5
Amb la coneixença del Rubio la meua vida féu un tomb radical i, conseqüentment, això encara agreujà més les relacions familiars, deteriorades fins a una ruptura tàcita. Ma mare va passar dels sermons de pressió psicològica a l’hostilitat del silenci. No deia res, però se li notava la impotència, la ràbia per no poder resoldre al seu gust el meu cas.
Vaig decidir anar al meu aire, però amb cura de no fer explícit el trencament, situació que deixava a mans del matriarcat potser per evitar sentir-me culpable en excés. Per impedir un escàndol social que ella no desitjava, estava segur que preferia, com a mal menor, mantindré les desavinences en l’àmbit familiar. I jo me n’aprofitava. Quan arribava de matinada a casa ja no la trobava esperant-me. Cal dir, però, que aquella nova circumstància em produïa sensacions contradictòries: d’una banda em sentia alliberat, com si haguera sobreviscut a un bombardeig; de l’altra, tanmateix, el meu estat d’ànim albirava un camí ple d’incerteses, sense l’aixopluc d’un refugi que, per bé que hostil, sempre havia estat un recurs.
Però hi ha moments en què has de decidir-te per la coherència. Per a mi, el refugi familiar es transformà en una mena de local d’acollida d’indigents. Menjava i dormia, però res més. El fill invisible de Wells. Vaig abandonar la feina fastigosa de netejar sèquies. Vaig haver de triar entre la salut o guanyar uns pocs diners. Després d’uns dies que gairebé empalmava la llarga nit amb l’inici de l’horari laboral ho vaig deixar córrer. L’única feina que podia fer havia de començar a les dues o a les tres de la tarda. La vaig buscar sense gaire entusiasme. Totes les que m’oferien m’obligaven a l’esforç de matinejar. Matinejar ho feia, però amb el ritme canviat. De totes maneres, la fascinació pel Rubio, l’atracció que sentia per la vida que duia, pogué més que la dificultat que implicava la decisió presa.
Ell representava allò que els meus pares, la societat oficial, mai haurien volgut per a un fill. Amb alguns joves i obrers —pocs— rebel·lats contra el sistema polític del franquisme, em vaig alçar amb les armes de la vida dissipada contra l’avorrida vida que el sistema i la família tenien planejada per a mi. ¿Hi havia un acte més revolucionari que intentar infringir les normes essencials i elementals imperants? Entre la revolució social i política i la insurrecció immoral vaig triar el risc d’aquesta darrera. Amb aquella opció no sols tindria la possibilitat de revoltar-me contra l’esperit làbil però dominant, hieràtic però trencadís, de ma mare: contra ella i allò que simbolitzava anava adreçat el meu esplendorós —per provocador, per evident— alè subversiu.
Perquè se’m valore en la mesura justa he de dir que no era un babau que no s’adonava del moment polític que es vivia. Feia anys que tenia el costum de llegir els diaris, a la biblioteca del casino, i tot i que no eren els mitjans ideals per assabentar-te’n, copsava entre línies la situació. No calia ser cap linx, a més a més. Coneixent la representació política del poble, les forces vives que la integraven, discernia sens dubte el que podia refusar. Particularment em feia més nosa la vida que ostentaven que la ideologia que exhibien, malgrat que sovint totes dues coses van unides.
Rebel·lar-me per la via política hauria estat també una arma llancívola contra ma mare. Les seues idees, la seua manera de ser, eren absolutament compatibles amb la doctrina oficial. Però per tal que aquella arma fóra efectiva m’hauria d’haver fet comunista, una ideologia, tanmateix, incompatible amb la curiositat que tenia per tipus com el Rubio. Ser comunista hauria estat una ofensa incalculable per a ella. Però també per a mi. Les idees que coneixia del comunisme estaven relacionades amb la pobresa, la uniformitat, el treball en cadena d’una gran indústria… Sentia calfreds només de pensar-ho. Ara, hi havia en el Partit Comunista una èpica atractiva. Eren els més perseguits, els més odiats, els únics que —si més no públicament— el règim reconeixia com a enemics. Refusava la ideologia però sentia una certa simpatia pels seus militants. Un dia de novembre del 1968 la premsa havia publicat la fotografia d’un comunista detingut. Uns ulls espantats, un rostre desencaixat: Antonio Palomares. La Brigada Politicosocial de València detingué trenta-sis dirigents del PCE. Palomares fou sotmès a tortures durant alguns dies, segons els rumors anys més tard ratificats. Em sentia prop de l’esperit rebel d’aquella gent, però em feia pànic que arribaren a governar. En aquell aspecte, però, estava tranquil: l’estiu del 1969 Franco havia nomenat el príncep Juan Carlos com a successor. Potser hi havia putes princeses, però no coneixia cap príncep o rei comunista. Antes puta que roja. Així doncs, la meua simpatia o solidaritat amb els lluitadors contra el franquisme sols era emocional, per bé que, com relataré més avant, també vaig posar el meu granet de sorra per evitar que el règim s’eternitzara.
Les preguntes del caire quant duraria el franquisme, què passaria quan Franco morira o si era possible que aviat arribara la llibertat i altres preocupacions d’aquell estil no les tenia al diccionari. I quan les vaig tindre, em bastaren pocs anys per passar de las barricadas a las mariscadas. El 1972, les meues cabòries eren nítidament materials. Aleshores pensava que el món s’acabava als vint-i-cinc anys i frisava per menjar-me’l. Ara en tinc cinquanta-dos i el món encara no ha acabat amb mi, potser perquè malde, amb un triple salt vital, per fer un viatge circular que em retorne al lloc d’origen, després d’un llarg camí replet de conflictes ideològics, culturals i de tota mena. Diuen que, en essència, tot conflicte és un malentès. Doncs tornem-hi.
El Rubio i jo formàvem una estranya parella. Tenia un deute amb ell i m’obligava a pagar-li’l apel·lant al seu codi, personal i transferible per a tots els jugadors. Cada gest, cada acte d’ell, es bastia com una lliçó palmària per a mi. Amb tot ignorava per què un tafur de les cartes, un tipus solitari, un home de tanta experiència, havia admès la companyia d’un passerell com jo. No havia estat, n’estic segur, per la meua qualitat de talismà.
Necessitava un deixeble, o bé un marmessor que deixara constància d’unes frases que al llarg de la nostra amistat em repetí dues o tres voltes?: «Tot el que sé ho he après equivocant-me. La meua vida és un error des del principi».
També em necessitava per altres coses. El dia que li vaig confessar que havia deixat la feina i, per tant, que la meua indigència econòmica adquiria magnituds d’insolvent, tingué de seguida una gran idea comercial que ens beneficiaria a tots dos.