13

Respecte al Rubio, sofria una situació semblant a la d’aquell que vol tindre esperança però alhora no espera res. Amb ell, era inevitable patir els estralls del joc. Intentar comprendre’l era l’única cosa que podies fer. Arribats en aquell punt jo era bastant conscient de l’embolic en què estava immers. D’altra banda també tenia la seguretat que me n’hauria tret si li ho haguera exigit, només demanant-li-ho, sense necessitat de pregar-li-ho. La generositat i l’amistat amb mi eren manifestes. No volia decebre’l, però; no volia que entenguera que me n’anava just en el moment del colp de mà definitiu. Però, sobretot, no volia perdre’l. Temia que si desfèiem la societat, perquè no estava d’acord amb els seus mètodes, em bandejara de la seua vida. Ni que fóra per amor propi, pretenia ser coherent amb el camí triat. A més, tot el que m’estava succeint era una extraordinària aventura que difícilment repetiria. La imatge té una mena d’autenticitat primigènia: els homes com el Rubio no són habituals. Ho són tan poc que encara desconeixia els seus límits i, tanmateix, els intuïa inconcebibles, tal i com molts anys després vaig saber.

Abans, però, de dur a terme el colp de mà definitiu als casinos clandestins, vaig tindre una ensopegada amb Juanito el Moro. Sense dir-me res, potser encara atuït per l’incident del pastís del capellà, havia rebut unes quantes cartes sobre la meua empresa fantasma, dels bancs i del Registre de la Propietat Mercantil, que de seguida, així que la directiva del casino li demanà explicacions, va dur a ma casa. Estava advertit que eren meues, però ignorava l’objecte social de l’empresa. En veure els remitents, el carter les havia lliurades directament a la bústia de la directiva, sense passar, com feia sovint, pel conserge. Després d’uns dies d’atabalament, ja que cap membre de la junta sabia per què els havien arribat aquelles cartes institucionals amb l’adreça correcta, preguntaren a Juanito si hi tenia cap relació, i ell, escaldat, s’espolsà llampant qualsevol responsabilitat. Per sort no revelà a qui anaven dirigides (si ho haguera fet, la directiva m’hauria imposat un «correctiu», càstig que duia implícit un determinat període de temps sense entrar al casino i la publicació, en una pissarra, del nom i dels cognoms del soci sancionat). Amb tot, com que feia dies que no em veia, dugué les cartes als meus pares.

A les nou del matí, ma mare m’estroncà el son perquè li explicara fil per randa a què em dedicava.

—Compra i venda de mobles.

—¿Al casino?

—Es una oficina provisional. Més avant llogaré una planta baixa.

No es va creure res. Entre ella i jo hi havia, al marge d’altres fòbies, una desconfiança sideral. Però mon pare, desitjós que em convertirà en un ciutadà honest, en un jove que amortitzara l’elitista educació rebuda, m’oferí, també provisionalment, l’adreça de casa perquè la fera servir de domicili empresarial. Vaig tardar uns segons a respondre (a aquelles hores no tenia la lucidesa afilada), però vaig trobar la resposta adient, la que calia considerant el conflicte familiar:

—No vull ajuda. Demostraré que sé fer les coses sol.

—¿I et va bé?

—Acabe de començar. Preferisc arriscar-me com a empresari que treballar en un magatzem on mai no seré ningú.

Mon pare en va quedar més o menys satisfet. En canvi, ma mare s’estimà més callar i no aprofundir-hi bo i impedint una discussió que hauria agreujat la malaltia crònica d’un marit al qual consagrava la vida, la part d’atenció que m’hauria pertocat i la d’ella. No vaig poder continuar dormint. Les cartes no eren compromeses: la del Registre donava el vistiplau a la constitució de l’empresa, i les dels bancs, primmirades, em recordaven la data exacta del venciment de les lletres. Més endavant arribarien les delicades.

El mateix dia vaig comunicar el fet al Rubio. Li ho vaig dir mentre devoràvem, en un asador, unes sensacionals xulletes de cabrit i un vi, supose, de factura excel·lent, exposant-ho de forma que no capira la inquietud, però que fóra conscient fins a quin punt el clau es reblava, per bé que la seua consciència del risc era tan relativa que les formes, tot i que subtils (condicionades pel sopar), resultaven inútils. Ja no em veia amb lleu, però ell tenia el cap en el casino clandestí, en el colp definitiu que ens duria l’alliberament —per a mi— i un pòsit de diners que li permetria jugar excepcionals partides a Madrid, ciutat, segons ell, on acudien tafurs de tot arreu. Entre les normes imposades i el temor i el respecte que li professaven, València ja no era un terreny idoni per a timbes d’importància. Tothom jugava contra ell, com un equip ple d’estrelles al qual és un honor guanyar, una partida històrica per contar (al fil del símil, ell es delia per la Copa d’Europa, no per la Lliga nacional). Estava baldat per l’avorriment, la manca d’emoció. El gran jugador, el genuí, sempre busca més, atret pel seu abisme particular. Com el bon narrador cerca la perfecció impossible, el tafur persisteix en la intuïció perfecta, en la partida genial, sense adonar-se de les esquerdes que no controla en el pla per assolir l’objectiu.

Ignore si perquè aquella nit, havent sopat, anàrem a un casino clandestí, o bé perquè estava més que mai esperonat pel joc, el Rubio, amb posat somiador, mentre preníem un cafè i xamàvem dos havans (aleshores els puros em feien nosa i ell se’ls fumava com un cigarret, empassant-se’n el fum amb apetència), em va parlar de Las Vegas, una ciutat que cap dels dos havíem visitat. Potser en aquella època d’estretors idealistes, de vida grisa, cadascú es fabricava un somni a la mida. Per al Moro, el Madison Square Garden era la Meca de la boxa, on Joe Louis, el negre Louis, restituí la dignitat dels blancs fulminant, en el primer assalt, Max Schmeling, el cadell hitlerià enviat als Estats Units per demostrar als orgullosos nord-americans la superioritat ària. El Rubio evocava Las Vegas, probablement l’abisme particular més profund que imaginava.

Ho sabia tot, de Las Vegas, fundada pel gàngster Bugsy Siegel. Fins i tot que es jugava en la piscina de l’Hotel Sands, els passadissos quilomètrics atapeïts a banda i banda de taules de joc, halls espectaculars amb centenars de màquines escurabutxaques. Per a ell, Las Vegas era com un final de trajecte; segons ho explicava, semblava la metàfora d’una mascletà in crescendo que tinguera l’apoteosi en un seguit d’explosions ensordidores, destructives.

—El paradís del joc —rematava—. Dorms, menges i vius amb el joc.

El paradigma de la seua bogeria de jugador.

Així era el Rubio. Acudies a ell capficat per un problema la resolució del qual evitaria la visita a un jutjat de primera instància i et parlava entusiasmat d’un viatge a Las Vegas, la timba final. No podies, però, profanar l’únic somni que realment l’encisava.

A les dotze de la nit obrien els casinos clandestins. No calia el DNI per accedir-hi. Picaves al timbre o a la porta i esperaves. Esperaves que un individu, l’amo del pis o de la planta baixa, t’observara per l’espiera. El Rubio es col·locà davant de mi, somrient, i de seguida s’obrí la porta. Salutacions efusives i l’amo que lamentà una absència massa prolongada. Havia estat un client habitual. Un amic, digué apuntant-me amb un dit. ¿De confiança? I tant! Passeu.

Els jugadors encara estaven drets, la majoria amb un got a la mà. Un carro a gom de begudes alcohòliques et rebia així que entraves. El Rubio serví dos whiskies, un per a mi, i saludà tothom. Jo en coneixia alguns. Potser hi havia quinze persones, comptant tres o quatre «cremaors». ¿En qualitat de què hi anava jo? Per al Rubio era el seu amic, el seu soci circumstancial, però l’amo m’envià al rogle de «cremaors». Allà hi havia Nicasio, el líder. Els darrers rumors deien que estava en franca decadència. Com sempre, acompanyava l’empresari de mobles. Hi havia dos especialistes més a cremar a la seua dreta, de manera que s’havien de situar a la dreta del jugador que assistien. De vegades, la posició dels «cremaors» a la taula donava lloc a discussions. El Rubio vingué a parlar amb mi.

—¿A què vols que jugue, al pòquer o al cinquanta-quatre?

—Al cinquanta-quatre.

Es jugava al pòquer descobert, al cinquanta-quatre i al monte. I tenien dues sales més per al set i mig (amb banca de la casa) i una ruleta. A les dotze i mitja hi havia unes vint persones. S’obriren les sales i la gent es distribuí segons el joc escollit. També ací s’exigia un mínim per participar, excepte al set i mig i a la ruleta, amb apostes lliures.

El set i mig m’agradava. Al casino del poble hi jugava sovint i tenia, com al pòquer de potet, una certa influència per guanyar. Tanmateix, no li ho vaig dir al Rubio per tal que no em fera jugar. Preferia estalviar-me responsabilitats i quedar-me al seu costat, si més no controlant-lo amb la mirada, mirant, també, de contrarestar, en la mesura de les meues modestes possibilitats, els mals auguris de Nicasio, presència que el Rubio detestava.

Em vaig adonar que el Rubio havia canviat el mico del clauer. Mentre es posava el tapet verd sobre la taula, li féu un bes a la testa, de cara a la paret, evitant que l’observaren. S’amagaven els amulets perquè no els imitaren. Amb tot, els talismans més usuals eren de tall íntim, com ara dur un mitjó diferent de l’altre, els calçotets del revés o l’americana casposa de la sort i fins i tot pentinar-se d’una determinada forma. Vaig fixar-me en un dels jugadors, amb els cabells blancs i esclarissats, partits per una clenxa a tocar d’una orella. Esgarrifava pensar en un model de xamba d’aquella mena.

Amb el sorteig dels llocs a la taula va començar la partida. Tothom va traure el seu resto. Per descomptat, el del Rubio era el més alt: vint mil pessetes, si fa no fa. També l’empresari tragué un bon resto. No és relativa, la quantitat inicial. Indica la predisposició del jugador, i en això al Rubio li agradava intimidar mostrant les seues credencials.

Per a mi, era la partida del segle. Estava tan neguitós que bevia el whisky, per bé que amb més moderació, com ho feia ell, amb glops petits però continuats.

L’empresari vigilava que Nicasio no se’n passara amb les copes. Tenia el convenciment que amb la merda al cos l’efecte que irradiava era just el contrari. Una superstició més en un món de creences estúpides.

Les dues primeres cartes que va pintar el Rubio sumaren vint-i-nou. Un excel·lent però enganyós principi. Són les pitjors jugades, perquè sovint, buscant el teu pal (en aquell cas d’espases), et quedes en el vint-i-nou d’entrada. Ara bé, amb aquelles cartes era obligat apostar. Ho féu suau, donant «gambeta» per tal que hi acceptaren. Gairebé tothom en va demanar tres, circumstància que feia pensar, sens cap mena de dubte, en dos arguments: que hi havia bones cartes donades, i que més de dos jugadors perseguien el mateix pal. En la segona donada va pintar un cinquanta-dos. Doblà l’aposta inicial. Només l’acceptà un jugador, amb un resto poc inflat. Potser per això, el Rubio no se’ls va jugar tots. Per això i per no començar desbaratant la timba, malgrat que duia cartes per fer-ho. En la segona i darrera donada va tornar a doblar i l’altre es va retirar. Llavors el Rubio soterrà les seues cartes entre la baralla sobrant. Començàvem bé, però les partides són com les narracions breus: el que importa és el final. Les cartes es giren tantes voltes en contra al llarg d’una nit que hi ha qui s’estima més un inici dolent tot esperant la bona ratxa. De manies, n’hi ha de tota mena. Però el Rubio, en aquella qüestió, no n’albergava. Jo tampoc. Un bon matalàs econòmic esmorteïa millor els moments delicats.

La nit es preveia fogosa. Als casinos clandestins, el personal s’arriscava més. Hi participaven els més agosarats, els que hi acudien excepcionalment a l’encontre de la gran partida. Es clar que també hi anaven els «amarradors» a traure’s un bon jornal extra. Al Rubio se’l notava còmode. Fins i tot ordí l’estratègia de començar suau, sense aquell punt d’agressivitat que tant temien, malgrat que el seu resto era el més alt. Passades dues hores, un membre de la taula demanà quinze minuts de «pati». La petició no fou acceptada. Hi havia ànsia de jugar, però s’acordà que, com que s’havia afegit un jugador més a la timba i el que repartia no jugava aquella mà, llavors aquest podia participar-hi si algú descansava. Amb la tàctica versàtil de no escometre els altres, potser per fer-ho en el darrer tram de la timba, el Rubio fou el primer a prendre’s una pausa. La tenia merescuda. Havia entrat gairebé a totes les jugades. S’alçà i estirà els braços cap amunt, desemperesint-se. Sospirà i, de sobte, va recitar unes paraules de caire poètic, sorprenents per la delicadesa que desprenien:

«Amics, un dia vos contaré / que vaig estimar una puta que fou princesa, / que s’allunyà de mi / per la senda més llarga i fosca de la meua vida. / Però sempre la imaginaré al meu costat, / amb la seua esplendorosa bellesa, / i la casa ja no em semblarà tan immensa; / vos done les senyes d’ella: / és bella, puta i princesa. / Fou meua; / si la trobeu digueu-li que encara estic ací, / en el mateix prostíbul que la vaig estimar per primera vegada. / Digueu-li que per lluny que estiga continuaré estimant-la, / digueu-li que siga feliç, que estiga plàcida i tranquil·la, / perquè amb el meu profund insomni vetllaré el seu descans / mentre a poqueta veu, per no despertar-la, / com si encara la tinguera entre els braços, / li diré amb tendresa: / bona nit, puta princesa».

Tothom va riure la facècia dels seus gestos, però a mi em va sobtar aquell impuls poètic. ¿Potser formava part d’una estratègia consistent a matisar la bel·ligerància de jugador? Fóra com fóra, cinc o deu minuts després segué a la taula, acaronà diverses voltes la testa del mico i em féu l’ullet. Fins aquell moment guanyàvem una quantitat notable, però ni de bon tros s’acostava a l’objectiu. Ja en la primera ronda havia empomat l’empresari, potser el que més resto de benefici, després del Rubio, havia acumulat.

Ens entrà un cinquanta-quatre a mà, en la primera donada. De seguida vaig recordar la jugada del «passe de la mort» que perpetrà el «joquero», i que, encara que el Rubio no s’ho imaginava, havia estat propiciada per l’empresari. Tafur legal, el Rubio apostà una quantitat més o menys apreciable. L’altre quadruplicà l’aposta. Sense presses, el Rubio li la va acceptar. En la segona donada, tots dos se’n descartaren una. Tot seguit de pintar la carta durant una estona, el Rubio allargà el seu resto fins al centre de la taula. «Me’ls jugue tots». Sense dubtar, l’empresari comptà els seus diners i féu que li mostrara les cartes. Els dos havien assolit la màxima puntuació, però la mà fot al peu. Arran d’aquella jugada, la taula completa es girà en contra del Rubio: tots els beneficis els tenia ell, i a ell havien de traure-li’ls per recuperar-se o guanyar. L’empresari tragué un resto alt de la butxaca, ja que era l’única manera, si enxampava cartes, d’atrapar-lo. Llavors la tensió s’ensenyorí de l’ambient. El mico fou objecte d’un massatge capil·lar frenètic. El Rubio augmentà el consum de tabac i alcohol, jo serrava les dents, resava per tal que aquella petita fortuna si més no hi romanguera. Cap jugador demanava descansar. Alguns clients d’altres sales vingueren advertits pel rumb que havia pres la partida.

La insolència del Rubio aparegué llavors en tota la plenitud. Amb la idea del colp definitiu, per assolir la jugada genial, els havia de tindre tots en contra. Tenia un avantatge: el seu resto superava amb escreix els dels altres, és a dir, que per bones cartes que s’agenciaren, l’aposta total, les paraules màgiques «me’ls jugue tots», representava que si perdia hauria de pagar una desena part del que tenia. Només l’empresari disposava d’un resto que li feia una mica d’ombra. Una mica. Si tot anava normal, doncs —o fins i tot un poc malament—, res ni ningú impediria que amb aquella partida cobrirem una part substancial, o potser el total, de les remeses de lletres. Perquè en tenia, el Rubio compliria la paraula donada. Estava relaxat, jo. Tret d’un daltabaix inexplicable, el temps que quedava de partida, incloses les «rodes de gràcia» que demanaren, seria un passeig triomfal. Fuma i gaudeix de la partida, em vaig aconsellar.

En vaig gaudir fins a les tres de la matinada. Una hora de goig i aprenentatge. Amb l’ànim serè observava l’habilitat del Rubio per fer convergir les cartes que buscava. De vegades em sobtava la seua intuïció, no exempta de sort, quan canviava de pal en la primera donada, descartant-se quatre o cinc cartes malgrat que en tenia dues de copes o d’oros. Amb olfacte de perdiguer rastrejava en les cartes refusades pels altres la suma que li permetia guanyar. Els diners van als diners, diuen els rics negociants per palesar la seguretat que dóna el fet de guanyar sempre. Allò mateix li passava al Rubio. Li queien de les mans, li entraven amb la confiança que jugues sabent que si et guanyen alguna mà la pèrdua no serà gens significativa. Fins a les tres de la matinada, en vaig gaudir.

Les tres i cinc.

Recorde l’hora exacta perquè, passades les tres, amb el delit que la partida acabara mirava el rellotge constantment. Un seguit de colps estrepitosos va sonar a la porta del pis. Silenci de tothom i una veu potent que hi penetrà des de l’exterior:

—¡Policía! ¡Abran la puerta inmediatamente!

Després d’un atabalament momentani, amb el personal buscant finestres i lavabos, l’amo del domicili reclamà calma. Si saltaves per la finestra t’esperaven al carrer, qualsevol amagatall del pis quedaria al descobert amb l’escorcoll. Ens reunírem tots al menjador. L’amo obrí la porta.

A empentes i rodolons, dos tipus de paisà se l’endugueren per davant. Darrere d’ells hi entraren cinc o sis agents d’uniforme. Cinèfil des que era un nen, pensava que tot seguit els policies ens mostrarien la placa de la Brigada Antivicio, però no van presentar cap credencial. Sense que ho ordenaren, tots alçàrem les mans. Ens posaren de cara a la paret i ells mateixos ens buidaren les butxaques. Diners, claus, mocadors, carteres i el mico del Rubio s’amuntegaren damunt la taula. Un policia ho ficà tot dins d’una bossa de plàstic. Ara ens prendrà nota del carnet d’identitat i se n’aniran, em vaig dir apel·lant al mal menor.

—Salgan de uno en uno hasta la calle.

Al carrer quatre policies arrenglerats en dues files ens ajudaven amb la porra a entrar en un furgó. Després dugueren la resta de detinguts a un altre. El Rubio no va pujar al meu. Hauria estat tranquil·litzador que m’informara què s’havia de fer en aquests casos. Li suposava una certa experiència. Fins a la Jefatura Central tothom guardà silenci. Viatjàvem amb dos policies asseguts arran de la porta. Comentaven coses de la feina, guàrdies i torns que havien de complir el cap de setmana, i semblaven disconformes.

A la Jefatura, ens van dur a una sala del primer pis. Tres policies d’actitud apàtica ens hi controlaven. Vaig buscar el Rubio.

—Tranquil —em digué—, ens fitxaran i punt.

—¿Ens fitxaran?

Em vaig imaginar que em farien fotos de front i de perfil, com sovint veia en les pel·lícules nord-americanes, amb les empremtes dactilars baix i amb cara d’assassí compulsiu. ¿Eixiríem als diaris? Al Rubio se li escapà el riure.

—Prendran nota del carnet i ens fotran els diners. Requisats per ordre governativa, és clar —hi afegí amb sorna.

Un home gras i ensopit hi va entrar. Duia tots els carnets d’identitat. Féu una volta per la sala i, de tant en tant, s’aturava davant d’algú i comprovava si la cara corresponia a la foto. Arribà a l’amo del pis.

—Como vuelvas a abrir el garito te envío a la Modelo.

—No volverá a pasar.

—De momento tú te quedas.

Un policia se l’endugué.

—Los demás…

—Señor comisario… —alçà la mà Nicasio.

—¡¿Qué coño pasa?!

—Yo sólo soy quemador.

—Hombre, si está aquí Nicasio.

—¿Qué tal, señor comisario?

—«¿Qué tal?» —va cridar a un policia—. Llévatelo.

Ignorava si ser «cremaor» era un delicte superior al de jugador. Crec que se’l van endur per gilipollas. De totes maneres no vaig adduir cap atenuant. Ni tan sols que no tenia antecedents. El senyor comissari acabà la ronda i es va situar al centre de la sala.

—El juego es ilegal. Todo el dinero queda requisado. Por esta vez no voy a detenerlos. Pero hemos tomado nota de sus carnets. Si reinciden, los detendremos e irán a juicio.

Li lliurà els carnets a un policia i se’n va anar. L’agent va cridar el nom de cadascú i així que ens l’entregaven eixíem al passadís. Després ens conduïren fins a la porta principal i ens soltaren. Així doncs, el meu passat de represaliat pel franquisme se sintetitzava en una estona a la Jefatura Central per «cremaor», acompanyant i soci del Rubio. Al carrer, vaig pensar en les greus conseqüències, ara que estava si més no detectat, si la policia descobria les empreses falses constituïdes per fer «pilotes».

—Rubio, dimitisc.

—Però si només ha sigut una anècdota.

—Sumada a la «pilota» i a les empreses, esta anècdota podria dur-nos un disgust.

—A qualsevol cosa li dius un disgust.

—Mira, desconec en quins embolics t’has ficat —¿per què no m’ho contes, malparit?—. Ignore si això d’esta nit no suposa res per a tu. Per a mi, molt. De veritat, Rubio, em considere amic teu. Un bon amic. Confesse que t’admire, però les coses tenen un límit.

—¿Saps on tens el límit?

—Crec que sí —em féu dubtar.

—Quina sort. Jo no.

—¿De veritat no ho saps?

—No. Potser no en tinc —somrigué.

Potser no en tenia. La veritat és que de mica en mica anava fent-me’n una idea aproximada. Es per això que m’agradava, que l’admirava. M’interessava saber com era realment, fins on era capaç d’arribar. Aleshores, ¿per què et queixes? ¿Per què tens tanta por? Vinga, em deia, esperona la teua imaginació de subversiu de pacotilla. Encoratja la teua curiositat marginal. Enganxa’t a un tren, encara que siga com a passatger provisional, vejam on et porta. Sempre estaràs a temps de saltar del vagó en marxa. ¿Podré fer-ho, o la velocitat de la situació em produirà un vertigen paralitzant?

—¿Quantes vegades t’han detingut?

—Cap.

No em va decebre, però tampoc em va tranquil·litzar.

—No solc anar als casinos clandestins —hi afegí, per bé que no m’ho vaig creure—. Però sabia que podia passar. Segurament Nicasio i l’amo del pis estan acomboiats amb la policia.

—I si ho sabies, ¿per què…?

—No sempre passa. Ha estat un incident sense importància.

Entre la jugada del «joquero», el desgraciat afer del ludòpata de Castelló i la policia requisant beneficis per ordre governativa sempre passava alguna cosa que ens impedia refer-nos. Li ho vaig dir.

—Demà ho arreglarem.

—¿Segur?

—Paraula.

Sentia que si trencàvem la relació comercial faria el seu camí prescindint de mi. Em sabia greu perdre’l de vista. No volia, però alhora la inquietud m’empentava a replantejar-me la drecera mampresa. El nen d’educació jesuítica que duia dins interferia com un avís d’alarma en les ànsies de rebel·lió. M’havia enfrontat amb ma mare, havia esmicolat bona part dels models de comportament de l’època, però m’esverava travessar el llindar d’una moral que anava més enllà d’allò que era capaç de transgredir. Les regles del límit condicionaven el rumb que prenien els esdeveniments i em debatia en el terreny d’una subversió immoral que em sacsejava l’esperit. Tipus com el Rubio eren tota una altra qüestió, em produïen sensacions contradictòries. Potser l’admirava des d’un altre jo; des del jo inconscient. Des d’aquell que sap de l’existència d’un abisme pel qual sent una fascinació estètica. Igual com havia passat amb la desafortunada partida de copo, també tenia pendent una visita a les profunditats d’allò rigorosament prohibit. Molts anys després saldaria, en una timba, el compte ajornat la nit del copo. Però aleshores delegava el meu abisme en els altres, com un modest i subordinat escrivent que en prenia nota a fi de deixar constància de la fatalitat assumida de les persones. Tot i que amb temor, desitjava pujar en aquell tren que semblava fer un viatge enlloc.