CAMPANA DE POBLE

Des del fons de les hores il·leses

els tocs ressonen alts i solemnes,

atansen les greus notes d’un himne,

cantat per cors de llums i tenebres.

Són uns sons que a poc a poc es fonen

amb els perfils dels camps de conreu

i les llargades de les carenes,

amb llunys intensos.

Els ressons serven un pes de bronze.

Heralds del vent i d’aquells ponents,

amb una escorta de blaus i sedes,

marquen l’empremta d’unes nostàlgies

en els vials dels fràgils instants,

sota un fons de campanes ocultes,

que porten cap a les solituds

i les esperes.

I quan de nou retorna el silenci,

s’abalteix en les sendes i els marges,

en mi sento el dolor d’uns presagis

anunciant que tard o d’hora un dia,

quan la parca tallarà amb la dalla,

només seré un repic de campana,

l’eco de l’existir en un batall,

com un vol mort.