24

A la tarda Brunetti va tornar a la Questura, però abans va demanar a Chiara que li tornés el paraigua negre. Va estar-se una hora aproximadament contestant correspondència, però se’n va anar aviat amb l’excusa que tenia una reunió, malgrat que la reunió fos amb Ruffolo i encara faltessin més de sis hores. Quan va arribar a casa va explicar a Paola la trobada que tenia a mitjanit; ella, que recordava que ja havien parlat de Ruffolo anteriorment, va estar d’acord amb Brunetti a prendre-s’ho com una mena de broma, com un intent de fer un melodrama, que sens dubte provenia del fet que Ruffolo havia mirat massa la televisió mentre estava empresonat. Brunetti no havia vist Ruffolo des d’aquella vegada que havia testificat en contra seu, però es va imaginar que el trobaria molt igual: de bon humor, amb les orelles sortides, i despreocupat, amb massa pressa per tancar el negoci de la seva vida.

A les onze va sortir al balcó, va mirar al cel i va contemplar les estrelles. Va marxar al cap de mitja hora, tot assegurant a Paola que probablement a la una ja tornaria a ser a casa, i li va dir que no es molestés a esperar-lo desperta. Si Ruffolo s’entregava, haurien d’anar a la Questura i aleshores hi hauria tot el tràmit de transcriure la confessió i fer que Ruffolo la signés, i això podria portar hores. Va dir-li que provaria de trucar-li si tot anava d’aquella manera, però, tot i així, sabia que ella estava tan acostumada que sortís a hores intempestives que probablement ni sentiria la trucada, i no volia despertar els nens.

El número cinc circulava fins a les nou, o sigui que no va tenir cap altra alternativa que anar a peu. No li feia res, especialment en aquella esplèndida nit il·luminada per la lluna. Com feia ben sovint, no va parar-se a pensar per on havia d’anar, simplement va deixar que els peus, que les dècades de caminar havien alliçonat, l’hi portessin pel camí més curt. Va creuar el Rialto, va passar pel Campo Santa Marina i va baixar cap a San Franceso della Vigna. Com sempre, a aquelles hores la ciutat estava pràcticament deserta; va creuar-se amb un vigilant nocturn que anava deixant petits rectangles de paper taronja a les reixes de les botigues per demostrar que havia fet la ronda de nit. Va passar per davant d’un restaurant, va mirar a dins i va veure els cambrers amb jaqueta blanca aplegats al voltant d’una taula, prenent-se una última copa abans de tornar cap a casa. I gats. Asseguts, ajaguts, fent ziga-zagues per les fonts, remullant-se les potes. Aquells gats no caçaven, tot i que hi havia un munt de rates. No li feien cap cas, sabien les hores exactes en què la gent els anava a portar menjar, i estaven segurs que ell no n’era un.

Va passar per la dreta de l’església de San Francesco della Vigna, després va girar a l’esquerra i va arribar a la parada Celestia del vaporetto. Davant seu es perfilava clarament la passarel·la, amb una barana metàl·lica i els graons que hi portaven. Els va pujar i quan va ser al principi de la passarel·la va mirar endavant, cap al pont que s’alçava com una gepa de camell. El pont passava per sobre una obertura al mur de l’Arsenale, que deixava passar el vaporetto número cinc pel mig de l’illa i tornava a parar al Bacino de San Marco.

Va veure clarament que sobre el pont no hi havia ningú. Ni tan sols Ruffolo seria tan ximple de deixar-se veure per algun vaixell que passés per allà, no quan la policia el buscava. Probablement havia saltat a la platgeta que hi havia a l’altra banda del pont. Brunetti va començar a caminar cap al pont, sentint un rampell de ràbia de trobar-se en aquella situació, caminant, entomant la fresca de la nit, quan qualsevol persona assenyada seria al llit. ¿Per què havia de veure una persona important, aquell boig de Ruffolo? Si volia veure algú important, que anés a la Questura i parlés amb Patta.

Va passar la primera platgeta, que només feia uns quants metres de llarg, va donar-hi una ullada buscant Ruffolo. La llum platejada de la lluna li va deixar entreveure que no hi havia ningú, i també va observar que estava tota plena de trossos de maó esllavissats i de vidres d’ampolles trencades, tot cobert d’una capa d’algues verda i llefiscosa. El signorino Ruffolo estava ben arreglat, si es pensava que Brunetti saltaria a l’altra platja coberta de porqueria per tenir una petita conversa amb ell. Ja havia fet malbé un parell de sabates, aquella setmana, i no li tornaria a passar. Si Ruffolo volia xerrar, podia tornar a enfilar-se a la passarel·la o es podia quedar a baix i mirar de parlar prou alt perquè Brunetti el pogués sentir.

Va pujar les escales del pont de ciment que hi havia a la seva banda, es va quedar dret a dalt un moment i després va baixar les escales per l’altre costat. Davant seu hi havia la petita platja. El mur massís de l’Arsenale, que s’alçava deu metres més amunt del cap de Brunetti, a la seva dreta, feia un revolt que amagava la punta que quedava més allunyada.

A pocs metres de l’illa es va aturar i va dir, en veu baixa:

—Ruffolo, sóc Brunetti.

No hi va haver cap resposta.

—Peppino, sóc Brunetti.

Encara cap resposta. La llum de la lluna era tan forta que fins i tot es dibuixava una ombra, que tapava la part de la petita illa que hi havia sota la passarel·la. Però es veia un peu, un peu que portava una sabata de pell marró, i una cama. Brunetti es va abocar per sobre la barana, però només va poder veure el peu i la part de la cama que desapareixia en l’ombra, a sota de la passarel·la. Va enfilar-se a la barana, es va deixar caure a les pedres que hi havia a sota, va relliscar a sobre la catifa d’algues i va parar la caiguda amb les dues mans. Quan es va posar dret va poder veure el cos amb més claredat, tot i que el cap i les espatlles quedaven a l’ombra. Tant hi feia; ja sabia qui era. Un braç quedava estirat lluny del cos, amb la mà just arran de l’aigua; les ones minúscules la llepaven delicadament. L’altre braç quedava aixafat sota el cos. Brunetti es va ajupir i li va agafar el canell, però no hi va trobar el pols. El cos estava fred, rellentós per la humitat que sortia de la laguna. S’hi va apropar un pas més, endinsant-se en l’ombra, i va posar la mà al coll del noi. No hi havia cap batec. Quan va tornar a sortir a la llum de la lluna, Brunetti va veure que tenia sang als dits. Va ajupir-se a la riba de la laguna i es va esbandir la mà en aquella aigua tan bruta que, només de pensar-hi, normalment ja li feia fàstic.

Es va posar dret i es va eixugar la mà amb un mocador, aleshores va agafar una petita llanterna en forma de llapis que portava a la butxaca i es va tornar a ajupir per sota la passarel·la. La sang brollava d’una ferida oberta i gran a la banda esquerra del cap de Ruffolo. Allà a prop hi havia un roc convenientment situat. Era ben clar: semblava ben bé que hagués saltat de la passarel·la, hagués relliscat a les pedres llefiscoses, hagués caigut d’esquena i s’hagués trencat el cap en la caiguda. Brunetti estava segur que al roc hi hauria sang, la sang de Ruffolo.

Damunt seu va sentir passes somortes, i es va escapolir ràpidament sota la passarel·la. En fer-ho, les pedres i els maons es van bellugar sota els seus peus, fent un soroll que el delatava. Es va posar a la gatzoneta, amb l’esquena recolzada contra el mur de l’Arsenale cobert d’algues. Va tornar a sentir les passes, ara directament sobre el seu cap. Va treure la pistola.

—¿Brunetti?

La por es va esvair, aquella veu familiar la va dissipar.

—¿Vianello? —va dir Brunetti, sortint de sota la passarel·la—, ¿què collons hi fa, aquí?

Damunt seu va aparèixer el cap de Vianello, que s’abocava per sobre la barana i mirava cap avall, cap a on hi havia Brunetti, dret a sobre de la porqueria que cobria la superfície de la platja.

—L’he seguit, senyor, des que ha passat per l’església, fa uns quinze minuts. —Brunetti no havia vist ni sentit res, tot i que li havia semblat que tenia els cinc sentits alerta.

—¿Ha vist algú?

—No, senyor. M’he estat allà baix, llegint l’horari de la parada del vaporetto, fent veure que havia perdut l’últim i que no acabava d’entendre quan passava el següent. Bé havia de tenir alguna excusa per ser aquí a aquestes hores de la nit. —Vianello de sobte va deixar de parlar, i Brunetti va saber que havia vist la cama que sortia de sota la passarel·la.

—¿És Ruffolo? —va preguntar sorprès. Allò ja s’assemblava massa a les pel·lícules de Hollywood.

—Sí. —Brunetti es va apartar del cos i es va quedar just a sota de Vianello.

—¿Què ha passat, senyor?

—És mort. Sembla que hagi caigut. —Brunetti va fer una ganyota per la precisió d’aquelles paraules. Semblava exactament allò.

El policia es va agenollar i va allargar la mà a Brunetti.

—¿Vol donar-me la mà per pujar, senyor?

Brunetti se’l va mirar, i després va mirar-se la cama de Ruffolo.

—No, Vianello, em quedaré aquí amb ell. Hi ha un telèfon a la parada Celestia. Vagi-hi i truqui a una llanxa. —Vianello es va moure ràpid, i va deixar Brunetti sorprès pel soroll que feien ara les seves passes, que ressonaven per l’espai que quedava a sota de la passarel·la. Es devia haver acostat molt silenciosament, abans, si Brunetti no l’havia sentit fins a tenir-lo just al damunt.

Un cop sol, Brunetti va treure’s la llanterna de la butxaca una altra vegada i es va ajupir a sobre del cos de Ruffolo. Portava un jersei gruixut, no duia jaqueta, així doncs només tenia les butxaques dels texans. A la butxaca de darrere portava la cartera. Hi duia les coses habituals: el carnet d’identitat (Ruffolo només tenia vint-i-sis anys), el carnet de conduir (en tenia perquè no era venecià), vint mil lires, i l’assortit normal de targetes i trossos de paper amb números de telèfon escrits. Se’ls miraria després. Portava rellotge, però no duia monedes a les butxaques. Brunetti va tornar a deixar la cartera a la butxaca i es va allunyar del cos. Va mirar a l’aigua que lluïa tènuement, cap a on hi havia els llums de Murano i de Burano, visibles a la llunyania. La llum de la lluna jeia suaument sobre les aigües de la laguna, i cap barca no va torbar la seva pau trepitjant-la. Un únic llençol de plata brillant connectava terra ferma amb les illes. Li recordava alguna cosa que Paola li havia llegit una vegada, la nit que li va dir que estava embarassada de Raffaele, una cosa sobre picar l’or fins que es tornava d’una finor exquisida. No, exquisida no, etèria; així s’estimaven l’un a l’altre. En aquell moment no ho havia entès del tot, estava massa centrat en el que li acabava de dir per entendre allò en anglès. Però ara la imatge el va colpir, mentre veia la llum de la lluna a la laguna, com si fos plata picada, convertida en una finor etèria. I Ruffolo, pobre, l’estúpid de Ruffolo, jeia mort als seus peus.

La barca es va sentir quan encara era ben lluny, i després va sortir del Rio di Santa Giustina, amb el llum blau giratori a la cabina del davant. Va encendre la llanterna i la va enfocar cap a ells, fent de far perquè s’acostessin a la platja. Es van aproximar tant com van poder, i aleshores dos policies es van haver de posar botes altes fins a les cuixes i van caminar per l’aigua baixa fins a l’illa. N’hi van donar un parell a Brunetti, i ell se les va posar a sobre de les sabates i els pantalons. Va esperar-se a la platja petita mentre arribaven els altres, atrapat amb Ruffolo, amb la mort i amb l’olor de les algues podrides.

Entre que van fer fotografies del cos, se’l van endur i van tornar a la Questura per fer-ne un informe complet, es van fer les tres de la matinada. Brunetti es disposava a marxar cap a casa quan va entrar Vianello i li va deixar un paper ben polit, escrit a màquina, a sobre la taula.

—Si és tan amable de signar això, senyor —va dir—, faré que arribi allà on ha d’arribar.

Brunetti va mirar-se el paper i va veure que era un informe complet del seu pla per trobar-se amb Ruffolo, però estava escrit en temps futur. Va mirar l’encapçalament del full i va veure que portava la data del dia abans i que anava adreçat al vice-questore Patta.

Una de les normes que Patta havia introduït a la Questura quan se n’havia fet càrrec, feia tres anys, era que els tres comissaris havien de deixar a sobre de la seva taula, abans de dos quarts de vuit del vespre, un informe complet del que havien fet aquell dia i dels projectes que tenien per a l’endemà. Com que Patta mai no es quedava a la Questura fins tan tard, i de fet no el veien abans de les deu del matí, hauria estat molt fàcil deixar-ho a sobre la seva taula, si no fos perquè només hi havia dues claus que obrien el seu despatx. Una la guardava ell en una cadena d’or que portava lligada al trau de baix de l’armilla dels vestits britànics que lluïa. L’altre estava al càrrec del tinent Scarpa, un sicilià amb la pell colrada que Patta havia portat amb ell des de Palermo i que era terriblement fidel al seu superior. Era Scarpa, qui tancava amb pany i clau el despatx a dos quarts de vuit i l’obria a dos quarts de nou cada matí. També comprovava què hi havia a la taula del superior quan obria el despatx.

—L’hi agraeixo, Vianello —va dir Brunetti en llegir els dos primers paràgrafs de l’informe, que explicaven amb detall el que volia fer en aquella trobada amb Ruffolo i per què trobava important que Patta n’estigués informat. Va fer un somriure cansat i l’hi va tornar, sense preocupar-se de llegir-ne la resta—. Però em sembla que no hi ha manera d’evitar que descobreixi que he portat això pel meu compte, que no tenia cap intenció de dir-n’hi res.

En Vianello no es va moure.

—Si signa l’informe, senyor, jo me n’ocuparé.

—Vianello, ¿què en farà, d’això?

Sense fer cas de la pregunta, Vianello va dir:

—Ell em va fer estar a la secció de robatoris dos anys, ¿oi que sí, senyor? Fins i tot quan li vaig demanar que em canviés de departament. —Va fer uns copets al paper—. Si el signa, senyor, serà a la seva taula demà al matí.

Brunetti va signar el paper i el va tornar a Vianello.

—Gràcies, sergent. Li diré a la meva dona que li truqui si mai es queda tancada a fora de casa.

—Bufar i fer ampolles. Bona nit, senyor.