de viure a prop de qualcú altre.

Ramon Lleonard encara s’atreví a preguntar:

—Aquella nit, quan arribàreu a les cases d’Aubarca, poc abans de ficar-vos al vostre refugi, vàreu sentir la veu de dona Apol·lònia Vives que ordenava al fill que pujàs a veure-la. Us havia esperat ran de la finestra, asseguda a la cadira de rodes. En adonar-se que el cotxe arribava, féu un crit i manà que Johann acudís a parlar amb ella. És important subratllar que la senyora descobrí l’acció criminal del fill. Tu saps de què parlaren?

—No. Em féu entrar al forat amb pressa d’anar-se’n i pujà a les cambres que ocupava la mare. S’hi està molt de temps, fins a la matinada. Quan vingué, em portà un poc de menjar, però era per dir-me que dona Apol·lònia Vives havia mort aquella nit, d’accident.

Johann l’obligà a entrar ràpidament al refugi, entre quatre murs subterranis. Cobrí l’entrada i pujà a les estances familiars. La senyora l’esperava furiosa, dolguda de veure que el seu fill era un delinqüent. Potser, un monstre. Les paraules de dona Apol·lònia varen ser terminants, dures. Molt a prop d’ella, Dovima observava la tempesta disposada a intervenir quan fos necessari, silenciosa, ni que fos un taüt.

—Què hi fas, aquí? —preguntà.

—M’has dit que vingués, que volies parlar amb mi. Què vols dir-me, a aquestes hores de la nit? Estic cansat.

—Havies de fer pujar la dona que amagues al fons de la cotxera. Quin temps fa que l’enterrares viva: cinc, sis, set anys…?

Johann va respondre, però ho féu esporuguit. Potser mai no havia deixat de tenir por a la mare.

Va dir:

—De què parles? El teu cap és ple de fantasies horribles. Em fas por, mare. Per què em fas por? No puc consentir que em facis por.

—No m’enganyes. Feia molt de temps que en tenia la sospita i, a força d’observar-te, he acumulat una mala fi d’indicis. M’hauria agradat més no trobar cap prova. Aquesta tarda, just havies marxat, he volgut tocar-ho amb les mans. He fet que Dovima em portàs allà a baix i en un racó de la cotxera he descobert el teu nínxol secret. Durant anys aquesta jove ha suportat la infàmia. No hi ha res que pugui reparar una agressió tan violenta. M’enrecord d’aquell temps en què els helicòpters voltaven sobre les nostres terres, alhora que la televisió anunciava la desaparició d’una nina. Perquè era una nina, quan vares robar-la. Tenies un volkswagen de color blau marí. Ho has oblidat, això? Els mirava amb esglai, els helicòpters. Eren mosques metàl·liques, repugnants. Una violació del nostre cel, alhora que tu forçaves un infant entre aquestes parets.

—Però només és una invenció del teu cap. Digues què t’ha portat a aquesta bojor, mare? El teu fill no és un segrestador, ni ha violat ningú, ni… Per què m’atribueixes aquests crims?

—No m’enganyis més. No m’enganyis. M’és difícil d’imaginar el temps que ha passat a davall terra: la fondària dels dies, les hores incorruptes, el sarcasme d’esser jove a l’interior d’una tomba.

—Per què he d’esser víctima dels teus deliris, mare? Per què? No t’adones que desvaries, que el cap se t’omple de boires i núvols?

—No són desvaris. Ara sé que he viscut entre monstres: el conill de dos caps, els dos porcs afegits per l’extrem del ventre, el vedell que tenia una pota plantada enmig del front… Dissecats en un racó del gabinet de l’oncle Andreu Martí. I tanmateix són els nostres contemporanis.

—Per què em fas tant de mal, mare? Què hi guanyes? No suportes la innocència del teu fill? No la suportes.

—No puc suportar que el meu fill es comporti com una bèstia. Aniràs a cercar la jove que tens segrestada i la’m portaràs. M’agradaria fer-li algunes preguntes.

—Només és una invenció teva. No t’adones que em fas patir, en veure’t tan boja?

Dona Apol·lònia fou, tanmateix, rotunda:

—Les teves dones acaben sempre boges. T’enrecordes de Joana? Mira Dovima, seria capaç de fer qualsevol desastre només que tu en donassis l’ordre. Escolta’m: vés-te’n a cercar-la i porta la dona que tens retinguda sota terra. Ben segur que tenim moltes coses a dir-nos.

—Aquesta dona de què parles no existeix. Em demanes que cerqui un fantasma.

—D’aquí a quinze minuts, no més temps. Si no és aquí, telefonaré a la policia perquè vingui a escorcollar la cotxera.

Johann cridava com un boig, exaltat. Imposava la veu, pregava… La senyora digué a Dovima que l’acompanyàs a la seva cambra. Allà esperaria el fill. Hi tenia un telèfon a mà. La criada començà a empènyer la cadira de rodes. Travessaren les sales pompeianes, vorejaren les cambres privades i arribaren a l’escala que mena al gabinet de l’oncle.

—Per què no em portes a la cambra? —preguntà dona Apol·lònia.

El fill li tornava a suplicar de bell nou:

—No em facis aquesta putada, mare. No em facis aquesta putada…

Dovima la posà al caire de l’escala. Un moviment lleuger la faria rodolar com qui cau en un pou sense fons. A la senyora li feien por tots dos, en ajuntar-se. Però no s’acovardí.

—Porta’m a la cambra. Necessit tenir el telèfon a mà. He dit quinze minuts i prou.

—Mare, no m’obliguis a cometre un crim. Tanmateix seria horrible. Tu no vols que el teu fill assassini sa mare. És cert que no ho vols? Podries caure pel buc de l’escala. Ets al punt més delicat de la casa i voreges l’abisme. Només que obrís una finestra, en entrar una mica d’aire t’emportaria avall, fins a l’extrem. No em seria difícil demostrar que ha estat un accident.

—Porta’m a la cambra, Dovima! Només quinze minuts. D’aquí a un quart d’hora telefonaré a la policia perquè…

Però Dovima mirà els ulls de Johann, com si esperàs una ordre.

Va dir:

—Envia-la a la merda, d’una puta vegada.

Johann va somriure. La criada allargà una cama i va empènyer lleugerament la cadira de rodes, que rodolà pels graons, escala avall, fins a l’extrem del buc, entre els crits espantosos de dona Apol·lònia Vives.

La criada insistí:

—Que se’n vagi a fer companyia al conill de dos caps.

Passat poc temps, cessaren els gemecs i seguí el silenci, més sec que els planys que venien del fons del precipici. Encara se sentia un alè feixuc, quasi un ronc agònic, que mancabà. Llavors es despertà el piano desafinat de l’oncle. I la música inharmònica acompanyà els darrers instants de vida de la senyora: la música estranya que sorgia del gabinet on eren els monstres.

Johann envià Dovima al final de l’escala. Només que comprovàs que la mare era morta del tot. No podien deixar la feina a mig fer.

—Assegura-te’n. I envia a cercar un metge que faci els papers necessaris. Després avisa la funerària i la família, per aquest ordre.

Es podia dir que havia estat un accident.

Helena hauria volgut adormir-se, però no era capaç d’aconseguir-ho. Observava una aranya, en un racó del sostre: les cames llargues i el cos diminut, i la tela que cobria l’angle com una xarxa a punt per a la captura d’una mosca. Va pensar que l’aranya havia de sopar, aquell vespre, i es disposà a observar l’estratègia que seguiria fins a tenir l’insecte atrapat entre els fils. Entrà una infermera, tancà la persiana i féu córrer la cortina. Tot just havia començat el seu torn i es disposava a preparar les cambres per a la nit.

—D’aquí a poc temps li portaran una mica de menjar. Ja sé que no té gana, però faci un esforç. Les anàlisis diuen que està baixa d’hematies i que li falta ferro. Fins que no superi l’anèmia no se’n podrà anar. I estic segura que té ganes de partir.

—S’equivoca. Pel meu gust no partiria mai. I, tanmateix, no sé on he d’anar.

Ramon Lleonard prengué la paraula:

—No hauries de preocupar-te. El teu pare vol que vagis a ca seva.

—No. Ell s’ha fet a una altra vida… I s’ha avesat que sóc morta. Només faltaria que hagués d’emportar-se el cadàver a casa. Pot estar tranquil.

—Aniràs a l’apartament que Johann tenia al costat de la galeria d’art. És a un lloc cèntric, enmig de la ciutat. He posat en marxa el procés que et permetrà ser l’hereva dels seus béns. Tanmateix, vàreu ser una parella de fet.

—Hi era a la força.

—Durant més de set anys. Hi ha a qui el matrimoni no li dura tant de temps. I encara tindries dret a una indemnització.

L’aranya es despenjava per un fil que li creixia a l’extrem de les cames. Helena no gosava somriure.

—La nit en què morí dona Apol·lònia Vives, Johann no vingué al refugi fins a la matinada. Havia begut alcohol, tres, quatre, cinc whiskys, o potser més. Portà una ampolla, però se n’havia clavat la meitat. Estava nerviós. Em va dir que la mare era morta i va rompre a plorar. No parava de dir que havia mort d’accident. Era com si no ho acabàs de creure, però necessitava repetir-ho.

—Vingué a plorar al teu refugi. Com quan morí Joana d’una sobredosi de pastilles. S’emparava dins els teus braços, cada vegada que es moria una de les seves dones. També vàreu fer l’amor, aquella matinada?

—Sí, abans que els capellans vinguessin a cantar el responsori. La casa era plena de gent: els germans de la senyora, els nebots, els frares… Però em va dir: «És com si la’m tiràs a ella, abans que l’enterrin». No em va agradar.

Ramon Lleonard no va semblar sorprès. Coneixia l’estranya relació de Johann amb la mare, malaltissa. Es disposà a partir. Aviat portarien el sopar i convenia que Helena descansàs. Recollí els papers en una cartera i retirà la cadira ran d’una paret.

Encara va dir:

—És probable que passassis moltes hores sola, el dia en què morí dona Apol·lònia Vives: el condol familiar, la morta de cos present, les flors, les exèquies, el funeral… És explicable que Johann tingués el temps ocupat.

—Férem l’amor sobre un fons de parenostres i rèquiems. No els sentíem, des del refugi, però els imaginàvem.

—Vaig assisitir a la cerimònia religiosa al monestir de Santa Maria de l’Olivar. Fou una missa solemne en sufragi de l’ànima de la senyora de les terres d’Aubarca. Una celebració arcaica, com d’un altre temps. Hi cantà el cor de monjos. Hi vaig descobrir certes cares imprescindibles per a alguna de les meves investigacions.

—Imprescindibles? —preguntà Helena—. Què diu? De quines investigacions parla? Llavors encara era al forat i no havia començat la investigació. Quines cares va veure?

—En un dels darrers bancs, no gaire lluny del lloc en què vaig seure, hi havia un antic amic teu: el fill de la florista. Vares dir que es deia Miquel?