RACÓ D’UN PARC

Seguint la son d’uns pètals de roses,

trossos de somnis i de palpebres,

el camí porta a un racó del parc.

No lluny de l’aigua que dorm al llac,

fins que el vent la trenqui en mil miralls,

reflectint, sobre els arbres, la porpra

dels desmais que a l’horabaixa cauen

damunt els ulls.

Sovint es perden remors difuses,

represes de paraules nascudes

en el ras de brises molt llunyanes,

que a penes mouen les defallences

que s’alcen en les tardes daurades.

Quan pels incerts camins del capvespre

se’n van els vianants solitaris

amb passes llargues.

Entretant les darreres clarors

s’estenen en les branques dels arbres,

que amb rituals i formes estranyes

convoquen els colors de les flors

del passeig amb la nimfa de marbre.

Mentre les llums d’uns fanals humils,

tènuement il·luminen angoixes

de llums i albes.