7

Cada partida del Rubio era una gran final per a mi. En cada envit, en cada jugada temerària, pensava irremissiblement en la remesa de lletres girades, en una enorme «pilota» d’acer suspesa sobre la meua testa. Si abans m’havia divertit observant-lo jugar, ara el cor em glatia des de l’inici. La projecció de tant d’esforç em fatigava. Em passava allò que diuen els jugadors de futbol, que es pateix més a la banqueta que al camp. Patia pels seus errors i pels encerts dels altres. De vegades, davant de jugades clau, tancava els ulls o mirava el sostre. No volia veure-ho. D’altres, m’alçava a passejar per calmar els nervis. No ho feia gaire, allò de passejar. El Rubio preferia que romanguera assegut al seu costat, «cremant» els rivals. Em vaig guanyar alguna antipatia. Tant feia. Em jugava tant o més que ells. D’una empresa fantasma a una altra viatjaven en aquells moments lletres a noranta a dies que depenien de l’habilitat del Rubio, del seu atreviment, de la forma embogida de jugar. Probablement l’admiració que li professava em condicionava la fe que li tenia. D’una altra manera no s’entén que consentirà no tan sols un comerç fraudulent, sinó el risc que patia en cada partida. Jo, que m’havia promès no jugar mai més partides fortes traumatitzat com estava des de la «històrica» nit del copo, ara compartia el perill d’una ruïna sense precedents i, a més a més, sense poder de decisió ni opinió. Hi havia jugades en què, dut pel meu temor, li colpejava la cama perquè no hi entrara. Llavors el Rubio em mirava amb severitat, ordenant-me que callara. Jo callava i patia. I concentrava la mirada provant de «cremar» els altres.

Tot i els meus esforços, no vaig assolir la categoria de «cremador» reputat. El més famós, el més impresentable, era un paio de nom Nicasio o Nemesio (posem que es deia Nicasio; de totes maneres, tant un nom com l’altre li esqueien) que sovint, quan no estava borratxo, acompanyava un gran empresari de mobles de Catarroja. Nicasio, alt i espigat, amb cara d’arlequí, alcohòlic i feixista, llogava la seua detestable presència en canvi d’una comissió dels guanys. Fins i tot tenia la seua estratègia. Uns minuts abans de començar la partida, amb tots els jugadors a la taula, s’alçava i inaugurava la timba:

Era dir allò, el fill de la gran puta, i començar a «cremar» a tort i a dret. Però tot i els mals auguris, malgrat que les cartes se li giraren en contra irreversiblement, el Rubio no abandonava mai una partida. Jugava fins al darrer minut, fins a la darrera mà. Sempre en volia més i jo no m’hi acostumava. Les partides tenien un horari. Arribada l’hora, els que perdien gaudien del dret a demanar una o dues «rodes de gràcia», per bé que els que guanyaven no tenien l’obligació de concedir-les. Tanmateix, el Rubio, «graciós» de mena, assentia encara que guanyara. L’entusiasmava jugar.

Recorde la primera partida del mateix dia que m’havia endossat la primera remesa de lletres. Sóc dels qui pensen que començar bé és el millor símptoma que les coses no acabaran malament. La primera sota la síndrome de la lletra era primordial. Acudírem a un pis de la Finca de Ferro, a la Plaça de Sant Agustí, convocats per a una partida de cinquanta-quatre, joc en què els diners guanyats han de romandre durant tota la partida a la taula. No pots posar-te’ls a la butxaca i jugar només amb una part dels guanys a fi de preservar-ne l’altra, perquè l’envit «me’ls jugue tots» t’obliga a apostar els diners que tens, amb el matís que si l’altre en té menys pagues la seua quantitat i si en té més que tu pagues la teua.

Doncs bé, hauria estat una nit magnífica. Havia arribat l’hora convinguda de finalitzar i el Rubio, que guanyava una suma apreciable, concedí unes quantes «rodes de gràcia». Abans, però, es demanà un petit descans al qual va accedir a contracor. Quan estàs en ratxa no vols parar per impedir que un quart d’hora de distància amb les cartes trenque l’encís.

No recorde si foren tres o quatre «rodes de gràcia», però no he oblidat que en aquelles jugades, sense necessitat d’arriscar-se, el Rubio perdé el que havia guanyat per intentar polir l’empresari, amb ell el que més quantitat de resto tenia a la taula. Ho perdé perquè la seua màxima del tot o res el forçà a provocar-lo:

—Ets tan pobre que l’únic que tens són diners.

La maniobra d’intimidar-lo per propiciar una jugada de «fallanca» accionà l’orgull de l’altre, que acceptà impulsivament. Va quedar en paus, si fa no fa; però jo ja comptava amb els diners guanyats per destinar-los al pagament de la remesa. Càlcul idiota, d’altra banda, perquè ell no reservava diners per al nostre deute bancari, sinó per a la pròxima partida privada. La paraula estalvi no existia per al Rubio: «El capital és covard i conservador», deia. Jo era conservador i covard. I no era capitalista.

—¿Nerviós? —em preguntà camí del Cartago.

—Preocupat.

No en féu gaire cas. No esmerçà ni un minut a tranquil·litzar-me.

—El joc és així. Uns dies perds i altres guanyes.

No era el joc, sinó els jugadors, el que era d’una determinada manera. Jo intentava que diferenciara la nostra forma de ser i el nostre —en realitat el meu— deute amb els bancs. Però no n’hi havia mans. El que per a ell era un costum, per a mi era un abisme. Hi vivia permanentment a la vora i m’hi arrossegava. Jo n’era conscient, però volia i havia de ser conseqüent. I una reflexió més: d’altra banda pensava en la «satisfacció» que li donaria a ma mare si se n’assabentava i m’esperonava.

El Cartago.

Allà hi havia Rosa, la princesa imaginada del Rubio. Entre prostitutes, homes ufanosos de la virilitat que hi adquirien i la màquina giradiscos vomitant rumbes. La seua imatge levitava entre la boira espessa dels cigarrets. Curiós observar que quan el Rubio hi arribava sempre estava sola. S’alegrava de veure’l d’allò més. Passava d’una tristesa innata a un somriure provisional. Eren els moments en què el Rubio manifestava la vessant més humana. Sense ser un enamorat enganxós la tractava amb un afecte inusual. ¿Per què no en parlava gaire, d’ella? Estratègia de jugador: no mostres les teues fragilitats. Transferia l’actitud de tafur a la resta d’àmbits de la seua vida. Però la princesa era tota una altra cosa, un afer privat que per alguna raó mantenia en el més profund del seu interior.

No entenia la relació. Si l’estimava, ¿per què permetia que treballara en un club de putes? Si només es tractava d’un capritx, ¿com era que ella sempre l’esperava? ¿Com era que a ell li canviaven l’aspecte i l’actitud quan estaven junts? Jo suposava que el ritme de vida del Rubio li impedia dur una relació tradicional. Potser era això. Potser l’única possibilitat de relació era aquella. Però fins i tot així em resultava incomprensible, estrany. Volia saber coses del Rubio. Coneixia el més superficial, que per a ell era essencial, però ignorava el seu interior, que amagava o se’n desentenia. Rosa pertanyia a aquell calaix secret. Personalment no el veia un tipus sensible amb les dones. Sovint, quan de matinada, havent acabat una partida, anàvem a un dels bars encara oberts de l’Avinguda del Port a menjar o a fer-nos una copa —eren locals que a aquelles hores també acollien dones de vida nocturna—, mostrava una facilitat sorprenent per guanyar-se els favors d’elles. Les atreia perquè era atractiu, però, sobretot, perquè no exterioritzava una atenció delicada, com si els advertira quina classe d’home hi trobarien. En això era determinant. Ho era gairebé en tot. Excepte amb la seua princesa. Potser només ella coneixia els secrets del Rubio. Una nit, a les onze, vaig anar sol al Cartago.