CREU DE TERME

Vora els bladars de la carretera,

encara ruta de caminants,

és el vestigi d’unes condemnes,

la fita que els pelegrins trobaven

alçada com un rés fet de pedra,

efígie de velles pregàries,

congregant a uns oficis amb càntics

lànguids i excelsos.

En els seus braços penjaven cossos

de reus i proscrits executats

en la litúrgia de les albors.

Fins que entercs, escolats i suspesos,

conques sense ulls per mirar la mort,

endins d’un paisatge desolat,

les restes corruptes es desfeien

balancejant.

És tan sols l’empremta d’un calvari,

amb una senda de rocs i malves,

que lentament porta al peu dels mites.

L’ahir s’acaba damunt la creu,

gastada pel fred i els clars de lluna.

I com una irreal oració

a uns arcàngels destruïts pels torbs

només perdura.