3

La séquia va portar un cabell llarg. És una vella canalització que parteix de la font de Torrella, travessa les garrigues del pla de Muntanya, els camps que voregen el monestir de Santa Maria i arriba als dominis d’Aubarca. En altre temps regava les terres de tres termes i en el seu origen arribava als aljubs reials i proveïa la ciutat d’aigua potable. El cabell es va perdre entre els meandres. Més enllà del cabell, explicava la gent, s’hi oculta un tresor. A Helena l’espantava la història de la dama que s’havia apressat a amagar les joies sota terra, en un recolze d’una cova, on havia mort entre les pedres que es varen desprendre del sostre. És possible que, en despertar-se al llit de l’hospital, ran del qual l’esperava el jutge amb l’informe de la policia a les mans, retingués les imatges d’un somni on s’ajuntaven la història d’aquella dona, els travessers de la gàbia que el vent havia obert i el seu propi segrest, l’ombra negra de Johann.

—Em vaig fer la pregunta moltes vegades: per què em va escollir a mi? A la ciutat hi ha altres barris i altres escoles. Aquell dia, poc abans de passar prop del seu cotxe, vaig estar a punt de travessar a l’altra banda del carrer. Només que ho hagués fet…

—Imaginares que podia esser un delinqüent i dubtares?

—No. Ningú no hauria pensat que Johann fos capaç de cometre un delicte. La policia el considerava un home educat i discret.

—Però et malfiares i vares estar a punt de travessar el carrer i passar a l’altra banda.

—Sí. I no ho vaig fer.

—Per què?

—No sabria dir-ho, després de tant de temps. És probable que tractàs de comprovar si era capaç d’atreure’l, d’assegurar-me que s’havia fixat en mi. Només fou la coqueteria d’una nina que vol cridar l’atenció. No sé si sap de què li parl. Era una preadolescent que necessitava agradar a un home més gran i jugar a enamorar-lo.

—I vares aconseguir-ho?

—Què?

—En algun moment vares percebre que s’havia enamorat de tu?

—Estava obsedit. Em deia que no podria viure, si un dia m’escapava d’aquell forat. Que no seria capaç de suportar la separació, que s’estimava més veure’s mort.

—I tu el vares creure?

—Necessitava dir-me a mi mateixa que era cert. Només tenia una manera de sobreviure: enganyar-me contínuament. Vaig passar molta por… Els primers mesos, fins que féu més d’un any, vaig ser com un poll acovardit. Era com viure en un infern i vaig tenir més d’una crisi de pànic: l’ansietat em pertorbava la respiració, la inseguretat m’accelerava els ritmes del cor. Ell l’alimentava, el desfici, i accentuava que depenia d’ell, només d’ell. Un dia em va explicar que havia tingut un accident de cotxe. Sortosament no s’havia fet res, ni un cop. Em va dir que havia d’estar contenta. Però, a l’extrem, volia subratllar que, si li succeïa una desgràcia, seria el meu final. La seva mort hauria conduït a la meva, perquè ningú no en sabia res, de mi. Em revingué al cap, moltes vegades, una pel·lícula de terror que havien passat per la tele: era la història d’un senyor —vivia en una casa perduda enmig d’un bosc— que havia llevat d’enmig la seva dona. Va dir que havia fugit de bon matí muntada a les anques del cavall d’un amant, però no era cert. La féu desaparèixer el marit: l’emparedà rere un mur, fins que colà la vida. Però, passats molts d’anys, si acostaves l’orella a aquella paret, encara senties les ungles de la morta que rapinyaven el marès i els gemecs d’un ésser humà a punt de morir. Aquella història se’m tornà una inquietud persistent. També jo vivia entre parets, a l’arbitri d’un malalt.

—Creus que Johann era un malalt?

—Sí.

—És un malalt, aquell que segresta una nina i llavors n’abusa?

—Johann no va abusar de mi. És estrany, no? Doncs no va haver-hi mai el més mínim intent de violació.

El jutge Ramon Lleonard féu una pausa. Va prendre unes notes a la llibreta i es va quedar en silenci, els ulls tancats. Havia suposat que el segrest tenia un únic objectiu: les pràctiques sexuals amb una nina. Més encara si tenia en compte que Johann mai no va demanar el preu d’un rescat, es podia descartar el mòbil econòmic, la qual cosa sancionava la tesi de la captura per motivació sexual. En una paraula, se la’n va endur en el cotxe per follar-se-la —era la conclusió més òbvia—. I la retingué en una gàbia, davall terra, per tenir-la sempre a l’abast. Però era estrany que no s’hi hagués mort. El jutge havia fet desempolsegar l’expedient i havia ordenat que li portassin els papers a l’hospital. Se’ls havia mirat de manera ràpida, però va entendre que la policia, tant com els pares, havien esperat debades un indici que vingués a confirmar que Helena era viva. Llavors, passat un cert temps i desesperançats, havien deixat d’investigar el segrest i havien començat a explorar la possibilitat de trobar un cadàver.

—Tenen el ventre verd, els helicòpters. Mira’ls, Dovima.

Dona Apol·lònia observava aquells monstres des de la finestra. La seva mirada no s’allunyava de l’entorn immediat, inalterable: els fassers de l’entrada, el lledoner, els bancs de pedra amb geranis una mica cansats, el safareig tot de peixos vermells i algues, el canyar. Semblava que la vida s’havia detingut a aquell indret, com un oasi al cor de la febre urbanitzadora que envoltava les terres d’Aubarca. Aclucava els ulls i en percebia la remor. A vegades, fins a aquell lloc arribava el brunzit de les màquines, encara llunyanes, com una amenaça. Havien de mantenir-se immutables al desordre, tot i que sabia que si podien viure sense problemes econòmics i sostenir la terra i les cases al marge de l’ambició dels especuladors era gràcies a uns apartaments de lloguer que tenien en una zona turística, prop de les platges de migjorn. I encara, però sobretot, als negocis d’art de Johann. Les terres havien tornat improductives i els arbres, els vells ametllers i els garrovers, anaven morint-se a poc a poc. Venien uns homes, devers la tardor, arrabassaven els arbres morts i en feien estelles. Durant l’hivern les xemeneies cremaven la llenya. I el paisatge es convertia, lentament, en cendra. A la senyora no li agradava que els helicòpters volatejassin les seves possessions. Aquells renous la molestaven i hauria preferit que Dovima hagués fet ús dels seus poders màgics i els hagués despenjat.

—Per què tenen el ventre verd, Dovima?

Sovint, dona Apol·lònia tenia la impressió que Dovima no hi era. Com si hagués marxat inesperadament del seu costat i hagués fugit a les muntanyes o s’hagués perdut mar endins. Ningú no sabia com havia arribat a aquella casa. De la mateixa manera podia desaparèixer qualsevol dia. Per espai de molts anys havia habitat entre aquells murs, el posat auster, incapaç de somriure. I havia tingut sempre la mateixa edat, impermeable al temps. Deia, a vegades: «Els anys em rodolen sobre el cos i els dies són com a gotes de pluja: em banyen la pell, però no la m’infecten». Havia conegut els senyors vells, els pares de don Andreu. I ja hi era quan aquest es casà amb dona Maciana Vives. Mai no havien fet una festa com la d’aquell jorn ni les cases havien estat tan guarnides, amb cortinatges i domassos de seda. Hi acudiren els familiars i els amics. Vingué gent de totes bandes i hi va haver músiques i ball de noces. Era a començaments de juliol de 1936. Aquella gent es divertí com boja, ni que tingués el cap ple de xarangues, indiferent a la tragèdia que guaitava rere la cantonada. Brindaren pel futur. El xampany saltava de les copes i omplia d’espurnes les mirades. A l’empar de la primera lluna d’estiu, varen creure’s feliços. Es besaren somrients. Contaren acudits picantiosos i facècies. Varen riure. La fortuna girava al seu favor. Corria el rumoreig que hi hauria un alçament militar contra la República. Hi havia qui no volia creure-ho. Els que ho creien era perquè en tenien desig, i eren molts. La festa s’allargà fins que es despenjà l’alba. Llavors, quan ja només quedava un grup reduït de joves, es desvestiren i es llançaren al safareig, els cossos nus entre els peixos vermells, quan el sol sortia. Només se’n parlava en veu baixa: «Els fusells són a mans dels comitès de Falange i a les sagristies. Les casernes estan en situació d’alerta. Hi haurà morts». La primera lluentor del matí féu brillar la carn jove, a frec de l’aigua. Passats alguns mesos, el fulgor d’aquells cossos s’enfosquí per sempre en les trinxeres del front. La guerra colpejà les seves vides. Musculats i forts, alguns feren l’amor sota la pell verda de l’estany. Després —només havien passat unes poques setmanes— sonaren els tambors que els cridaven als quarters. Un, dos. Un, dos… De sobte se’ls omplí l’horitzó de metralla.

Dona Apol·lònia escoltava la ràdio. Les notícies que arribaven del segrest eren desconfiades, l’ànim cansat. El succés havia inquietat l’illa, d’un extrem a l’altre. Els mitjans de comunicació, també els que s’expandien arreu de l’estat, no havien cessat d’ocupar-se del cas i els periòdics i les televisions havien publicat una fotografia d’Helena, somrient. Alguns columnistes havien dedicat els seus escrits a aquell somriure confiat i alhora fresc, quasi impúdic. No obstant aixó, a mesura que passaven els dies i s’adonaven que la investigació policíaca esdevenia inútil, augmentava el desànim. Molts començaren a pensar que no hi havia esperança de trobar-la amb vida. Alguns feia dies que sospitaven que era morta. El segrestador podria haver-la assassinat després d’abusar d’ella, i l’hauria enterrat sota el bosc espès o l’hauria llançat en un femer. Una excavadora removia la terra dels indrets sospitosos. Una altra acudia als abocadors il·legals i palejava els fems. No en trobaren cap rastre. La senyora havia vist els moviments de les màquines en un reportatge de televisió. En va parlar al fill. Va esperar que la criada hagués desaparegut del seu entorn:

—Han dit que el segrestador portava un volkswagen golf de color blau marí. Ho va veure una venedora de flors. L’han entrevistat i deia que no estava segura si l’havia vist el mateix dia.

—La policia ha vingut a veure’m. Varen venir a la galeria i els vaig fer pujar a l’apartament. Parlàrem de manera tranquil·la. Però fou una entrevista rutinària. Hi ha centenars de persones que tenen aquell model de cotxe, el mateix color.

—De què parlàreu? Es varen sorprendre de veure que tens un apartament a la ciutat vella? Què pensaren de tu? Imaginaren que t’hi amagues a fer coses brutes?

—No faig coses brutes, mare.

—A mi no m’enganyes. Volen fer una inspecció a aquesta casa?

—No consideraren que fos necessari, després de parlar amb mi. Si ho haguessin estimat indispensable, haurien demanat una ordre judicial. Em varen dir que havien de veure el cotxe, només per a l’informe. L’endemà els vaig acompanyar a l’aparcament. Portaven dos cans ensinistrats, experts en el reconeixement del rastre d’una olor. Tenen el nas extremament fi.

—Però tu havies portat el cotxe a la neteja i havies fet que eliminassin qualsevol fragància. Aquests cans de què parles són primcernuts i destres.

—Ho faig cada setmana, sempre el mateix dia. Però no tinc res a amagar. Els vaig dir que si decideixen d’escorcollar aquesta casa, els obrirem les portes. Si els és imprescindible per a l’informe…

—No necessitam policies ni cans. El casalot és ple de cambres secretes i racons. Cada recambró i cada alcova amaguen una història. S’hi haurien d’estar una setmana o dues. Només que haguessin de mirar dins els armaris, plens de roba antiga. Abrigalls i vestits dels vells senyors d’Aubarca.

La senyora no acabava de fiar-se del fill. El coneixia a fons i sabia el seu calatge. Però no controlava els límits de les perversions de Johann. Reconeixia que posseïa una intel·ligència excepcional, que tenia una habilitat finíssima a l’hora d’embaucar qualsevol que es posàs a tir. No obstant aixó, no acabava de creure’s que fos capaç de segrestar una nina i retenir-la en un lloc secret. Què havia de fer-ne, després d’abusar d’ella? I no estava segura que al seu fill li agradàs ficar-se al llit amb un infant.

Decidí no tornar-ne a parlar. S’estaria en silenci, vigilant com sempre des del seu tron metàl·lic. Observaria la vida, atenta als naufragis. Ho havia pensat quan sentí la notícia per televisió i havien fet parlar aquella dona que venia flors. Va dir que havia vist un cotxe de color blau marí. Un volkswagen golf. Dona Apol·lònia decidí pensar que no era el cotxe de Johann, però no s’atreví a preguntar-li on era aquell dia a l’hora en què es produí l’acció criminal. Sabia que era capaç d’inventar-se tots els subterfugis imaginables, que no li seria difícil fer-los creïbles, que sempre tindria a punt una coartada perfecta. Tampoc no es fiava de l’actitud de Dovima. Sempre havia protegit Johann i l’havia considerat com un fill. Potser en secret li havia fet de pare.

La criada aparegué sense que ho esperassin. Venia de pressa:

—Els helicòpters tornen a passar per damunt les teulades. Ens observen amb trompes de mirar lluny. No sé què cerquen.

Va respondre Johann:

—No en faceu cas. Rastregen els terrenys rústecs que volten la ciutat, per si descobreixen alguna pista. Hi ha hagut un segrest. És natural que intentin furgar arreu, per si troben indicis. És possible que facin fotografies que llavors analitzen fins al més petit detall. Arribaran a cansar-se de voltar.

—Fotografien els paisatges per declarar-los urbanitzables —afegí la senyora—. Potser l’excusa és si troben un rastre del segrest. Estic convençuda que els pica a una altra part.

—No. Encara és prest. No s’hi atreviran. Potser nosaltres no ho veurem, mare.

—Tenen el ventre verd —tornà a dir—, com les serps.

Algú sospitava que Dovima era un home. Probablement només era una suposició, una conjectura. Una manera d’explicar el comportament estrany de la criada. Ningú mai no l’havia vist desvestida, però reparaven que tenia els pits plans, la nou del coll pronunciada, les espatlles prominents, les cames llargues i un borrissó de pèl sobre els llavis. Es deia, però era com si explicassin una llegenda, que en ocasió de la noça del senyor Andreu Martí amb dona Maciana Vives, poc abans d’esclatar la guerra, de matinada, quan ja només quedaven a la festa mitja dotzena de joves noctàmbuls, una mica bohemis, Dovima va comparèixer ran del safareig i, en veure aquell esbart de joves nus que nedaven, es va treure la roba: la bata, la camisa, els justillos, les calces…, i es llançà a l’aigua. Es movia com una anguila i serpejava. Ningú mai no hauria pensat que aquell cos, ocult a l’interior del vestit, portàs un poltre secret sota la pell.

—Dovima, què fas? Sembles un peix espasa.

—No, una tintorera, els queixals com a puntes de vidre.

—O, potser, un anfós.

—Un llobarro.

—Tens l’espina verinosa, Dovima?

—Saps que tinc una alatxa per a tu? És forta i treu espires.

Però ella no feia cas de les impertinències. Alguns sospitaren que no fos un home. Tenia les cames peludes i, entre les cuixes, es varen pensar veure-hi un banyó que tenia la forma d’un bulb. D’altres deien que era un nenúfar, que el safareig n’era ple, que era fàcil confondre’s. Els cossos d’aquells mascles eren ben tallats, la pell tersa i blava, el paquet blau obscur i un feix de sagetes vermelles brodat sobre els testicles. Les al·lotes s’hi havien lluït.

—Dovima, t’agradaria posar-te un cinturó de castedat? N’hi ha uns de metàl·lics que s’ajusten al pubis i no deixen passar ni un brinet d’aire. T’asseguraries de no quedar embarassada.

La criada somreia, mentre els joves feien l’amor. Entenia que era l’última vegada i els deixava fer sense dir res, com qui contempla un condemnat a mort. Pocs dies després els tambors els cridarien a la guerra. Un, dos… L’illa dormia sobre una màrfega de metralladores. Algunes d’aquelles joves que havien fet l’amor entre els nenúfars quedaren prenyades. Dovima sabia massa coses. Deien que parlava amb les ànimes dels difunts i això li conferia un estrany poder. Potser era immortal perquè era una bruixa.

—Una bruixa que canvia de sexe quan li dóna la gana. Així és un mascle, llavors és una femella. Però molts de dies no és ni una cosa ni l’altra. Dovima és una tintorera. Ho sabíeu?

Ningú no recordava quan havia arribat a les cases d’Aubarca. Contaven, però ho feien en veu baixa per si no era cert, que havia sortit de dins una paret. Qui en sabia la història deia que havia romàs per més de cent anys tancada en un buit entre dos murs de càrrega.

Però tot era confús. Ni dona Apol·lònia en sabia l’edat. La criada no celebrava mai el seu aniversari.

—Quants d’anys tens, Dovima? —li havia preguntat Johann. Però era un infant que li ho demanava i ella semblava un personatge que s’havia escapat d’un conte antic.

Va respondre:

—No ho sé. Sóc vella i tinc les cames llargues com els escarabats d’aigua. He conegut molta de gent: senyors de rang i pobres. No ho paga. Per un igual tots fan olor de peus.

A la senyora li havien dit que l’havia portat l’oncle Andreu Martí poc abans de casar-se. Quant a la procedència de Dovima hi havia un embull d’hipòtesis, però la més probable era la que assegurava que havia vingut de París, que havia treballat a Le Divan Japonais, al cor de Pigalle, on l’havia conegut don Andreu i n’havia caigut enamorat. Allí Dovima, que aquest era el nom artístic amb què sortia a escena, imitava la Mistinguette, compartia cartell amb Yvette Guilbert, cantava procacitats i feia pantomimes. Apareixia a l’escenari amb un vestit rutilant de brillantons i plomes, els cabells escarpits i unes arracades llargues com dos cargols de mar. Les nits al Divan eren inoblidables. Però era fàcil enfollir entre aquelles criatures, perdre’s al laberint dels seus jocs i viure la bojor de tots els èxtasis. Aquell era el teatre de la desmesura, de la incertesa sexual, de les fugues cap a territoris misteriosos. Era el cafè concert on acudia la gay-jet-set a divertir-se amb les trapelleries de les coristes. Es comentava: Diuen que totes són mascles disfressats. Però ballaven «le French-Cancan» amb un entusiasme procaç inoblidable. En alçar-se la falda, quan s’agafaven una a l’altra i se subjectaven el peu esquerre amb la mà, el públic s’adonava que no portaven cap peça de roba interior: ni pantalons de randa, ni bragues d’organdí, ni calçotets de mussolina. Els llums de l’escenari creaven un joc d’ombres, però tot era incert. Algú es pensava veure el membre d’un brau. D’altres afirmaven que es col·locaven una compresa enmig de les cuixes a fi que facés embalum i simulàs el sexe d’un home. Uns altres deien que només havien vist una ombra, gairebé un fantasma. Llavors, en llançar-se a terra, eixancades les cames fins que la nespla tocava el trespol, hi havia qui patia només de pensar que podien esclafar-se els documents. Ei…! Ei…!, cridaven. Però les ànimes sensibles del públic, en veure-les caure, també giscaven com a bruixes. Potser no hi havia res de cert. Ectoplasmes de la imaginació. Pròtesis mamàries que es movien als ritmes de Montmartre. Dovima cantava: Paris c’est une blonde / qui plaît à tout le monde / …Ça, c’est Paris. L’oncle Andreu Martí es va enamorar d’aquell enigma i se l’emportà al llit. La convidà a sopar a La Closerie des Lilas —varen beure xampany com a xots—, alhora que escalfava el desig d’escatir el misteri secret d’aquell ésser meravellós i estrany. Parlaren poc. Es miraven als ulls inquiets. Ell va somriure. Li va dir que, a aquella mateixa taula on ara seien, feia molts d’anys hi havien jugat a escacs un poeta, Paul Fort, i Lenin. Ho havia llegit en uns papers que explicaven la història del local. En sentir-ho, Dovima va xiular-li un fragment de «La internacional» a cau d’orella i va tancar els ulls. Ell li proposà de pujar a la cambra de l’hotel Mercure, on s’hostejava, no gaire lluny d’aquell indret. Hi arribaren com dos amants. Ella va apagar tots els llums abans de desvestir-se i obrí les cortines de les finestres perquè les vibracions de París entrassin a l’alcova. L’habitació era plena de miralls i a l’interior de les llunes s’ajuntaren les constel·lacions de la ciutat i l’estremiment dels cossos. Varen ser dues ombres que es rebolcaven enmig de les estrelles. L’amor va durar fins a l’alba. Andreu Martí havia experimentat alguns plaers que mai no va poder treure’s de la memòria. Havien caminat per una selva i s’havien perdut en els meandres del joc amorós. No va saber realment què havien fet, ni quins llavis havia besat, ni a quin ull havia introduït el seu òrgan. No va saber amb certesa si palpava el cos de la ballarina o si explorava les pròpies palpitacions. Pensava que l’orgasme havia durat un temps infinit: anys i segles. Dovima partí a les sordes, quan clarejava el dia. S’aixecà en silenci, procurà no fer gens de renou, i el deixà mentre navegava en un son profund, com si acabàs d’escapar-se d’un naufragi. En despertar-se, Andreu Martí va percebre que el sol entrava per les finestres i esborrava aquelles imatges dels miralls que tornaven a remoure’s a l’interior dels seus ulls, persistents. Eren l’única cosa que quedava del pas de Dovima pel llit de l’hotel: un caramull de records desordenats i una esclator de pèls entre els llençols. Se’n va sorprendre. Era com si s’haguessin esplugat les parts més salvatges del cos. Però fa dos milions d’anys que els humans perden el pèl pels llits i els camins. Els aplegà amb cura i els guardà en un paper. Se’ls arrimà al nas. Va pensar que els pèls es carreguen de feromones i transmeten missatges eròtics. En va percebre una olor desconcertant de sexe. Aquella nit tornà al Divan i esperà fatigós d’angoixa que Dovima sortís a l’escenari. No va aparèixer. Les companyes la substituïren, allargaren les actuacions i el temps dels seus números a fi que l’espectacle tingués la duració que s’anunciava als programes. Ella no hi era. Andreu Martí va plorar com un boig. Preguntà per Dovima. Li digueren que potser havia marxat aquell mateix dia de camí cap a una ciutat desconeguda, però no sabien si estava malalta. Finalment li asseguraren que tornaria a incorporar-se al teatre passats pocs dies. Se’n va anar trist, però encara es va parar a La Closerie, abans d’acudir a l’hotel. Observava els cartells lluminosos, les flors, la bardissa, la petita claror de les espelmes… Decidí entrar al local només per recordar que hi havia estat feliç. En una taula, Dovima seia sola. Portava unes ulleres de sol i un mocador que li subjectava els cabells. Tenia el gest cansat. El va veure entrar una mica perdut. En descobrir-la es dirigí cap a ella. Li preguntà si li permetia que s’assegués al seu costat. Va somriure. Ningú no va saber mai què es digueren. Dona Apol·lònia suposava que l’oncle Andreu Martí li féu una proposició impossible, que la demanà en matrimoni, que… S’havien enamorat i no volia anar-se’n de París sense aquell tresor. La portà a l’illa. Féu que els pares la contractassin en qualitat de majordoma i la instal·là a les cases d’Aubarca. Allí la mantingué en secret i la visitava totes les nits. Un matí la trobaren morta. Una criada acudí a la seva cambra, perquè sospitava que podia haver passat una desgràcia, amb tant de temps que tardava a aixecar-se del llit. Tenia el cos fred, la qual cosa féu suposar que havia mort de matinada, poques hores abans de l’alba. Andreu Martí va pensar en el suïcidi, però trobaren un metge que certificà que havia tingut un atac de cor. Es tractava d’evitar l’autòpsia, alhora que esquivaven un embolic de papers. Tanmateix, tothom es mor d’un atac de cor. S’havia empassat una dosi considerable de barbitúrics, suficient per no despertar-se. Sobre la tauleta de nit, una tassa amb una cullereta de cafè en donava testimoni. Al fons quedaven els residus de la poció. L’havia preparat amb deteniment: va fondre les pastilles en una tisana, hi posà una mica de sucre i s’empassà el xarop. Ho va fer amb lentitud, com qui assaboreix la mort i en paladeja el gust. Es va adormir per sempre de manera plàcida, sense que un mal gest trastocàs el seu rostre. Sobretot, es tractava de defugir qualsevol intent d’esbrinar les causes de la defunció, però més que res, d’evitar una exploració física que revelàs el sexe caòtic de Dovima. Potser, ni ell mateix, amb els mesos que havia durat la relació, havia conegut què hi havia a l’entrecuix d’aquella dona que el feia embogir. L’enigma que, amb tantes nits d’eufòria sexual, no havia sabut destriar. Vingueren els homes de la funerària i l’amortallaren. La posaren al taüt, una caixa de fusta de roure, com fan amb els bons vins. Andreu aprofità que no hi havia ningú a l’habitació per acostar-se a la morta i, ara que era freda, examinar-li detingudament les parts secretes a la claror del dia. Rodà la clau del pany i es tancà per dintre. Acudí al cos de la difunta, alçà la mortalla i descobrí, ara que la carn era laxa i distesa, un penis enorme, gruixut i llarg, però fluix. Se’n va espantar. Però sobretot tingué por. Pensà en el cabell de la dama mora que havia crescut fins a l’infinit. Els creixen els cabells, als morts, de manera misteriosa. També, la penga. Hauria d’ocupar-se que els enterradors tancassin el nínxol amb ciment i pedra, que posassin els precintes més durs, no fos cosa que un dia per una bretxa de la fossana aparegués el membre disposat a navegar llargament per la séquia.

Li feren les exèquies i l’enterraren al petit cementiri d’Aubarca, més enllà dels oliverars i les pastures, no gaire lluny del monestir de Santa Maria. A l’ofici de difunts els frares cantaren salms penitencials i pregaren perquè Déu l’acollís a la seva cort d’àngels. Durant la cerimònia, Andreu Martí fou l’única persona que va plorar. Sospitava la causa per la qual Dovima s’havia llevat la vida. Pocs dies abans li havia dit que es veia obligat a casar-se amb l’al·lota que festejava des que era un adolescent, la senyora Maciana Vives, provinent d’una família honorable —el pare, militar de carrera, tenia bones relacions a Madrid i l’havia ajudat a l’hora d’opositar al cos de registradors de la propietat—, que es tractava d’un matrimoni de conveniència, que no hi havia res d’amor, ni passió, ni… Li va dir que les millors nits serien per a ella. Però no ho va entendre.

Va respondre:

—He estat un colom negre a l’interior dels teus anys joves, i ara em vols tòrcer el coll. Em moriré de tristor. No ho facis.

Dovima va morir en saber que els pares d’Andreu havien visitat la família Vives amb la intenció de demanar la filla en matrimoni. La mare d’Andreu li regalà una joia antiga: un penjoll d’or amb brillants i rubís. A partir d’aquell dia s’iniciaren els preparatius de la noça. Però en celebrar-se la boda, pocs mesos després, Dovima havia tornat a viure a aquella casa i es comportava com si mai no s’hagués mort, com si no hagués arribat a marxar del tot. Potser havia sortit de dins una paret. Ho havien fet com tenien costum: Andreu Martí va cercar una altra majordoma. Li va dir que hauria d’acceptar de tenir el mateix nom, sense ruptures. No varen saber si havia acudit altre cop a Le Divan Japonais, al cor de Montmartre. Aquella forma de comportament també l’aplicaven en morir-se el ca. Igualment, si es moria el moix. En cercaven un exemplar que s’asssemblàs al mort, li posaven el mateix nom i era com si res no hagués succeït. Amb els anys passaren per la casa una dotzena de moixos negres. També hi passaren tres o quatre dones que totes varen dir-se Dovima. I totes, en parlar, deixaven arrossegar les erres, perquè totes elles procedien de França. El mateix vestit, el petinat idèntic, els mateixos cabells recollits part damunt el clatell, les celles gruixudes, la nou enmig del coll. Ningú mai no esclarí la definició sexual que tenien aquells éssers ni quina fou la relació que mantingueren amb el senyor de la casa. Potser amb el temps arribà a cansar-se de tantes nits misterioses i descobrí que els enigmes, en haver-los palpat, perden la càrrega obscura.

La nit en què acudí a la cambra de la neboda —Apol·lònia tot just havia tornat de l’illa d’Eivissa, ferida per l’engany— disposat a fer-li l’amor, aquelles històries que giraren entorn del Divan quedaven lluny, perdudes en l’horitzó del mite. Havia començat a sentir-se vell. La tia Maciana Vives s’ofegava de febre. Colpejà la porta amb insistència i es llançà sobre el cos jove. La boca se li omplí de saliva.

—Tindrem un fill, Apol·lònia, l’hereu d’aquesta casa. El fruit d’un instant d’amor esquiu.

Ella no va posar-hi gaire entusiasme. Engendraren Johann. A l’oncle li va caure una bava infinita, llonga com el cabell de la dama mora perduda en un esboldrec de runes.

—Per què em va escollir a mi?

Helena no parava de fer-se la mateixa pregunta. El jutge Ramon Lleonard tancava els ulls i l’escoltava silenciós. Li era difícil d’acceptar que no era un somni. Sóc en un hospital —es deia—, potser m’he adormit i somnii una història completament il·lògica. Un home encara jove rapta una preadolescent, l’amaga en un enfony i no l’obliga a fer sexe. Per què la vol, si no és per follar-se-la?

—Per què em va escollir a mi? Mai no he sabut trobar una resposta, per molt que hi he pensat. Em va dir que em vigilava, que feia setmanes que l’ordia, el meu segrest. Els primers temps varen ser molt difícils. Em faltava l’aire, la claror del sol, la remor dels arbres del torrent, la cridadissa dels nins i les nines de l’escola, les mans de la mare, la veu del pare que m’arribava per telèfon totes les nits. Un dia em va dir: «Els pares no t’estimen, millor que els oblidis». Em volia fer creure que no s’havien ajustat al preu que els havia exigit, que passaven de mi… Em va explicar que em tenien per morta. Havia pres consistència la hipòtesi del rapte per violació i l’assassinat. Deia: «Han passat deu dies i han desistit de trobar-te viva. Ara cerquen un cadàver. No existeixes, Helena». Després que se n’anava, no podia treure’m aquelles paraules de la memòria: «Ara cerquen un cadàver». Cerquen un cadàver, tu no existeixes.

El jutge tornava a consultar els papers de l’expedient i observava que, en organitzar el pla de recerca, havien tingut en compte una altra hipòtesi: la possibilitat que el segrestador decidís dedicar la presa a la prostitució.

Li preguntà:

—Mai no et va obligar a fer de puta? Puc llegir que en algun moment, abans que decidissin tancar la investigació, no se’n va descartar la sospita. Una parella de la brigada criminal va visitar un a un els prostíbuls de l’illa: els més coneguts, però també aquells altres que es movien en la clandestinitat i que la policia controlava a distància.

—Varen pensar que em podien trobar en un club de relax. En un d’aquests llocs que ofereixen una gamma de servicis sexuals que cobreix totes les perversions. També, la luxúria de l’home que cerca follar-se una nina.

—S’afiguraren que podien haver-te traslladat a un altre indret, lluny d’aquí. A terra de moros, per exemple.

—I m’hauria incorporat a l’harem d’un magnat del petroli, en un palau de marbres i vidre. M’espanta el nivell d’ingenuïtat amb què afrontaren la meva tragèdia. Doncs no va violar-me, ni m’obligà a fer de puta a fi de guanyar quatre cèntims. El problema de Johann era més complicat. En el fons era un exquisit.

—Ho era en el sexe?

—Sí.

—Et va insistir perquè acceptassis de fer l’amor?

—No gaire. Un dia em va dir: «Deixaré que te’n vagis, si ets afectuosa i gentil envers meu».

—I tu t’esforçares a esser afectuosa. Decidires guanyar-te’l. Com vares fer-ho? Dius que era complex, que l’obsedien les exquisideses. En què consistien, al llit?

—Això vingué més tard. Durant molt de temps, potser més d’un any, em vaig entossudir de sobreviure. Havia plorat dies i nits, incapaç d’adaptar-me a aquell espai tancat. Em pensava que l’aire era a punt d’acabar-se i tenia la percepció que em mancava l’alè. Ell em portava menjars, però no em sentia capaç d’engolir res. Se’m barraven les dents i ell em renyava. Vaig pensar que, si feia una vaga de fam, podia provocar-li una certa por. Me’n vaig desenganyar aviat. Un dia vaig decidir que podia sortir-me’n, encara que no sabia de quina manera hauria de fer-ho, però m’havia de convèncer que n’era capaç. En aquells primers temps, em varen mantenir viva els records. És curiós, però formaven part del meu passat i, perquè no sabia si tindria futur, m’aferrava a la memòria. Recordava els arbres que pujaven del torrent i expandien les branques fins al nostre terrat. M’agradava quan s’omplien d’ocells. Era molt petita i li vaig dir al pare: «Un dia vaig veure una pomera i tu em vares dir que fa pomes. M’agraden aquests arbres perquè fan ocells». Se’n va riure. Llavors ho explicava a la feina als seus companys. Era una tarda d’hivern, quan la fosca arriba prest i, en un instant, es fa de nit. A la mare no li agradaven els dies curts. «M’estira l’estiu —deia—, perquè el sol omple de vida la terra i el mar, perquè m’alegra acudir als mercats i veure com brillen els colors de les verdures i les fruites, perquè la gent fa festa i balla a la plaça i s’enamora». El pare era un home nocturn: s’inquietava durant el dia, frisós que passassin les hores de treball per acudir a la taverna. A mi m’encantaven les tardes dels diumenges, perquè ens posàvem la roba nova i sortíem a passejar amb els pares. Arribàvem al passeig Marítim i caminàvem pel moll Vell, i observàvem les barques dels pescadors. «En una d’aquestes barques —deia la mare— m’embarcaria cap a un port desconegut, cap allà on el vent decidís de portar-me». Tenia el cap ple de somnis i fantasiejava sovint, les tardes dels diumenges, vora un home que desitjava que es facés de nit per ficar-se al bar i abeurar-se d’alcohol. «Me n’aniria cap a un petit port —tornava a dir— que fes olor de codonys i algues». Llavors ens assèiem al Pesquero i menjàvem fregitura de peix i bevíem llimonada. Els diumenges d’estiu la roba ens feia olor de sal, vora el mar del port. Quan el pare tenia vacances anàvem a la platja. Només arribàvem i construïa un castell d’arena amb torres de defensa, el fossat, les muralles, el pont llevadís. Em deia: «Viuràs en un castell com aquest, princesa». La mare portava el dinar en un cistell i ens hi estàvem tot el dia. Posava unes tovalles blanques amb dibuixos de flors sota els pins i hi estenia el menjar: amanida amb tomàquet, pebre, ceba i olives farcides, talls de pollastre de la banda de la pitrera arrebossats amb ou batut i galleta picada, entrepans de formatge i fruites d’estiu: melicotons i prunes clàudies. Una vega. Dúiem una gelera portàtil amb fanta de llimona fresquíssima, una ampolla d’aigua i una altra de vi jove. S’alçava l’embat i la mare no cessava de dir-me: «L’airet de la mar fa cobrar gana. No saps com et són de bons, Helena, aquests aires que corren». La mare no sabia estar-se quieta. Havent dinat, mentre el pare feia una estona de sesta i jo m’entretenia a jugar amb les copinyes, ella collia un ram de plantes aromàtiques —romaní, estepajoana, mata, xiprell— que creixen per les garrigues pròximes al mar. Deia: «M’agrada endur-me’n a casa els perfums vegetals que creixen salvatges». Un dia que anàrem als arenals de Son Real, a l’altre extrem de l’illa, trobàrem una escampadissa de lliris blancs: els lliris de platja. Es va commoure, quan els va descobrir, perquè pensava que s’havien extingit i no tornaria a veure’n mai més.

Adesiara el jutge prenia alguna nota. Havia escrit que Helena va sobreviure el primer any de captivitat gràcies als records familiars. Varen ser aquelles històries que es contava a si mateixa que la mantingueren viva, alhora que varen permetre que se sentís lligada a un univers que no gosava perdre. Probablement, el senyor Ramon Lleonard arribà a cansar-se de sentir aquelles cròniques familiars contades des de la deformació que genera l’enyorament. S’atreví a preguntar-li:

—Tardaràs molt de temps a explicar en què consistien les exquisideses sexuals a què arribàreu? Has dit que Johann era un exquisit.

—Ho contaré en el seu moment. No m’obligui a córrer. Li he dit, perquè així correspon als relats de misteri, que començaria pel començament.

—I ja hi hem arribat, al començament?

—Si em pregunta pel començament del final, no hi hem arribat.

Helena tornà a parlar d’aquell món els records del qual l’havien mantingut viva. El jutge era a punt d’adormir-se:

—Vaig enyorar les coses que havien estat meves: l’abric de quadres, un llibre de contes orientals, una pepa de pedaç que havia estimat des que era petita, un mocador de seda que em regalà la mare per l’aniversari… Pensava que devia plorar vora aquells objectes, sola, mentre el pare tornava a engatar-se per treure’s del cap el dolor, l’angoixa d’intuir que era morta. A la meva habitació, sobre un prestatge, tenia una parella de nuvis de plàstic amb què m’obsequiaren a la noça d’uns amics de la mare, una fotografia de quan tenia tres anys: amb un conill de drap amb les orelles llargues, unes ulleres de sol, una figura de l’aneguet lleig, un ou d’estruç i una rosa que em va regalar el fill de la florista la tarda del dia dels enamorats. Es deia Miquel, em guanyava de tres anys i estudiava en un institut. Quan em donà la rosa em declarà el seu amor i em demanà si estaria disposada a festejar amb ell d’amagat, perquè els pares consideraven que era molt jove i li deien que ja tindria temps de ficar-se en embulls. Vaig respondre que havia de pensar-ho. Em preguntà si seria un pensament de llarga durada. Li vaig dir que seria tan llarg com el temps que tardaria la rosa a assecar-se.

—Digues quin temps tarda a assecar-se la rosa d’un enamorat.

—Quan Johann em va segrestar, érem a les darreries de febrer, no feia dues setmanes que el fill de la florista m’havia regalat la rosa. L’havia posat en un pitxer de ceràmica. Encara no s’havia assecat. Jo hi posava aigua cada matí a fi de retardar-ho. Hi pensava sovint, tancada a l’interior d’aquell cub de ciment: «M’assecaré aquí dintre, mentre la mare plora, la rosa entre les mans».

—L’oblidares fàcilment, el fill de la florista?

—Li he dit que els records em salvaren la vida. Era un infant, llavors. No havia complert tretze anys. De sobte, enterrada en aquella fossa, en vaig complir més i més d’un sol cop. Era com si en tingués cent, o dos-cents. Havia tornat vella en poc temps i em sentia perduda, indefensa. Plora, plora, Helena, em deia a mi mateixa. Elimina’t a través de les llàgrimes. Elimina’t… No sabria dir quin temps vaig plorar: un mes, potser un any. M’espantava el silenci. No sentia absolutament res. També vaig haver d’aferrar-me al record d’alguns renous imprescindibles: un cotxe que arrenca, un tassó de vidre que cau i s’esbocina, el so d’una campana, la remor del vent, la xiuladissa dels ocells sobre els arbres, de bon matí… I les veus amigues. I les olors quotidianes. I la cridadissa dels al·lots i les nines quan sortíem d’escola. També vaig enyorar-la, l’escola. I vaig inventar-me que la mare era allí, al meu costat. Era forta, la mare, i em sostenia. Llavors vaig imaginar que el pare em telefonava, totes les nits.

—Has dit que vares plorar durant molt de temps —preguntà el jutge, però ara pareixia un funcionari que ha perdut l’interès pel que té entre mans—. No has sabut concretar si plorares per espai d’un mes o si arribares a plorar durant un any. No és la mateixa cosa. Ho comprens?

—Escrigui que vaig plorar sempre, durant els anys que vaig estar sotmesa a l’arbitri del meu segrestador. Sempre, durant més de set anys. Sap què és plorar sempre?

—Sempre? També ploraves quan fèieu l’amor?

—Sí. A Johann l’excitava, veure’m plorar. Ell també plorava, a vegades.