23

Ambrogiani no li va telefonar ni aquella nit ni l’endemà, i Brunetti va haver de lluitar contra la temptació constant de trucar a la base americana i provar de contactar-hi. Va telefonar a Fosco, a Milà, però li va respondre el contestador automàtic. Se sentia una mica ridícul d’haver de rebaixar-se a parlar amb un aparell, però li va dir a Riccardo el que Ambrogiani li havia explicat sobre Gamberetto, i li va demanar que mirés de descobrir-ne alguna cosa més i que li truqués. A part d’això, no podia fer gaire cosa més, així que es va dedicar a llegir informes i comentar-los, llegir els diaris i distreure’s constantment per no pensar en la trobada d’aquella nit amb Ruffolo.

Just quan es disposava a anar-se’n cap a casa a dinar, va sonar l’intèrfon.

—¿Sí, vice-questore? —va respondre automàticament, massa preocupat per assaborir l’inevitable desconcert de Patta en veure que era reconegut abans d’identificar-se.

—Brunetti —va començar—, voldria que baixés al meu despatx un moment.

—De seguida, senyor —va respondre Brunetti mentre agafava un altre informe, l’obria i el començava a llegir.

—Voldria que vingués ara, no «de seguida», comissario —va dir Patta, amb tanta severitat que Brunetti es va adonar que devia estar amb algú, amb algú important.

—Sí, senyor. Ara mateix —va contestar, i va girar la pàgina que estava llegint cap per avall, per reprendre la feina quan tornés. Ho faria quan tornés de dinar, va pensar, i va anar cap a la finestra per veure si encara semblava que havia de ploure. El cel de sobre San Lorenzo es veia gris i amenaçador, i el vent que bufava feia remoure les fulles dels arbres del petit campo. Va anar a l’armari per veure si hi trobava un paraigua, perquè al matí no n’havia agafat cap de casa. Va obrir la porta i va mirar a dins. Hi havia el desori habitual d’objectes abandonats: una bota groga desaparellada, una bossa d’anar a comprar plena de diaris vells, dos sobres grans i encoixinats i un paraigua rosa. Rosa. Chiara se l’havia deixat allà feia mesos. Si la memòria no li fallava, tenia uns dibuixos d’elefants grossos i riallers, però no va voler obrir-lo per comprovar-ho. Amb el color rosa ja en tenia prou. Va mirar al fons, enretirant les coses amb compte cap a un costat, però no en va trobar cap altre.

Va agafar aquell paraigua de l’armari i va tornar cap a la taula. Si hi enrotllava La Repubblica quedaria gairebé tot cobert, només sortiria el mànec, el mànec i un pam de color rosa. Va embolicar-lo i en va quedar prou satisfet, va sortir del despatx i va agafar les escales per baixar al de Patta. Va trucar, va esperar fins que va estar segur d’haver sentit que el seu superior deia «avanti», i va entrar.

Normalment, quan Brunetti entrava, es trobava Patta darrere l’escriptori —entronitzat, era la paraula que li venia al cap—, però aquell dia estava assegut en una de les cadires més petites que hi havia davant de la taula, estava assegut a la dreta d’un home de cabells negres, que seia amb tota la tranquil·litat, amb les cames encreuades, una mà penjant del braç de la cadira i un cigarret entre els dits. Cap dels dos homes no es va molestar a aixecar-se quan Brunetti va entrar, tot i que el visitant va desencreuar les cames i es va inclinar endavant per apagar el cigarret al cendrer de malaquita.

—Ah, Brunetti —va dir Patta. ¿Que potser esperava algú altre? Va assenyalar l’home que tenia al costat—. Li presento el signor Viscardi. Ha vingut a Venècia a passar el dia i m’ha fet una visita per donar-me una invitació per al sopar de gala que fan la setmana vinent al Palazzo Pisani Moretta, i jo li he demanat que es quedés. He pensat que li agradaria parlar amb vostè.

Viscardi es va posar dret i va anar cap a Brunetti, oferint-li la mà.

—Voldria donar-li les gràcies, comissario, per l’atenció que ha dedicat a aquest cas. —Tal com havia observat Rossi, l’home parlava amb l’elisió milanesa de les erres, la consonant s’esmunyia de la llengua sense ser pronunciada. Era un home alt, d’ulls marró fosc, dolços i tranquils, i un somriure relaxat. La pell de sota l’ull esquerre estava lleugerament descolorida, semblava que l’hagués cobert amb alguna cosa, potser amb maquillatge.

Brunetti li va donar la mà i li va retornar el somriure.

Patta els va interrompre:

—Em temo que no s’ha avançat gaire, Augusto, però esperem que ben aviat tindrem alguna informació sobre els teus quadres —va dir tutejant Viscardi; Brunetti ho va entendre com una familiaritat que havia de tenir present. I respectar-la.

—Certament, així ho espero. La meva dona els té una gran estima, a aquests quadres, especialment al Monet. —Ho va dir d’una manera que recordava l’entusiasme que senten els nens per les seves joguines. Aleshores va dedicar l’atenció i la simpatia a Brunetti—: Potser vostè em podria dir si tenen cap…, em sembla que n’hi diuen «pista», comissario. M’agradaria portar bones notícies a la meva senyora.

—Malauradament, no hi ha gaire cosa a dir, signor Viscardi. Hem distribuït entre els nostres oficials les descripcions que vostè ens va donar dels homes que va veure, i hem enviat còpies de les fotografies dels seus quadres a la Policia de Frau Artístic. Però, a part d’això, res més. —Brunetti va pensar que seria millor que Viscardi no sabés res de les ganes que tenia Ruffolo de parlar amb la policia. El signor Viscardi va somriure, en sentir-ho.

—Però —va interrompre Patta—, ¿no tenia un sospitós? Recordo que vaig llegir alguna cosa al seu informe sobre Vianello, que havia de parlar-hi el cap de setmana passat. ¿Què va passar?

—¿Un sospitós? —va preguntar Viscardi amb uns ulls que brillaven d’interès.

—Al final no va ser res —va dir Brunetti, contestant Patta—. Una pista falsa.

—Em pensava que era aquell home de la fotografia —va insistir Patta—. Vaig llegir-ne el nom a l’informe, però ara no el recordo.

—¿Era el mateix home del qual el seu sergent em va ensenyar una fotografia? —va preguntar Viscardi.

—Sembla que era una pista falsa —va dir Brunetti, amb un somriure de disculpa—. Resulta que és impossible que hi tingués res a veure. Almenys estem convençuts que no va poder fer-ho.

—Sembla ser que tenies raó, Augusto —va dir Patta, insistint a repetir el nom de pila. Es va adreçar a Brunetti amb una veu inflexible—: ¿Què en sap, dels dos homes dels quals sí que té la descripció?

—Malauradament res, senyor.

—¿Ha comprovat…? —va començar a dir Patta, a la qual cosa Brunetti va dedicar tota la seva atenció, per veure amb quines propostes concretes li sortiria—. ¿Ha comprovat les fonts habituals? —Els subordinats ja sabien quines.

—Oh, sí, senyor. És el primer que vam fer.

Viscardi es va apujar el puny emmidonat de la camisa, va donar una ullada a l’esfera brillant d’or i va dir, dirigint-se a Patta:

—No et vull fer arribar tard a la reunió que tens per dinar, Pippo. —Tan bon punt Brunetti va sentir aquest sobrenom, li va venir al cap una cantarella, com un mantra: Pippo Patta, Pippo Patta, Pippo Patta.

—¿Potser voldries venir, Augusto? —va preguntar-li, tot ignorant Brunetti.

—No, no, he d’anar a l’aeroport. La meva dona m’espera per als còctels, i després, tal com t’he dit, tenim convidats a sopar. —Viscardi li devia haver dit a Patta el nom d’aquests convidats, perquè el simple recordatori del seu poder màgic va ser suficient perquè fes un somriure d’orella a orella i ajuntés les mans, com si gaudís de la seva presència des d’aquell despatx.

Patta també es va mirar el rellotge i Brunetti va entreveure l’agonia que sentia d’haver de deixar un home ric i poderós per anar a dinar amb altra gent.

—Sí, realment me n’he d’anar. No puc fer esperar el ministre. —No es va molestar a gastar el nom del ministre dient-lo a Brunetti, i Brunetti es va preguntar si era perquè ja donava per fet que no l’impressionaria o perquè pensava que no sabria de qui parlava.

Patta va anar cap a l’armari toscà del segle XV que hi havia al costat de la porta, i en va treure la Burberry. Se la va posar i va ajudar Viscardi a posar-se el seu abric.

—¿Vostè marxa ara? —va preguntar Viscardi a Brunetti, que li va respondre que sí—. El vice-questore va cap a Corte Sconta a dinar, però jo marxo cap a San Marco, per agafar una barca que em dugui a l’aeroport. ¿Ha d’anar en aquesta direcció, vostè, per casualitat?

—¿Per què? Bé, sí, senyor Viscardi —va mentir Brunetti.

Patta va acompanyar Viscardi fins que van arribar a la porta principal de la Questura. Allà els dos homes van donar-se la mà, i Patta va dir a Brunetti que ja el veuria després de dinar. Un cop a fora, Patta es va apujar el coll de la gavardina i va marxar de pressa cap a l’esquerra. Viscardi va girar a la dreta, es va esperar un moment que Brunetti es posés al seu costat i van dirigir-se cap al Ponte dei Greci, i després cap a San Marco.

—De debò que espero que aquest cas s’acabi aviat —va dir Viscardi per començar d’alguna manera.

—Sí, jo també —va admetre Brunetti.

—M’esperava trobar una ciutat més segura, venint de Milà.

—De fet va ser un delicte molt poc habitual —va deixar anar Brunetti.

Viscardi es va aturar un moment, va mirar-se Brunetti de reüll i després va continuar caminant.

—Abans de venir aquí a viure, em pensava que qualsevol delicte era poc habitual, a Venècia.

—Certament, és menys habitual aquí que en d’altres ciutats, però sí que tenim crims —va explicar Brunetti, i després va afegir—: I tenim criminals.

—¿Puc convidar-lo a prendre alguna cosa, comissario? A això…, ¿com en diuen, els venecians, un’ombra?

—Sí, un’ombra; sí, em vindria de gust.

Van entrar en un bar d’allà al davant, i Viscardi va demanar dos gots de vi blanc. Quan els els van servir, en va donar un a Brunetti i va alçar el seu. Va inclinar-lo i va dir:

—Xin xin. —Brunetti va assentir amb el cap, com a resposta.

El vi no era gens bo, era agre. Si hagués estat sol, Brunetti l’hauria deixat. Però en va fer un altre glop, va mirar-se Viscardi i li va somriure.

—Vaig parlar amb el seu sogre, la setmana passada —va dir Viscardi.

Brunetti s’havia preguntat quant de temps trigaria a treure-li aquell tema. Va fer un altre glop.

—¿I?

—Havíem de parlar d’uns quants temes.

—¿I?

—Quan vam acabar de parlar de negocis, el comte va mencionar el parentiu que té amb vostè. Reconec que al principi em vaig quedar sorprès. —El to de Viscardi suggeria que s’havia sorprès de descobrir que el comte havia permès que la seva filla es casés amb un policia, especialment amb ell—. Sorprès per la casualitat, ja m’entén —va afegir Viscardi, un pèl massa tard, i va tornar a somriure.

—És clar.

—Francament, em va animar saber que era parent del comte. —Brunetti li va dirigir una mirada interrogant—. Vull dir que això m’oferia l’oportunitat de parlar-li amb franquesa. Vull dir, si a vostè li sembla bé.

—Endavant, senyor.

—Doncs li he de dir que em molesten un bon nombre de coses sobre aquesta investigació.

—¿En quin sentit, signor Viscardi?

—Per no parlar —va continuar, girant-se cap a Brunetti amb un somriure d’amabilitat ingènua— del que penso sobre la manera com em van tractar els seus policies. —Va callar, va fer un glop de vi i va provar de fer un altre somriure, que aquest cop era conscientment calculador—. Suposo que puc parlar-li amb franquesa, commissario.

—Evidentment, signor Viscardi. No desitjo res més.

—Doncs deixi’m que li digui que em vaig sentir, en aquell moment, com si els seus policies em tractessin més com un sospitós que com una víctima. —Com que Brunetti no hi va dir res, Viscardi va afegir—: És a dir, que en van venir dos, a l’hospital, i tots dos em van fer preguntes que tenien molt poc a veure amb el delicte.

—¿I què és, el que li van preguntar? —va demanar-li Brunetti.

—Un em va preguntar com sabia quins eren els quadres robats. Com si no els hagués de reconèixer. I el segon em va preguntar si podia identificar aquell noi jove de la foto, i es va mostrar tot escèptic quan li vaig dir que no.

—Bé, això ja està arreglat —va dir Brunetti—. No hi tenia res a veure.

—¿Però no té altres sospitosos?

—Malauradament, no —va respondre Brunetti, preguntant-se per què Viscardi tenia tantes ganes d’abandonar el tema del noi de la foto—. M’ha dit que hi havia unes quantes coses que el preocupaven, signor Viscardi. Aquesta només n’és una. ¿Puc preguntar-li quines són les altres?

Viscardi va acostar-se el got als llavis, després el va abaixar sense beure i va dir:

—M’he assabentat que s’han fet unes preguntes sobre mi i sobre els meus negocis.

Brunetti va obrir els ulls amb una sorpresa fingida.

—Espero que no em cregui capaç de ficar el nas en la seva vida privada, signor Viscardi.

De sobte Viscardi va deixar el got, que encara estava gairebé ple, una altra vegada a la barra, i va dir amb prou claredat:

—Fastigós. —En veure la sorpresa de Brunetti, va afegir—: El vi, és clar. Em sembla que no hem escollit el millor lloc per prendre alguna cosa.

—No, no és gaire bo, ¿oi? —va acceptar Brunetti, deixant el seu got buit a la barra, al costat del de Viscardi.

—Li repeteixo, comissario, que s’han fet preguntes sobre els meus negocis. No en pot sortir res de bo, de fer aquestes preguntes. Em temo que una altra intromissió en la meva vida privada m’obligarà a buscar l’ajuda de certs amics meus.

—¿I qui són, aquests amics, signor Viscardi?

—Seria presumptuós per part meva de mencionar-n’hi els noms. Però estan prou ben situats per evitar que sigui víctima d’una persecució burocràtica. Si aquest fos el cas, estic segur que intervindrien per aturar-ho.

—Això fa tot l’efecte de ser una amenaça, signor Viscardi.

—No sigui melodramàtic, dottor Brunetti. Seria molt millor dir-ne suggeriment. A més a més, és un suggeriment que el seu sogre comparteix amb mi. Sé que també puc parlar per ell quan li dic que seria intel·ligent per part seva no fer més preguntes d’aquestes. Repeteixo, cap persona que les faci no en traurà res de bo.

—Em sembla que no puc esperar res de bo de cap cosa que tingui relació amb els seus negocis, signor Viscardi.

Viscardi va treure d’una revolada uns bitllets solts que portava a la butxaca i els va llençar a sobre la barra, sense ni preguntar quant valia el vi. Sense dir res a Brunetti, es va girar i va anar cap a la porta del bar. Brunetti el va seguir. A fora havia començat a ploure, el vent feia voleiar fulles de tardor. Viscardi es va aturar un moment a la porta, només per alçar-se el coll de l’abric. Sense dir res, sense molestar-se a girar-se per mirar Brunetti, va sortir a fora, sota la pluja, i va desaparèixer ràpidament per la cantonada.

Brunetti es va quedar dret a la porta un instant. Finalment, com que no veia cap altra solució, va treure La Repubblica que embolicava el paraigua, deixant-lo totalment a la vista. Va tornar a plegar el diari en una mida més còmoda de portar i va sortir a fora. Va prémer el botó i va obrir el paraigua; va mirar enlaire i va veure com la protecció de plàstic s’estenia sobre seu. Elefants riallers, elefants roses ballant. Amb el regust del vi agre a la boca, va afanyar-se cap a casa seva a dinar.