ESTÀTUA DE DAMA JACENT

A la tarda vaig tornar a la cripta

per contemplar, una vegada més,

aquell entorn de mort que et cobria

amb uns enigmes d’eternitat.

Sols m’acompanyaven la recança

i les darreres llums dels vitralls

amb unes blavors de mars ignotes,

de firmaments.

Res no torbava la solitud

d’unes foscúries que reposaven

sobre ahirs d’un palau obagós.

Pressentint, amb certeses immòbils,

quimeres trencades en el cor,

que un dia vas viure i estimar,

fruir els deliris de l’amor bàrbar,

en nits sense astres.

I submís a unes flames calcava

els replecs de la rica mortalla,

que amb riqueses d’ivori cobria

el pit amb l’últim sospir als llavis,

carn perdurant en el fred del marbre.

I em vaig sentir esculpit en el túmul,

per mil mans d’espectres inclements,

que murmuraven.