11

El Rubio agafà el comandament disposat a redreçar el rumb de la «pilotada», que inexorablement es dirigia fins a la data límit dels noranta dies. Em tranquil·litzava el fet que estiguera decidit, però també em neguitejava que com més resolt el veia més audaç es tornava. Jo assistia a totes les partides, de vesprada, nit i matinada. Estava embafat del pòquer «descobert» i del normal, del golfo i fins i tot del parxís. Sí, parxís. Qualsevol hora era bona per jugar i si tenia la compulsió, el frenesí de tafur desfermat, no el desmenjava ni el joc en aparença més insuls.

Als casinos de l’Horta Sud, el dòmino, el xamelo i el parxís eren habituals. S’hi jugaven quantitats minses, però això no era cap problema per a una ment sempre en ebullició com la del Rubio. S’inventava apostes múltiples. Al parxís jugàvem ell i jo contra dos més (jo de «granera», d’ajudant). No importava contra qui; els campions locals queien com mosques. Així que els altres tenien la partida si fa no fa dominada, el Rubio doblava l’aposta. Inventà l’aposta interactiva, desconeguda fins aquell moment. El públic que observava també podia apostar. Ho acceptava tot. Semblava que tenia un manual del parxís al cap. Sabia qui dels dos havia de guanyar la partida, però sobre la marxa canviava la idea inicial amb jugades incomprensibles per a la resta que es revelaven eficaces al final. Per bé que no arribaven a ser uns diners notables, l’estona de les partides, de tres a cinc de la vesprada, servia per fer boca per a les timbes que s’iniciaven a partir de les sis a la ciutat.

De vegades, a més a més, si havia guanyat una quantitat que considerava abusiva per als nadius del poble, els donava l’oportunitat de refer-se jugant a la porta del casino a la «pareteta», joc que consistia a llançar una moneda el més prop possible de la ratlla de la paret de la façana. A fi que els isquera barat, ell jugava contra deu o dotze persones, de manera que si perdia ell pagava a tots, però si guanyava els altres només pagaven la part corresponent a cadascú. Acceptaven amb gust perquè ignoraven l’habilitat que tenia per deixar les monedes a frec de la paret. Al xamelo era insuperable per la seua memòria prodigiosa. Quan estava a peu i havia de canviar les fitxes, jugada que implicava pagar o cobrar doble segons si perdies o guanyaves, tenia l’avantatge que recordava una per una les fitxes canviades, de manera que, en la pràctica, en jugava amb catorze. Les canviava tan sovint que en alguns locals li imposaren la norma de triplicar-li o quadruplicar-li el preu del punt si pagava, però cobrava només el doble si guanyava. Una nimietat que no li feia nosa. Així doncs, arribava als casinos dels pobles i es produïa una expectació inusitada. Tot i que no li agradaven els jocs d’atzar, el parxís acabà sent una font d’ingressos regular i gens menyspreable gràcies a l’aposta múltiple que de tan bon grat acceptava.

En la dècada dels setanta, a València es jugava molt. Probablement els casinos, els centres socials per antonomàsia dels pobles —Centro Cultural y Recreativo, es deia el de Sedaví, i era com aquells centres del règim anomenats de Educación y Descanso: amb molt descans i poca educació—, desenvolupaven un rol determinant en la nostra inclinació al joc, atès que eren exclusivament recreatius. La majoria dels nostres avantpassats es dedicava a l’agricultura. Quan plou, al camp no s’hi va; si fa fred, tampoc. A l’estiu, els llauradors s’estimaven la mitja jornada (en realitat una quarta), fugint del rigor de la calitja. Sobraven hores, moltes hores. El casino, doncs, era la segona casa i, segons per a qui, fins i tot la primera (a casa, les iaies jugaven al set i mig tot seguit d’empassar-se el rosari en llatí). De xiquets vèiem com jugaven els majors. Amb més o menys innocència, però jugaven. De ben petits ens xopàvem de joc. D’adolescents jugàvem i fèiem del joc l’única distracció. Sens dubte, els Recreativos constituïen un viver de futurs jugadors. Mai vaig saber de quin poble o de quina comarca era el Rubio. No recorde quin accent tenia, perquè aleshores no em fixava en la genealogia fonètica. De València ciutat no era. N’estic segur. Els tipus de la ciutat, tot i que podien ser valencianoparlants, usaven generalment el castellà com a primera llengua. Ell feia servir el valencià de forma habitual. La manera d’utilitzar-lo, sovint trufat de sarcasmes, era consubstancial a la seua personalitat. Fóra d’on fóra, el casino havia estat la seua escola. Se li notava, a més a més, que es trobava a gust en aquells centres; en la seua actitud respecte als jugadors, amb un tracte d’un cert paternalisme. Evidentment maldava per guanyar-los, però sense la suficiència o l’ànima de tafur que emprava en les grans partides. Fins i tot era didàctic amb els derrotats, explicant-los fil per randa per què havien perdut una determinada jugada, com si fóra conscient que dels casinos de cada poble n’havia d’emergir un jugador que faria del joc una activitat més o menys professional, o com a mínim ocasional. Jo mateix, el dia següent de la partida a casa Java, l’endemà d’haver perdut nou mil pessetes fonamentals per al desenvolupament normal de la meua vida de jove llicenciós, vaig passar molts anys sense participar en una timba forta. Una reacció que diferencia amb nitidesa el jugador vocacional de l’ocasional. Per irrevocables engrunes de prejudicis morals, he estat d’aquests darrers. Ara bé, els jugadors ocasionals sempre tenim comptes pendents. Ho implica la mateixa condició de jugador esporàdic, com una auto-trampa, com una addicció semblant a la del tabac: lluites contra ella amb el convenciment que és nociva per a la salut; ho fas amb la seguretat, però, que un dia qualsevol hi tornaràs a recaure.

Un dia, però, en faria noranta i el banc es presentaria amb la remesa de lletres per cobrar-la al domicili de la meua firma comercial. Llavors s’adonarien que, en realitat, era un casino social (regentat, a més, per un moro), i que l’empresa no era sinó la tapadora d’un contuberni de joc, prohibit per les lleis franquistes, però que, com les prostitutes, estava tolerat sempre que no es fera ostensible. Si hagueren efectivament prohibit el joc, al Rubio l’haurien condemnat a cadena perpètua.

Una vegada solucionat el seu «cas» amb el «joquero» (no el tornàrem a veure), es dedicà en cos i ànima a jugar. La seua presència, anunciada en totes les timbes importants, donava llustre a les partides. Jugava a tot i contra tots, i tots volien guanyar-lo. Es trobava en el seu hàbitat natural. A mi aquell deliri m’esgotava, però ell en gaudia cosa de no dir. Semblava que fora del joc sentia un avorriment radical. Prengué com a justificació el compromís de salvar-me del delicte de la «pilotada», però en realitat la seua natura de tafur, desfermada, el posseïa.

La suïcida concepció del joc del Rubio els empentava a entrar al seu terreny. Era enormement difícil enfrontar-se amb algú disposat a tot. Els provocava amb sang freda, amb el domini d’una mirada immutable, pertorbadora. Diries que havia perdut circumstancialment la consciència dels principis del seny més elementals. Allò els insultava, perquè la resposta no podia ser intel·ligent ni sàvia. No. La resposta a tanta ofensiva, a tanta supèrbia, es trobava en el terreny ignot on ell volia dur-los, allà on perdien la noció de pensar, de dirimir amb habilitat si era oportú o no acceptar l’aposta. Ho feia tan sovint que mai no sabien amb certesa si duia bones cartes o es tractava d’una «fallanca». Si volien esbrinar-ho, havien d’entrar a la jugada. Si no ho feien, no tenia cap obligació de mostrar-la i es quedaven amb el dubte, que no amb el deute, però amb la sensació que potser havien fet l’idiota, que podien haver guanyat. Aleshores barrejava les seues cartes d’envit al mig de la baralla i recollia els diners amb un gest que no deixava mai saber si n’havia dut o no, de jugada. Era un gest que tothom havia vist centenars de vegades. Els altres podien intentar-lo, assajar-lo, simular-lo, però hi ha una desimboltura interior, una metafísica de tafur, que determina la fermesa de l’aspecte, i no hi ha cap manera de representar-ho si no tens metoditzat un punt de bogeria, de resolució o de coratge que t’allibere de la racionalitat.

Les partides adquiriren una rivalitat acarnissada de tots contra ell. El temien, el blasmaven, però si no haguera jugat l’interès s’hauria vist relegat al d’una timba de viudes una tarda d’hivern. Es delien per guanyar-lo, però ningú s’arriscava a fer-ho per la via que plantejava. Davant d’una ratxa tan imparable, va rampellar-se en un acte d’aparent generositat. Decidí afluixar el ritme, perquè un jugador en ratxa es torna un personatge fastigós. Desmoralitza tothom. Un jugador desmoralitzat no juga, obri un parèntesi, un interval; se sent com una merda que l’aigua s’emporta d’una claveguera a una altra. El Rubio els preferia a la taula segurs, tranquils, càndids en la seua sort sobtada. Però jo, ara que els beneficis cobrien pràcticament el deute, procurava que no allargara gaire aquella treva.

—Si continue guanyant acabaran imposant-me normes.

Jo no entenia que es canviaren les regles del joc, però ho feren així que el Rubio tornà al seu esperit de tafur aclaparador. Primer l’obligaren a fer que el resto, els diners que es treien en principi a la taula, no fóra una quantitat excessiva. Allò impedia que en les jugades que s’ho apostava tot fóra una suma important, de tal manera que n’havia de guanyar moltes per deixar-los «en boxes». Després, n’afegiren una altra, més general, però que l’afectava: aquells que es quedaven sense diners no podien demanar-ne o deure’n. Dos jugadors «en boxes» i la partida s’havia de suspendre. Aquella norma li desagradava profundament per la composició social de les partides. Si en jugaven cinc, més de dos no eren gent adinerada. De manera que, quan dos d’aquests, de nivell adquisitiu més baix, se’n quedaven fora, no tenia la possibilitat de «pelar» els que li interessaven.

—El capital és covard i conservador —pronuncià la màxima habitual amb ironia una nit que s’hagué de suspendre una partida. Els dos empresaris ignoraren la provocació, però els va emprenyar. El Rubio els reptà a qualsevol joc que pogueren jugar tots dos contra ell. No en trobaren cap.

—M’ho jugue tot a la carta més alta.

—¿Què és tot?

—Els diners que duc. Els de la taula i els que tinc a la butxaca.

Els va traure i els va comptar. Amb una ullada en vaig tindre prou. Eren tots els diners que havíem reunit en les darreres partides. Tenia el costum de dur-los damunt, per si es presentava una ocasió per doblar-los.

—Dos cartes contra una. Jugue contra els dos. Si una de les vostres cartes és major que la meua, pague.

—A costa meua no viuràs —digué un d’ells, receptiu, però, davant la humiliació de veure’s arraconat per un desgraciat l’únic aval del qual era la infamant gosadia de jugar-s’ho tot amb la insolència del qui no té res a perdre. Hi tenia molt, a perdre, tanmateix: tot el que posseïa. Els diners per jugar, jugar per continuar tenint-ne.

L’altre dubtava, com si esperara una oferta més avantatjosa. El Rubio li ho posà fàcil:

—Si perds, pagaràs només la meitat dels diners que tinc. Si guanyes t’ho donaré tot.

M’hauria agradat dir-li que era un boig fill de puta. Un indesitjable malparit. Estava absolutament indignat de pensar que tot se n’aniria en orris, ara que anàvem bé, per una xuleria, per la insatisfacció que sentia per no acabar la partida. Però m’havia de mantindré ferm, simulant tranquil·litat, perquè, segons ell, «si creuen que perdràs, perds». Així doncs, feia esforços ingents a fi de convèncer-me que en aquella jugada doblaríem els beneficis. No hi havia manera de creure-m’ho. Sóc pessimista per naturalesa. ¿Com pots jugar-t’ho tot a una carta? La nefasta jugada del copo em vingué al cap. De tant de veure’l jugar m’havia tornat supersticiós. Em vaig alçar. No volia sentir-me responsable de «cremar-li» la jugada. El Rubio m’amonestà amb la mirada, però de seguida, amb la seua estratègia de provocar el rival, encara amb els dubtes, escampà els diners al llarg de la taula, ordenant els bitllets de major a menor. Els hi va separar.

—Pagaràs estos —digué assenyalant-ne una part—. La partida t’ha anat bé. Només perdràs una part del que has guanyat.

—Accepte, però jo giraré la carta.

—Com vulgues.

L’altre agafà la baralla. El Rubio el subjectà pel canell.

—Barallar ho faig jo. Tu talles i traus.

Era just i així ho considerà. Tractava que no li fera cap trampa. Es relativament fàcil barallar d’una forma que pugues controlar, encara que no amb precisió, una carta alta que, en tallar, es quede la primera o la segona al tall de donar. El Rubio estigué barallant durant un minut que se’m féu llarguíssim. Llavors li allargà el munt de cartes. L’empresari va tallar, va col·locar una meitat damunt de l’altra i quan es disposava a girar-li-la vaig tancar els ulls. No vaig sentir res. Encara quedava girar l’altra. Probablement, la carta girada al Rubio no era alta. Si ho haguera estat hauria escoltat algun murmuri. Vaig obrir els ulls en el moment que l’empresari agafava la seua. Primer la va veure. Vaig observar l’expressió que féu: havia perdut. No la va mostrar. Una jugada semblant a la de la nit del copo. El Rubio havia guanyat amb una carta baixa. Si estàs convençut que guanyes, guanyaràs. Una fe estranya, però eficaç.

Sense dir res, cap senyal d’alegria, el Rubio comptà la meitat dels seus diners. ¿No t’avorries?, ¿no volies emocions?, em vaig dir mentre sospirava alleujat alhora que em proposava parlar seriosament amb ell. Per a mi, allò resultava intolerable. Podia comprendre una mala nit, però aquella bogeria m’esgarrifava. I el pitjor de tot és que d’ell no en podies esperar cap altra cosa.

Durant el trajecte al bar del port on de matinada ens desdejunàvem amb marisc fresc, estiguérem comentant les normes imposades, la jugada, els plans que tenia per doblar o triplicar els beneficis. Tot marxava estupendament. Era prodigiosa la confiança que tenia en ell mateix: «sempre guanye», «són uns tòtils», etc… M’aguantava el cabreig per no donar-li la sensació que havia estat una reacció de temor. Preferia que ho entenguera des de la lògica. Que s’adonara que des que havia començat a jugar ho havia analitzat tot amb molta més imprudència del que en ell era normal. Que les cartes no atenen a arguments inconsistents. I, sobretot, pretenia recalcar-li que anaven a per ell. Els provocava massa. Però els judicis del Rubio, com els de la majoria de jugadors professionals, eren ben esquemàtics:

—Si tot va bé, va bé, ¿no?

—No. Algun dia es giren en contra.

—Quan passe ja ho parlarem.

—Parlem-ho ara. Mira, la meua posició és delicada. Si per una d’aquelles no poguérem pagar la remesa, tothom se n’assabentaria. Quedaria marcat. Entén que per a mi és un problema. No és qualsevol cosa que t’empome un banc. Ja tinc una situació conflictiva a casa. No cal que me la complique més encara.

—Però si tot va bé! Estic en ratxa!

—Anirà bé quan salvem la remesa.

—Està pagada. Hi ha diners de sobra.

—Doncs paga-la.

—D’acord. Faré una partida, doblem i la paguem.

—No, paga-la demà.

—Si lleve els diners de la remesa, a penes en quedaran per jugar. Hem d’intentar doblar amb tots els diners. Per guanyar-ne més.

Ja estàvem amb el tot o merda.

—A més —hi afegí—, encara queda temps per pagar-la. Esgotem-lo fins al darrer dia. Es preferible que tinguem nosaltres els diners i no el banc. T’apoques de res.

Allà em va agafar en el meu orgull de jove revoltat, en la meua contradicció de rebel·lar-me sense assumir-ne les conseqüències.

—Una partida i prou —li vaig dir.

—Per a tu serà l’última.

No em va tranquil·litzar. Si ho perdia, tornaria a començar la tortura. Era com un cercle viciós, un vehicle que va esquivant obstacles que no s’acaben mai.