7

Llavors Johann només tenia nou anys. L’oncle Andreu Martí se’n va anar d’aquest món sense dir res, una nit d’hivern. La tia Maciana s’adonà que no respirava i allargà la mà. Feia temps que tenia l’alè feixuc, l’oncle. Allargà la mà i li va palpar les costelles, a l’indret del cor, la baixà fins al ventre. El va trobar fred. Tot d’una va entendre que Déu se l’havia enduit, però no va saber les hores que feia que havia entregat l’ànima. Potser dues o, qui sap?, tres. Va encendre el llum i mirà la cara del marit. Tenia els ulls oberts i havia fet sabonera per la boca. De sobte, desfilaren per davant els seus ulls els animals dissecats que guardava a les cambres secretes del soterrani: les rates de les riberes del Congo, el cocodril, els antílops… I els monstres. Això era i no era un conill que tenia dos caps, una gallina amb quatre cames, dos porcs afegits per l’extrem del ventre, un vedell amb una pota plantada enmig del front. S’aixecà del llit i encara el cridà pel seu nom, per si de cas no era mort del tot i reconeixia la seva veu.

—Andreu…! Andreu…! Que no sents que et crid? Digues qualque cosa.

Però no va respondre. Acudí a la cambra de Dovima. La criada va córrer a telefonar als monjos del monestir de Santa Maria, constituït en parròquia des de feia dos segles i a la qual pertanyien les cases d’Aubarca. Els va dir que vinguessin amb l’objectiu d’administrar l’extremunció a aquell cos que potser només semblava mort. Perquè rebés el sagrament, si és que l’ànima no s’havia separat del tot de la carn. Llavors telefonà al metge de la família. Li va dir que no era necessari que es posàs a córrer, que el senyor era mort, però no volien considerar-lo un cadàver sense que el veiés el facultatiu. Li va contestar que posaria el cotxe en marxa i partiria, encara que facés mal temps.

La nit era freda fins al límit. Dona Maciana féu córrer les cortines del finestral i obrí la persiana. Feia neu als camps verds, una neu flonja que havia començat a posar-se sobre el terreny. També, enmig de la clastra, el lledoner, despullat de fulles, era blanc. Amb la llum que vessava de la casa es podien veure els branquillons plens de neu que repinyaven la boira baixa. Tot d’una que l’avisaren, dona Apol·lònia acudí a la cambra dels oncles. Amb el desassossec que li provocà la mort de l’home amb qui havia compartit la vida, dona Maciana Vives va percebre que el cap se li havia trastocat lleugerament. Una mica de fum a l’enteniment, un cert desordre en la connexió de les idees. Però Dovima, que no tenia pèls a la llengua a l’hora de manifestar el seu parer, afirmà que aquelles desconnexions de la senyora havien estat freqüents durant tota la vida, que l’hi tenia des de feia molt de temps, el cap desconnectat i el pensament fluix. Arribà el superior del monestir acompanyat d’un frare llec. Havien partit a peu i travessat el sementer dels llamps, tot de roques nevades, un terreny agrest i malplà ple d’oliveres. Llavors, havien resseguit el traçat de la séquia i havien arribat a les cases. Amb la fredor, l’aigua s’havia gelat i era com un vidre. Venien abrigats fins als peus. En una capsa metàl·lica portaven els olis per al sagrament. El majoral els esperava vora el portal i els féu pujar tot d’una. Entorn de la despulla del senyor, encara al llit, s’havia arreplegat tota la gent d’Aubarca: l’esposa, dona Apol·lònia i el seu fill, Dovima, la gent del servei domèstic, els majorals, Noè, el jardiner, i alguns parents que avisaren per via telefònica i que, tot i que s’apressaren a partir de casa, arribaren tard: els pares d’Apol·lònia, don Joan-Miquel Vives i dona Francisca, la tia Miquela, que escrivia novel·les d’amor… Dovima també va cridar el servei funerari. Va pensar que, amb tanta neu, tardarien a venir. El monjo es disposà a administrar l’extremunció sobre aquell cos aparentment mort. Féu els rituals, va dir les pregàries i el pernolià. S’havia remullat la punta del dit gros amb l’oli sagrat i li féu una creu al front, per si de cas havia pecat de pensament, a les mans, per si havia pecat amb les mans, als peus… No n’hi féu al membre i a dona Apol·lònia va semblar-li estrany que no ho facés, perquè amb cap altra banda del cos no havia donat tanta guerra a la vida. I va pensar en aquella primera nit que es presentà a la seva cambra i l’obligà a fer l’amor, i en les altres nits que la seguiren. Tenia els ulls oliosos i la cara vermella, com si la sang s’hagués acumulat sobre les galtes i el desig hagués vingut a encendre’s a la punta del nas. Però era una vermellor de natura febrosa, com un ardor. I era eixorc, l’oncle. I vulgar, a l’hora de grapejar-li els pits. Potser els orangutans ho feien més bé amb les seves femelles, perquè sabien ajuntar a l’escalfor de les mans una certa tendresa. Apol·lònia l’havia vist en altres ocasions, aquell foc: dins els ulls de Noè, el jardiner que acudia a desbrossar els arbres i se la tirava rere les carxoferes, sobre els llavis de Marc, quan feien l’amor a les platges d’Eivissa o sobre una màrfega, a la torre des Pirata. S’enamorà d’ell i l’esperà sempre, convençuda que tornaria al seu costat, després de viatjar a la ciutat de Benarés. «Només sóc un foc apagat», li deia. Però ella pensava que, més tard o més d’hora, tornaria a encendre’s la vella escalfor i vindria a cercar-la. Havia cregut que Marc era egoista, perquè havia fugit amb una altra dona. Ara sabia que li agradaven els homes egoistes. Només miren per ells, però mentre tracten de beure’s a glops la teva febre, et provoquen un plaer immens: et donen els residus del seu orgasme. Els altres, ni això.

El frare va eixugar-se el dit amb un tros de cànyom i s’assecà l’oli. Llavors convidà els presents a resar amb ell:

—Ara digau tots: Misere mei, Dei…

Es va sentir una remor callada, com un remuc. I seguí el silenci. La neu persistia, trèmula, i esborrava les petjades dels primers que havien acudit a la convocatòria de la vella criada: el senyal que havien deixat les trepitjades dels frares, les marques dels cotxes. El metge garantí com a cert que el senyor era mort i en signà la certificació.

—És com si la neu —afirmà dona Maciana delirant i lírica— hagués vingut a cobrir-lo amb un sudari blanc. El cel sempre ha estat generós amb els senyors d’Aubarca. Permeteu-me que plori. N’Andreu s’ho mereix. Ja sé que és de mal gust plorar davant la gent. Només per una vegada, m’ho haureu de permetre.

Dovima apagà el llum. Va dir:

—Que cadascú plori a les fosques. És bo que ningú no vegi plorar ningú. És com fer coses brutes.

Però, amb el llum apagat, Apol·lònia se’n recordà de les festes al barri de sa Penya. Es despullaven homes i dones i obrien les finestres perquè entràs la lluna i el mar. Ara, a la cambra dels oncles, només entrava la claror de la neu. Es va fer un silenci trencat pel ploriqueig de dona Maciana. Dovima va dir:

—Acabau de plorar, si voleu. Tornaré a encendre el llum.

Quan arribaren els agents dels serveis funeraris, encara no havia començat a clarejar el dia, però l’alba, les matinades de neu, es desperta sense brillantor, quasi opaca. El vestiren de sant Josep i el col·locaren al taüt: la túnica de color de cafè mòlt, la vara de lliris dins les mans.

També Johann, tot i que era un al·lot emmarat, assistí a la cerimònia. Mai no havia vist un mort de tan a prop i no parpellejà: mentre li administraren el sagrament, llavors quan li fermaren un pedaç pel cap, ni que tingués mal de queixal, a fi de mantenir-lo amb la boca tancada… També va pensar en els cadàvers dissecats del soterrani, en el silenci d’aquella fauna muda. La tia Maciana l’agafà entre els seus braços, li acaronà el cap i el besà.

Va dir:

—Johann, pobrissó. L’oncle t’estimava, ni que fossis fill seu. I et va fer de pare tota la vida. M’has de prometre una cosa: que li resaràs un parenostre cada nit, poc abans d’adormir-te. Ho faràs, reietó de la tia Maciana? Un parenostre per l’oncle Andreu, perquè Déu el mantingui al costat seu. Ell volia que aquestes cases i les terres que les volten, des del camí vell que puja a Muntanya fins al monestir de Santa Maria, arribin a esser teves. Ell ho volia i jo també ho vull. És tan bo de fer, només un parenostre…

Li ho va prometre. Però durant molt de temps, totes les nits, va cobrir-se el cap amb una flassada, abans de resar. Tenia por. Dovima havia sentenciat:

—Si no compleixes la promesa, vindrà l’oncle, t’agafarà per un peu i t’emportarà amb ell.

Johann s’atreví a preguntar:

—A on anirem, si l’oncle ve a cercar-me?

I Dovima va respondre, impertorbable:

—On vols que t’emporti? A l’infern.

—Arriben a l’infern, els parenostres? —preguntà el fill de la neboda.

La criada va extraviar l’esguard i girà els ulls en blanc, però no va respondre. No havia pensat si els parenostres arriben a l’infern. Però es preguntà: I si fos ple de parenostres, l’infern? Durant les hores que restaren de nit s’organitzà la vetlla del difunt i perdurà durant tot el dia, fins a l’hora del trasllat al cementiri, al final de la tarda. Arribaren els altres parents i els deutors. Venien coberts amb abrics i bufandes de llana. Alguns homes portaven un capell i, en arribar davant el mort, es descobrien en senyal de consideració i respecte. A mig matí s’havia aturat de nevar i l’afluència de gent va créixer, a mesura que passaren les hores. Entorn de les cases, els cotxes aparcats, sota el lledoner… A la sala d’estar, els més propis, vora la xemeneia, s’havien reunit a contar acudits. El dia era llarg i el fred que seguí la nevada tallava l’alè. Dovima els servia cafè. Tancà les portes perquè els que acudien a expressar el condol no els sentissin riure. De tant en tant, els portava una ampolla d’herbes seques, de conyac… I els donava instruccions, quant al tema que havia de regir la contança. De sobte, s’obria la porta i guaitava aquell cap esbalandrat, ni que portàs una corona de dotze estels.

Deia:

—Des d’ara, els acudits han d’esser de lloros.

I sempre hi havia algú, prompte, a explicar el primer:

—Això era un lloro que cada matí, en despertar-se…

Llavors tornava a passar Dovima i deia:

—De monges…

—Hi havia una vegada una monja que, en arribar la tarda, agranava el carrer. Movia la granera com una màquina… Tic-a-tic, tic-a-tic, tic-a-tic, bones agranades… Un dia, s’hi presentà un negre. Li va dir: «Que voldríeu comprar corbates?».

Més tard, passava Dovima de bell nou. Portava cafè amb llet i una safata amb unes pastes dolces. Deia:

—De putes.

I tot d’una hi havia qui en tenia un a la punta de la llengua:

—Succeí en un bordell, ran de la carretera que mena al campus universitari…

Un altre va dir:

—A mi, els que més m’agraden són aquells que expliquen l’encontre d’un nord-americà, un rus i un espanyol… L’espanyol, que sembla el més colló, sempre se’n riu dels altres dos i en fa befa.

—D’en Jaimito…

—D’en Franco…

—Han descobert un moscard que té el mapa genètic del general Franco. En podran fer una còpia…

—Un dia, Franco ressuscita i…

—En una ocasió trobaren Franco que fumava un porro…

Les rialles restaven closes, tancades entre les quatre parets de la sala d’estar. Era una forma de riure que anava prenent força, com si aquella gent hagués perdut el seny.

Un riure estrambòtic, com de bojos. Tractaven d’oblidar la mort que, encara que nevàs sobre els camps i les cases, havia vingut. No té peresa, la mort, ni li fa por el mal temps, a l’hora de capsegar aquells sobre els quals ha posat l’ull. Potser cal defensar-se sempre del seu esguard. Però és llesta. Tornà a entrar la criada, recollí les tasses, posà les copes en una safata i retirà les ampolles de licor.

Va dir:

—Prou. Ja basta de riure. Els capellans han vingut creu alçada i són a punt de cantar les absoltes. Haureu d’assistir a la cerimònia de l’adéu. Dona Maciana vol que sigui solemne. La casa és plena de flors que combaten el fred i lluiten perquè la boira de gel que arriba de l’exterior no els faci tòrcer el coll: els crisantems enganxats a les corones d’esparreguera, les roses d’hivern, els clavells, les veròniques.

Johann es posà la roba dels diumenges: el pantaló llarg de llana, la camisa blanca, una corbata negra amb picatons lila, l’americana grisa. Dona Apol·lònia no consentí que es mogués del seu costat. Molts varen veure’l com el fill amagat del senyor d’Aubarca. Ella també s’havia posat un vestit negre. La tia Maciana féu que tots dos presidissin el dol, vora seu. Quan els homes de la funerària entraren a la cambra, després que s’hagueren acabat els resos, la tia féu sortir Johann.

—És un infant i no vull que vegi que cobreixen per sempre el cos de l’oncle. Podria sentir-ho com una ferida.

L’àvia Francisca el va treure fora i l’abraçà. Ell va recordar sempre aquella tarda freda en què tota la família s’havia vestit amb la roba negra, els plors, la remor de les pregàries entre les dents. I el silenci fosc. I el renou de la tapa del taüt tot just quan el tancaren. Fou un cop sec i brusc que li portà a la memòria el colpeig de les ones del mar en llançar-se a les roques. En sentir que tancaven la caixa mortuòria, Johann va percebre la duresa del fred sobre l’esquena.

—A aquest al·lot li tremola la pell —afirmà l’àvia—. La temperatura de la casa és més baixa que la de l’exterior. La boira que s’alça de la neu ha penetrat les estances i el fred és espès.

Els homes s’aferraren al taüt i el varen treure de la cambra. El davallaren per l’escala, travessaren la clastra i el carregaren al cotxe dels morts, sota el lledoner. Els capellans tornaren a cantar. Arrencà la comitiva fúnebre i partí pel camí vorejat de xiprers. L’acompanyaren els homes de la família i els amics. Les dones quedaren a les cases rere els vidres. Dovima les reuní a la sala d’estar i els suggerí de resar una part de rosari, fins que els familiars tornassin d’enterrar l’oncle Andreu. Algú va iniciar la pregària:

—El primer misteri de dolor rememora l’oració de Jesús a l’hort. El Senyor diu: «La meva ànima està trista…».

Aquelles dones formaven un volum atapeït, una massa negrosa. Les paraules sortien dels llavis i es transformaven en un gruny compacte, ni que rosegassin els parenostres i els rèquiems. Johann s’havia assegut en un racó, no gaire lluny de dona Apol·lònia.

—Posa’t al costat de la xemeneia —havia dit l’àvia Francisca—. T’espolsaràs el fred en un instant.

Aquell dia i durant els dies que seguiren la mort de l’oncle, Johann no podia deixar de pensar en les visites que havia fet amb ell al soterrani, al lloc on guardava la col·lecció de bèsties dissecades, entre les quals hi havia, en una cambra a part i monogràfica, la secció de monstres. Les adorava, l’oncle, les bèsties i, a través d’aquells animals, parlava d’ell.

—Porten els ulls de vidre —li deia—. Ens miren sense veure’ns.

—Però no ens veuen? —preguntava Johann—. És cert que no ens veuen?

—Només ens miren —li responia.

—I, no obstant aixó, tinc la percepció que les rates ens veuen, que l’antílop, i el cocodril, i el porc senglar, i el goril·la ens observen. És cert que no ens veuen?

—No ens veuen, Johann. Són morts. Aquests ulls amb què ens miren són dues boles de vidre.

—Per què els varen matar?

L’oncle somreia:

—No els varen matar, els trobaren així com estan.

—Però…

—No ha d’estranyar-te. El temps s’ha detingut a l’interior del soterrani. Mira-te’ls, immòbils. És com si haguéssim dissecat l’arca de Noè. La saps, la història de Noè? Succeí abans del diluvi amb què Déu decidí castigar els homes. Noè es proposà de rescatar una parella d’animals de cada espècie. Aquí en tinc alguns, momificats per sempre. Són els nostres contemporanis.

A Johann li era difícil entendre les filosofies de l’oncle. S’adonava que volia dir coses que ell no podia comprendre, però percebia que rere les paraules d’aquell home, una mica cansat de la vida i desenganyat, hi havia una segona intenció. Procurava retenir-ho, allò que deia, per si de cas algun dia era capaç de desxifrar-ho. A vegades, des que l’oncle era mort, s’afigurà que les bèsties dissecades del soterrani retornaven a la vida i s’escapaven del seu enfony. De sobte les rates de les riberes del Nil començaven a giscar i a córrer d’un extrem a l’altre de l’habitacle, s’enfilaven per les parets i arribaven a la teginada, corrien entre les bigues i es mossegaven entre elles, mortes de fam, l’antílop saltava enmig de l’estança i el petit cocodril s’aferrava amb la boca a una cama de la taula, alhora que el senglar arreveixinava el pèl i esmolava els ullals ni que fossin ganivets. Mentrestant, el goril·la bramulava espantat.

—I és que la vida espanta —havia dit l’oncle—. Més val detenir-la.

Johann les havia somniat, les bèsties, i els havia tingut por, perquè eren agressives, d’una violència boja, ni que tinguessin el cap ple de vent. Va explicar-ho a Dovima, ofegat pels sanglots. Ella parlava de les nits obscures en què als soterranis de les cases d’Aubarca succeïa el miracle de la resurrecció de la carn. Llavors també els monstres retornaven a la vida: el conill de dos caps, la gallina que tenia quatre cames, aquells porcs afegits a l’extrem del ventre…

—Són els nostres contemporanis —havia dit l’oncle.

Però Johann no estava segur del significat de la paraula contemporani. Comparteixen el temps que ens ha tocat viure o conviuen amb nosaltres dins la mateixa casa? Són els nostres contemporanis, es deia. Potser l’oncle només volia dir que els tenim molt a prop. I tornava a pensar en els ulls de vidre. No ens veuen, però no sóc capaç d’escapar a la seva mirada.

—Ja ho veus, Johann: a aquestes cambres s’hi concentra la diversitat de la vida, però fixa’t que només hi ha criatures assassinades.

—Digui’m, oncle, qui els ha assassinat?

—Ningú. Varen néixer assassinades, Johann. No ho pots comprendre.

—Em fan por.

—No tinguis por. Les bèsties estan sempre quietes. Estigues convençut que mai no es mouran del lloc en què es troben. Vine. Muntarem aquestes dues: puja sobre el cérvol, jo ho faré a l’esquena del senglar.

Es posaren sobre les bèsties. Johann s’aferrava a les banyes. L’oncle, perquè el senglar era baix d’estatura, havia d’esforçar-se per no arrossegar els peus.

—Mira-les: per molt que les incitem a córrer, tanmateix no arribaran enlloc.

—No arribaran enlloc?

—Vinga —cridava l’oncle Martí—, no estigueu quietes. Correu de pressa, velles bèsties plenes de pols! No faríeu un forat al vent? Correu, correu…!

I colpejava amb les mans com si facés mamballetes perquè volia provocar-les a partir desbocades.

—Tanmateix, no arribaran enlloc —afirmà Johann.

—No arribaran enlloc.

Només de sentir l’oncle, Johann s’atreví a incitar les bèsties a envestir a córrer. Cridava:

—Vinga, no podeu estar parades per més temps. Arriscau-vos a partir.

Tornaren a baixar de la cavalcadura. Les bèsties romanien immòbils. En desmuntar-les, els cavallers improvisats arrabassaren alguns pèls de la pell resseca, els més arnats, que voleiaren fins al trespol.

Un dia l’oncle va descobrir-li la vitrina de les aus dissecades. Era un moble de fusta tancat amb pany. Va treure la clau d’un calaix i obrí les vidrieres. Els animals estaven col·locats sobre els prestatges. El primer, el de més amunt, era ple d’ocells nocturns i, gairebé tots, rapinyaires. Més que nocturns, es podria dir crepusculars: perquè surten a caçar a l’hora del crepuscle. Alguns, molt petits. D’altres, corpulents i pesats: l’òliba reial, el mussol banyut…

—Aquesta òliba —deia l’oncle— vingué del sud de Mèxic. Té el plomatge fi i una mica groc, el pit blanc, mostrejat de negre, el bec curt i corbat, els ulls enormes, però també són de vidre, les ungles negres.

—No ens veu?

—No. Però ens mira. Com el senglar, el goril·la i el cérvol. Com les rates de les riberes del Congo…

—Ens miren i no ens veuen.

—Sí. Les òlibes viuen de forma habitual als clivells de les parets: en una església, en un castell, en els murs d’un palau. Els agraden les runes. Des d’aquell punt d’observació avisen la gent quan s’acosta la mort. Pxxxxx…! Pxxxxx…! Aquí n’hi ha vuit, que procedeixen d’indrets molt allunyats. Podríem dir que han avisat de l’arribada de la mort en espais que cobreixen més de mig món. Aquesta és de Provença, aquesta altra prové d’un temple budista de l’oest de Xangai, aquesta és duita d’una illa de la desembocadura del riu Orinoco, enmig del delta, aquesta altra… Pxxxxx…!

—I avisen la gent quan s’acosta la mort?

—A l’hora del crepuscle. Pxxxxx…!

Probablement —va pensar Johann—, durant la tarda que precedí el decés de l’oncle, les òlibes de la vitrina, encara que eren dissecades i tenien els ulls de vidre, avisaren que arribava el final. Els camps d’Aubarca eren blancs de neu i la mort arrossegà el sudari de don Andreu Martí pel pinar de l’Àngel, pels oliverars i les pastures, fins a les cases. Dovima ho advertí, després que li digueren que el senyor era mort:

—Ahir, al final de la tarda, les òlibes del soterrani xisclaren de manera insistent, ni que haguessin tornat boges. Han continuat fins passades les dues de la matinada. Després d’aquesta hora, he deixat de sentir-les.

—Potser no callaren fins que el senyor va esser mort, —advertí dona Maciana—. L’acompanyaren amb els seus xiscles durant l’agonia.

Una nit —eren després de les dotze i dona Apol·lònia ja s’havia retirat a descansar—, Johann portà Helena a visitar el gabinet de l’oncle. La senyora, tot i que cada vespre prenia un dormisson en forma de pastilla, no s’havia condormit del tot. Va pensar que sentia un renou estrany i cridà Dovima.

—Què passa, Dovima? He tingut la impressió que qualcú ha entrat al soterrani. Potser és un animal. Havies deixat una finestra oberta?

—Les finestres estan tancades. Potser aquest renou només era el gemec d’un moble. Els mobles gemeguen de nit, quan tot és en silenci.

—Els mobles gemeguen, per què?

És probable que, si no hagués tingut l’impediment físic de les cames, s’hagués alçat del llit sense dir res i hagués partit a comprovar la identitat del renou que s’havia afigurat que sentia. No era capaç de fer-ho. Tanmateix, la cadira de rodes no podia arribar fins al gabinet sense qualcú que l’ajudàs a baixar l’escala: aquella successió d’esglaons que es perdia en un buit de penombres. Eren amples, llavorats pel temps. I davallaven una mica torts entre les parets blanques del buc. Allà al fons, la porta del soterrani sempre tancada.

Helena alçà la mirada i observà que el jutge es disposava a escriure el relat de la seva visita al gabinet de les bèsties mortes. Era a mitjan matí i el sol entrava per la finestra de la cambra de l’hospital. Ramon Lleonard escoltava amb inquietud, prenia algunes notes i tornava a posar esment a les paraules d’Helena convençut que arribaria a entendre el misteri secret d’aquella història mòrbida, convulsa.

—Ho decidí ell, que visitaríeu al gabinet de l’oncle? —preguntà el jutge.

—Sí. Però em va costar entendre que el soterrani que contenia la col·lecció de bèsties dissecades era la representació, gairebé la imatge, del cervell de Johann. Durant tota la vida el visitaren, aquelles bèsties, li envaïren el cor i es filtraren a l’interior dels seus pensaments.

—Creus que el pensament de Johann era ple de bèsties dissecades?

—Més que els animals, hi havia els seus fantasmes. I insistia a afirmar que són els nostres contemporanis.

—El temps s’havia detingut a aquell racó del món. No és això que has dit?

—Però aquell racó del món era la seva ment: diabòlica, a vegades tendra. Em va contar que una vegada havia vist que Dovima matava un moix i l’enterrava vora la soca d’una figuera. Li pegà amb un garrot rere les orelles perquè estava malalt, va fer un clot, hi col·locà el moix i el va cobrir de terra. Després de més d’una hora, Johann va desenterrar-lo, aquell moix, i s’adonà que el cor encara bategava. El va tornar a enterrar.

—I vares pensar que el moix, el cor del qual bategava sota terra, eres tu. No et vingué mai al cap, aquest pensament?

—Sí. Johann m’havia portat al seu cau. No sé si era una tomba. Més d’una vegada em vaig arribar a creure que era un cadàver. Un tros de cadàver. Però el cor batega, al fons del sepulcre. Potser Johann tenia el cervell d’un rèptil. Vaig arribar a pensar tantes coses…

—No va dir-te la causa d’aquella visita guiada al gabinet?

—No sé si em volia fer por. Hi havia uns petits rètols cal·ligrafiats vora cada animal. La lletra tombada a l’estil anglès. Em va explicar que les havia escrit l’oncle Martí, aquelles inscripcions que indicaven el nom de les peces i el seu origen. També entràrem a la sala dels monstres, la més secreta. Era com emprendre un viatge per terres remotes, el temps detingut. Com si de sobte haguéssim entrat a l’arca de Noè, dissecada i immòbil. «Què en queda del seu món salvatge?», vaig preguntar. I em va respondre Johann: «Nosaltres, res més. Només, nosaltres».

—Havia dit: «Són els nostres contemporanis».

—Ho eren els animals dissecats del gabinet, però també els monstres que la natura, potser perquè és sàvia, engendra.

Va contestar el jutge:

—Vaig tenir un professor que defensava aquesta hipòtesi. La naturalesa és sàvia, per això s’atreveix a transgredir la norma. Els monstres que el senyor Andreu Martí recollia a la cambra secreta del seu gabinet eren el producte de la violació de les lleis naturals. Una monstruositat.

—Però com ho era Johann, un monstre que enamora.

—Simplement, un monstre.

Les paraules es perderen a l’interior d’un laberint. En una cosa estaven d’acord, el jutge i Helena. Ambdós acceptaven que la conducta de Johann havia de qualificar-se de monstruosa, encara que, mentre ella considerava que la monstruositat d’aquell home havia aconseguit inquietar-la alhora que havia desencadenat una inexplicable atracció en la seva ment, ell no acceptava un sol matís rere la paraula amb què l’havia definit: Johann era un monstre, sense cap altra consideració. Un ésser pertorbat, tant pel que respecta a la intel·ligència com a les emocions. Més que un malalt, un ésser pervers.

—No considera que és prest per fer un diagnòstic? —preguntà Helena.

—Per què és prest? —digué el jutge.

—Perquè només som al començament.

Aquell matí la conversa entre Ramon Lleonard i Helena va transcórrer de manera tranquil·la. Tot i que els metges havien aconsellat que s’esforçàs a tenir la ment en blanc, que procuràs no exaltar-se amb els records que la pressionaven per fer-se presents, gairebé sense deixar que els seleccionàs, s’apassionava a l’hora de parlar d’aquella història. N’havia estat protagonista de manera involuntària, però havia descobert fins a quin extrem el desordre la complaïa.

—Vaig deixar-me temptar pel caos. Ara sé les ferides que m’ha procurat.

—Són molt profundes i sé de cert que han estat doloroses.

—Sí. He pagat tan cara la meva innocència… Johann volia que aprengués a esser feliç a l’interior d’un sepulcre. Tant, com aquelles aus del soterrani tancades en una vitrina. Tenien ales. Et miraven, però no et veien. Era plena d’ales immòbils, la vitrina. Vaig plorar, la nit que em portà al gabinet de l’oncle. Vaig entendre què em volia dir, Johann. I vaig plorar.

—Què vares entendre?

—M’advertia que no tractàs d’escapar-me. Que, com les bèsties dissecades, tanmateix no arribaria enlloc.

—Has arribat al punt on et trobes. I ets una dona lliure. T’adones que ets lliure?

—M’hauria agradat arribar-hi igualment, sense que Johann fos mort. Amb ell, la llibertat hauria tingut un altre color.

—Però saps que això era impossible. Hi posares tot el que tenies: t’inventares una dona submisa, complaent. Aprengueres a administrar cada un dels teus gestos, les paraules, cada mirada. Posares en joc les estratègies de què fores capaç: la coqueteria fou la teva millor arma. Ho feies des de la rebel·lió.

—Sé que vaig fracassar. La mort de Johann és el meu fracàs.

—T’havies enamorat d’ell?

—Ja li ho he dit abans. Però volia que ell s’enamoràs de mi. No vaig aconseguir-ho. Johann només s’enamorava d’ell mateix. Volia construir un ésser que se li assemblàs. Era un treball lent. Jo era la matèria bruta, el fang sobre el qual es projectava. Feia l’amor amb mi i s’afigurava que posseïa el seu propi cos. Anava perdut. Desconfiava sempre.

No va avisar-la amb anterioritat. Simplement li va dir que aquella nit la portaria a visitar la col·lecció de bèsties dissecades, als soterranis de les cases d’Aubarca: unes estances excavades en la pedra, a la part més antiga del conjunt arquitectònic, al final d’una escala que girava a través d’un buc que no acabava mai. Li explicà que la col·lecció l’havia fet l’oncle Andreu, empès per la curiositat que sentia per les espècies animals de caràcter exòtic, procedents d’indrets i paisatges remots. Una òliba de la desembocadura del riu Orinoco, dues rates de les riberes del Congo, el cérvol, el goril·la, el senglar… Tots havien vingut de llocs estranys, fins a recalar a aquells apartaments subterranis als quals s’accedia, al final de l’escala, a través d’un túnel de volta arquejada. És probable que aquelles cambres, gairebé una cripta, distribuïdes al voltant d’un passadís estret, fossin al subsòl de la primera construcció, potser de l’època romana, sobre la qual s’alçaren en èpoques successives els diversos volums que configuraren el conjunt de l’edifici, l’última reforma del qual tingué lloc a començaments del segle XIX, durant la guerra del Francès. L’illa s’omplí de refugiats procedents de la península que fugien dels territoris ocupats per l’exèrcit de Napoleó. Ací arribaren bisbes i cavallers, senyors d’antic llinatge, clergues que s’abrigaven sota la capa del reaccionarisme més intransigent, contraris al sistema constitucional, partidaris dels tribunals religiosos. També hi arribà la gent que fugia de la guerra més dura, dels pobles massacrats, de les ciutats envaïdes per la tropa, dels camps de conreu incendiats i fets malbé. Entre tanta gent que vingué a caure a l’illa, com en un sac que tot ho aplega, hi arribaren menestrals i homes que professaven oficis poc freqüentats: decoradors que treballaven la fusta, la pintura, l’estuc. Els senyors d’Aubarca llogaren alguns d’aquests homes a fi d’embellir la casa. Hi feren una sèrie de pintures murals sobre un arrebossat de calç fresca, dedicades a certs episodis de la guerra de Troia. En varen dir les sales pompeianes i, sota les aranyes de vidre, a l’empar d’aquelles escenes heroiques, feren festes i balls. Esperaren que s’hagués acabat la guerra i restablert el poder absolut.

Aquella nit Johann i Helena travessaren les estances en secret, fins al buc de l’escala. Ell l’havia advertit abans de sortir del forat en què estava segrestada. Havien de caminar quasi de puntes, no fos cosa que dona Apol·lònia, que tenia el son prim, es despertàs. Arribaren a l’escala i baixaren als gabinets ocults de l’oncle. Tingué la impressió que aquells graons, llavorats pel trespoleig de tants d’anys, la menaven a l’interior de Johann, a les capes profundes de la seva ànima, a aquells llocs obscurs poblats de bèsties dissecades i monstres. Un a un, els graons. Johann portava la clau i obrí la porta. Féu un renou estrany, quasi un gemec. Potser fou aquest cruixit que alterà el malson de la senyora, intranquil. Va pensar que Dovima havia deixat una finestra sense tancar i va cridar-la, només perquè aclarís d’on venia el renou. La criada dormia en una cambra contigua separada per una porta que solien deixar entreoberta, però no del tot, perquè totes dues s’acusaven d’inquietar-se el son amb els roncs.

—Dovima sembla un contrabaix —deia la senyora.

—Ai, dona Apol·lònia és un cornetí d’ordres —assegurava l’altra.

Li va dir que potser provenia d’un moble que havia gemegat. De nit, el silenci es trencava fàcilment: el xerrisc d’una porta, la remor del vent que regolfa entre les teules, el gemec d’un canterano solitari. Com una boira espessa que s’estenia arreu de la casa, els silencis de les nits. Llavors les estances semblaven una tomba. Per ventura un bosc, només agitat pels murmuris que exhalen les tenebres. Helena entrà a les cambres misterioses. Va percebre una certa olor d’humit. No era estrany si es considera que podia passar molt de temps, mesos seguits, sense que ningú vingués a ventilar-les. Només dues vegades a l’any, Dovima baixava a netejar la pols dels apartaments. Hi dedicava gairebé un dia sencer. Aprofitava l’estada a l’empar d’aquells murs subterranis per dialogar amb les bèsties. De què parlaven? Gairebé sempre es convertia en un monòleg dedicat a cantar les excel·lències de la gran persona que fou l’oncle Andreu Martí, l’antic senyor d’Aubarca, l’home que, encuriosit per les ciències de la naturalesa, reuní sota aquelles voltes una col·lecció d’animals dissecats vinguts de totes les parts del món. Tanmateix, els nostres contemporanis. Les rates de les riberes del Congo, un cocodril… Mai no havia deixat d’estar-ne enamorada, Dovima. Per això és que, en parlar d’ell amb les peces de la col·lecció que havia estat la nina dels seus ulls, s’excitava i es commovia profundament. Només dues vegades a l’any. D’altra manera, potser l’emoció l’hauria posat malalta.

—Amb dues vegades a l’any de desballestar-me el cor per un home —deia— ja n’hi ha prou.

Potser, l’amor que havia sentit per don Andreu alimentava la mica d’enveja que tenia a dona Apol·lònia. En últim extrem, encara que fos a contracor, l’havia tingut dins el seu llit.

—Fou —advertia la senyora— com tenir-hi els monstres dissecats del gabinet secret: el conill de dos caps, la gallina de quatre cames, els dos porcs afegits per l’extrem del ventre…

Però a Dovima li agradava aquella similitud. Llavors, quan acudia a espolsar les estances, dues voltes a l’any, es posava davant el vedell que tenia una pota plantada enmig del front i s’imaginava el senyor d’Aubarca convertit en aquella bèstia bovina, desbridada i jove, disposat a saltar entre els seus llençols. És probable que aquell enamorament la portàs a protegir Johann fins al deliri. La criada havia arribat a fer, sempre que s’havia estrevingut, el paper de pare. Encara no sabia parlar però si algú malintencionat li preguntava pel seu progenitor, l’infant no s’estava d’assenyalar Dovima. Ho feia somrient. Però tots els que l’envoltaven li reien la gràcia.

—Es podria dir que sóc —afirmava ella— el pare putatiu.

—Putatiu vol dir que era absent en el moment de la concepció —afegí l’oncle Andreu.

I acabaven en una esclator de rialles salvatges. Les rialles, com el plor, fugen per les finestres i s’escapen, més enllà dels últims sementers. També les cases es moren lentament, mentre la gent s’explica acudits d’en Jaimito.

En travessar-les, Johann i Helena, les sales pompeianes eren en silenci. Passaren de llarg, vorejaren les cambres privades de la senyora i baixaren l’escala que mena al gabinet. A Helena li era difícil entendre per què Johann l’havia portat a aquell antre misteriós. Li explicà la procedència dels animals, segons podia veure’s escrit als petits rètols, amb lletra tombada, a l’estil anglès, i li contava com era la vida salvatge d’aquelles bèsties, abans que els dissecadors les convertissin en cadàvers pentinats i lluents.

—Acudir a aquest lloc i moure’s entre els animals —deia— és com fer un viatge per terres i selves remotes. Avui som a les riberes del Congo, demà serem a la desembocadura del riu Orinoco, demà passat al cor d’un desert. Més que els animals, si els mires als ulls, veuràs els seus fantasmes. També, els nostres, perduts en un laberint, entre la mòmia d’un goril·la i la d’un senglar.

Al fons de les estances secretes, sota una obertura rectangular en forma de finestra que s’obria entre les canyes, vora el safareig, hi havia un piano vell, desafinat i ple de pols. A vegades, don Andreu Martí acudia a aquell piano i acompanyava la solitud de les bèsties amb les seves variacions musicals. Deia que ho feia a fi d’esplaiar-se. Johann l’hi havia acompanyat sovint. L’escoltava com embruixat, submergit en el silenci furtiu del capvespre, mentre la música s’expandia sobre les cares resseques de les mòmies. Una música desacordada i inharmònica a causa que la humitat havia afluixat les cordes i cobert de rovell tota la caixa. Un d’aquells horabaixes decidí de fer un experiment: una espècie de concert a base de crits en estat natural en el qual els solistes serien moixos vius. N’havia subjectat quatre a les cordes del piano. De tal manera que el solista polsava la tecla, les pinces estrenyien la cua del moix i li arrabassaven un repertori inaudit de meulos. Mesclava els sons obtinguts directament de la naturalesa amb els ritmes vibrants que procedien del piano. Amb quatre moixos a l’interior de la caixa, els crits van estendre’s fins a l’últim racó. L’objectiu era que els animals dissecats tornassin a sentir la crida salvatge dels boscos. Una il·lusió extravagant, tanmateix. Potser més d’un, en la profunda foscor de la carcassa —un embalum de palles i fusta revestit amb la pell assecada de la bèstia—, sentí que es commovia un tros de víscera, un fragment abandonat del cor que tornava a bategar a causa dels remeulos dels moixos. Marramiau, miau, miau…! L’oncle, emportat per l’eufòria d’aquell dia, escriví diverses peces per a piano i cor de moixos.