Imaginem una casa als afores de París o Munic. Triem un decorat luxós, un escenari on el jugador és convidat a sopar. Pensem en l’escrupolós respecte amb què l’exclusiu club, integrat per il·lustres ciutadans europeus, rep un home que desafia la mort per sisena, vuitena o quinzena vegada. Posem que és la quinzena, la darrera, aquella en què una bala enverinada, sucada en la seua profunda ferida, li destrossa el cervell. Mentre sopen —d’entrada una cullera de plata repleta de caviar iranià amb una copa de xampany, de primer una llagosta de dimensió apetitosa i tot rematat amb un segon plat de vedella francesa que reclama la presència d’un vi negre d’excel·lent factura; res, d’altra banda, que estranye a la vida que el Rubio es regala des que sap que viu a la vora del darrer dia—, algú té interès per saber d’on li naix la gosadia (ara que ho pense em sembla una pregunta idiota: la resposta és que ni ell mateix ho sap, i si ho sap és una raó tan oculta que no la dirà per supèrbia, per no desvirtuar la imatge que a propòsit s’ha construït). O potser l’àpat transcorre entre converses banals, com si tot plegat fóra una reunió normal, perquè normal és que un desclassat es jugue la vida mentre una colla d’esnobs ho contemplen. Reblem el clau, però, i imaginem els membres del club, taurons àvids d’emocions, subtils i delicats, nostàlgics de jocs burgesos. Si els rics troben de mala educació parlar de diners en una taula, era lògica la nosa que els farien els comentaris sobre un assumpte tan desagradable.

Havent sopat, el Rubio fuma un cigarret darrere un altre, beu conyac i fa oscil·lar la copa amb petits moviments circulars. Comptat i debatut, el que té costum de fer quan juga a les cartes. Si la reunió i la gent li vingueren de gust, probablement es fumaria un bon cigar. Però es troba allí de pas, una partida més. Té pressa, potser la ruleta també se li ha fet un joc quotidià sense interès, però l’espectacle amb un tiquet tan car requereix pròleg, interludi i desenllaç. Veure’l inquiet, nerviós, en forma part. Rau en el club un principi de plaer contradictori: paguen perquè s’hi jugue la vida, però cap d’ells vol que la perda. Si ix il·lès saben que hi tornarà, per bé que no ho entenen. Des que fa uns anys el grup decidí divertir-se amb l’emocionant joc de la ruleta, solament un romanès, un exaristòcrata arruïnat i en l’exili, ha consentit jugar-se la vida dues voltes. També han presenciat l’actuació d’un individu que en l’instant suprem de dur-se l’arma a la templa va desistir, i fins i tot la d’un tipus que, tot just de prémer el gallet i incrustar-se la bala al cap, el pixum li corria cama avall. Ara bé, potser a alguns membres la insistència en el repte del Rubio acaba per transformar-los en rivals aferrissats d’ell. Tanta presumpció, tanta arrogància, tanta seguretat els ofèn. Al cap i a la fi es tracta d’un joc, per bé que si es perd el jugador indispensable costarà de trobar-ne un altre.

Passem al saló. El dibuixaré clàssic, amb una llibreria anglesa atapeïda de volums ben enquadernats, antics, la solitud dels quals està protegida per vidres sense cap bri de pols. Una gran xemeneia de marbre ornamentada amb talla manual. Tot de sofàs confortables, una taula de mobila al fons, una gran catifa persa, tres o quatre quadres de pintors expressionistes i un grapat de figures de porcellana col·locades ací i allà que evitaré, en nom del bon gust, que duguen la firma Lladró.

El centre del saló és per al Rubio. Els membres del club, situats a una certa distància del jugador, s’hi reparteixen uns asseguts i altres drets. L’amfitrió li prega que no tinga pressa. Ell assenteix. Li porten una capsa elegant, no gaire gran, de color granat. L’obri, en mira l’interior folrat de vellut. Amb suavitat en trau el revòlver, negre impol·lut i la culata de nacre. Llavors comprova que al carregador hi ha una sola bala. Un per un el mostra a tots. Lentament torna al centre del saló. Va de vint-i-un botó: no porta el vestit de lli blanc, sinó una americana blau marí que es descorda amb una mà, pantalons grisos foscos, una camisa blanca i fins i tot una corbata, protocol obligat al club. Sospira i tot seguit, amb força, empenta de dalt cap avall amb autoritat inqüestionable el carregador, que gira veloç fins que s’atura. Ja està. Silenci. Però no un silenci qualsevol, és una pausa expectant, un compàs d’espera. No vull pensar que li tremola el pols, tot i que és humà que no puga impedir un tremolor lleuger. Quan el canó li frega la templa manté la posició durant uns segons, respira fondo, es recompon, aprofita per observar els membres del club. Ni tan sols sap el nom de cap dels reunits. Ni de quina ciutat són (vénen de diferents països europeus), ni a què es dediquen, però de ben segur que és un ofici rendible. Li agrada advertir que cap d’ells fa una xuclada al cigar ni beu ni té la copa a la mà, per evitar que l’ensurt del soroll sec del revòlver o l’impacte visual d’un esquitx de sang puga tacar-los el vestit amb una reacció instintiva.

El Rubio se sap el centre d’un espectacle únic, potser irrepetible (llavors és quan probablement pensa, com ha fet en cada ocasió que s’ha posat l’arma al cap, que la seua vida ha sigut un error des del principi, la frase amb la qual em va previndre sobre la mena de tipus que era, reclamant el meu esment en un espill on no havia de contemplar-me; però els homes com ell no han tingut principi, són un final en ells mateixos). El seu rostre reflecteix un besllum de somriure demoníac, i amb complaença gairebé excessiva fa lliscar l’arma per la cara fins introduir-se’n el canó en la boca. En el saló se sent un xiuxiueig d’admiració o d’espant. Segur d’esquivar la mort, el Rubio ha afegit una variant al número, reptant-se més encara, amb un menyspreu absolut, fins i tot amb una espurna d’humor imperceptible per al públic, però sota el preludi immodificable que el principi de la conducta d’un jugador ha d’estar regit per la manca de por, no deixar que els dubtes li aclaparen el pensament.

Això és tot, així imagine que va succeir, però no fou el dubte allò que li rebentà la cara. Fou un esperit assetjat no sabré mai per què, o potser la llibertat integral de jugar-se com i de quina manera la vida. Fins l’agost del 2003 vaig viure en l’error de pensar que el seu somni era Las Vegas, on, segons deia amb un punt de sarcasme, asfalten els carrers amb bitllets de cent dòlars. Pura farsa. En el camí d’aquella impostada il·lusió va trobar el joc que li mereixia la pena. Tota la resta no fou sinó un entreteniment.

Han passat molts anys, suficients per sentir com el temps destrueix el que és real. Em pregunte, doncs, si el Rubio va existir o només fou el resultat de la meua imaginació transgressora, del desig de prevaricar una moral estúpida incrustada com una paparra en el meu cervell, de l’obstinació juvenil d’inventar-me un referent radical que em protegirà d’una vida esquemàtica, amb tota la simplicitat mediocre que implicava. Incapaç de revoltar-me totalment potser em vaig adaptar a la imatge fabricada del Rubio com aquell pobre negre que, condemnat a la cambra de gas, així que el verí començà a escampar-s’hi, exclamava un desesperat i inútil «salva’m, Joe Louis», aferrant-se a l’únic déu que reconeixia, el campió mundial dels pesos pesants. Molts anys fou el Rubio el meu déu. Encara ho hauria de ser, perquè encara sóc aquell covard temorós d’aprendre el radical ofici de viure contra totes les convencions socials; encara sóc l’inútil incapaç de disparar-se en la templa de la vulgaritat quotidiana.

Des de l’imprecís regne de la memòria certifique que fa molt temps vaig conèixer un tipus alt i de cabells rossos que vestia de lli blanc. Tres dècades després, buscant en A.C. la personalitat d’un jugador que intentava flotar entre el desencís pervers del seu enviliment reconegut, em vaig retrobar amb l’enigma del Rubio, amb la seua audàcia, el tret més persistent que me’n va quedar, la impressió que encara conservava havent dinat, trenta-un anys després. Camí de casa aquell dia d’agost calorós reflexionava que, de vegades, quan mitifiquem la imatge d’una persona que hem admirat no hi ha res que la puga deformar. Allò que hem construït íntimament defuig la persuasió, i és per això que estic convençut que en algun bosc exuberant d’Europa, en un jardí versallesc o en una fossa comuna, hi ha soterrat el cadàver del Rubio, un home esgavellat per la vida rutinària, ansiós de mena, noctàmbul, insomne, jugador, estafador, bevedor, de nacionalitat perdedor, amant platònic d’una puta que fou princesa i epígon mental de Fassbinder: quan haja mort descansaré.