9

Va pensar que no hi havia cap motiu per quedar-se a la Questura, perquè tenia molt poques possibilitats d’aconseguir més informació abans de tornar a Vicenza, així que va deixar un altre cop la cartera al fons de l’armari i va sortir del despatx. En passar per la porta principal va donar una llambregada a banda i banda per veure si hi havia algú que semblés fora de lloc. Va anar a l’esquerra, cap al Campo Santa Maria Formosa, i després cap al Rialto, per carrerons estrets i amagats que li permetrien esquivar tant algú que el pogués estar seguint com els batallons de turistes rapaços que invariablement centraven els seus atacs a la zona del voltant de San Marco. Cada any es feia més difícil tenir paciència amb ells, aguantar els seus passeigs d’«ara arrenco, ara m’aturo», amb aquella mania que tenien de caminar en grups de tres, l’un al costat de l’altre, fins i tot pel carreró més estret. Hi havia vegades que li venien ganes d’escridassar-los, fins i tot d’apartar-los cap a un costat, però es conformava de reprimir totes aquelles agressions a canvi de la sola determinació de no parar-se ni alterar en absolut el seu camí per facilitar-los l’oportunitat de fer una foto. Gràcies a això estava segur que el seu cos, l’esquena, la cara o un colze apareixien a centenars de fotos i vídeos; de vegades s’imaginava els alemanys tot mirant les cintes de l’estiu en un dia de tempesta violenta al mar del Nord, decebuts de veure un italià amb un vestit fosc passant tot decidit per davant de la tante Gerda o de l’onkel Fritz, embrutint, tot i que només fos per un instant, la visió d’unes cuixes robustes, cremades pel sol, vestides amb pantalons curts de pell, que posaven sobre el pont de Rialto, davant de les portes de la basílica de San Marco o al costat d’algun gat especialment encantador. Redéu, ell vivia allà, o sigui que o bé es podien esperar a fer les seves estúpides fotografies fins que ell hagués passat, o bé podien endur-se a casa la foto d’un venecià de debò, que probablement seria el contacte més significatiu que cap d’ells tindria amb la ciutat. Es va adonar que no podia anar a casa a veure Paola amb aquell mal humor. Especialment durant la seva primera setmana de classes.

Per evitar-ho va fer una parada al Do Mori, el seu bar preferit, just a quatre passes del Rialto, i va saludar Roberto, el propietari de cabells grisos. Van intercanviar unes quantes paraules, i Brunetti va demanar una copa de Cabernet, l’única cosa que li venia de gust prendre. Per acompanyar-lo va menjar unes quantes gambes fregides, especialitat del bar, i després va decidir menjar-se un tramezzino dels gruixuts, amb pernil i carxofes. Va prendre una altra copa de vi i després d’això ja es va començar a sentir humà, per primera vegada en tot el dia. Paola sempre l’acusava de tornar-se malcarat quan feia estona que no menjava, i ell començava a pensar que tenia tota la raó. Va pagar i se’n va anar; va anar per Rughetta i va continuar el camí cap a casa.

Es va aturar a contemplar les flors de l’aparador de Biancat. El senyor Biancat el va veure a través de l’immens vidre de l’aparador, li va somriure i el va saludar, i Brunetti hi va entrar i va demanar deu lliris blaus. Mentre els embolicava, el venedor va parlar-li de Tailàndia, d’on acabava de tornar després d’haver-hi estat una setmana, en un congrés de criadors i cultivadors d’orquídies. A Brunetti li va semblar que era una manera estranya de passar una setmana, però aleshores es va recordar que ell havia anat a seminaris policíacs tant a Dallas com a Los Angeles. ¿Qui era ell per decidir si era més estrany passar una setmana parlant d’orquídies o de la presència de la sodomia entre els assassins en sèrie o dels diversos objectes utilitzats en les violacions?

Bé, el vi i el menjar, efectivament, l’havien fet posar de més bon humor, això era evident.

Les escales de casa seva generalment actuaven com a indicador acurat del seu estat d’ànim. Quan se sentia bé gairebé ni les notava; quan estava cansat, les cames anaven comptant cada un dels noranta-quatre graons. Semblava com si aquell dia algú hi hagués afegit un o dos trams més.

Va obrir la porta, anticipant l’olor de casa, de menjar, entre les diverses fragàncies que atribuïa al lloc on vivien. En comptes d’això, en entrar només va sentir l’olor de cafè acabat de fer, que no era precisament el que esperava un home que s’havia passat el dia treballant, sí, a Amèrica.

—¿Paola? —va cridar mentre mirava cap al passadís, a la cuina. La veu li va contestar des de l’altra direcció, des del bany, i aleshores va sentir l’essència dolça de les sals de bany que flotava pel vestíbul i arribava fins on era ell, en un mar d’humitat, d’aire calent. ¿Gairebé les vuit del vespre i s’estava banyant?

Va travessar el passadís i es va quedar dret a fora de la porta entreoberta.

—¿Ets aquí? —va preguntar; després es va adonar que aquella pregunta era ben estúpida, tan estúpida que ella no es va molestar a contestar. En comptes d’això li va preguntar:

—¿Et posaràs el vestit gris?

—¿El vestit gris? —va repetir tot entrant a la cambra plena de vapor. Li va veure el cap embolicat amb una tovallola, flotant incorpòriament en un núvol d’escuma, com si la persona que l’hagués decapitat l’hagués col·locat allà amb cura—. ¿El vestit gris? —va repetir, pensant en quina parella tan estranya farien, ell amb el seu vestit gris i ella amb les bombolles.

Paola va obrir els ulls, va tombar-se cap a ell i li va dirigir La Mirada, aquella mirada que sempre li feia preguntar-se si veia, a través del seu cos, la maleta que descansava a l’altell, mentre calculava quant de temps li caldria per omplir-la amb les seves pertinences. La Mirada va ser suficient per recordar-li que aquella era la nit que havien d’anar al casino, juntament amb els pares d’ella, convidats per un vell amic de la família. Això volia dir sopar tard, un sopar maleïdament car, empitjorat o millorat —mai no es decidia per cap de les dues opcions— pel fet que l’amic de la família pagava amb la seva daurada —¿o era platejada?— targeta de crèdit. I després sempre hi havia més o menys una hora de joc, o el que era pitjor, de veure com els altres jugaven.

Com que Brunetti havia estat l’oficial investigador les dues vegades que el personal del casino havia estat descobert per diversos tipus d’especulació, i com que en ambdues ocasions havia estat ell que els havia arrestat, odiava l’educació afectada amb què el tractaven el director i el personal. Si jugava i guanyava, es preguntava si el joc havia estat arranjat a favor seu; si perdia, havia de considerar la possibilitat que s’havien venjat d’ell. En cap dels casos es preocupava d’especular sobre la naturalesa de la sort.

—Havia pensat de posar-me el blau marí —va dir tot ensenyant-li les flors i ajupint-se cap a la banyera—. T’he portat això.

La Mirada es va transformar en El Somriure, que encara, després de vint anys d’estar amb ella, tenia el poder de convertir-li els genolls en gelatina. Va treure una mà i després un braç de l’aigua. Va tocar-li la part del darrere del canell, deixant-lo mullat i càlid, i després va tornar a amagar el braç a sota de les bombolles.

—Surto d’aquí a cinc minuts. —Els seus ulls es van trobar amb els d’ell i li van aguantar la mirada—. Si haguessis vingut abans hauries pogut banyar-te, també.

Ell va riure i va trencar la tensió.

—Però aleshores hauríem fet tard a sopar. —Era cert. Prou cert. Però va maleir el temps que havia perdut en aturar-se a fer una copa. Va sortir del bany, va travessar el passadís fins a la cuina i va deixar les flors a la pica, la va tapar i va posar-hi prou aigua per cobrir les tiges.

Al dormitori va veure que ella havia deixat a punt un vestit llarg de color vermell damunt del llit. No el recordava, però gairebé mai en recordava cap, i va pensar que era millor no dir res. Si resultava que era un vestit nou i ell l’hi comentava, sonaria com si pensés que es comprava massa roba, i si era un vestit que ja havia portat abans, semblaria que no hi parava prou atenció i que no s’havia preocupat de fixar-s’hi abans. Va sospirar per les eternes desavinences dels matrimonis, va obrir l’armari i va decidir que el vestit gris seria millor, al cap i a la fi. Va agafar els pantalons i la jaqueta, es va treure la corbata i va estudiar al mirall la camisa que portava, preguntant-se si la podia dur encara aquella nit. Va decidir que no, se la va treure i la va deixar penjada al respatller d’una cadira. Aleshores es va començar a vestir de nou, una mica molest per haver-ho de fer; però era massa italià per considerar la possibilitat de no canviar-se.

Uns minuts més tard Paola va entrar a l’habitació, amb els cabells daurats deixats anar i la tovallola embolicada al cos, i va anar al vestidor on guardava la roba interior i els jerseis. Va llançar la tovallola sobre el llit despreocupadament, sense cura, i es va inclinar per obrir un calaix. Mentre feia passar una corbata pel coll de la camisa i començava a fer-hi el nus, Brunetti observava com ella es posava unes mitges negres, després com es cordava els sostenidors. Per distreure’s va pensar en la física, n’havia estudiat a la universitat. Va pensar que mai podria arribar a entendre la dinàmica i l’equilibri de forces de la roba interior femenina: tantes coses per aguantar, sostenir, mantenir a lloc. Va acabar de fer-se el nus a la corbata i va agafar la jaqueta de l’armari. Quan se la va haver posat, ella ja s’estava cordant la cremallera del costat del vestit i es calçava un parell de sabates negres. Els seus amics sovint es queixaven que havien d’esperar-se una eternitat mentre les seves dones es vestien o es maquillaven; Paola sempre arribava a la porta abans que ell.

Va anar al seu costat de l’armari i va agafar un abric llarg fins a terra que semblava que estigués fet d’escates de peix. Ell la va enxampar mirant un instant el visó que penjava al final d’una renglera de vestits, però al capdavall el va ignorar i va tancar la porta. El seu pare li havia regalat el visó per Nadal, feia temps, però els últims dos anys no se l’havia posat. Brunetti no sabia si era perquè ja havia passat de moda —donava per fet que els abrics de pells passaven de moda; certament això passava amb totes les altres coses que portaven Paola o la seva filla—, o pel creixent sentiment antiabrics de pells que apareixia en diaris i en discussions a taula.

Feia dos mesos, un tranquil sopar familiar havia acabat esclatant en un acalorat enfrontament sobre els drets dels animals: els fills insistien que no estava bé portar abrics de pells, que els animals tenien els mateixos drets que els humans, i que negar-ho volia dir combregar amb l’«especiecentrisme», un terme que estava segur que s’havien inventat només per fer-lo servir en contra seva durant la discussió. Va escoltar durant deu minuts, mentre la disputa entre Paola i els fills anava d’una banda a l’altra: ells demanaven igualtat de drets per a totes les espècies del planeta i ella intentava fer una distinció entre els animals racionals i els que no ho eren. Finalment se li havia acabat la paciència amb Paola per intentar tenir una oposició racional en una discussió que a ell li semblava idiota, havia allargat el braç per sobre de la taula i havia clavat la forquilla en uns ossos de pollastre que hi havia en un costat del plat de la filla:

—No ens els podem posar però ens els podem menjar, ¿oi? —va preguntar-li; es va aixecar, va anar a la sala d’estar a llegir el diari i a beure una mica de grappa.

Fos com fos, el visó es va quedar a l’armari i ells van anar cap al casino.

Van deixar el vaporetto a la parada de San Marcuola i van baixar pels carrerons, passant pel pont encorbat que portava a les portes de ferro del casino, sempre obertes oferint una abraçada de benvinguda a tots aquells que decidien entrar-hi. A les parets exteriors, les que es veien des del Gran Canal, hi havia escrites les paraules «NON NOBIS», «no per a nosaltres»: durant l’època de la República el casino estava fora de l’abast dels venecians. Només es podia plomar els estrangers; els venecians havien d’invertir els seus diners amb sensatesa i no malgastar-los en els daus i el joc. Com li hauria agradat, amb la perspectiva d’una nit interminable de badalls, que les normes de la República encara fossin vigents i l’alliberessin de les properes hores.

Van entrar al vestíbul amb terra de marbre, i immediatament va sortir del taulell de recepció un ajudant del gerent amb esmòquing, que els va saludar pel nom:

—Dottor Brunetti. Signora —va dir fent una reverència que va dibuixar un plec horitzontal i clar a la faixa vermella que duia—, és un honor que hagin vingut. Els esperen al restaurant. —Va assenyalar a la dreta amb un gest tan gràcil com la reverència, cap a l’únic ascensor que hi havia, que els esperava amb les portes obertes—. Si vénen per aquí, els portaré fins on són els altres.

Paola va agafar la mà de Brunetti i la va estrènyer ben fort, fent-lo callar perquè no digués que ja sabien el camí. Van entrar tots tres a la caixa minúscula de l’ascensor i es van dedicar somriures educats, mentre pujaven lentament fins al pis de dalt de tot de l’edifici.

L’ascensor va fer una aturada sorollosa, l’ajudant del gerent els va obrir les portes i les va aguantar mentre Brunetti i Paola sortien, i després els va conduir fins al restaurant tot il·luminat. En entrar, Brunetti va mirar al voltant tot buscant on hi havia la sortida més propera i observant si hi havia algú que pogués ser violent, una inspecció que feia de manera automàtica i inconscient cada vegada que entrava en un lloc públic. En una cantonada, al costat d’una finestra que donava al Gran Canal, hi havia els seus sogres i els seus amics, els Pastore, una parella gran de Milà que eren els padrins de Paola i els amics més antics dels pares, i que, per tant, quedaven totalment exclosos de retrets o crítiques.

Quan es van acostar a la taula rodona, els dos homes, que duien vestits foscos idèntics pel que feia a la qualitat però de diferent color, es van posar drets. El pare de Paola li va fer un petó a la galta i va donar la mà a Brunetti, mentre que el dottor Pastore es va inclinar per besar la mà de Paola i després va abraçar Brunetti i li va fer un petó a cada galta. Com que mai no s’havia sentit del tot còmode amb ell, aquesta mostra d’intimitat sempre el feia sentir violent.

Una de les coses que espatllaven aquells sopars, aquell ritual de cada any que havia heretat en casar-se amb Paola, era que un cop allà sempre es trobava que el dottor Pastore ja havia demanat el sopar. El dottore era, naturalment, atent, i insistia que esperava que a ningú no li fes res si es prenia la llibertat de demanar; que era temporada d’això o d’allò, que les tòfones estaven en el seu millor moment, que els primers bolets just començaven a arribar… I sempre tenia raó, i el sopar era sempre deliciós, però a Brunetti no li agradava no poder demanar el que li vingués de gust, encara que el que ell volgués demanar fos menys bo que el que al final menjaven. I cada any es retreia aquella estupidesa i tossuderia, però en arribar i trobar-se que el sopar ja estava planificat i demanat, i que no l’hi havien consultat, no podia contenir un rampell d’irritació. ¿Orgull masculí contra orgull masculí? Segurament no era res més que això. Les qüestions culinàries i de paladar no hi tenien absolutament res a veure.

Hi va haver els compliments habituals, i després el problema d’on seure. Brunetti va acabar donant l’esquena a la finestra, amb el dottor Pastore a l’esquerra i el pare de Paola just davant seu.

—Estic encantat de tornar-te a veure, Guido —va dir el dottor Pastore—. Orazio i jo estàvem parlant de tu.

—Malament, espero —va dir Paola rient; després es va girar cap a la seva mare, que s’estava posant bé la roba del vestit, un senyal que indicava que devia ser nou, i la senyora Pastore, que seia agafant encara una mà de Paola.

El dottore va dedicar a Brunetti una mirada educada i inquisitiva:

—Estàvem parlant d’aquest americà. Te n’encarregues tu, ¿oi?

—Sí que me n’encarrego, dottore.

—¿Per què algú hauria de voler matar un americà? Era un soldat, ¿oi que sí? ¿Un robatori? ¿Una venjança? ¿Gelosia? —Com que el dottore era italià, no se li acudia res més.

—Potser sí —va dir Brunetti, responent a les cinc preguntes amb dues paraules. Va callar quan dos cambrers es van acostar a la taula amb dues safates grans d’entrants de marisc. Van oferir-los les safates i els van servir d’un en un. Amb calma, més interessat en l’assassinat que en el menjar, el dottore es va esperar que servissin a tothom i que tots elogiessin prou el menjar abans de tornar al tema del principi.

—¿Tens cap idea?

—Res de definitiu —va dir Brunetti, i es va menjar una gamba.

—¿Drogues? —va preguntar el pare de Paola, mostrant una mundanitat superior a la del seu amic.

Brunetti va repetir aquell «potser» i va menjar-se unes quantes gambes més, content que fossin fresques i dolces.

Quan va sentir la paraula «drogues», la mare de Paola es va girar cap a ells i els va preguntar de què parlaven.

—De l’últim assassinat de Guido —va dir el seu marit, fent que semblés, en certa manera, que l’hagués comès ell, en comptes d’haver-lo d’investigar—. Estic segur que acabarà sent només un cas de violència al carrer. ¿Com en diuen, a Amèrica, un «assalt»? —En dir això es va assemblar sorprenentment a Patta.

Com que la senyora Pastore no en sabia res, el seu marit li va haver d’explicar tota la història, girant-se de tant en tant cap a Brunetti per preguntar-li alguns detalls o perquè li confirmés els fets. A Brunetti això no li importava gens, perquè feia que el sopar transcorregués més ràpidament del que era habitual. Així que, amb la conversa sobre l’assassinat i la violència, van anar menjant l’arròs, el peix variat a la planxa, quatre verdures, l’amanida, el tiramisù i el cafè.

Mentre els homes prenien grappa, el dottor Pastore, com feia cada any, va preguntar a les dones si els semblava bé acompanyar-lo a baix al casino. Quan deien que sí ell responia amb una alegria renovada cada any, i es treia de la butxaca de dins de la jaqueta tres bossetes de pell, que deixava davant seu.

Com cada any, Paola protestava:

—Oh, zio Ernesto, no calia que ho fessis. —La qual cosa deia, com cada any, tot obrint la bossa plena de fitxes per al casino. Brunetti es va adonar que era la mateixa combinació de sempre, sabia que era un total de dues-centes mil lires per a cada dona, prou per distreure-les mentre el dottor Pastore es passava una o dues hores jugant a black-jack i normalment guanyant molt més del que havia donat a les senyores perquè es divertissin.

Els tres homes es van aixecar de taula, van enretirar les cadires de les dones, i tots sis van anar a les sales de joc del casino que hi havia al pis de sota.

Com que no cabien tots a l’ascensor, les dones hi van entrar i els homes van decidir fer servir l’escala principal per anar al saló gran d’apostes. Brunetti tenia el comte Orazio a la seva dreta i va intentar pensar en alguna cosa per dir al seu sogre.

—¿Sabia que Richard Wagner va morir aquí? —va preguntar-li, sense recordar per què ho sabia, ja que Wagner era un compositor que no li agradava gaire.

—Sí —va dir el comte—. I massa que va trigar.

I aleshores, per sort, ja havien arribat a la sala principal, i el comte Orazio va acompanyar la seva dona per veure com jugava a la ruleta, separant-se de Brunetti amb un somriure amable i una cosa que pretenia ser una reverència.

La primera vegada que Brunetti va anar a un casino no va ser a Venècia, on ningú no parava atenció a les taules, deixant de banda els jugadors compulsius o professionals, sinó a Las Vegas; s’hi havia aturat quan conduïa per Amèrica, molts anys enrere. Com que la seva primera experiència amb el joc havia estat allà, sempre l’associava amb llums brillants, música alta i els crits dels qui perdien o guanyaven. Recordava una escena amb globus plens d’heli rebotant contra el sostre, la gent vestida amb samarreta, texans, pantalons curts. A conseqüència d’això, i tot i que anava al casino cada any, sempre se sorprenia de trobar-se amb aquell ambient entre de museu d’art i, encara pitjor, d’església. Uns quants somreien, les veus mai no s’alçaven per sobre del murmuri, i mai no semblava que la gent s’ho passés bé. Enmig d’aquesta solemnitat trobava a faltar els crits sincers de victòria o derrota i els xisclets salvatges de joia que portaven els canvis de sort.

Allà no hi havia res de tot això, sens dubte. Homes i dones, tots ben vestits, callaven en un silenci reverent, al voltant de la taula de la ruleta, posant les fitxes a sobre el tauler de feltre. Silenci, pauses, aleshores el crupier donava una empenta seca a la roda, llançava la bola a dins i tots els ulls es clavaven en el remolí de metall i de color, es quedaven fixats allà mentre s’alentia, i s’alentia més encara, fins que es parava. Com una serp, el rasclet del crupier s’arrossegava amunt i avall pel feltre, escombrant les fitxes dels perdedors i empenyent-ne unes quantes cap als guanyadors. I després una altra vegada els mateixos moviments, els nervis, els girs de la roda, i aquells ulls, fixos, clavats a la roda que giravoltava. Es preguntava per què molts d’aquells homes portaven anells al dit petit.

Va dirigir-se a la següent sala, vagament conscient que s’havia separat del seu grup, encuriosit i amb ganes d’observar. En una de les cambres interiors hi havia les taules de black-jack i hi va veure el dottor Pastore que ja seia amb una pila mitjana de fitxes col·locades amb pulcritud quirúrgica davant seu. Mentre Brunetti se’l mirava va demanar carta, va treure un sis, es va plantar, va esperar mentre els altres jugadors agafaven carta, després va destapar les seves i va ensenyar un set i un vuit que acompanyaven el sis. La seva pila de fitxes va créixer; Brunetti va marxar.

Semblava que tothom fumés. Un jugador de la taula de bacarà tenia dos cigarrets que cremaven al cendrer de davant seu i un tercer que li penjava del llavi inferior. Sentia el fum a tot arreu: als ulls, als cabells, a la roba; flotava un núvol que es podia tallar i remenar amb les mans. Va anar al bar i va demanar una grappa, no perquè li vingués de gust, sinó perquè estava avorrit de veure com jugaven.

Va seure en un sofà de vellut i va mirar els jugadors de la sala; de tant en tant feia un glop del got que tenia a la mà. Va tancar els ulls i es va deixar endur pels pensaments uns minuts. Va sentir que al seu costat el sofà es movia i, sense obrir els ulls ni moure el cap d’on reposava, al respatller del sofà, ja sabia que era Paola. Ella li va agafar el got, va fer un glop i l’hi va tornar.

—¿Cansat? —li va preguntar.

Ell va assentir; de sobte se sentia massa esgotat per contestar.

—D’acord, vine amb mi, fem una altra ronda a la ruleta i després marxarem cap a casa.

Va girar el cap, va obrir els ulls i li va fer un somriure.

—T’estimo, Paola —va dir; després va inclinar-se endavant i va fer un glop de grappa. Se la va mirar, gairebé amb timidesa. Ella va fer una rialla, se li va acostar i li va fer un petó als llavis.

—Som-hi —va dir posant-se dreta, i el va agafar per estirar-lo—. Vinga, perdem aquests diners i després anem a casa. —Tenia cinc fitxes a la mà, cada una valia cinquanta mil lires, la qual cosa volia dir que havia estat guanyant. N’hi va donar dues a ell i es va guardar les altres per a ella.

Un cop a la sala de joc principal, es van haver d’esperar una estona abans de poder-se escalfar al costat de la ruleta i, quan hi van accedir, ell es va esperar dos torns fins que, per alguna raó que no hauria sabut explicar, li va semblar que era el moment adequat. Va agafar les dues fitxes, una a sobre de l’altra, i les va col·locar cegament al tauler, després va mirar i va veure que estaven al número vint-i-vuit, un número que no li deia absolutament res. Paola va col·locar les seves fitxes al vermell.

Uns girs, les mirades, l’espera i, com ja sabia que passaria, la bola va anar a parar al lloc que tocava, al número vint-i-vuit, i Brunetti va guanyar més de tres milions de lires. Gairebé el sou d’un mes, unes vacances a l’estiu, un ordinador per a Chiara. Es va esperar que el rasclet del crupier se li acostés, empenyent les fitxes pel feltre, fins que es van aturar davant seu. Les va recollir, va fer un somriure a Paola i, amb la veu més forta que s’havia sentit en anys al casino, va cridar:

—Quina xamba!