1

Era un matí d’hivern. El vent de garbí mossegava la terra i omplia el paisatge de pols. Aquell dia Helena aconseguí escapar-se del forat en què havia viscut segrestada. De sobte, es trobà perduda en un núvol de boira. Havia cregut que la casa, en un enfony de la qual havia romàs per espai de set anys, era enmig d’una terra idíl·lica, voltada de pollancres, vora un torrent. Johann li ho havia repetit sovint, quasi en secret, com si tractàs de persuadir-se a si mateix, temorós, potser, que en qualsevol moment deixàs d’esser cert.

—Les terres d’Aubarca no són lluny de Ciutat, però formen part d’un territori que s’uneix als faldars del terme de Muntanya i les aigües que en davallen, per antigues séquies que construïren els moros quan l’illa era seva, d’això que et dic fa més de set-cents anys, han regat aquests camps durant segles. Un espai d’horta amb tarongers que amaguen en una taronja els secrets de l’amor.

Ella se’l mirava rancorosa. Li retreia que l’obligàs a viure entre quatre murs, en un indret tancat i sense finestres, al marge de la vida, sense cap més contacte amb el món que a través del seu filtre, obsessiu.

—És injust, Johann. I cruel. Només sé del món allò que tu m’expliques. Dius que l’espai que cenyeix el meu presidi és un lloc que s’assembla al paradís. De què em serveix? A vegades, més enllà del sostre de la meva presó he imaginat que sentia el trepig dels coloms salvatges, les passes d’un moix, la corredissa d’una sargantana. És tot el que puc percebre del món que m’envolta. I és l’única cosa que em permet saber que l’univers no està immòbil, tanmateix. Per què ho fas?

—Només per protegir-te. Així, vora meu, lluny, enmig d’un paradís, entre parèntesis.

—Enmig d’un paradís has creat un infern de solitud, de misèria.

—No és un infern! —cridava Johann, i el gest es descomponia en una sèrie de moviments despietats—. No és un infern! Som en un dels indrets més bells de l’illa: un espai proper a la ciutat que sempre ha sabut mantenir l’equilibri amb la natura. Les bèsties ens aguaiten. Els agrada la sang. Potser no ens queda molt de temps. Haurem de resistir fins al final.

Johann s’exaltava amb facilitat. Després, se submergia en un silenci fosc. Però es podia percebre la contenció amb què tractava de doblegar l’impuls, de sotmetre la pressió de l’enuig. Llavors retornava a la calma i s’esforçava a parlar de bell nou.

—L’aigua ens arribava de la font de Torrella. L’hauries de veure, l’ullal d’aquella font, enmig d’un roquissar. Potser, més que veure-la, és millor imaginar-se-la. És l’aigua més clara que mai s’hagi vist, transparent com un vidre, i fresca. En altre temps quan arribava a les terres d’Aubarca podies veure-la tan pura com havia sorgit del nient. Ara no en queda, d’aigua com aquella, en no esser el plor que brolla dels teus ulls.

Succeí de forma inesperada. Tots dos eren a punt de morir, ofegats per les pedres, sepultats en un devessall de runes. Mai, emperò, Helena no havia perdut la confiança de sortir-ne, com si la mort no fos per a ella. No ho era, almenys, en aquella hora. De sobte es trobà enmig d’un camp de grues i excavadores que removien la terra i l’amuntegaven. Hi traçaven camins i arrabassaven els arbres, enterraven llargues extensions de tubs de plàstic, obrien la terra en canal i hi soterraven conduccions per al clavegueram, les aigües, l’energia elèctrica, els telèfons… Giscaven, les grues, i ella havia cregut que eren els crits d’un ocell.

Li ho havia dit a Johann:

—Ha arribat un esbart d’aus estranyes que gisquen furioses. Per què? El paradís és ple d’ocells malalts.

Les pales havien soscavat la terra. La pols s’alçava, mentre ella corria confosa sota la cridadissa de les grues. Durant molt de temps, d’ençà d’aquell matí d’hivern, tots els seus somnis varen ser en blanc i negre. Somniava la vida plena de pols i d’ombres silencioses. Havia pogut escapar-se de la gàbia, però seguia sotmesa a una altra presó més funesta: el record que la fermava a Johann, com una cadena.

S’adonà que podia aixecar-se, que res no l’impedia de partir i fugir d’aquell forat a l’interior del qual havia viscut tant de temps. Només Johann, atrapat per les pedres, cridava que no ho fes, perquè volia que es resignàs a morir al seu costat.

—No te’n vagis. No te’n vagis, ara!

Les grues giscaven. Una pala havia obert una escletxa al mur i el fang i les pedres s’esbaldregaren fins als seus cossos nus. Helena s’abrigà una manta i sortí a l’aire lliure, a l’aire empolsegat i brut d’aquell matí d’hivern. Quasi ni se’n recordava de com era la llum exterior, de com era el cel. S’havia enfilat per una allau de runes, d’agenollons, entre els materials de demolició. Johann cridava debades:

—No te’n vagis! Et penediràs sempre de deixar-me, atrapat sota un caramull de terra i pedreny. Mai no fugiràs de mi, tanmateix, ni oblidaràs la suavitat de les meves mans. Et tindré sempre, Helena, tu ho saps, agafada pel coll.

Corria sense esma, perduda sota els crits de les aus. Per què gisquen? I percebia que la pols l’encegava. S’enfilà com una boja i clavà les ungles a les pedres, abans que la pala no tornàs a envestir aquell forat i l’omplís d’enderrocs. Només disposava d’alguns pocs minuts i havia d’apressar-se a sortir.

—No ho facis, Helena! Per què vols anar-te’n, si tanmateix no arribaràs enlloc.

Però no l’escoltà. Ni l’ajudà a deslliurar-se dels materials que li havien caigut a sobre i el retenien immòbil al fons d’aquella trampa. Probablement ell no en volia escapar, en no esser per retenir-la a ella i evitar que fugís.

—No arribaràs enlloc. No arribaràs enlloc…

Li ho hauria dit, però no tenia temps de respondre als seus crits, que arribaria a la vida que li havia negat durant més de set anys. L’atzar, ja ho veus —hauria remarcat—, més pietós que no tu, ha vingut a retornar-me a la llum, de bell nou, per una espitrelladura del mur. Una llum castigada per la pols, però oberta al paradís, tot d’ocells malalts que gisquen. Era un paradís: l’aigua arribava transparent de la muntanya per una xarxa de séquies velles. Per un d’aquells sequions, soterrat entre pedres, una dama antiga —era l’esposa d’un senyor musulmà ric de terres i aigua— va córrer a amagar un cofre de joies a l’extrem d’una cova tot just quan començava a dir-se que la ciutat, després de dies i setmanes de setge, era a punt de caure a mans de l’exèrcit del rei d’Aragó. La dama portava el joier atapeït de diamants i safirs, maragdes i perles engastades en or que el seu home havia comprat als orfebres més notables d’entre tots aquells que havien vingut a establir-se a les illes orientals d’Al-Andalus. Amb el tresor a les mans, la dama va córrer embogida cap dret al racó més obscur del passadís. Però s’esbaldregà la volta de la galeria, es van desprendre les pedres, i la dama i el cofre van quedar sepultats. El marit va cercar-la debades, abans d’embarcar-se cap a un port desconegut. La cridava ni que fos una bèstia —com si li eixís del cor el remuc amb què el cérvol crida la femella—, però no responia. Llengües malicioses disposades a trencar la màgia de la història digueren que havia fugit amb un cavaller del rei cristià, que s’amagaren en una casa al cap cimal d’una muntanya i contaren un a un els estels. Però en la memòria de la gent que poblava els territoris d’Aubarca i el seu entorn, fins al contrafort de la Serra, va perviure la llegenda de la dama sepultada amb el seu tresor en un ramal desconegut de la séquia de la font de Torrella. L’aigua arribava transparent com un vidre. Un dia, emperò, va portar un cabell la llargària del qual tenia set segles, car diuen que als cadàvers els creixen els cabells com quan eren vius. Era negre, es desplaçava sobre l’aigua amb lentitud i dibuixava corbes de mitja lluna. Tothom va saber que aquell cabell tan llarg havia pertangut a la dama mora sepultada sota set pams de pedres. I un altre dia, l’aigua de la séquia va portar una arracada d’or filat. Ara sabien de cert que hi havia un tresor, però ningú no era capaç de conèixer el punt on era retingut.

—No te’n vagis, Helena. No arribaràs enlloc, tanmateix. No te’n vagis.

El crit de les grues persistia. Es mor l’edat mitjana —havia pensat Johann— i apareix al seu lloc una altra cosa. Un monstre. Els segles salten com en un videojoc i perceps que els anys s’acceleren i passen. És un viatge en el temps. La màquina s’engoleix el treball de diverses generacions. Les excavadores devoren les terres d’Aubarca, com destrueixen altres terres de conreu: d’horta i pastura. El safareig, el molí fariner, el pou d’aigua de vena. Arreu construeixen cases adossades i corren a ocupar-les pobladors nous. Les antigues possessions han estat destruïdes i, amb la demolició, s’han escapat les històries ocultes en les dovelles de les voltes, entre les bigues, en un clivell de les parets mestres. Històries velles a les quals les cases havien servit d’escenari: amors voluptuosos, tràgiques vides, la quimera del poder, la desolació infinita del desamor. L’aigua de la séquia portava un cabell luxuriós i llong. Es movia amb lentitud. Algú va preguntar: «Creieu que s’ha desprès del pentinat d’una morta?». El cabell navegava en l’aigua corrent i cobria la séquia d’un extrem a l’altre. «Al final del cabell —havia dit algú—, potser hi ha el tresor».

Quan la gent conreava aquestes terres, quasi no hi havia flors boscanes. Esbrossaven els sementers de males herbes i les cremaven. Els formiguers fumejaven arreu dels camps: llenya prima i brossa cobertes de terrossos. I la terra cremada servia per abonar els arbres: ametllers i figueres. Els sembrats tenien el color de les estacions: la verdor tendra de l’hivern, el verd madur de la primavera, el groc de l’estiu… El camp, quan ha plogut en abundància, s’omple de roselles i sordonaies. Però l’esplendor de les flors és el signe de l’abandó del conreu. El pagès i el senyor han acabat per retre’s a les lleis del mercat. Ningú no es resisteix al poder econòmic dels amos del ciment, que no tenen cap mirament a l’hora de fragmentar la memòria i esborrar les marques del passat.

A vegades, Johann li parlava d’aquestes coses. I s’esforçava per explicar-li com era de bell el paradís que els rodejava. Li deia que a les terres d’Aubarca, no gaire lluny del vell casalot, passat el torrent, hi havia un monestir de frares. En altre temps —ell només ho havia sentit contar als oncles—, les matinades d’estiu, els resos dels monjos arribaven a les estances de ca seva barrejats amb la remor de l’aigua de la séquia.

Helena, llavors, li preguntava:

—Hi ha un monestir a prop d’aquí?

—Sí. Passat el sementer dels llamps. És un terreny esquerp amb roques que atreuen les descàrregues elèctriques. Mai no el sembràvem. El terreny és malplà, ple d’oliveres. Les ovelles es menjaven les olives en caure de madures.

—I què hi fan, els frares?

—Canten les hores. Potser guarden la séquia. A vegades, fan l’amor. N’hi havia un, fra Jeroni, al qual trobaren de nit aferrat a la soca d’una olivera. Anava despullat, tal com vingué a la vida. Es nafrà la pell del cos amb els grops i l’escorça. Li cantava una cançó antiga: «Ai, amor, sense tu no puc viure… Ai, amor». El portaren al manicomi. Pensaren que allà estaria més bé.

—Es pot fer l’amor a un arbre sense que et portin a una casa de bojos?

Johann li deia:

—He fet l’amor amb tu i he tingut el pressentiment que tornaves un arbre entre els meus braços. Més d’una vegada t’he sentit tremolar sota el meu pes i m’afigurava que el teu cos de sobte era un pollancre tot de fulles inquietes.

L’empenyia el vent, mentre fugia del forat on havia estat presa. Era el vent de garbí, espantós quan corre sobre l’illa. Abrigada amb el tros de manta i descalça, Helena es disposava a saltar sobre els feixos de terra alhora que sortejaria les fosses que les pales havien soscavat. Johann tornava a cridar. Potser aconseguiria treure’s les pedres i la terra que el mantenien subjecte a aquell cau i podria abraonar-la pel coll i impedir que fugís:

—No te’n vagis. Tanmateix, no arribaràs enlloc.

De sobte, la veu de Johan es va apagar. Ella no sabia si seria per sempre. Ara només es percebia el renou de les màquines: el tropell de les culleres de ferro, l’escarritx metàl·lic dels picassons, el fregadís de les mordales. Però la veu no hi era i va sentir-se alleugerida, incapaç de creure’s que se n’havia desfet per sempre. Finalment va trencar-se la cadena que la mantenia subjecta a l’home que l’havia segrestat quan encara no havia deixat d’esser una nina. Per espai de set anys la mantingué tancada en un racó secret. I ara l’atzar li havia permès escapar-se’n. Travessà el sementer dels llamps, ofegada per la pols. Les oliveres havien estat arrencades d’arrel i esperaven la serra que vingués a trossejar-les. El vent xiulava entre les rames caigudes. Saltà una paret i arribà al monestir. La porta era oberta, entrà cap endins i es trobà a l’interior d’un claustre, perduda entre els arcs. S’adonà del silenci d’aquell lloc. Però les ràfegues grapejaven les parets fins a l’extrem de les columnes. Hi havia una cisterna i un xiprer quasi tan alt com la teulada. Incapaç de saber què podia fer, extraviada en un claustre desert, Helena s’ajustà la flassada al cos com si cercàs protegir-se d’un perill desconegut. Tenia els ulls oberts, espantats, i guaitava al món per la finestra d’aquells ulls inflats de por. Va sentir unes passes que s’acostaven lentes, però, més que el renou de les petjades, intuí la presència d’un ésser estrany, com una ombra que arribava arrossegada pel vent al seu costat. Quan el tingué a prop, va suposar que era un frare: la pell rugosa, sancallós i vellard, segons els havia descrit Johann. Portava una gàbia buida en les mans.

Va dir:

—Tenia aquesta gàbia penjada a la finestra de la cel·la. Hi allotjava una cadernera que em regalaren els escolans pel meu aniversari, ara ha fet dos anys. S’esdevingué que en feia noranta i vàrem fer una festa. Els al·lots la’m dugueren i s’hi devia trobar bé a prop meu. Ni que fos un àngel, cantava. El vent ha despenjat la gàbia i ha rodolat per terra. La porta s’ha obert. Qui sap on és, amb aquest temps? Es trobarà amb un món que s’esbuca. Potser no tornarà a cantar mai més. I no sé si podré sobreviure sense ella.

Helena l’escoltava plena d’enuig, com si la pols hagués vingut a posar-se al seu magí.

Gosà preguntar-li:

—Es trobava bé, en una gàbia?

El frare no va respondre la pregunta. Potser ni la va sentir. Continuà el seu relat:

—Li portava una fulla d’enciam cada dos dies, li omplia l’escudella de blatmil, li posava aigua fresca de la cisterna cada matí.

El relat del frare havia començat a inquietar-la.

Insistí:

—Però diu que es trobava bé en una gàbia.

—És probable que s’hi trobàs bé. Cantava com un àngel. Sobretot, a mitja tarda, quan el sol comença a caure cap a ponent. M’agradava asseure’m en un balancí i escoltar-la amb els ulls tancats.

—Però potser cantava la pesantor de viure captiva. Més que amb el cant, frare, us delectàveu amb el seu plor.

—Quan he vist la gàbia per terra i m’he assegurat que havia fugit, l’he cridat com un boig. «No te’n vagis!», li he dit. «No te’n vagis! No arribaràs enlloc, tanmateix! No arribaràs enlloc…».

—Però la cadernera prefereix la intempèrie, més que no la vida rere la reixa d’una gàbia.

—S’hauria equivocat. Es trobarà amb un món que s’esbuca. Només som —va dir—, també les caderneres, una passió que sols rep una única resposta: el silenci hostil.

Unes poques llàgrimes vingueren a posar-se sobre les galtes d’Helena. El frare, vell com era i una mica desmemoriat, va comprendre que parlava amb algú que no coneixia. De tot d’una havia pensat que es tractava d’un jove que reclamava auxili espiritual, disposat a entrar en religió. Helena es despullà de la flassada i mostrà el cos nu.

—Sóc una dona. Potser, una cadernera que ha viscut tancada en una gàbia més de set anys. No sé si em queda passió, però tinc molta ràbia al cor.

—Ets una dona nua? Digues que no ets el diable. Els eremites del desert eren temptats pel diable que prenia la figuració d’una dona. Tu no ets el diable?

—M’agradaria ser-ho. El diable és una divinitat?

I assegurà el frare:

—Hi ha qui diu que no n’hi ha d’altra. El diable és bell com tu, i té la veu una mica ronca, com tu. Només és, com ara tu, una il·lusió.

Llavors va pensar quina roba li podia oferir: un hàbit de monjo, uns ornaments dels que els frares fan servir per a les funcions litúrgiques, la roba de seda amb què vesteixen la marededéu morta per a la processó de la festa de l’Assumpció: un vestit blau tot de roses brodades. La féu passar a la sagristia, obrí una calaixera i en va treure una capsa de cartró fermada amb una corda. Desfermà la capsa i aparegué el vestit. El va estendre sobre la taula i l’oferí a la jove. Li va dir:

—Si volguessis posar-te’l…

Es vestí amb lentitud. Aquella roba era delicada i va témer que podia esqueixar-se. Però el vestit era una mortalla, tanmateix. I tornà a abrigar-se la flassada que havia portat. El frare somreia. Helena observava la gàbia, oberta sobre una taula de la sagristia, i s’imaginava el voleteig de l’ocell tancat entre les reixes, impotent.

Va dir:

—Fa fred. I aquest vent ho empolsega tot…

Digué el frare:

—A l’extrem de la séquia hi ha una dama soterrada. Un dia li va caure un cabell i va comparèixer en la superfície de l’aigua corrent. No n’ha vingut cap altre. S’estroncà per sempre la font dels cabells. Però tu qui ets? Em fas pensar que véns de molt lluny.

—Sí, de molt lluny. No sé si vinc d’allà deçà la mar.

—Pobra…! —digué aquell monjo—. Has vingut a caure en un món inhòspit. En altre temps fou un paradís. Els vàndals han arrasat l’illa. Saps qui són, els vàndals? Per allà on passen cremen la terra i destrueixen la vida, que és obra de Déu: els olivars d’Aubarca, les terres del monestir, l’antiga séquia. Tu ets jove i no et recordes de la primera vegada que vingueren: saquejaren les ciutats i devastaren el territori. Debades he pujat a la terrada, cada dia a trenc d’alba, i he cridat els conjurs, i he exorcitzat el mal. Però són aquí i l’illa és plena de grues. Les has sentit que gisquen, les grues?

—Les havia confós amb un esbart d’ocells. He pensat que estaven malalts.

Poc temps després passà un altre frare. Era més jove i s’acostà a Helena, la mirà als ulls i va entendre que li succeïa una desgràcia. Li va estrènyer les mans i preguntà:

—Qui ets? Què podem fer per tu? Necessites socors. Com podem assistir-te?

La mirada d’Helena era la d’un animal dolgut, ferit. Només va saber dir:

—Em faria un favor…?

—Digues, que aquesta és una casa d’acolliment. Un recés de serena quietud.

—Podria telefonar a la policia?

—Puc telefonar-li. Què vols que digui?

—Digui que ha arribat al monestir una jove despullada, que m’han donat la mortalla de la marededéu per cobrir-me, que no saben què han de fer d’ella.

—I he de dir d’on ve?

—Els expliqui que vinc de davall terra, que he romàs tancada en una tomba durant més de set anys. Una mica menys de la meitat de tot quant he viscut. Ara en tinc dinou, crec, si és que no he perdut l’habilitat de comptar. Crec que aviat he de complir-ne vint. Li ho digui, a la policia, tot això. I els digui que els contaré una història terrorífica, espantosa.

—He de dir que està malalta? Podrien fer venir una ambulància.

—Estic malalta, sí. Però no sé de què.

Aquell frare acudí a un telèfon que hi havia penjat a la paret, en un racó de l’estança. Era un telèfon negre com els que surten a les pel·lícules de gàngsters. El desenganxà, escoltà el senyal i marcà un número. Tardaren alguns minuts a respondre.

—Escolti. Sóc el superior del monestir de Santa Maria. Tinc una jove en estat de desempar. Ha vingut a caure al nostre redós i ha arribat nua, només abrigada amb un tros de flassada. Diu que ve de davall terra, però diria que la mar l’ha tret, com si hagués naufragat la nau en què viatjava.

Helena va somriure, trista quan va sentir parlar del mar.

—A vegades havia anat amb els pares a una cala. M’agradava encalçar les ones i que l’aigua em pessigàs els peus. Només l’he tornat a veure una vegada, per disposició del meu amo. M’enrecord de les copinyes, dels lliris de platja, de les algues. No sé si el mar ha fugit.

Penjà l’aparell i es dirigí a la jove:

—Han dit que d’aquí a poc temps seran aquí. De principi et portaran a un hospital. Vols beure alguna cosa: una mica de llet, aigua de la cisterna?

El frare vell tornà a repetir, insistent:

—Cada matí omplia el bevedor de la cadernera d’aigua de la cisterna. Li agradava perquè era fresca. És aigua de pluja, recol·lectada en les nostres teulades.

Vingué la policia. Helena pujà al cotxe pel seu propi peu. Els frares l’acompanyaren fins a la porta. Els va donar les gràcies i els va dir que no patissin, que els tornaria la mortalla, no fos cosa que un altre dia arribàs un ésser desvariat com ella i els fos necessària.

El metge de guàrdia, en observar l’excitació d’Helena i el desfici que li provocava l’ansietat, decidí injectar-li un tranquil·litzant. S’adormí, però ni ella mateixa va saber que dormia. Estirava els braços i s’aferrava als barrots del llit com si tractàs de trencar la reixa d’una gàbia. Quan es despertà, després de cinc hores, va veure un home assegut al seu costat. El va entreveure en una grisor fosca, com si la pols de les terres d’Aubarca que les pales havien remogut l’hagués encegat. Li va semblar un vellard, avesada que estava només a veure Johann.

Preguntà:

—Qui és? No tinc ganes de veure ningú.

—Per què? He vingut a ajudar-la, tot d’una que la policia m’ha passat l’informe de l’incident: «A les dotze hores i vint-i-set minuts del dia 14 de febrer, el superior del monestir de Santa Maria de l’Olivar ens ha avisat telefònicament que havien acollit una jove d’uns dinou o vint anys que havia arribat despullada, sense res més que un tros de flassada per cobrir-se i que, en preguntar-li d’on venia, ha assegurat que havia viscut molts d’anys a davall terra, segrestada en una gàbia com les caderneres. Era com la fulla d’un arbre que el vent agrana en un racó del claustre. Hi ha acudit una unitat mòbil d’emergència, ha pujat al cotxe per ella mateixa i l’hem portat a un hospital. El metge de guàrdia, en veure-la en un estat d’inquieta excitació, n’ha ordenat l’ingrés amb caràcter d’urgència. La jove, que diu anomenar-se Helena, s’hi ha resignat, però poc temps després, incapaç de veure’s tancada en una cambra, ha intentat escapar-se en dues ocasions, però no ho ha fet de manera violenta. Llavors el metge ha decidit que seria convenient que dormís algunes hores».

Es produí un silenci rotund que de sobte tingué tots els colors del verd. I ella va pensar que potser havien descendit en un fons submarí. Johann hi estava obsedit i practicava no amb la freqüència que hauria volgut alguns esports subaquàtics, els més tradicionals: la pesca, l’escafandrisme. Quan tornava del mar li ho contava entusiasmat i li parlava de l’emoció d’immergir-se fins a més de vint metres. Parlava del silenci fosc d’aquells indrets i li explicava com eren els peixos, els colors de les ratlles, la forma de la cua, les taques del llom: roges, negres, platejades de blau. Ella pensava que en una d’aquelles eixides sota l’aigua Johann podia morir-se, que ningú no sabia que ella es trobava segrestada a aquell lloc, en un cantó de les cases d’Aubarca, i no la cercarien. Si a Johann li passa una desgràcia, quan és a fora —pensava—, agonitzaré d’abandó, de fam i de set, entre aquests murs. Però quan Johann arribava del mar estava contenta de percebre el perfum d’algues que exhalava el seu cos.

—Amb aquestes paraules: «… el metge ha decidit que dormís algunes hores», acaba l’informe de la policia. Quan el m’han presentat he vingut tot d’una. Em dic Ramon Lleonard. La meva família, en l’actualitat extensa i somniadora, procedeix d’una branca escindida, una mica borda, dels Lleonard de Coanegra. No dubti que ací, a la nostra illa, tothom ho és, una mica bord. La gent s’ha mesclat entre ella durant segles, poc oberta al que arribava de lluny. Si repara en els cans de bestiar, posem per cas, una de les races autòctones més fines, només que els mesclis amb qualsevol altra raça, els descendents que en surten són una calamitat: o són bojos o els més putes que mai has conegut. Aquí, he fet servir la paraula puta, ja pots suposar-ho, en el sentit de corrupció de la intel·ligència. En definitiva, una qualitat moral. Aquells cans són els més bojos o els més putes, perquè només en els humans es donen les dues circumstàncies afegides. Però sóc jutge. Quan la policia m’ha fet arribar l’escrit estava de guàrdia i m’ha correspost atendre el teu cas: el d’una jove que diu que ha viscut segrestada durant més de set anys.

—Així que ha vingut perquè estava de guàrdia?

—No negaré que m’hi he sentit atret. La història que expliques sembla misteriosa i per això em sedueix. Aquesta és una feina avorrida: sempre els mateixos romanços. M’he d’esforçar per no endormiscar-me, mentre la gent declara. I tanmateix sempre tinc son. He aprofitat per dormir una estona, mentre esperava que et despertassis.

—La meva és una història —afirmà Helena de forma rotunda— que el desvetllarà. Li ho assegur, jutge.

Helena començà, així com pertoca als relats de misteri, pel començament. Però, tot i que era la crònica d’uns fets que havia reorganitzat moltes vegades durant les llargues hores de solitud que va viure, a l’hora de narrar-los, perquè volia fer-ho amb extremat rigor, es va sentir limitada per la quantitat d’informació que contenia la seva ment. Els records s’esbaldregaven entre els seus llavis. També havia de prendre en consideració una altra dificultat: tanmateix, els sentiments traïen contínuament el sentit de les coses que passaren. I és tan difícil governar-los! D’aquesta manera, quan guanyava la ràbia que sentia cap a Johann, el rancor fulminava els significats i la nau de la història navegava per territoris negres prenyats de ressentiment i d’impotència. Però llavors, de forma inesperada, podia imposar-se un impuls estrany de passió íntima, d’inclinació cap a la tendresa —se’n pot dir enamorament, d’aquesta commovedora perversió?—, i el sentit de la representació es doblegava cap als paranys de la nostàlgia. De forma incomprensible, Helena somniava els dies bons que havia passat segrestada. El problema era —i el jutge va intuir-ho des del primer instant— si havien existit realment aquells dies bons o si eren el resultat de les figuracions d’un cervell malalt. És possible besar aquell que t’assassina? La mort et cau a sobre com la pluja. Però ella no se’n recordava, de la pluja. Llavors pensava que si tot quant havia viscut no era cert, potser ella mateixa era una mentida.

Li va dir al jutge:

—Sóc una dona en la pell d’una altra: una pepa que un infant, cansat de jugar amb ella, ha llançat en una séquia. L’aigua porta el cabell d’una dama. Tinc dinou anys. No arrib al metre i setanta centímetres d’alçada. Em vaig aturar de créixer perquè no volia colpejar-me el cap amb el sostre del nínxol, cada vegada que em posava dreta. No sé quin pes faig. Cinquanta-tres quilos d’innocència, potser. L’home que em tenia segrestada considerava que era un regal que li havia fet la vida, embolicat en la seda dels seus somnis podrits.

Però havia decidit que començaria en l’ordre lògic que reclamen les històries de misteri. Potser tot era incert. Hi havia una vegada una nina que vivia en un barri d’una ciutat lluminosa vora el mar. Era un barri enfilat sobre els costers que voregen els boscos de Bellver. Havia estat lloc d’estiueig i, amb el temps, un dels espais més cosmopolites del Mediterrani, amb cases que tractaven d’assemblar-se a les vil·les romanes, amb jardins i estàtues. Anys passats, hi havien cercat recés artistes vinguts d’Europa i d’Amèrica. Hi trobaven una mica de cel blau, un cert anonimat, i la tranquil·litat de viure en un lloc on podien beure’s la vida com qui esnifa una tira de coca: pintors, escriptors i músics havien trobat a aquell indret algunes perversions complementàries. I la mica de paradís que s’afiguraven que existia. Amb els anys, emperò, aquell entorn de cases blanques, endormiscades a l’ombra dels pins, havia canviat profundament. Helena assistia a l’escola del barri, situada en un carrer tortuós, entre jardins tancats amb reixes de ferro, al costat d’una escala de graons de pedra que pujaven fins al llindar del bosc. Hi havia jugat sovint, a aquella escala. De sobte es returaven al replà, feien un rotlle i recitaven una comptina que els servia per ordenar el joc i deixar que l’atzar repartís els papers, perquè hi ha una força oculta que s’escorre a través de les paraules ni que fos el residu d’un antic ritual màgic. Un, dos, tres…, salta en Pere i no diu res. Un, dos, tres, quatre… Un, dos, tres, cinc… Cinc per cinc fan vint-i-cinc. I s’esbandien pels amagatalls: rere la porta entreoberta d’una entrada, a recés d’una soca, sota l’escala d’un apartament, a l’interior d’un forat que comunicava amb la xarxa de les clavegueres. Algú va pensar-ho, després que hagués desaparegut: potser s’ha amagat en aquell enfony. Ningú no sap on dóna i podria esser que aquesta nina hagués caigut en un pou sense fi. A l’extrem d’aquell buit, la lluna. Hi ha llops que vigilen a recés del camí. Helena vivia amb la seva mare, no gaire lluny, en un carrer que partia de mitjan escala i arribava al torrent que davalla per una escotadura del serral, en un apartament esbalandrat i vell propietat de la família d’un professor de música mort a l’exili. Feia més de setanta anys que aquell home partí de nit en un vaixell britànic que havia recalat al port amb la intenció de recollir els darrers fugitius: determinats grups d’estrangers que se sentien insegurs en una illa calcigada per la guerra i sotmesa a la brutalitat de les milícies de Falange i a la repressió militar. El professor hagué de pagar molts diners perquè els deixassin arribar a la nau. L’acompanyà la dona i dos fills, encara joves, lluny de l’edat de presentar-se a files. Entre els grups d’estrangers, una mà va permetre que es filtràs aquell home i la seva família. El matrimoni no tornà mai més a l’illa. Moriren en una petita ciutat del sud de Mèxic on ell impartí classes fins al final. La casa que havien deixat va romandre tancada durant molts d’anys i els arbrells i les heures del torrent s’enfilaren per les parets, fins a la teulada. Quan el més jove dels fills va tornar, no volgué viure-hi. Decidí de fer-hi unes poques reformes i la posà en lloguer. L’arrendaren els pares d’Helena, en decidir-se a viure junts i, en aquell recés, engendraren la filla.

La mare li deia:

—Tu vas néixer en aquesta casa recoberta de vegetació que s’enfila. És com les cases que apareixen als contes, cobertes de gedra, al fons dels boscos. Sovint, al seu interior, una princesa espera adormida que arribi un príncep jove a despertar-la. Però això només succeeix als contes antics.

El pare es cansà de viure amb la mare i fugí sense dir res. No era fàcil d’entendre que hagués deixat de banda l’amor, tan fàcilment. Potser, el dia que partí anava begut. A Helena li agradava pensar que li ho havia fet fer l’alcohol, perquè les estimava, el pare, i no hauria marxat ni les hagués deixat abandonades, si no hagués tingut el cap ple de boires. S’embriagava sovint i, a vegades, adoptava actituds violentes. Però ella se’n dolia de veure’l engatar-se. Se’n va anar a viure sol, lluny d’aquell barri, en una casa llogada devers es Molinar. No varen saber si hi havia una altra dona en la seva vida i les havia deixat per ella. Treballava en un centre de salut, d’infermer, però aviat els pacients que acudien a la consulta dels metges s’adonaren que l’excés d’alcohol l’havia trastocat i el denunciaren. Un home barriler, deien, sovint no és responsable dels seus actes. No li va passar res. L’enviaren a casa durant cert temps, però això no el féu desistir de la seva addicció. Es quedaren elles dues, soles. Helena sabia que creixia de pressa —Les cames m’han tornat excessivament llargues, deia— i es preguntava sovint per què li succeïa. He deixat endarrere les companyes de curs, ni que féssim una cursa per estirar-nos i afegir centímetres a l’alçària. La senyoreta Mònica, la mestra, li ho deia, a vegades:

—Què fas, Helena? He de veure si pensaràs a aturar-te de créixer.

I ella responia:

—A mi m’agradaria estar-me una temporada així com sóc i esser la nina que vaig ser, quan el pare portava unes flors a la mare, cada dissabte.

Potser la mare s’havia oblidat d’aquelles flors, i ella pensava que el temps tot ho destrossa: l’enamorament dels pares que l’havien engendrat en una casa misteriosa, coberta d’heures, la il·lusió d’esser un infant que juga a córrer per les escales fins al torrent, que s’amaga en un enfony i salta a l’altra banda dels ulls de la senyoreta Mònica, com dos miralls, i descobreix els camins que menen a l’enrevés del món. Llavors la mare no s’estava de dir davant les amigues:

—Mirau-la, com és d’espigada.

Li deien:

—Aviat tindràs una fadrina.

I la mare:

—Què dieu, si encara no ha complert tretze anys…

Cada matí, mentre feia el camí de l’escola, passava per davant la botiga de flors i pensava en el pare. Li agradava mirar les roses, els lliris d’aigua, els clavells, les margarides. El pare deia que, per Sant Joan, volia que la mare tingués clavells de set colors a la taula de nit. Des que ell no hi era, no n’havien tornat a entrar a casa. I s’enrecordava de quan els colors de les flors canviaven la llum de les estances: la sala menjador, el dormitori dels pares, la cambra on ella jugava sola amb els seus llibres i les pepes. Més d’una vegada es quedà embadalida davant els mostradors de la botiga. Tant, que arribava a l’escola amb el temps just. O potser havia de córrer, a fi d’entrar abans que tancassin la reixa de la porta. I si aconseguia arreplegar uns diners els guardava amb l’afany de regalar a la mare un pom de clavells.

Un matí, era a les darreries del mes de febrer i a l’escola preparaven la festa del Carnaval —aquell any Helena volia disfressar-se de dinosaure i s’havia fet un vestit verd, amb una cresta a l’esquenall, un cap de cartró, espantós i temible, i una cua llarga que li arrossegava quasi dos metres—, pel camí va trobar Johann que l’esperava, com un moix que roman a l’aguait i confia que un ratolí vingui a caure entre les seves ungles. Feia temps que la vigilava. Havia calculat amb extrema precisió els detalls del segrest, perquè no volia atraure el més mínim recel. Així, es presentava qualsevol dia poc temps abans d’entrar a l’escola, aparcava el cotxe —un volkswagen golf de color blau marí— en un lloc discret i l’observava de lluny, mentre preparava el parany per quan arribàs el moment de caçar-la. La mirava detingudament i sentia que l’impulsava cap a ella una força voluptuosa, impúdica. Es deia a si mateix i glopejava en secret el gust del trofeu: És aquesta que vull. D’aquí a poc temps serà meva i la tindré al meu cau, com un ocell estret dins el puny. Llavors Johann tenia trenta-set anys i una història d’amors improbables, obscurs. Rere aquell home aparentment discret, una mica tímid, però afable, s’ocultava un ésser desconcertat, marcat pel desordre afectiu i el caos, capaç de comportar-se com una bèstia. Podia arribar a esser tan perillós com un llop, però no tenia l’aspecte d’un llop. Johann havia gestat aquell rapte amb lentitud, perquè havia de constituir una acció contundent i impecable. Helena es féu moltes vegades aquesta pregunta, durant els anys que romangué captiva, incapaç de trobar-hi una explicació lògica: Per què em va escollir a mi? I per què escollí el meu barri, justament? Però no sabia treure’n clarícia ni una resposta que vingués a explicar aquell fet monstruós. Johann havia estat un infant aviciat per la mare, excessivament protegit i alhora sotmès. Sempre subjecte a una dona, la mare, que li tenia clavada a la gorja la mordala d’un cranc.

Aquella mare vivia a les cases d’Aubarca, només uns pocs metres part damunt on era situat el forat en què Helena romangué retinguda. Lligada a una cadira de rodes a conseqüència d’un accident de cotxe, dona Apol·lònia Vives observava els paisatges idíl·lics d’aquelles terres que havia rebut en heretatge de l’oncle Andreu Martí i la tia Maciana, la germana petita del pare, amb una certa tristor als ulls. Sabia que, tan a prop de la ciutat, més tard o més d’hora aquells terrenys caurien sota el pes de les màquines. La febre urbanitzadora, com una pesta que ho envaeix tot, arribaria a aquell paratge disposada a aniquilar els petits horitzons quotidians. Contra aquest destí, difícilment podrien combatre i, potser, tot quant farien per detenir-lo només serviria per accelerar el procés. Més enllà dels seus límits, les terres d’Aubarca estaven rodejades de barris nous amb xalets adossats i cases de pisos: un laberint de carrers asfaltats i nous poblaments en construcció.

La senyora deia:

—Un dia es posaran a caminar, aquests edificis. Ho faran de pressa i sense pietat. Serà com si vingués una tropa de gegants a tallar-nos el coll. S’amuntegaran sobre els nostres sementers i el món, el nostre vell món, romandrà sepultat: l’olivar dels llamps, l’hort dels tarongers, l’ametllerar…

No havien tingut fills, els oncles, i li havien deixat les terres d’Aubarca, des del camí vell que puja a Muntanya fins al monestir de Santa Maria, potser perquè la consideraren la neboda més desvalguda, sense un home que li facés costat i un fill de pare desconegut. Ella no va revelar mai la identitat d’aquell amb qui havia engendrat Johann, però algú havia dit que era l’oncle Andreu, registrador de la propietat, eixorc en el seu matrimoni amb la tia Maciana. L’empaità una nit, l’oncle, en què la tia jeia carregada de febre. S’hi aferrà com un boig, delerós de carn fresca, i la forçà a fer l’amor.

—D’això en diuen amor —havia cridat dona Apol·lònia alguna nit, embrancada en la inquietud d’un somni insegur—. No sé quantes vegades vaig fer l’amor amb aquell home i em va néixer el meu fill. Era un vell que pudia. M’estrenyia els pits i me’ls grapejava, mentre li queia una bava llarga com el cabell que va treure la font. De l’extrem de la bava, en vingué a caure Johann.

L’havia vigilat amb obsessiva pulcritud, entossudit d’esborrar les marques del seu pas. Tornava a dir-se: «Vull que sigui meva. Només meva. Aquesta». I esperava intranquil, els nervis endurits per la tensió. Havia fixat aquell dia, poc abans de la festa de Carnaval. I percebia l’angoixa de la inseguretat, perquè podia succeir que l’intent fracassàs. Volia tenir la certesa que no es desencaixaria una sola politja de la maquinària, a punt per caçar la peça.

Helena passà ran del cotxe. Tenia pressa i pensava que potser arribaria alguns minuts tard. Johann obrí la porta i l’animà que pujàs.

—Em dic Johann. Tu et dius…

—Helena.

—Si tu vols, et portaré a passejar fins al port. A aquesta hora del matí, la mar llambreja. És l’instant en què els peixos treuen un ull de l’aigua i escolten per si algú els vol formular un desig: aquella cosa que voldries perquè saps que et podria capgirar la vida.

Pujà tranquil·lament. Es va asseure al seient de davant, al costat de Johann. El mirà de cua d’ull. Li va semblar un home atent, delicat en les formes, misteriós.

Va dir:

—Ja sé què els demanaré, als peixos.

Johann va posar el cotxe en marxa, pitjà una clavilla i es tancaren les portes de forma automàtica. Es va percebre un renou brusc. A Helena aquell renou li féu sentir una certa desconfiança, però no en va fer cas. Va pensar que pagava la pena córrer l’aventura d’experimentar el misteri secret dels peixos. Johann havia començat a assaborir l’èxit del seu projecte. Finalment Helena havia caigut en l’engany. Vull que només sigui meva, havia dit. Només meva.

Ella tornà a dir, però no acabava de fiar-se d’aquell home que havia tancat el cotxe de manera tan brusca:

—Saps què demanaré als peixos?

—No seria capaç d’imaginar-ho. Què?

—M’agradaria esser una gavina, ni que fos per uns dies. A vegades les he vist posar-se a les branques dels arbres que creixen al costat del torrent i he imaginat que venien de lluny, que arrossegaven una incògnita. El professor de matemàtiques ens diu que és possible trobar-la, una incògnita, en el vol d’un ocell, en la mirada d’un home com ara tu. Hauria volgut desxifrar-la.

Johann va somriure. Però només va fer-ho amb els llavis. La mirada continuà fosca, com si respiràs per ella mateixa.