14

Al migdia de l’endemà em vaig trobar el Rubio al casino del poble. Jo havia anat una mica abans per reiterar-li a Juanito el Moro —més que mai particularment sensibilitzat davant qualsevol embolic— que l’assumpte de les cartes referents a la societat empresarial no tenia per què preocupar-lo. El qui encara era el meu soci arribà al local; s’hi presentà molt elegant, amb un vestit gris fosc, camisa blanca tradicional i una corbata a ratlles vermelles i blaves. Amb semblant alegre m’anuncià que tenia la solució per deslligar-me del compromís amb la «pilota» bancària.

—T’he donat la paraula i l’he complida.

—¿I de què es tracta?

—Posa’t un vestit de mudar, com el meu.

—¿Estàs de conya? Només tinc el de la primera comunió.

—Uns pantalons de tergal, una jaqueta… ¿No en tens?

—Sí, però…

—Canvia’t ràpid i vine.

—¿No m’ho podries explicar?

—No. T’ho contaré pel camí. Hem d’arribar abans de les dos.

A casa vaig dir que tenia una reunió amb un senyor industrial important. Dinava amb ell per mirar de col·locar-li una remesa de mobles clàssics per a un client de Sevilla. No m’importava donar-los una satisfacció puntual. De sobte endiumenjat, esperava que el Rubio me’n donara una a mi, per bé que dels seus plans, sempre un pam més enllà de la legalitat, no te’n podies refiar mai. Amb tot, jo en depenia per eixir sa i estalvi de la «pilotada», que, recordem-ho, avançava inexorablement cap la data clau dels noranta dies del venciment.

El Rubio, doncs, tenia un pla. Des de feia temps, digué, mantenia relacions cordials amb tres bancs mitjançant la seua empresa fantasma. Per increïble que semble, era un client apreciat. Fins aleshores no havia donat cap motiu perquè en desconfiaren. Totes les «pilotes» tramitades havien estat pagades dins dels terminis acordats. Ara, tanmateix, pretenia una altra estafa que, si bé no requeria de la meua complicitat comercial, sí que exigia el requisit imprescindible que l’acompanyara com a figurant de l’ensarronada, ja que necessitava, per donar a l’assumpte una aparença més formal, presentar-me en qualitat de soci en un previst projecte, un xicot jove i emprenedor que aviat assoliria la llicenciatura, tot i la meua edat, d’Econòmiques.

L’únic títol que tenia en economia era la meua rapidesa mental en un concurs de sumes que havien organitzat els jesuïtes, en el qual havia quedat el primer. Avui dia encara sorprenc els amics (i algunes xiques) amb aquesta habilitat. Fora d’això, de l’Escola de Chicago només coneixia la teoria d’Al Capone: «Xicots, vet ací una ciutat. Si volen quedar-se amb alguna cosa, que la subjecten amb claus».

El Rubio m’explicà en què consistia l’encerada. «La roda de talons», se’n deia. Suposem que treballava amb el Banc de València i l’Hispano Americano. Llavors —sempre en sucursals petites— ingressava un xec de l’Hispano al de València. Un xec fals, per descomptat. Generalment, el Banc de València no li abonava el taló fins que no tinguera la conformitat de l’altre banc, l’emissor del xec. I d’allò es tractava: que el director de la sucursal del Banc de València li fera el favor d’abonar-li’l de seguida, atès que necessitàvem els diners per comprar, al comptat i en metàl·lic, una interessantíssima col·lecció de mobles, que prèviament «ja havíem venut».

¿Per què havia de desconfiar el director d’un client amb un arxiu de relacions net? En definitiva, el banc avançava uns diners ingressats amb un taló.

—Entén —pregava el Rubio al director mentre ens fèiem una cervesa— que no podem perdre esta oportunitat. Si avui no comprem la col·lecció, la vendran a un altre. Sempre he sigut un client complidor. Meresc un poc de confiança.

—No es tracta de confiança, que per descomptat en tinc. El problema és que, en Yimpasse mentre t’abone els diners i els tornes, es pot presentar l’inspector.

—¿Per què s’hauria de presentar justament estos dies?

—Perquè ho fa d’improvís.

Tot seguit, el director de la sucursal narrava els casos d’inspecció i els consegüents disgustos que havien patit col·legues d’ell d’altres poblacions.

—Evitaré dir-te noms —hi afegia.

—Evitem-los. Vejam, ¿quant fa que no tens una inspecció?

—Des que em destinaren ací no me n’han fet cap.

—Cony! Doncs…

—Només porte dos anys.

—Estem parlant d’un impasse de vuit o deu dies.

La insistència del Rubio que no podia deixar escapar l’operació, l’amenaça que si el director no accedia a la demanda sentint-ho molt hauria de treballar amb l’altra entitat bancària del poble, comminaven l’home a la comprensió:

—Vuit dies. Ni un més.

—Fins i tot abans.

El Banc de València tenia un xec de l’Hispano, banc emissor al qual el Rubio havia demanat també un altre favor, que mantinguera durant uns dies la confirmació del xec amb el següent argument: el de València em dóna els diners, comprem els mobles, els venem, us pague a vosaltres i vosaltres als del Banc de València. Tothom content.

De manera que aquell dia el Rubio tingué diners en metàl·lic i els bancs dos xecs sense fons. Com que aleshores no hi havia ordinadors, fins que el Banc de València rebera la confirmació que el xec era bo passaven cinc o sis dies. El director d’una sucursal enviava una carta, un «càrrec», al banc emissor, banc que, com hem dit, retenia uns dies més la confirmació a petició del client. Durant vuit o deu dies, el Rubio disposava d’una bona quantitat de diners. Ho havia fet una altra vegada i l’operació li havia eixit bé.

El Rubio m’entregà la quantitat exacta per pagar la «pilota» (per bé que oblidà pagar-me la comissió pel favor de constituir-me en societat fantasma, jo ja em sentia excel·lentment recompensat deslliurant-me d’un delicte de frau). En vuit o deu dies, ell havia de recuperar la quantitat del xec perquè el banc emissor la poguera transferir al banc expenedor. Ho féu jugant a les cartes i comprant i venent or, una pràctica, aquesta darrera, molt usual a la València d’aleshores.

Aquesta modalitat de la «roda de talons» va permetre arreglar la situació. Després, ja sense la meua presència estel·lar però passiva, ordí l’operació a l’inrevés: l’emissor fou el Banc de València i l’expenedor l’Hispano. Com que el client complia, els bancs hi accedien. Però van insistir, tot persuadint-lo amb amables paraules, que no repetirà contínuament aquella petició de favors per por d’una inspecció interna que deixaria els directors de les sucursals en una situació delicada davant els superiors (tampoc era tan greu, perquè els bancs tenien una previsió calculada d’impagats). I fou just allò el que decidí al Rubio a invertir la suma de la «roda de talons» en una compra d’or que, en endarrerir-se’n la venda, li impedí complir amb les sucursals.

—Les coses s’han complicat —admeté—. Oficialment estic desaparegut.

—Paga’ls amb l’or que has comprat.

—Els bancs volen diners.

—¿Què faràs?

—Ja he donat de baixa l’empresa. ¿Tu ho has fet? —Sí.

—Perfecte. No tens cap problema.

—Tu tampoc. Total, t’hauràs endarrerit uns dies. Quan vengues l’or els pagues.

—La qüestió és que no vull pagar-los. Encara que ho fera no serviria per res. Amb este antecedent no em tornaran a fer el favor. De manera que…

Així doncs, el Rubio assistia a algunes partides privades però no es deixava veure amb la freqüència habitual. No estava neguitós. La policia no s’ocupava d’aquella mena d’estafes amb la diligència que esmerçava en altres casos. La incipient i vacil·lant indústria valenciana n’anava plena, de «pilotes» que no s’ajustaven al temps i de «rodes de talons» transferides d’uns bancs a uns altres i l’últim que tanque la porta. Amb tot, preferia deixar passar els dies fins que l’assumpte es refredara. Ara bé, entre unes coses i altres era conscient d’haver cremat les possibilitats de traure diners si no era dedicant-se exclusivament al joc. Però les timbes, a València, ja no li servien tampoc de gran cosa. La incògnita residia en quant de temps es mantindria en la nova situació. Coneixent la impaciència que l’oprimia, aviat trobaria el rumb incorrecte.

D’altra banda em sentia com si haguera tornat il·lès d’una guerra. Ni ferides ni cicatrius. N’estava satisfet; també perquè el Rubio comptava amb mi, amb la meua companyia. Era amic i solidari amb ell, però solament podia fer-li d’acompanyant. En cap moment li vaig aconsellar que canviara la seua vida. Es cert que, davant els nous esdeveniments, estiguí a un pèl de fer-ho. Probablement se li hauria escapat una riallada. No entenia la vida normal. Jo tampoc, però d’ell em separava un temor educacional, estúpid, que em tenallava.

De nou em va tornar la tafaneria per la seua personalitat més íntima. A penes en sabia res. Pel respecte que li professava no volia fer-li cap pregunta. Si després de mesos d’amistat no me n’havia parlat, era perquè potser no permetia les intromissions en la privacitat. No era un home donat a les confidències, ni menys encara un ploramiques queixós dels avatars. Pensava que amb el temps un dia s’esplaiaria amb mi. Per discreta que siga una persona sempre arriba el moment que necessita abocar-ho tot. Ara bé, quan admires algú vols saber d’ell perquè potser busques respostes a l’adhesió sense escletxes, o bé perquè vols contrastar el seu passat amb la idea mítica que en tens. Així doncs, tornaria al Cartago.

No pretenia enganyar-me, tanmateix. També tornava per ella, per raure amb aquella princesa de cos fràgil, poc pletòric, d’essència seductora que convidava a oblidar-te del món penetrant al seu interior. Sabia que si ho fera profanaria un cos que no em pertanyia, en el sentit de la possessió sentimental. Dirimir entre la traïció i el desig m’imbuïa de dubtes que vaig resoldre des de la vessant pública del seu cos en lloguer. No considerava que traïa una amistat, però em vaig imposar l’obligació moral de dir-li-ho. ¿M’esporgava la mala consciència amb aquella actitud? No ho sé, però desitjava mirar-lo a la cara sense avergonyir-me’n. Li explicaria que no havia estat un capritx sexual, sinó la pulcra i sensible necessitat d’aixoplugar-me entre els braços d’una delicada princesa. Perquè era aquell i només aquell el motiu que la triara a ella entre centenars de putes.

No hi vaig anar de nit, sinó a la vesprada, cap a les set. Es l’hora que les prostitutes van a treballar. Encara estan netes, sense el bri d’olor entresuat de cap home a la pell. A aquella hora seria meua, com si la resta dels dies i els anys passats no me l’oferiren com a dona blasfemada per multituds de mans sòrdides.

No hi havia gaire gent, al Cartago. Ella no hi era i vaig seure a la barra. Vaig tindre l’impuls de demanar una Coca-Cola, però vaig reconèixer la mirada del cambrer i la vaig canviar per un whisky, que li Dyc jo. El més barat, per a un paladar que no diferenciava una marca d’una altra. I llavors vaig consumir un cigarret rere un altre, amb neguit de principiant, amb la inquietud de l’amant insegur, amb desassossec de púber. Em vaig dir que potser encara no havia arribat al local, però observava amb atenció la cortina rere la qual una escala menava a les habitacions.

Mentre esperava defugia la mirada de la resta de dones, que buscaven amb insistència el primer client del dia. Donant-los l’esquena evitava que m’impediren pensar què li diria a Rosa. ¿Que estava preocupat pel Rubio? Però i què en sabia, d’ell? Probablement res, donat el seu hermetisme. ¿O potser a ella li ho contava tot? En qualsevol cas no gosava manifestar-li d’entrada, directament, el motiu prioritari de la visita, per bé que parlar del Rubio, amb el que allò suposaria de confessió de la nostra amistat ferma, dificultava, si no barrava, proposar-li el tracte sexual. ¿Un tracte sexual? Massa mercantil i bruta, aquella expressió. També em despertava altres sensacions que no sabia ben bé concretar, però les intuïa. I cal dir que albergava el temor que una vegada dalt, a l’habitació, es comportara senzillament com una puta. Al capdavall ho era. Al cap i a la fi, com a prostituta, havia de protegir-se de sentiments que neutralitzaren el treball del qual vivia. M’assolava la por de la decepció. Jo no era el Rubio, no significava res per a ella. Potser li agradaven els homes com ell, segurs, decidits, aventurers. ¿Què havia de fer per agradar-li, perquè sentirà interès per mi? En primer lloc no semblar un client; algú que paga, folla i se’n va. Li havia de fer veure que estava amb ella per alguna cosa més que un desfogament sexual. ¿Com es fa això amb una dona que espera just el contrari? Déu meu, un altre Dyc.

Passava el temps i la princesa no hi entrava (ni en baixava). Al Cartago el tràfec de gent es va normalitzar. Homes que les prostitutes detectaven amb una certa pressa, tipus que, havent acabat de treballar, camí de casa, s’aturaven al club buscant l’incís de la monotonia matrimonial. Tot i el meu desinterès per elles, se me’n van arrambar dues. La segona em va preguntar si estava avorrit, en valencià. Li vaig dir que no. (Anys més tard, quan l’idioma formava part de les meues preocupacions intel·lectuals, em sorprenia agradablement que en aquests garitos em parlaren en valencià. De fet, era tan poc usual que a l’època de l’escàndol de Luis Roldán, exdirector de la guàrdia civil, em van presentar una madame d’esquerres i valencianoparlant. «¿Què et sembla?», em preguntà tot satisfet el càrrec socialista que ens havia presentat. «M’estranya que parle valencià, però no que siga del PSOE», li vaig dir). Cada volta que la cortina es bellugava des del darrere sentia un petit esclat a l’estómac. Resultava estúpid el desencant que baixara d’una habitació, però no podia bandejar del pensament la seua pell delicada amb una màcula que, si bé intangible, retindria al cervell com una agressió. Mira-t’ho d’una altra manera; mira-t’ho des d’un punt de vista objectiu: per puta que siga també és princesa, i les princeses capten el tacte sensible, la mirada que comunica centenars de paraules, la carícia on alena el ressò de la vida. No podia creure que estiguera pensant tot allò. ¿M’agradava el Dyc o m’estava tornant definitivament idiota?

Tenia la princesa el dia lliure, o bé era una altra qüestió més prosaica?: ¿tenia la regla? Per a les prostitutes, la menstruació és una baixa laboral. Fóra com fóra, una hora i mitja d’espera i dos whiskies excedien amb escreix la meua paciència i volumetria de bevedor. Li ho vaig preguntar al cambrer.

—Ja no treballa ací. Se n’ha anat.

—¿A on?

Arronsà els muscles i féu mitja volta, indiferent a la buidor i a la vulgaritat que s’apoderaven del local sense l’estranya distinció de la princesa. Vaig abonar l’import de les consumicions. Amb el que em va tornar, no m’hauria pogut pagar ni un servici sexual d’oferta.

De manera que el poemeta que el Rubio havia recitat al casino clandestí no era una d’aquelles facècies que de vegades es fan en els intervals d’una timba. Era un tribut sentit, paraules que brollaven d’un lloc recòndit i secret; paraules que necessitaven una pantalla gestual, granítica, amb la qual es conjurava contra la feblesa.

—He anat al Cartago a buscar-te.

—No has trobat Rosa, ¿oi?

—No m’he fixat.

—¿T’agradava?

—Ptss… bé, sí.

—Mentider. Has anat dos o tres voltes a buscar-la. —¿T’ho ha dit ella?

—Sí.

—Rubio, jo…

—¿T’hauria agradat tirar-te-la?

—Home…

—¿Sí o no?

Em fregava els genolls, incòmode.

—Sí, m’hauria agradat. Però no com tu ho penses. Hi ha centenars de…

—I entre totes les putes l’hauries triat.

—Sí.

—Però no t’atrevires a fer-ho per mi.

—Doncs sí —vaig sospirar llevant-me la tensió.

—Era una princesa —em digué el Rubio—. Ara està al lloc que una dona com ella ha de tindre.

—¿On?

—Al seu poble, amb el seu germà. L’única família que tenia.

—Potser estimava el cavaller que la va rescatar.

—Només li estava agraïda.

—¿Aniràs a veure-la algun dia?

Fou la defensa de la intimitat, o la proximitat dels records que sovint duen un home a la tristesa, allò que el va alarmar, perquè recuperà de sobte el comport comunicatiu i optimista.

—Escolta, me’n vaig a Madrid.

—¿Per sempre?

—De moment aniré i tornaré. Ací el peix està venut. Allà s’estan organitzant les millors timbes, amb els jugadors més adinerats.

—¿Te’n vas per les timbes o pels bancs?

—Una mica per tot. El meu aspecte és massa visible. M’he fet molt famós.

—Quan la cosa es calme, ¿tornaràs a viure ací?

—No ho sé. No faig plans. ¿I tu?

—M’agradaria veure una partida a Madrid.

—Me’n vaig dijous i tornaré diumenge.

—No vaig molt bé de pasta.

—Jo sí.

—¿D’on l’has treta?

—D’amarradors, joqueros, espavilats que volien pelar-me, compra i venda d’or… Mai em fallen els recursos.

—I si en tens ací, ¿per què vols marxar?

—Ho tinc tot massa vist, m’avorrisc. Allà no em coneixen… encara. Necessite escapar-me, canviar d’aires.

—¿Visitaràs bancs?

—¿No faig pinta de fill d’un terratinent? —amb la mà dreta s’apartà la jaqueta per mostrar-me la figura. D’un temps ençà li observava una mica de panxa—. Si cal fer-me passar per un empresari de la taronja capritxós… Dependrà de la primera partida. S’hi juga molt fort.

—No voldria perdre-m’ho.

—Tens el bitllet i l’hotel pagats. A canvi de la comissió que et dec.

—Encara no he acabat de pagar-te el meu deute.

—Ho tindré en compte. En fi… comença una nova etapa. Una nova aventura.

—¿No trobaràs a faltar res de l’anterior?

No va contestar. Abaixà la mirada amb un somriure reflexiu. Vaig imaginar que durant uns segons, poquíssims, tot pensatiu i melangiós, recordava una dona que no tornaria a veure, però que, tanmateix, formaria part per sempre de la seua vida.