17

Van passar tres dies durant els quals Brunetti gairebé no va fer res. A la Questura va seguir amb la rutina de la seva feina: mirar-se papers, signar-los, omplir un projecte de dotació de personal per a l’any següent, sense pensar que era Patta qui se suposava que ho havia de fer. A casa parlava amb Paola i els fills, que estaven massa atrafegats amb el començament de curs per adonar-se que ell es mostrava ben poc atent. Ni tan sols la recerca de Ruffolo li interessava, perquè estava segur que una persona tan estúpida i imprudent aviat cometria algun error que el posaria una altra vegada en mans de la policia.

No va trucar a Ambogiani, i en les reunions amb Patta no va parlar per res dels assassinats: un havia estat oblidat ràpidament per la premsa, i l’altre mai no havia estat ni considerat un assassinat ni relacionat amb la base de Vicenza. Recordava escenes amb la jove metgessa, tan sovint que era gairebé obsessiu, i li venien flaixos d’ella a la memòria: quan li va donar la mà en sortir de la barca; quan es va recolzar amb els braços a la pica del dipòsit de cadàvers, amb el cos tremolant dels espasmes produïts pel xoc; quan va somriure, en dir-li que al cap de sis mesos començaria una nova vida.

Pel tipus de feina que feia, sent policia, mai no coneixia les víctimes de les quals investigava la mort. Tot i que les arribava a conèixer íntimament, que arribava a saber com eren a la feina, al llit i un cop mortes, mai no n’havia conegut cap en vida, així que sentia un lligam especial amb la doctora Peters i, a causa d’aquest lligam, sentia una responsabilitat especial per trobar l’assassí.

Dijous al matí, en arribar a la Questura, va consultar Vianello i Rossi per si sabien alguna cosa de Ruffolo, però no hi havia cap novetat. Viscardi havia tornat a Milà després de donar descripcions dels dos homes per escrit, tant a la companyia d’assegurances com a la policia: n’hi havia un de molt alt i l’altre portava barba. Semblava ser que havien entrat per la força al palazzo, perquè havien obert amb un ganxo els panys de la porta lateral i havien llimat el cadenat que tancava la reixa metàl·lica. Tot i que Brunetti no havia parlat amb Viscardi, les seves converses amb Vianello i Fosco havien estat suficients per convence’l que no hi havia hagut cap robatori; bé, que no havien robat res a part dels diners de la companyia d’assegurances.

Una mica més tard de les deu, una secretària va pujar el correu als despatxos del pis de dalt, i va deixar-li a sobre la taula unes quantes cartes i un sobre marró de la mida d’una revista.

Les cartes eren les habituals: invitacions per a conferències, intents de vendre-li una assegurança de vida especial, respostes a preguntes que havia enviat a diversos departaments de policia d’altres llocs del país. Després d’haver-les llegit va agafar el sobre i el va examinar. Hi havia una tira prima de segells de banda a banda de la part de dalt del sobre, n’hi devia haver vint. Tots eren iguals, tenien una bandera americana i eren de vint-i-nou centaus. El sobre anava adreçat a ell, portava el seu nom, però l’única adreça era: Questura, Venècia, Itàlia. No recordava ningú d’Amèrica que li pogués escriure. No hi havia adreça del remitent.

Va obrir el sobre i en va treure una revista. Va donar una ullada a la portada i va reconèixer la revista mèdica que la doctora Peters li havia pres de les mans d’una revolada quan se l’havia trobat llegint-la, a la seva oficina. Va passar les pàgines, es va aturar un moment en aquelles fotos grotesques, i després va continuar. Cap al final va trobar tres fulls, que eren la fotocòpia d’algun original, posats entre les pàgines de la revista. Els va treure i els va deixar damunt la taula.

A dalt hi deia: «Informe mèdic», i a sota hi havia la graella amb la informació del nom, l’edat i el rang del pacient. Portava el nom de Daniel Kayman, nascut el 1984. A continuació hi havia tres pàgines d’informació amb el seu historial mèdic, que començava amb el xarampió el 1989, seguia amb una sèrie d’hemorràgies nasals l’hivern del 1990, un dit trencat el 1991, i, a les dues últimes pàgines, una sèrie de visites que començaven dos mesos enrere, per una erupció cutània al braç esquerre. Segons el que Brunetti va llegir, l’erupció s’havia anat fent més i més gran, més profunda i més desconcertant per als tres metges diferents que havien intentat trobar-hi remei.

El dia 8 de juliol la doctora Peters havia visitat el nen per primera vegada. La seva lletra clara i inclinada deia que l’erupció era d’«origen desconegut», però que li havia sortit en tornar d’un pícnic amb els seus pares. S’escampava per la part de sota del braç, des del canell fins al colze, era de color morat fosc, i no li picava. Se li havia prescrit un tractament amb una pomada per a la pell.

Tres dies després el noi va tornar: l’erupció havia empitjorat. Li traspuava un líquid groc i havia començat a fer-li mal, i el nen tenia febre alta. La doctora Peters va suggerir que es consultés un dermatòleg a l’hospital local de Vicenza, però els pares no van voler que al nen el visités un metge italià. Ella li va receptar una altra pomada amb cortisona i un antibiòtic per fer-li baixar la febre.

Al cap de només dos dies van tornar a portar el nen a l’hospital i el va visitar un altre metge, Girrard, que va apuntar a l’informe que el nen patia bastant dolor. L’erupció ara semblava una cremada, s’havia escampat cap a la part de dalt del braç i s’estenia cap a l’espatlla. Tenia la mà inflada i li feia mal. La febre no li havia baixat.

Un tal doctor Grancheck, pel que sembla un dermatòleg, s’havia mirat el nen i havia recomanat que el transferissin immediatament a l’hospital militar de Landstuhl, a Alemanya.

L’endemà d’aquesta visita van enviar el nen a Alemanya en un vol d’evacuació mèdica. Al cos de l’informe mèdic no hi havia res més escrit, però la doctora Peters havia fet amb llapis una petita anotació al marge, amb lletra clara, al costat del comentari que deia que ara l’erupció semblava una cremada. Hi deia: «PCB», i seguia, a continuació: «FPJ, març».

Va comprovar la data, però ja sabia el que era fins i tot abans de mirar-ho. Family Practice Journal, el número de març. Va obrir la revista i va començar a llegir. Va fixar-se que el comitè de redacció el formaven gairebé tot homes, que la majoria d’articles havien estat escrits per homes, i que els articles que hi havia a l’índex tractaven de tot, des del tema dels peus que tant l’havia horroritzat fins a l’augment de la incidència de la tuberculosi a conseqüència de la SIDA. Fins i tot hi havia un article sobre la transmissió de paràsits dels animals domèstics als nens.

Com que l’índex no l’ajudava, va començar a llegir des de la primera pàgina, els anuncis i les cartes al director incloses. Ho va trobar a la pàgina seixanta-dos, una referència breu a un cas que havia estat denunciat a Newark, Nova Jersey, d’una nena petita de sis anys que havia estat jugant en un solar buit i havia posat els peus en el que ella es pensava que era un bassal d’oli que havia vessat d’algun cotxe abandonat. El líquid li va mullar la part de dalt de la sabata, la va traspassar i li va xopar el mitjó. L’endemà tenia una erupció al peu, que aviat va canviar d’aspecte fins a assemblar-se molt a una cremada, i que a poc a poc es va anar estenent cap a dalt de la cama, fins al genoll. La nena tenia molta febre. Tots els tractaments que li van fer van resultar inútils, fins que un oficial de la Salut Pública va anar al solar i va agafar una mostra del líquid, que efectivament va resultar ser molt fort en PCB, i havia vessat dels barrils de residus tòxics abocats al solar. Tot i que les cremades se li van acabar curant, els metges que la portaven tenien por del que podria passar-li en el futur, pels trastorns neurològics i genètics que sovint s’havia observat en experiments fets en animals amb substàncies que contenien PCB.

Va deixar la revista a un costat, va tornar a l’informe mèdic i el va llegir una segona vegada. Els símptomes eren idèntics, tot i que no es mencionava res del lloc o de la manera com el nen havia tingut contacte amb la substància que devia haver provocat l’erupció. «Mentre era de pícnic amb la seva família», era l’únic que deia l’informe. L’historial tampoc no incloïa cap informe del tractament que havia seguit el nen a Alemanya.

Va agafar el sobre i el va examinar. Els segells estaven timbrats amb un tampó circular, a dins del qual hi deia: «Sistema postal de l’exèrcit», i la data de divendres. Per tant, en algun moment de la setmana anterior, ella l’hi havia enviat i després havia provat de trucar-li. No havia dit «basta» o «pasta», sinó «posta», per avisar-lo que li arribaria alguna cosa per correu. ¿Què li havia passat que va alertar-la? ¿Què li havia fet enviar aquells papers?

Va recordar una cosa que Wolf li havia dit sobre Foster: que era feina seva ocupar-se que s’enduguessin els residus radioactius de l’hospital. Havia parlat d’altres objectes i substàncies, però no havia dit res sobre què eren o on les llençaven. Segur que els americans ho sabien.

Aquest havia de ser el lligam de connexió entre les dues morts, perquè si no ella no li hauria enviat aquell sobre ni hauria provat de trucar-li. El nen havia estat pacient seu, però després se l’havien endut, l’havien enviat a Alemanya, i allà s’acabava l’informe mèdic. Tenia el cognom del nen, i segur que Ambrogiani tenia accés a la llista de tots els americans que s’estaven a la base, o sigui que seria prou fàcil esbrinar si la família del nen encara era allà. ¿I si no hi era?

Va agafar el telèfon i va demanar a l’operador que el posés amb el maggior Ambrogiani de la base americana de Vicenza. Mentre esperava que li passessin la trucada, va intentar trobar la manera de lligar tot allò, esperant que el portaria fins a qui fos que havia clavat l’agulla al braç de la metgessa.

Ambrogiani va respondre donant el seu nom. No es va quedar gens sorprès quan Brunetti li va dir qui era, simplement va esperar i va deixar que el silenci s’allargués.

—¿S’ha avançat en alguna cosa, aquí? —va preguntar Brunetti.

—Sembla que han instaurat tota una nova sèrie de controls antidòping. Tothom els ha de passar, fins i tot el comandant de l’hospital. Corre el rumor que va haver d’anar al lavabo d’homes i donar una mostra d’orina, mentre un dels metges s’esperava a fora. Sembla ser que aquesta setmana n’han fet més de cent.

—¿Amb quins resultats?

—Ah, encara cap. Han d’enviar totes les mostres a hospitals d’Alemanya perquè les analitzin. Després els tornen els resultats, al cap d’un mes, aproximadament.

—¿I són acurats? —va preguntar Brunetti, que estava perplex que una organització pogués o volgués confiar en uns resultats que havien passat per tantes mans i en un període tan llarg de temps.

—Sembla que sí que hi creuen. Si la prova dóna positiu, senzillament els fan fora.

—¿A qui han fet les proves?

—No segueixen cap patró. Només deixen en pau els que tornen de l’Orient Mitjà.

—¿Perquè són herois? —va preguntar Brunetti.

—No, perquè tenen por que massa soldats donin positiu. És fàcil aconseguir droga, en aquella part del món, igual que passava al Vietnam, i sembla ser que els fa por tenir mala premsa si tots els seus herois tornen amb souvenirs a les venes.

—¿Encara es dóna per fet que va ser una sobredosi?

—Del tot. Un dels meus homes m’ha dit que la família ni tan sols ha volgut venir per acompanyar el cos cap a Amèrica.

—¿I què ha passat?

—Ja l’hi han enviat. Però hi ha tornat tota sola.

Brunetti es va dir que això era igual. Als morts no els importaven, aquestes coses; la manera com els tractaven o el que els vius en pensessin no feia canviar res. Però en el fons no s’ho creia.

—M’agradaria que provés d’aconseguir-me certa informació, maggiore.

—Si puc, ho faré de bon grat.

—Voldria saber si hi ha un soldat a la base que es diu Kayman. —Va lletrejar-li el nom—. Té un fill petit que va ser pacient de la doctora Peters. Al nen el van enviar a un hospital d’Alemanya, a Landstuhl. Voldria saber si els pares encara són a Vicenza, i si hi són, m’agradaria poder parlar amb ells.

—¿Extraoficialment, tot això?

—Del tot.

—¿Pot dir-me de què es tracta?

—No n’estic segur. Ella em va enviar una còpia de l’informe mèdic del nen i un article sobre els PCB.

—¿Sobre què?

—Productes químics tòxics. No sé de què estan fets o què provoquen, però sé que és difícil desfer-se’n. I són corrosius. El nen tenia una erupció cutània al braç, probablement per haver-ne tocat.

—¿I això què té a veure amb els americans?

—No ho sé. Per això vull parlar amb els pares del nen.

—Molt bé. Ara me n’ocuparé i li trucaré aquesta tarda.

—¿El pot trobar sense que els americans ho sàpiguen?

—Em penso que sí —va respondre Ambrogiani—. Tenim una còpia dels registres dels vehicles, i gairebé tots tenen cotxe, així que puc esbrinar si encara és aquí sense haver de fer-los gaires preguntes.

—Molt bé —va dir Brunetti—. Em sembla que seria millor que això quedés entre nosaltres.

—¿Vol dir que val més que els americans no ho sàpiguen?

—Per ara sí.

—D’acord. Li truco quan hagi comprovat el registre.

—Gràcies, maggiore.

—Giancarlo —va dir el carabiniere—. Em sembla que ens podem tutejar, si ens posem a fer una cosa com aquesta.

—Tens raó —va dir Brunetti, content d’haver trobat un aliat—. Guido.

Quan va penjar, Brunetti es va trobar desitjant ser a Amèrica. Una de les grans revelacions que va tenir quan hi va estar va ser el sistema de les biblioteques públiques: podies senzillament entrar-hi i preguntar, llegir qualsevol llibre que volguessis, trobar fàcilment un catàleg de revistes. A Itàlia o bé t’havies de comprar el llibre, o bé l’havies de trobar en una biblioteca universitària, i fins i tot era difícil accedir-hi sense els carnets adequats, els permisos o una acreditació. De manera que, ¿com havia d’investigar sobre els PCB, trobar què eren, d’on sortien, i què passava si entraven en contacte amb el cos humà?

Va donar una ullada al rellotge. Encara tenia temps d’arribar a la llibreria de San Luca, si s’afanyava. Era probable que tinguessin algun llibre que li pogués ser útil.

Hi va arribar un quart d’hora abans que tanquessin, i li va explicar al dependent el que buscava. Aquest li va dir que hi havia dos llibres bàsics sobre substàncies tòxiques i pol·lució, tot i que un tenia més relació amb el tema de les emissions que anaven directament a l’atmosfera. Hi havia un tercer llibre, una mena de guia general de química per a llecs. Després de mirar-se’ls per sobre, Brunetti va comprar el primer i el tercer, i després hi va afegir un llibre d’aparença una mica estrident publicat pel Partit Verd que portava per títol Suïcidi global. Esperava que el tractament del tema fos més seriós del que el títol i la coberta prometien.

Va parar a un restaurant i va fer un dinar com cal, després va tornar al seu despatx i va obrir el primer llibre. Tres hores més tard havia començat a veure, amb un sentiment creixent d’inquietud i esgarrifança, l’extensió del problema que l’home industrial havia creat per a ell mateix i, encara pitjor, per a aquells que el seguirien al planeta.

Semblava que aquells productes químics eren essencials en molts dels processos de què l’home modern depenia, entre els quals hi havia la refrigeració, perquè servien de líquid refrigerant en els congeladors domèstics i aparells d’aire condicionat. També s’utilitzaven en l’oli per a transformadors, però els PCB eren només una flor aïllada en el pom mortífer que la indústria ofrenava a la humanitat. Llegia els noms químics amb dificultat, les fórmules amb incomprensió. El que sí que quedava eren les xifres que es donaven com a mitjana de vida de les substàncies involucrades. Va pensar que es devia tractar del temps que tardava la substància per convertir-se en la meitat de mortal del que era quan l’havien examinat al principi. En alguns casos, la xifra era centenars d’anys. En d’altres, milers. I eren aquestes substàncies les que eren produïdes en enormes quantitats pel món industrialitzat, mentre avançava cap al futur.

Durant dècades, el Tercer Món havia estat l’abocador d’escombraries de les nacions industrialitzades, hi portaven carregaments sencers de vaixells de substàncies tòxiques, que eren escampats per les seves pampes, sabanes i altiplans, deixats allà a canvi de riqueses immediates, sense pensar ni per un moment en el preu que en pagarien les generacions venidores. Però ara hi havia alguns països del Tercer Món que es negaven a continuar servint d’abocador per al Primer Món, i els països industrialitzats s’havien vist obligats a buscar sistemes d’eliminació de residus, molts dels quals eren ruïnosament cars. De resultes d’això hi havia flotes de camions fantasma amb documents de transport falsos que viatjaven amunt i avall de la península italiana, buscant i trobant llocs on llençar les seves càrregues letals. O vaixells que enviaven des de Gènova o Taranto, amb les bodegues plenes de barrils amb dissolvents, productes químics i només Déu sabia què més, i quan arribaven als ports de destinació, aquells barrils ja no eren a bord, com si el déu que en coneixia el contingut hagués decidit endur-se’ls. De tant en tant el mar en portava algun a les platges del nord d’Àfrica o de Calàbria, però ningú, evidentment, no sabia d’on podien haver vingut, ni ningú no s’assabentava que els havien tornat a les ones, les quals els havien portat a les platges.

El to del llibre publicat pel Partit Verd el va irritar; els fets el van atemorir. Esmentaven els noliejadors, les companyies que els pagaven i, pitjor encara, mostraven fotos dels llocs on havien estat trobats aquells abocadors il·legals. La retòrica era acusatòria, i el culpable, segons els autors, era tot el govern italià, carn i ungla amb les companyies que produïen aquests productes i que no estaven obligades per llei a donar cap explicació sobre els seus residus. L’últim capítol del llibre tractava del Vietnam i de les conseqüències que tot just es començaven a veure en forma de trastorns genètics per les tones de dioxina que s’havien abocat en aquell país durant la guerra amb els Estats Units. Les descripcions de les malformacions de naixement, els alts percentatges d’avortaments i la presència persistent de dioxina al peix, a l’aigua, a la terra mateixa, eren clars, i fins i tot deixant marge per a l’exageració inevitable dels autors, era espantós. Aquells mateixos productes químics, sostenien els autors, eren llençats per tot Itàlia diàriament, basant-se en el principi que era una pràctica normal i quotidiana.

Quan Brunetti va parar de llegir es va adonar que l’havien manipulat, que tots aquells llibres tenien defectes enormes en els seus raonaments, que donaven per fetes algunes connexions on en realitat no se’n podia demostrar cap, que posaven la culpa allà on l’evidència no podia fer-ho. Però també es va fixar que una de les suposicions bàsiques que feien tots tres llibres era probablement certa: una violació de la llei tan estesa i sense penalitzar —i la negativa del govern a fer lleis més sancionadores—, apuntava cap a una relació clara entre els infractors i el govern, la feina del qual havia de ser prevenir-ne la presència al país o perseguir-los, i denunciar les companyies. ¿S’havien ficat en aquest vòrtex, aquells dos innocents de la base, guiats per un nen amb una erupció al braç?