4

Durant molt de temps, dies i anys, no va veure més llum que la d’una bombeta elèctrica que penjava del sostre. Ara sabia que Johann era un sàdic, infeliç. Helena ho pensava, sovint. Llavors li retornava la ràbia, el rancor. També, un sentiment amarg de llàstima. Es mesclaven la pietat i el fàstic, però era incapaç de separar aquells dos impulsos. Cada tarda acudia a veure-la, li portava menjar i s’estava a l’interior del clot fins que ella es cansava. Li explicava històries, quasi sempre irreals, filtrades per la seva imaginació. I a vegades referides a la seva família. Un dia li contà que en una comèdia de l’escola, al col·legi dels frares, havia fet d’àngel. Llavors tenia el cabell —aquell cabell que ara començava a clarejar-li— arrissat i ros. Fou un nin inquiet. En una ocasió un professor li preguntà si havia begut oli de serp. Els àngels cantaren cançons ingènues, alguna de les quals encara li ballava dins el cap, perquè l’havien acompanyat tota la vida. En cantà un fragment i Helena va sentir que el cor se li gelava. Els oncles acudiren a la festa escolar. Don Andreu Martí estava satisfet. Els ulls li brillaven quan el veia a l’escenari. La seva hisenda, les terres d’Aubarca i tot quant tenien aniria a parar a aquell infant, el fill d’Apol·lònia. La tia Maciana havia dit, però ho deia sempre que en tenia l’oportunitat:

—Aquest al·lot t’assembla, Andreu. És una còpia exacta. Es podria pensar que és de la teva sang i n’estic contenta. He sentit a dir que la gent que conviu molt de temps arriba a tenir-se una retirada: les faccions, els gestos, la forma de veure les coses, la manera de moure les mans, de caminar…

Mai no varen saber si era conscient d’aquelles afirmacions, però dona Maciana Vives no era dona de fotre-se’n de la gent, ni capaç d’obrir la boca per dir una paraula que pogués ofendre ningú. Tota la vida havia viscut com penjada d’un núvol, enlluernada pel seu home, disposada a assistir aquells que estimava. Sobretot la neboda, perquè un mal home l’havia enganyat i li havia fet un fill. Ella no feia preguntes. Observava els fets i s’abstenia d’interpretar-los. No li havien ensenyat a produir judicis propis i es mirava la vida com si fos un paisatge. En el fons, un decorat: un conjunt d’elements de cartró que figuren el lloc on succeeix el drama. Sovint va trescar-los, aquells paisatges que s’afigurava clars. Innocent i confiada, va moure’s pel món tranquil·la, sense gaires preocupacions. Don Andreu l’admirava, aquella bondat, i creia —ho deia somrient— que vorejava la beneiteria, una qualitat que l’entusiasmava. Mai no va dubtar que la seva dona la tenia en escreix, de la mateixa manera que un altre posseeix la santedat. Encara que aquesta és una gràcia de Déu, l’altra, la qualitat de beneit, és un regal de la naturalesa. No pot esser beneit qui vol, venia a dir l’oncle. No obstant això, existia el perill que la tia Maciana fos més viva que les genetes i hagués decidit, més que fer comèdia, mostrar-se a la contemplació dels altres així com esperaven que fos. Ni que hagués calculat: «Faré d’esser així com voleu que sia, una beneitona rematada, però, tanmateix, us portaré al meu terreny». Potser sabia que l’exercici de l’estupidesa contribueix, més que no la intel·ligència, a l’alegria de viure, que és una manera d’anomenar la felicitat. I pensava que en la seva vida només havia tingut un desig: el benestar de la seva gent. Era bella com ho eren les artistes del cinema mut: la cara pàl·lida, el cabell obscur i rinxolat, el rostre rodó i els ulls extremament negres. Caminava accelerada com aquelles actrius i, com elles, movia les mans de manera brusca. També, les anques, tot i que no volia parèixer una senyora vulgar. Cada matí, abans de sortir del lligador, s’empastifava la cara amb cremes untuoses contra les rugues, capaces de transmetre una certa frescor juvenil a la pell, es pintava els llavis del color més rouge que havia trobat i es contornava els ulls amb un llapis amb mina de carbó que vingués a subratllar el perfil de la mirada. A dona Maciana li agradava, sobretot, provar-se vestits i endiumenjar-se amb les robes que Aina Mir, la modista més extravagant i lúdica que mai ha existit, havia cosit a fi d’embellir la seva figura. Alguns dies, a mitjan matí, organitzava una mostra dels seus models: abrics, i faldes, i bruses, i jaquetes, i altres peces. Dovima, l’única espectadora que assistia a l’exhibició d’alta costura, s’asseia en un racó de la sala bona i aplaudia entusiasmada. La senyora començava a desfilar per davant ella. Girava els armaris, obria les capses de sabates i s’enflocava perruques postisses i capells de seda. Un dia volgué posar-se la mortalla que havia encarregat a la modista i que guardava plegada en una capsa pel dia en què la mort vingués a capsegar-li la vida. Aina Mir havia dit:

—Jo la faria, la mortalla, tota de rivets amb farfalans de randa, així com són representades les santes màrtirs a les teles de Rubens.

Però dona Maciana no tenia les trossades d’aquelles dones i el seu cos, esquifit i magre, no s’avenia a les exuberàncies barroques. Es posà la vesta blanca amb rivets de color de castanya, així com són els colors del Carmel, se cenyí una corona de roses de paper i, abillada amb aquesta indumentària, es passejà com si fos morta per tota la casa. Dovima li deia que el feia molt bé, el paper de difunta, i que, encara que hagués traspassat l’hora suprema, seguia essent una senyora elegant, tocada pel glamur de París.

—Ai, Dovima —deia—, si jo hagués estat parisenca com una altra que en sé, hauria estat la reina de Pigalle.

Potser Dovima era, si més no en la imaginació de la senyora, allò que dona Maciana hauria volgut ser, el mirall on es projectava l’espectre d’algunes perversions.

La família Vives havia estat una gent erràtica. Don Arnau, el cap de la tribu, era militar de carrera, de l’arma d’artilleria i, a causa dels successius ascensos i destins, havien rodolat d’un extrem a l’altre: un cop a Galícia, llavors a Astúries, més tard a València i a Andalusia. Tingué onze fills, entre ells, el pare de dona Apol·lònia i la tia Maciana, que s’avenien de manera particular perquè tots dos havien nascut al mateix lloc, a la ciutat de Paterna, al País Valencià. De l’aire de la terra adquiriren un sentiment festiu que els diferenciava dels altres germans. Per això és que en les festes en què es reunia la família per motiu d’alguna celebració, si assistien els «valencians», la diversió era assegurada. De sobte se’ls il·luminava el cos i desprenien una olor de falla que encisava el nas de la gent. En un instant, convertien l’espai on eren reunits en un coetòdrom: una zona idònia per a les traques, els coets tronadors i els petards. Només ells dos posseïen la capacitat de convertir les paraules en una substància explosiva proveïda d’una metxa. I, naturalment, les rialles prenien foc. Quan un problema atordia algú de la família, i, perquè eren molts, sempre hi havia qualcú mig tocat, la tia Maciana intentava animar-lo.

Deia:

—No pateixis, tanmateix, al final, serem nosaltres que cremarem la mascletà.

Els altres nou germans eren nascuts a ciutats diferents. La més inquietant era la tia Miquela, oriünda de Madrigal de las Altas Torres, la localitat on va néixer Isabel la Catòlica, a mitjan segle XV.

Els pares li deien:

—La cigonya t’ha portat d’El Villar de Matacabras, a tres quilòmetres de Madrigal, a la nostra casa. Allí hi ha un molí fariner que fabrica nines i nins, que les cigonyes reparteixen arreu, allà on els en demanen.

Tota la vida la germana Miquela va saber que l’havien pastat a El Villar de Matacabras, però la seva dèria, que visqué com un excés de febre, fou la literatura. Escriví novel·les amoroses a imitació de les que escrivia Corín Tellado. En feia una cada any, en una plagueta amb l’espiral de ferro i les cobertes resistents. No les va publicar. Les guardava en un calaix del guarda-roba, apilades, i amb el temps arribà que en tingué més de vint. Entre les pàgines manuscrites d’aquells quaderns s’hi escolaven les inquietuds amoroses de la tia Miquela, els afanys voluptuosos, la tràgica sensualitat d’una dona que havia vist com la passió es perdia en l’espiral d’aquells plecs quadriculats. Va romandre fadrina. Debades havia esperat que vingués a festejar-la un dels galants, amorosencs i durs, però suaus, que havia imaginat per a les seves heroïnes. El pare de dona Apol·lònia, Joan-Miquel Vives, també es féu militar. I els seus fills varen néixer repartits arreu de la postguerra. Li havia tocat combatre al front de Madrid, i després a l’Ebre. En acabar, es casà amb una jove que havia conegut quan tornava d’unes maniobres. La tropa desfilava pel passeig des Born. Un estol d’al·lotes des Jonquet i de Santa Catalina acudí a veure’ls. Es deia Francina. Es varen mirar i s’enamoraren. A la família es comentava que els dos «valencians» eren els únics que s’havien casat per amor. No els havia anat pitjor que als altres germans, que ho havien fet per interès. Excepte la tia Miquela, que es casava sempre a l’interior de cada novel·la, seduïda per la turbulència dels personatges masculins que protagonitzaven els seus relats. Potser la tia, justament perquè va matrimoniar-se per la via de la imaginació, fou la menys infeliç. Les històries d’amor que contava no s’assemblaven a la realitat, però projectaven les inquietuds amoroses d’aquella dona i la manera que tenia d’entendre la relació entre dos éssers que s’estimen. Més que explicar el món com era, contava com hauria volgut que fos: igualment estúpid.

Al col·legi dels frares Johann havia estat un estudiant gris, sense gaires eufòries. Es limitava a complir puntualment les exigències dels professors i s’ajustava als estudis sense que mai es produís el més petit conflicte. Disciplinat i obedient, el consideraven un alumne modèlic que s’interessava de forma limitada per les matèries que estudiava, només fins al punt que era suficient per obtenir una nota acceptable. No li hauria agradat destacar en res, ni rebre diplomes, ni figurar a les llistes d’honor. Era peresós i només excel·lia en l’exploració dels límits: aquella capacitat de saber fins on havia d’esforçar-se per no tenir problemes. S’avorria a les classes, disposat a fugir de la realitat cap a indrets furtius, lluny del petit món a l’interior del qual se sentia encerclat. El professor que el tenia sota la seva tutela ho havia comentat a la mare:

—Johann té un món interior propi cap al qual s’escapa sovint. És com si cercàs fugir de la realitat que no li agrada i es tancàs en un nínxol secret. Però ho fa amb una destresa que no et permet baixar la guàrdia ni un instant. Si no l’afectassin aquestes distraccions, podria millorar el seu rendiment i obtenir unes notes més altes. No li interessa. Prefereix endinsar-se per camins obscurs i viatjar cap a altres paisatges.

Llavors, quan dona Apol·lònia li explicava el contingut d’aquella conversa i li deia que, només que volgués, podria esser un estudiant avantatjat, capaç d’excel·lir en qualsevol camp científic, Johann responia:

—Em fan fàstic aquells que s’alcen sobre els altres i els sobrepassen. M’estim més que no em vegin. Vull ser normal, i fer faltes d’ortografia, i dubtar davant la resolució d’un problema matemàtic.

Però la mare sabia que el seu fill, encara que facés faltes d’ortografia i no tingués clar el resultat dels problemes, no era normal. Ella tampoc no havia estat una nina normal, sempre a l’empar dels oncles, ni que l’haguessin adoptat per filla. Li pagaren els estudis al col·legi de la Puresa i haurien volgut que s’hagués casat amb un home de la seva condició. Tanmateix, es perdé per Eivissa entre hippies. Al final, acabà follant-se-la l’oncle Andreu Martí, una nit en què la tia Maciana rebentava de febre.

Johann fou un infant malcriat. Aquells que l’envoltaven —la tia, l’oncle Andreu, Dovima, la mare— li consentiren totes les aviciadures. A força de protegir-lo arribaren a crear-li la necessitat, mai no satisfeta del tot, de sentir-se estimat, com si se’n percebés desproveït. Però més que una mancança, potser era una perversió. Mai no en tenia prou, d’afectes, alhora que cobejava el delit, només subtil, d’esser vexat. Al col·legi, els companys de classe s’havien adonat d’aquell doble joc, i no l’acceptaven, i se’n reien. Es burlaven d’aquelles necessitats sentimentals, de la sensibilitat excessiva amb què s’acarava a la relació amb els altres. A vegades, una mica cruels, l’humiliaren:

—Mira-te’l: Johann sembla una femella.

—Sí, sí, sembla una nina.

—A Johann li han pres la pistola. No en té. Baixau-li els calçons.

—L’hi va prendre una serp.

—Sí, sí… Una serp.

—Nyap, nyap…!

Aquells al·lots li volien treure els calçons. Johann plorava.

—L’heu vist? Plora com les nines.

Plora, plora, plora, Johann, es deia. Però hi percebia un estrany plaer. I se sentia sol.

—És un arcàngel inquiet —afirmava la tia Maciana.

I el director, diligent, però auster i diabòlic, consentia a rectificar:

—Sí, és un arcàngel inquietant.

Poques vegades s’atreví a insinuar-se als companys per a certs jocs eròtics que li creixien en la imaginació. Només Òskar, un adolescent de la mateixa edat, s’avenia als seus requeriments. Era un ésser estrany: caminava feixuc i era grandolàs, ni que hagués crescut massa. I pareixia que li faltava un bull, com si anàs mancat de certes facultats intel·lectuals que ningú no hauria sabut definir: brillant en els estudis, per als quals només havia de fer servir la memòria, i embadocat davant la vida, una mica babau. S’amagaven en un recambró secret, prop del lloc on es guardaven els aparells de gimnàstica, i, allà dintre, aquell jove desgarbat s’amorrava al penis de Johann. Dins la boca d’Òskar, untuosa i suau, el membre respirava.

Només de mirar-lo als ulls, Dovima coneixia que havia fet coses brutes.

—Estàs pàl·lid, Johann. Què has fet? No em diguis que no has fet res.

—Què penses que he fet?

—A mi no m’enganyes. És suficient veure aquesta taca moradenca que portes dins els ulls. Estàs fatigat. Vine!

—No, no…

—He dit que vinguis.

Dovima l’agafava per un braç, se l’emportava a la cuina i li mostrava les tisores que feien servir per escatar el peix, llargues.

—Abaixa’t els calçons.

—No.

—He dit que t’abaixis els calçons.

D’una estirada, Dovima li abaixava els calçons.

—Si tornes a fer coses brutes al recambró de la gimnàstica, veus aquestes tisores?, doncs, rac, rac, et tallaré la penga. Vindré de nit i et tallaré la penga.

—Em tornarà a créixer —deia Johann.

I la criada se’n reia d’ell:

—Pensa’t, que et torni a créixer. Rac, rac, ben escapçada.

Johann plorava, espantat. Llavors, la criada canviava de registre, se’l posava a la falda i l’agombolava.

—Pobrissó meu. Què faria aquest rei si Dovima, rac, rac, el coronava? Què faria jo, sense la penga peluda del meu bonjesuset?

I vinga a besar-lo pels engonals. I vinga festes. Rac, rac.

En ocasions assenyalades, per la matança del porc o pel Carnaval, a Johann li agradava disfressar-se de prostituta. Acudia al lligador dels oncles, agavafa els productes de bellesa de la tia Maciana i es pintava els llavis, es marcava la línia dels ulls, es posava una ombra de carmí damunt cada galta i una pinzellada de blau sobre els parpres. Llavors es vestia amb robes alegres que treia dels armaris i s’ajustava a les formes del cos, es posava els pits postissos, lleugerament provocadors, atapeïts de llana, s’empolainava unes sabates amb tacó i es penjava a l’espatlla una bossa de cuir, com un sac de mà. En veure’l, Dovima no s’estava de dir:

—Sembla una puta de bon de veres. L’ha vist, senyora? Una putanga.

I dona Apol·lònia responia:

—Què saps tu, de putes?

Dovima exercia un control quasi absolut sobre la sexualitat de Johann. En coneixia les pràctiques: els encontres amb Òskar al recambró, entre màrfegues i aparells destinats als exercicis corporals, les masturbacions —ella en deia, perquè ho havia sentit a dir a un confessor pagès, espolsar la prunera—, les exaltacions de la passió sobre el coixí de plomes, entre els llençols del llit: nu, s’abocava damunt el coixí com si fos un altre cos i se’l tirava. Entre les cuixes d’aquell cos imaginat, podia esser tendre, podia esser d’una brutalitat fogosa, però també podia esser fràgil. Llavors es deixava seduir pel coixí, i consentia que li fes l’amor. La criada ho sabia l’endemà, quan descobria les rebaves d’esperma sec als llençols. Acudia a la senyora i començava les admonicions:

—Moltes nits, Johann fa sexe amb el coixí. Un cop s’hi ajeu a sobre, llavors és ell que es posa davall perquè sigui el coixí que el penetri a fons. A vegades exerceix de mascle, llavors de femella, Johann, mentre perdura l’ardor. Em fa patir que el coixí no ens el deixàs embarassat. Se senten a dir tantes coses… Qui ho entendria, això?

La senyora somreia. Llavors es burlava de les tribulacions de Dovima, convençuda que posava en aquells inventaris sobre les pràctiques sexuals de Johann una gran dosi de deliri, afectada que era de filtrar la realitat pel tamís de la fantasia. Li explicava que és normal que un adolescent s’apliqui a la pràctica de la masturbació, que sovint se senten sols, i incompresos, i insegurs. Que, en masturbar-se, fan l’amor amb si mateixos, que és la persona que més estimen.

—El coixí només és un subterfugi, una excusa, l’objecte sobre el qual perfilen el desig. I s’imaginen que fan sexe amb el seu cos, el que els agradaria tenir: un ideal irrealitzable pel qual tractaran de combatre tota la vida. Sovint fracassen. Hi ha qui es tanca en aquesta fase i, en cada experiència sexual, per molt de temps que passi, només pretenen una sola cosa: substituir el coixí per una persona que igualment s’assembli a aquell ideal que tenen d’ells mateixos. S’imaginen una felicitat inimaginable. Al final, tots som caçadors de papallones inexistents. És lògic que ens persegueixi la soledat.

La criada l’escoltava amb els ulls oberts, com encegada per les seves paraules. També somreia. Acabava per dir, seduïda pels discursos de dona Apol·lònia sobre els desordres sexuals del fill:

—Diria que ha fet cursos d’especialització amb els mestres més prestigiosos d’Europa.

La senyora enyorava aquells temps en què havia viscut a Eivissa, a la torre des Pirata:

—Em vaig enamorar d’un psiquiatre. Vaig córrer a cercar el paradís. Ens afartàrem de pegar polvos, convençuts que allò era el paradís. Vaig adquirir alguns coneixements de psiquiatria. Acabàrem histèrics.

—I Johann és el fruit de la histèria?

Dona Apol·lònia tancava els ulls. Mai no havia confiat a ningú la identitat del pare del seu fill. Dovima insistia:

—Seria bo que Johann tingués algunes experiències sexuals amb una dona. D’altra banda corre el perill de quedar-se enganxat al coixí. El tenim massa protegit. I és com si no l’haguéssim desmamat.

—No hauríem d’esperar que se’n desfés per ell sol? —preguntà la senyora—. La naturalesa et porta per ella mateixa a traspassar les etapes del trajecte. De manera normal remuntes les fronteres que el cor imposa i dilueixes els límits.

—El trajecte? Quin és el trajecte? A on mena, el trajecte pel qual camina Johann? No sóc partidària de deixar fer la naturalesa al seu arbitri. És perillosa, per això cal subjectar-la, i posar-li traves, i marcar-li fites. I, si hi importa, rac, rac, escapçar-la. Aquells que s’enamoren perquè els ho dicta l’instint, segur que perden pes, durant el trajecte. Perden pes, alhora que adquireixen certs coneixements de psiquiatria. Cregui’m: potser seria bo que Johann assolís la seva pròpia música, el seu perfum, la mica de flama que s’encén dins els ulls. No vulgui tenir un fill amb els ulls apagats.

—I quin és el trajecte?

—Acudir a un bordell. No hi ha una altra teràpia. I cercar una puta aciençada que l’ensenyi.

—Una puta?

La criada era sàvia. Afirmà:

—Aprendrà moltes coses, al bordell. Per exemple —però semblava que se’n reia— li ensenyaran a portar les ulleres de sol, unes Ray-Ban. Aquelles que cobreixen la cara de manera suficient perquè semblis un tipus perillós. La muntura negra canvia el paisatge del rostre. I el cap s’omple de muses.

—És necessari semblar un tipus perillós? —preguntà la senyora.

—Sí.

Dona Apol·lònia agafà un exemplar del periòdic i el donà a la criada. Va dir:

—Cerca a les pàgines d’anuncis. Sobretot, procura que sigui un lloc on hi hagi una mica d’higiene. Res de brutor.

Helena contenia la ràbia, alhora que continuava la relació de la història. Els ulls li brillaven, però els seus sentiments tornaven a esser d’una ambigüitat confusa. Odiava Johann, mentre no era capaç de desprendre’s de l’angoixa de saber que era mort. S’havia acostumat a conviure amb la por i s’ofegava amb les paraules que feia servir per tornar-la a contar. Quasi era innecessari que el jutge Ramon Lleonard formulàs les preguntes. Era suficient escoltar-la, perquè el relat fluïa complex, tot de matisos.

—En el silenci clos de la meva presó vaig arribar a creure que potser era un cadàver. I els cadàvers, em deia, no fugen de les tombes ni s’escapen del dipòsit on varen sepultar-los. La senyoreta Mònica ens explicava que els antics egipcis omplien les cambres funeràries de fruites seques i menjars, a fi que el difunt pogués alimentar-se durant el viatge que havia d’emprendre fins a arribar a l’altra riba del llac, on començaven les regions del més enllà. Johann m’havia dit que els pares, la policia, els amics de l’escola, la premsa, tots em donaven per morta. Havien desistit de trobar-me viva i cercaven un cadàver. Tampoc no el trobarien, el cos finit de la nina desapareguda. Era com si m’hagués raptat un d’aquells homoniqueus verds que la imaginació emplaçava en una altra galàxia. Debades volaren d’un costat a l’altre els helicòpters dels agents especials i rastrejaren detingudament els sementers d’Aubarca i les terres que hi confronten, fins a Muntanya. Resseguiren el vell traçat de la séquia, com un cabell prim, des de l’altura. Exploraren els boscos en tots els sentits. Varen fer fotografies i analitzaren el més petit detall fins a l’extrem. Fou, tanmateix, inútil. M’havia de convèncer a mi mateixa que només era un cadàver. Un dia vaig calcular la distància que podia recórrer d’un extrem a l’altre de la gàbia. No passava de tres metres, i vaig pensar que per fer un quilòmetre havia de recórrer aquell espai tres-centes trenta-tres vegades. A l’escola ens havien contat la història d’un cavaller antic que va entossudir-se de fer el camí de Jerusalem sense sortir del seu castell. Era en temps de les guerres per conquerir els llocs sagrats del cristianisme. Cada dia resseguia el recinte fortificat dues o tres vegades, mentre comptava la distància i afegia el tros de camí que corresponia a l’extensió que havia caminat. L’acompanyava en el viatge un frare menor de Sant Francesc que havia fet aquell trajecte en altres dues ocasions i li recontava com eren els territoris per on passaven: les muntanyes i les valls, els boscos i els rius, les ciutats, els camps de conreu, les esglésies on s’aturaven a resar i els hostals. Li explicava com era el mar. En arribar a la ciutat santa, llavors li referia com era la lluita i els combats per conquerir-la. El cavaller es treia l’espasa, baixava al camp i envestia una guarda de cabres. Les capsegava totes i tornava al castell amb la consciència lliure de culpa. En arribar el vespre, els pastors ploraven la mortaldat alhora que convidaven la gent d’aquells voltants a celebrar la gesta del cavaller amb cabra a la brasa, pa negre i vi. Llavors, cansada de plorar, i enduita per la força d’aquella història del cavaller boig, em vaig dir a mi mateixa: Helena, aixeca’t. Només ets un cadàver i has d’emprendre el camí que mena a l’altre marge. Potser t’hi esperen alguns cadàvers que coneixes.

El senyor Ramon Lleonard no podia entendre que la intenció de Johann, en segrestar Helena, no hagués estat la violació. No ho entenia i, en el fons, no acabava de consentir-hi. Tot era més fàcil, si podia considerar-se una agressió sexual: un acte delictiu tipificat al codi penal. Però quan escoltava que Johann no la forçà a fer sexe ni en cap moment abusà d’aquell cos que tenia captiu, es desmuntà la seva tesi. Li hauria estat més còmoda la primera opció: diguem que es tractava d’un pederasta. Llavors la llei és contundent, implacable. No hi ha pietat per a aquell que abusa d’un infant. Amb la mort de Johann haurien prescrit totes les culpes i el tema podria considerar-se clos. La confessió d’Helena conduïa la història cap a un laberint de difícil sortida. Però el jutge intuïa que no eren tancats tots els camins, que n’hi havia un que menava al descobriment d’una trama de corrupció política, d’extorsió urbanística i xantatge. Hi havia un camí, però era difícil transitar-lo. A l’extrem, les excavadores i les grues sobre el paisatge.

—Johann no era un llop ingenu. Vostè que, per la seva professió, ha vist tanta maldat i tants d’errors, creu que hi ha llops ingenus disposats a devorar les nines que s’entretenen a parlar amb els desconeguts? Havia sortit de casa meva i em dirigia a l’escola com cada matí. Vaig veure aquell home i, en un primer moment, vaig pensar que havia de travessar el carrer i passar a l’altre costat. No vaig fer-ho. Vaig sentir una certa necessitat de percebre que podia seduir-lo. I vaig creure que era capaç de desvetllar el desig de l’home, aparentment educat i amable.

Ramon Lleonard aprofità el silenci d’Helena, com una pausa que havia trencat el discurs, i féu un comentari, però no va posar-hi gaire entusiasme. Va dir:

—Els llops educats i amables són els més perillosos.

Ella va respondre:

—M’hauria agradat preguntar-li, aquell primer dia: «Per què tens la mirada tan tendra, però cruel, alhora?». No vaig fer-ho. Què hauria pogut dir-me? Perquè el desig em vessa, només de veure’t. No ho sé.

—Faci el que faci, la Caputxeta acabarà en el llit del llop. Ell ho sap. No tenia cap necessitat de forçar els fets. La fruita cauria, tanmateix. Hi havia molt de temps per davant. Podia esperar.

—Esperar, què?

—Simplement, esperar.

Helena se sentia cansada. Els metges que l’atenien havien donat l’ordre que, si estava desperta, cada cert temps havia de prendre algun aliment. Una infermera li portava fruita i iogurt, que es menjava amb desgana, molt a poc a poc. Això permetia que el jutge es condormís durant una estona, abans de reemprendre la conversa. Només una becaina: el son et guanya i el cap tomba quasi a punt de caure. Durant els primers dies, Ramon Lleonard acudia a l’hospital a primeres hores del matí. S’hi estava fins que el cos l’aguantava. Li produïa admiració, aquella jove: la capacitat que tenia de confegir el relat i atribuir sentit a les coses que decidia contar. Potser, se les havia explicat moltes vegades, en silenci, les havia fet rodolar a l’interior del crani, i les havia omplert de matisos, la il·lusió posada en la idea que algun dia s’escaparia del calabós i podria contar-ho. El jutge dormitava. Però li resultava estrany que Helena no hagués preguntat pels pares, tot i que havia parlat d’ells amb un cert encís durant el relat. Havia procurat que la premsa no s’adonàs que aquella jove havia comparegut de davall terra i havia advertit els frares del monestir de Santa Maria que no en donassin la més petita informació. Però era difícil mantenir aquell secret. Els periòdics havien informat que entre els enderrocs de les antigues cases d’Aubarca hi havien trobat el cadàver del seu propietari, el galerista i expert en art Johann Vives, totalment nu, retingut entre les pedres, el cap esclafat. No havia estat fàcil identificar-lo. Es podia percebre que havia rebut un xoc violent produït pel moviment de terres de les excavadores. Les màquines havien envestit el casalot i l’havien arrasat: les zones d’habitatge, les cotxeres, l’aljub, el safareig, el petit jardí. Probablement hauria quedat enterrat sota les runes si no hagués estat perquè no hi era sol. Un dels homes que guiava les màquines va veure entre la polseguera —el dia era ventós i la terra s’alçava— un ésser estrany que s’escapava de l’escletxa, quasi un fantasma. Pels cabells, va pensar que es tractava d’una dona. Tingué la percepció que anava nua i que es cobria amb un tros de flassada. Era com si hagués tornat boja. Fugia confosa, perduda l’esma, sense que sabés cap a on podia dirigir-se. Helena no era capaç de pensar en aquelles escenes que marcaven el final de la seva presó. I li tornava a créixer a l’interior de la memòria la veu de Johann: «No te’n vagis, Helena. Mai no fugiràs de mi, tanmateix, ni arribaràs enlloc». Aquell home va parar la màquina que feia servir per remoure el terreny, va baixar del seient i s’acostà al forat. Hi va descobrir el cos empolsegat d’un home mort. Però l’habitacle, subterrani i estret, era atapeït de flors, ni que fos un jardí secret: la tomba d’un príncep.

La policia, abans que els homes del servei especial recollissin el cadàver, havia fotografiat tots els detalls del nínxol. Les pales havien obert una fissura al terreny i havia aparegut l’amagatall. Sobre les flors, com un tel gris de boira, la pols. Era com si haguessin passat quatre mil anys. Quan els primers exploradors que arribaren a les tombes dels faraons, fossin estudiosos o fossin lladres, entraren a les estances reials, s’encontraren que les mòmies havien esperat durant milers d’anys que arribassin aquells homes intrèpids. Però s’adonaren que el temps havia desplegat sobre els objectes, encara que havien romàs al fons misteriós d’una piràmide, un tel de polsim: la pols íntima que fabrica l’espera. La policia fou incapaç d’evitar que la premsa es facés ressò del descobriment. L’endemà, els diaris contaren que les excavadores que arrasaven les cases d’Aubarca destaparen un refugi on hi havia el cos d’un home. Encara era calent. També contaren que hi havia una abundor de roses. I alguns vestits de dona. I sabates. I un petit frigorífic. Les televisions locals entrevistaren el maquinista, però ell només podia dir que havia vist que sortia un espectre: una ombra que fugia. No va veure res més. Els periodistes —els articulistes, els gasetillers, els repòrters, aquells altres que escriuen la crònica negra—, però sobretot els que s’interessen pel periodisme d’investigació, pensaren que probablement es tractava d’una història que podia donar molt de si, i teixiren hipòtesis, i tractaren de configurar una seriè de seqüències que se’ls presentaven desorganitzades. El jutge havia decretat el secret del sumari.

Va esser durant aquell temps en què Helena i el jutge havien decidit descansar que, de sobte, una mà vingué a repicar a la porta de la cambra. Ramon Lleonard obrí els ulls, com si hagués davallat d’un núvol. Sobre el portal aparegué aquell frare vell del monestir de Santa Maria, el que havia trobat Helena al claustre —un animal perdut que cerca refugi—, i l’havia fet entrar a la sagristia.

—No m’agradaria haver arribat en una hora inoportuna. Es troba més bé? Quan vaig descobrir-la entre els xiprers, enmig del claustre, em va semblar un ocell extraviat. Llavors hauria dit que estava molt malalta, però d’un mal estrany. El vent havia llançat a terra una gàbia que tenia penjada a la branca de la finestra. Hi havia una cadernera. S’obrí la porta i s’escapà. No sé on va fugir. Potser una milana se l’ha menjat o un falcó. Qui sap? L’he posat a la façana, enganxada al clau de sempre, per si de cas la cadernera es decideix a tornar. Enlloc no estarà tan bé, tanmateix. La desgràcia ha coincidit amb aquests dies de grues i pols. El paisatge i la terra capgirats. Les grues gisquen com a bèsties i la’m tenien espantada. Però no els vull fer perdre temps. He vingut per si ja no necessita el vestit de la marededéu morta. És de seda antiga i es podria fer malbé.

Helena va respondre:

—És a l’armari. Pot agafar-lo, si vol. Gràcies.

El frare obrí la porta i recollí la mortalla de seda. Portava un mocador de bolic a la butxaca, el va estendre i l’hi col·locà. El jutge se’l mirava sorprès, alhora que sentia una certa curiositat envers aquell home.

Decidí preguntar-li:

—A pesar dels seus anys, fra…?

—Fra Rafel Mut.

—A pesar dels seus anys, fra Rafel Mut, he pogut percebre que no ha renunciat a la lluita. És admirable veure’l que no es resigna a la humiliació. Els frares del seu monestir s’han destacat en la defensa de les terres que integren els dominis d’Aubarca i els faldars que en altre temps eren regats amb l’aigua de la font de Torrella, fins a les noves urbanitzacions. Més enllà del traçat que defineix aquell espai, els envolta un cinturó de xalets adossats i edificis de pisos de protecció oficial que escarrufa. No hi heu escatimat la invectiva ni el blasme. Diria que us ha servit de poc. Tinc la impressió que us posàreu al costat de certs col·lectius que s’han servit de la vostra innocència per a l’assetjament polític i l’escalada. He de dir que és la impressió que tinc, si ho mir des de fora. El petit territori —diguem-ne el tros de país— que volíeu preservar ara és ple de pales excavadores i de grues.

—Tornaren els vàndals i ho arrasaren tot. Debades he pujat al campanar. Des de l’altura he beneït la terra i he invocat la protecció del cel. Però, ni que caigués un diluvi d’aigua de Déu, aquesta illa no tindria remei. El poder econòmic és l’únic poder. I vinga autopistes, i vies de cintura, i cases de pisos. No tinc odi a ningú, però en mataria més d’un a garrotades. Trauria força d’allà on no n’hi ha per manejar el garrot. Així: plaf!, plaf!, plaf!…

—En què somnia…? Somnia que pega garrotades a totdéu?

—A la meva edat no sóc capaç de dormir moltes hores, per això els meus somnis són breus, afectats per la nostàlgia. Somnii que els Reis Catòlics no es varen casar mai i em despert amb els ulls plens de plor de veure que no és cert. Maleït sigui el matrimoni dels Reis Catòlics! Tinc el cap ple de renous.

—Potser és el renou de les màquines excavadores i les grues. Què els passarà als culpables?

—Què els passarà? N’hi haurà més d’un que haurà de fugir de l’illa, lluny, i haurà de posar la mar entremig. Ah!, els vanitosos d’antany tremolaran com a gallines. Són paraules de sant Joan Crisòstom.

—Sant Joan Crisòstom? —preguntà el jutge, esverat.

—Caminava amb quatre potes, perquè no volia assemblar-se als homes.

Recollí el bolic amb la mortalla i partí. Arrossegava els peus.

Ramon Lleonard observà els ulls d’Helena, lleugerament tancats. Aquell discurs del frare tenia quelcom d’estrany i era clar que s’hi mesclava un rastre de bogeria que portava les paraules fins a l’absurd. Però, en el fons, l’aferrissada voluntat de defensar el petit territori —les terres de Santa Maria d’Aubarca, fins als faldars de Muntanya, en altre temps regades per la vella séquia que partia de la font de Torrella, ofegades per l’urbanisme salvatge i l’especulació—, constituïa una metàfora. Johann li ho havia dit, a vegades: «Si s’atreveixen a expropiar-me les terres i les pales de ferro agredeixen les velles cases, em quedaré sepultat sota les runes. Ens hi quedarem tots dos, per sempre». El jutge s’adonà que aquell frare una mica capfluix i alhora fràgil havia aconseguit que Helena rescatàs de la memòria un seguit de paraules que pertorbaven la seva ment, l’atordien i li feien perdre l’autocontrol: el domini que havia mantingut, des que la policia l’havia portat a l’hospital, sobre aquell feix d’impulsos ambigus que pressionaven per fer-se presents. Decidí fer anar el discurs cap a altres indrets menys arriscats. S’acostà a la finestra de la cambra que donava a l’entrada de l’hospital, però més enllà hi havia un camp d’ametllers i, aquells dies, perquè era febrer, eren plens de flors blanques. Retirà la cortina i intentà que Helena obrís els ulls i allargàs la mirada fins a l’exterior.

—Mira la pluja sobre els camps verds. Te’n recordes? Sovint la pluja ens protegeix. A vegades és apassionada, pot ser tímida, sempre és sentimental. Sovint s’enamora.

—La pluja? —L’afirmació del jutge l’havia sorprès—. Diu que s’enamora, la pluja? De qui s’enamora?

—Avui horabaixa, potser s’enamora de tu. Mira-la que colpeja els vidres de la finestra.

—Es dirigeix a mi, el colpeig de la pluja? Amb tant de temps, no me’n queda cap record. A la casa que vaig viure amb els pares, tota d’heures que cobrien les parets fins a la teulada, al costat d’un torrent, les pluges arribaven amb força. Ens hi sentíem segurs, entre aquells murs. A la mare li agradaven els dies de pluja. Deia: «Reanima els perfums del bosc i l’aire és transparent». El pare no en feia cas, perquè tant li era. Un dia en què plovia amb violència —llavors era una nina petita i la mare m’acompanyava a l’escola tots els matins—, ens atrevírem a sortir de casa. Pel camí l’aigua i el vent ens van girar el paraigua, se’ns varen rompre les barnilles i s’esqueixà la tela. Només en guard una estampa boirosa.

—La pluja persisteix. Els camps que rodegen l’hospital s’han negat. No sé la quantitat d’aigua que haurà caigut en tan poc temps.

Helena havia tornat a tancar els ulls. Ho feia perquè volia concentrar-se en la remor de la pluja, que havia oblidat. Ara sabia que, durant aquells anys, havia perdut algunes coses que l’havien acompanyat mentre fou un infant. És probable que tardàs molt de temps a recuperar-les. O, potser, que no tornàs a obtenir-les mai més. S’aixecà del llit. Agafà un tros de barnús, se’l posà a les espatlles i decidí que arribaria a la finestra. Anava descalça i portava una camisa de jeure que li havien posat les infermeres. Li resultava difícil sostenir-se. Mentre estava ajaguda, li pareixia que podia córrer. Però se sentia dèbil, cansada. Féu les primeres passes. Es veia insegura, com si hagués de caure. Demanà al jutge que l’ajudàs i va estendre les mans sobre els vidres. Tractava de tocar les gotes d’aigua. Va obrir la vidriera. El fred i la força de la pluja l’atordiren, però en va percebre el gust. Una assistenta es presentà apressada a tancar els portallons. Amb la cara banyada, i les mans, i els cabells, de retorn al llit, mirava d’aguantar-se en els braços de l’home que havia vingut a escoltar el seu testimoni. Ramon Lleonard s’adonà que plorava.

—Per què plores, Helena? No t’ha agradat la pluja? A mi em passa una cosa, en sentir que plou: és com si tingués la percepció que l’aigua que cau em neteja per dintre. El cor, posem per cas.

Arribaren al llit i ella es va ajeure de bell nou. El jutge li retirà el barnús de l’espatlla.

Insistí:

—No m’agrada que ploris. Plou sobre el camp verd. I és com si la pluja t’arribàs a les venes, gota a gota.

Alçà la mirada i preguntà:

—Johann és mort?

—Sí. Tu saps que és mort. Et fa por que no ho sigui?

—No ho sé. Em fa por, i ràbia, i pena. Era tendre i cruel. Anava perdut, però era un infant.