3

Mentre esperava que li passessin la trucada, Brunetti es va trobar la imatge d’aquella cara jove, amb els ulls badats a la mort, que li tornava a la memòria. Podria haver estat qualsevol de les cares que havia vist a les fotos dels soldats americans de la Guerra del Golf: fresca, ben afaitada, innocent, resplendent d’aquella salut extraordinària que tan caracteritzava els americans. Però la cara d’aquell jove americà a la dàrsena era estranyament solemne, diferenciada de la dels altres companys pel misteri de la mort.

—Brunetti —va dir contestant el timbre de l’intèrfon.

—Són molt difícils de trobar, aquests americans —va dir l’operador—. A la guia telefònica de Vicenza no hi ha cap número de la base americana, ni de l’OTAN, ni dels Estats Units. Però n’he trobat un de la Policia Militar. Esperi un segon, senyor, i li passaré la trucada.

Que estrany, va pensar Brunetti, que una presència tan important no pogués trobar-se a la guia de telèfons. Se sentien els sorollets habituals d’una trucada a llarga distància, després va sentir que el telèfon sonava a l’altra banda i una veu d’home va dir:

—Base de la Policia Militar, ¿en què els puc ajudar?

—Bona tarda —va dir Brunetti en anglès—. Sóc el commissario Guido Brunetti, de la policia de Venècia. Voldria parlar amb el cap de la policia.

—¿Puc preguntar-li amb referència a quin tema, senyor?

—És un assumpte de la policia. ¿Podria parlar amb el cap?

—Un moment, senyor.

Hi va haver una pausa llarga, a l’altra banda se sentia un xiuxiueig, i després va parlar una altra veu:

—Sóc el sergent Frolich. ¿En què el puc ajudar?

—Bona tarda, sergent. Sóc el comissario Brunetti, de la policia de Venècia. Voldria parlar amb el seu oficial superior.

—¿Podria dir-me amb referència a quin tema, senyor?

—Tal com ja li he explicat al seu col·lega —va dir Brunetti mantenint el to de veu—, és per un assumpte policíac i voldria parlar amb el seu oficial superior. —¿Quantes vegades hauria de repetir el mateix?

—Em sap greu, senyor, però ara mateix no és a la base.

—¿Quan li sembla que tornarà?

—No l’hi sabria dir, senyor. ¿Em podria donar alguna indicació de què es tracta?

—Un soldat desaparegut.

—¿Perdó, senyor?

—Voldria saber si s’ha donat part de cap soldat desaparegut.

De sobte la veu es va tornar més seriosa.

—¿Qui ha dit que era, senyor?

—El comissario Brunetti. De la policia de Venècia.

—¿Té un número de telèfon on li puguem trucar?

—Em pot trobar a la Questura de Venècia. El número és el 5203222, i el prefix de Venècia és el 041, però segurament voldran comprovar el número a la guia de telèfons. Esperaré la seva trucada. Brunetti.

Va penjar; segur que comprovarien el número i li trucarien. El canvi en el to de veu del sergent mostrava interès, no alarma, de manera que segurament encara no hi havia hagut avís de cap soldat desaparegut.

Al cap d’uns deu minuts va sonar el telèfon, i el telefonista li va dir que era de la base americana de Vicenza.

—Brunetti —va dir.

Commissario Brunetti —va començar a dir una veu diferent—, sóc el capità Duncan, de la Policia Militar de Vicenza. ¿Em podria dir què és el que vol saber?

—M’agradaria saber si els han donat part d’algun soldat desaparegut. Un home jove, d’uns vint-i-cinc anys. Cabells clars, ulls blaus. —Va tardar una estona a convertir els metres en peus i polzades—. D’uns cinc peus i nou polzades d’alçada.

—¿Em podria dir per què vol saber-ho, la policia de Venècia? ¿S’ha ficat en algun embolic?

—Podríem dir que sí, capità. Aquest matí hem trobat el cos d’un jove flotant en un canal. Portava un bitllet d’anada i tornada des de Vicenza a la butxaca, i tant la seva roba com els empastats de les dents són americans, o sigui que ens ha vingut al cap la base i hem pensat que potser venia d’aquí.

—¿S’ha ofegat?

Brunetti es va quedar en silenci una estona tan llarga que l’altre li va repetir la pregunta:

—¿S’ha ofegat?

—No, capità, no s’ha ofegat. Hi havia senyals de violència.

—¿Què vol dir, amb això?

—L’han apunyalat.

—¿L’han atracat?

—Sembla que sí, capità.

—Fa la impressió que no n’està convençut.

—Sembla que sigui un robatori. No portava cartera, i falta tota la seva documentació. —Brunetti va tornar a la pregunta del principi—: ¿Em pot dir si els han donat avís d’algú que falti, algú que no hagi anat a treballar?

Hi va haver una pausa llarga abans que el capità respongués:

—¿El puc tornar a trucar d’aquí a una hora?

—I tant.

—Haurem de contactar amb cada una de les bases de treball i veure si falta algú a la feina o al quarter. ¿Podria repetir-me la descripció, sisplau?

—L’home que hem trobat sembla que tingui uns vint-i-cinc anys, té els ulls blaus, cabells clars i fa uns cinc peus i nou polzades d’alçada.

—Gràcies, comissario. Faré que els meus homes s’hi posin a treballar immediatament, i li trucarem tan aviat com sapiguem alguna cosa.

—Gràcies, capità —va dir Brunetti, i va tallar la comunicació.

Si al final resultava que el jove era un soldat americà, Patta es tornaria boig per trobar l’assassí. Sabia que Patta era incapaç de veure-ho com una vida que li havia estat arrabassada a una persona. Per ell no seria res més que un cop dur per al turisme i segur que, en nom de la protecció d’aquest bé cívic, es posaria ben furiós.

Va deixar la taula i va anar cap a les escales que portaven a les oficines més grans, on treballaven els homes d’uniforme. En entrar va veure que Luciani era allà i que feia molt mala cara, per la remullada del matí. Brunetti va sentir un calfred només d’imaginar-se entrant dins les aigües dels canals, no pel fred sinó per la immundícia. Sovint feia broma dient que caure en un dels canals era una experiència a la qual preferiria no sobreviure. I, malgrat això, quan era petit nedava en les aigües del Gran Canal, i d’altres persones més grans que coneixia deien que en la pobresa de la seva joventut s’havien vist forçats a fer servir l’aigua salada dels canals i de la laguna per cuinar, quan la sal era un privilegi car i carregat d’impostos, quan els venecians eren gent pobra i el turisme una cosa desconeguda.

Vianello parlava per telèfon quan Brunetti va entrar a l’oficina, i li va fer un gest amb la mà perquè anés cap a la seva taula.

—Sí, oncle, això ja ho sé —va dir—. ¿Però, què en sabem, del seu fill? No, aquell que va tenir problemes a Mestrino l’any passat, no.

Mentre escoltava la resposta del seu oncle, va saludar amb el cap Brunetti i li va fer un gest amb el palmell de la mà perquè s’esperés que acabés de parlar. Brunetti va seure i va parar l’orella a la resta de la conversa.

—¿Quan va ser l’última vegada que va treballar? ¿A Breda? Vinga, oncle, saps que és incapaç d’aguantar tant de temps en una feina. —Vianello va callar i es va quedar escoltant durant una bona estona, i aleshores va dir—: No, no, si t’assabentes d’alguna cosa sobre ell, potser que de sobte té molts diners, fes-m’ho saber. Sí, sí, oncle, i fes un petó a la tia Luisa de part meva. —Hi va haver un reguitzell d’aquests ciaos bisil·làbics sense els quals els venecians semblen incapaços d’acabar una conversa. Quan va penjar, Vianello es va girar cap a Brunetti i li va dir—: Era el meu oncle Carlo. Viu a prop de Fondamenta Nuove, una mica més enrere de San Giovanni i San Paolo. Li he preguntat pel barri, per qui ven drogues i qui en consumeix. L’únic que coneix és aquell tal Vittorio Argenti. —Brunetti va assentir en reconèixer el nom—. L’hem tingut per aquí una dotzena de vegades. Però el meu oncle diu que va trobar una feina a Breda fa uns sis mesos i, ara que hi penso, fa més o menys el mateix temps que no el veiem per aquí. Puc comprovar el registre, però em sembla que me’n recordaria si l’haguéssim agafat per alguna cosa. El meu oncle coneix la família, i jura que tots estan convençuts que Vittorio ha canviat. —Vianello va encendre un cigarret i va bufar el llumí—. Per com m’ho ha dit el meu oncle, sembla que ell també n’estigui convençut.

—A part d’Argenti, ¿hi ha algú més, al barri?

—Sembla que aquest ha estat el més important. Mai no hi ha hagut gaire tràfic de drogues en aquesta part de la ciutat. Conec l’escombriaire, Noe, i mai no s’ha queixat de trobar xeringues als carrers al matí, no com a San Maurizio —va dir, esmentant una part de la ciutat que era coneguda pel consum de droga.

—¿Què hi ha de Rossi? ¿Ha trobat alguna cosa?

—Més o menys el mateix, senyor. És un veïnat tranquil. De tant en tant hi ha algun atracament o robatori, però mai no hi ha hagut gaires històries de droga, i mai no hi ha hagut violència —va dir, i després va afegir—: Abans d’això.

—¿I la gent d’aquelles cases? ¿Han sentit o han vist alguna cosa?

—No senyor, hem parlat amb tota la gent que era al campo aquest matí, però ningú no ha vist ni sentit res de sospitós. I el mateix amb la gent de les cases. —Va anticipar-se a la següent pregunta de Brunetti—: Puccetti ha dit el mateix, senyor.

—¿On és, Rossi?

Sense vacil·lar gens ni mica, Vianello va respondre:

—Ha sortit a buscar un cafè, senyor. Tornarà d’aquí a uns minuts, si vol parlar-hi.

—¿I què en sabem, dels bussos?

—Hi han estat durant més d’una hora. Però no han tret res que pogués ser una arma. La porqueria de sempre: ampolles, tasses, fins i tot una nevera i un tornavís, però no hi ha res que ni tan sols s’hi acosti.

—¿I Bonsuan? ¿Algú ha parlat amb ell de les marees?

—No senyor, encara no. Encara no tenim l’hora de la mort.

—Pels volts de mitjanit —va informar-lo Brunetti.

Vianello va obrir d’un cop el quadern de registres que tenia a la seva taula i va passar un dit voluminós per sobre d’una columna de noms.

—Ara mateix va amb la llanxa cap a l’estació. Porta dos presoners al tren de Milà. ¿Vol que li digui que vingui a la seva oficina quan torni?

Brunetti va assentir, i en aquell moment els va interrompre Rossi que tornava. La seva història era la mateixa que la de Vianello: aquell matí ningú del campo ni de les cases que donaven allà havia sentit o vist res que no fos habitual.

En qualsevol altra ciutat d’Itàlia el fet que ningú no hagués vist ni sentit res no seria altra cosa que un indici de desconfiança envers la policia i de falta de voluntat general per ajudar-los. En canvi a Venècia, on la gent en general complia la llei i la majoria dels mateixos policies eren venecians, volia dir ben bé això, que no havien vist ni sentit res. Si hi hagués algun embolic greu de drogues en aquell barri, tard o d’hora en sabrien alguna cosa. Algú tindria un cosí, o un nòvio o una sogra que faria una trucada a un amic que per casualitat tindria un cosí, o un nòvio o una sogra que treballava per a la policia, i per tant la notícia els arribaria. Fins aleshores hauria d’acceptar el que li havien dit, que hi havia molt poc tràfic de drogues en aquella banda de la ciutat, que no era el lloc on una persona aniria a consumir o comprar drogues, especialment un estranger. Tot plegat semblava que descartava les drogues com un element que pogués tenir un paper en el crim, almenys si el crim estava relacionat d’alguna manera amb aquell barri.

—Enviïn-me Bonsuan a dalt, que em vingui a veure quan torni, sisplau —els va dir, i se’n va tornar cap al seu despatx, vigilant d’anar-hi per les escales de darrere de l’edifici, que li evitaven passar a prop de l’oficina de Patta. Com més temps pogués estalviar-se de parlar amb el seu superior, més feliç seria.

Finalment, un cop al seu despatx, es va recordar de trucar a Paola. S’havia oblidat de dir-li que no aniria a casa a dinar, però ja feia molts anys que ella no se sorprenia ni es preocupava per una cosa així. En comptes de xerrar, durant el dinar ella llegia un llibre, tret que els fills hi fossin. De fet, Brunetti havia començat a sospitar que ella preferia aquells dinars tranquils, sola amb els autors que ensenyava a la universitat, perquè mai no es queixava si ell arribava tard o no hi anava.

Va contestar quan el telèfon havia sonat tres vegades:

Pronto.

Ciao, Paola. Sóc jo.

—Ja m’he pensat que series tu. ¿Com va tot? —Mai no feia una pregunta directa sobre la seva feina o sobre per què no podia anar a dinar. No era que no li interessés, només que li semblava millor esperar que ell n’hi parlés. Al final igualment s’assabentava de tot.

—Ho sento, pel dinar, però estava fent trucades per telèfon.

—No passa res. He estat amb William Faulkner. Un home molt interessant. —Al llarg dels anys havien arribat a tractar els seus visitants de l’hora de dinar com si fossin convidats de debò, s’havien inventat bromes sobre les formes a taula del Doctor Johnson (terribles), la conversa de Melville (grollera), i com bevia Jane Austen (com una esponja).

—Vindré a l’hora de sopar, però. Només he de parlar amb unes quantes persones d’aquí i esperar una trucada de Vicenza. —Com que ella no va dir res, ell va afegir—: De la base militar americana que hi ha allà.

—Ah, ¿doncs així és veritat? —va preguntar, deixant-li veure amb aquesta pregunta que ja s’havia assabentat del crim i de la probable identitat de la víctima. El del bar ho havia dit al carter, que ho havia dit a la dona del segon pis, que havia trucat a la seva germana, i, ràpidament, tothom a la ciutat ja sabia el que havia passat, molt abans que aparegués als diaris o a les notícies del vespre.

—Sí, és veritat —va confirmar.

—¿A quina hora et sembla que tornaràs?

—Abans de les set.

—Molt bé. Penjo ara, no fos cas que et truquessin. —S’estimava Paola per moltes raons, una de les quals era que sabia que aquell era el motiu real per penjar. No hi havia cap missatge secret, cap indirecta amagada, en el que li havia dit.

—Gràcies, Paola. Fins als volts de les set.

Ciao, Guido. —I va penjar, va tornar amb William Faulkner, deixant-lo lliure per treballar i igualment lliure de culpa per les exigències d’aquella feina.

Eren gairebé les cinc i els americans encara no havien telefonat. Per un moment va estar temptat de trucar-los, però va resistir l’impuls. Si faltava un dels seus soldats, hi haurien de contactar. Al cap i a la fi, per dir-ho sense embuts, ell tenia el cos.

Va remenar entre els informes del personal que encara hi havia davant seu fins que va trobar els de Luciani i Rossi. En tots dos va afegir una nota que deia que s’havien comportat d’una manera fora de l’habitual, en entrar a dins del canal per treure el cos. Haurien pogut esperar que arribés una barca o haurien pogut utilitzar perxes, però en comptes d’això havien fet una cosa que ell mateix no sabia si hauria tingut el valor o la voluntat de fer.

Va sonar el telèfon.

—Brunetti.

—Sóc el capità Duncan. Hem comprovat totes les bases de servei, i tenim un home que avui no ha anat a treballar. Encaixa amb la seva descripció. He enviat una persona a buscar-lo al seu pis, però no n’hi ha cap rastre, així que voldria enviar algú perquè se’l mirés.

—¿Quan, capità?

—Aquesta nit, si és possible.

—I tant. ¿Com el farà venir?

—¿Com diu?

—M’agradaria saber com el farà venir, si en tren o en cotxe, per poder enviar algú a buscar-lo.

—Ah, ja —va contestar Duncan—. En cotxe.

—Aleshores enviaré algú al Piazzale Roma. Hi ha una caserna de carabinieri, allà, entrant al piazzale a mà dreta.

—D’acord. Tindrem el cotxe a punt d’aquí a uns quinze minuts, o sigui que hi arribaran en poc menys d’una hora, cap a tres quarts de set.

—Tindrem una llanxa esperant. El seu home haurà d’anar al cementiri per identificar el cos. ¿Serà algú que conegués el mort, capità? —Brunetti sabia per experiència com n’era, de difícil, reconèixer un mort per una fotografia.

—Sí, és el seu comandant a l’hospital.

—¿L’hospital?

—L’home que ens falta és el nostre inspector de Salut Pública, el sergent Foster.

—¿Em pot donar el nom de l’home que vindrà?

—Peters. Terry Peters. I, per cert, comissario —va afegir Duncan—, és una dona, és la capitana Peters. —En la seva veu hi havia més que un petit indici d’autocomplaença quan va afegir—: I la capitana Peters és també la doctora Peters.

¿Què se suposava que havia de fer?, es va preguntar Brunetti, ¿caure de cul perquè els americans permetien que hi haguessin dones al seu exèrcit? ¿O perquè els deixaven que fossin metges, a més a més? Va decidir fer com el clàssic italià que no pot resistir una temptació, si és que porta faldilles, encara que sigui una temptació amb faldilles d’uniforme militar.

—Molt bé, capità. En aquest cas aniré jo mateix a trobar-me amb la capitana Peters. La doctora Peters. —En realitat també volia parlar amb la comandanta de Foster.

Duncan va trigar uns segons a respondre, però tot el que va dir va ser:

—És molt considerat per part seva, comissario Brunetti. Li diré a la capitana que pregunti per vostè.

—Sí, digui-l’hi —va dir Brunetti, i va penjar sense esperar que l’altre home digués adéu. Veia que havia utilitzat un to de veu massa fort, i no se’n penedia; com li passava sovint, s’havia deixat arrossegar pel ressentiment, provocat pel to amb segones intencions que havia fet servir el capità, segons li semblava. Temps enrere, tant durant els seminaris de la Interpol amb americans com durant els tres mesos d’entrenament a Washington, s’havia hagut d’enfrontar amb aquest sentit nacional d’una moralitat superior, aquesta creença tan estesa entre els americans que d’alguna manera els havia estat atorgat el do d’il·luminar la moral en un món enfosquit pels errors. Potser aquest no era el cas; potser havia malinterpretat el to de Duncan, i el capità no havia pretès altra cosa que ajudar-lo estalviant-li el desconcert. Si era així, amb la seva resposta havia confirmat de ple el tòpic dels italians temperamentals i susceptibles.

Va fer un gest de disgust amb el cap, va marcar la línia exterior i després el número de casa seva.

Pronto —va dir Paola després que el telèfon sonés tres vegades.

—Aquest cop t’he trucat —va dir ell sense introducció.

—La qual cosa vol dir que arribaràs tard.

—He d’anar al Piazzale Roma a trobar-me amb una capitana americana que ve de Vicenza a identificar el cos. Suposo que no arribaré gaire tard, una mica més tard de les nou. Se suposa que arribarà aquí cap a les set.

—¿Una dona?

—Sí, una dona —va dir Brunetti—. Jo he reaccionat igual. També és metgessa.

—Vivim en un món de miracles —va dir Paola—. Dues coses, capitana i metgessa. Val més que sigui molt bona en totes dues coses, perquè farà que et perdis polenta amb fetge. —Era un dels seus plats preferits, i probablement ella l’hi havia preparat perquè s’havia perdut el dinar.

—Soparé quan torni.

—Molt bé, donaré el sopar als nois i t’esperaré.

—Gràcies, Paola. No arribaré tard.

—T’esperaré —va dir, i va penjar el telèfon.

Tan aviat com la línia va quedar desocupada, va trucar al segon pis i va preguntar si Bonsuan ja havia tornat. El pilot justament entrava en aquell moment, i Brunetti va dir que el fessin pujar al seu despatx.

Al cap d’uns minuts Danilo Bonsuan va entrar al despatx de Brunetti. D’aspecte tosc i robust, era un home que vivia de l’aigua però a qui mai li passaria pel cap de beure’n. Brunetti va assenyalar la cadira que hi havia davant la seva taula. Bonsuan s’hi va asseure, amb les articulacions adolorides per les dècades que feia que es movia amunt i avall en barca. Brunetti sabia que no havia d’esperar que ell s’oferís a donar cap informació, no perquè no ho volgués fer, sinó simplement perquè no tenia l’hàbit de parlar tret que hi hagués algun motiu pràctic pel qual calgués fer-ho.

—Danilo, la dona el va veure cap a dos quarts de sis, quan la marea estava del tot baixa. El dottor Rizzardi ha dit que havia estat a l’aigua unes cinc o sis hores; és el temps que feia que era mort. —Brunetti va fer una pausa, per donar-li temps de visualitzar els viaductes del voltant de l’hospital—. No hi ha rastre de cap arma, al canal on l’hem trobat.

Bonsuan no es va molestar a fer cap comentari. Ningú no llençaria una bona navalla.

Per a Brunetti era com si ho hagués dit, i va afegir:

—El podrien haver matat en algun altre lloc.

—Probablement —va dir Bonsuan, trencant el seu silenci.

—¿On?

—¿Cinc o sis hores? —va preguntar Bonsuan. Quan Brunetti va assentir, el pilot va tirar el cap enrere i va tancar els ulls; Brunetti gairebé podia veure la carta hidrogràfica de les marees de la laguna que ell estava estudiant. Bonsuan es va quedar d’aquella manera durant uns quants minuts. Un moment va fer que no amb el cap, una breu negativa descartant alguna possibilitat que Brunetti mai no coneixeria. Finalment va obrir els ulls i va dir:

—Hi ha dos llocs on podria haver passat. Darrere Santa Marina. ¿Sap aquell carrer sense sortida que porta avall, cap al Rio Santa Marina, darrere de l’hotel nou?

Brunetti va fer que sí. Era un lloc molt solitari, un atzucac.

—L’altre és la Calle Cocco. —Brunetti va fer cara de desorientat, i Bonsuan li va explicar—: És un d’aquells dos carrers sense sortida que arrenquen de la Calle Lunga i que van cap al Campo Santa Maria Formosa. Porta directament a l’aigua.

Tot i que amb la descripció de Bonsuan va reconèixer el carrer, i fins i tot va recordar-ne l’entrada, per davant de la qual devia haver passat centenars de vegades, Brunetti no recordava haver caminat mai per aquell carrer. No ho devia fer ningú, tret que visquessin allà, perquè era, tal com Bonsuan havia dit, un carrer sense sortida que portava a l’aigua i allà s’acabava.

—Tant l’un com l’altre són llocs perfectes —va suggerir Bonsuan—. Mai no hi passa ningú, per cap dels dos, no en aquelles hores.

—¿I les marees?

—Aquesta nit han estat molt dèbils. Es pot dir que no tenien força. I un cos s’encalla; això fa que vagi a poc a poc. Podria haver estat en qualsevol d’aquests dos punts.

—¿Cap altre?

—Podria haver estat en un dels altres carrers que porten al Rio Santa Marina, però aquests dos són els millors llocs si només ha estat surant cinc o sis hores. —Semblava que Bonsuan ja havia acabat, però aleshores va afegir—: Tret que utilitzés una barca —deixant que Brunetti inferís que es referia a l’assassí.

—És possible, ¿no? —va admetre Brunetti, tot i que pensava que era poc probable. Les barques implicaven motors, i ben entrada la nit això significava caps enfadats sortint per la finestra, mirant qui era que feia soroll.

—Gràcies, Danilo. ¿Pots dir als bussos que vagin a aquests dos punts i que hi donin una ullada? (Pot esperar fins demà al matí). I digues a Vianello que hi enviï un equip a comprovar els dos llocs per si hi ha cap senyal que passés allà.

Bonsuan va fer un esforç per aixecar-se de la cadira, i es van sentir els genolls que li petaven. Va brandar el cap.

—¿Qui hi ha, a baix, que em pugui portar fins al Piazzale Roma i després al cementiri?

—Monetti —va dir Bonsuan, anomenant un altre pilot.

—¿Li podries dir que voldria marxar d’aquí a uns deu minuts?

Bonsuan va marxar, assentint i murmurant un «Sí, senyor».

De sobte Brunetti va notar que estava ben afamat. Tot el que havia menjat des del matí eren tres sandvitxos, bé, ni això, perquè Orso se n’havia menjat un. Va obrir el calaix de sota de tot del seu escriptori, esperant trobar-hi alguna cosa, una bossa de buranci, les galetes en forma d’essa que tant li agradaven i per les quals s’havia de barallar amb els fills, una barra de xocolata passada, qualsevol cosa, però estava tan buit com totes les altres vegades que se l’havia mirat.

Hauria de prendre un cafè, doncs. Però això voldria dir que Monetti hauria de parar la llanxa. La irritació que sentia per aquest problema tan simple era l’indicador de la gana que tenia. Però aleshores es va recordar de les dones que hi havia a baix a l’Ufficio Stranieri; normalment tenien alguna cosa per donar-li, si hi anava a pidolar menjar.

Va sortir de l’oficina i va baixar per les escales del darrere fins a la planta baixa, obrint-se camí a través de les immenses portes dobles, fins a l’oficina. Sylvia, petita i de pell fosca, i Anita, alta, rossa i espaterrant, seien a les seves taules, l’una al davant de l’altra, fullejant papers que semblava que mai no desapareixien dels seus escriptoris.

Buona sera —van dir totes dues quan va entrar, i després es van tornar a abocar a les carpetes verdes escampades davant seu.

—¿Tenen alguna cosa per menjar? —va preguntar amb més gana que gràcia.

Sylvia va somriure i va assentir amb el cap, sense dir res; només anava a l’oficina per demanar menjar o per dir-los que havien arrestat un dels que demanaven feina o residència, i que el podien treure de les llistes i els arxius.

—¿No li donen menjar, a casa? —va preguntar Anita mentre obria un dels calaixos del seu escriptori. En va treure una bossa de paper marró. La va obrir i en va agafar una, després dues, i encara tres peres madures, i les va deixar a la punta de la taula, a mà perquè ell les pogués agafar.

Tres anys enrere, un algerià a qui li havia estat denegat el permís de residència es va posar furiós quan li van donar la notícia a l’oficina, va agafar Anita per les espatlles i la va estirar a sobre de la taula. La va retenir, cridant-li a la cara en un àrab histèric, i en aquell moment va entrar Brunetti per demanar un arxiu. Immediatament va passar un braç pel coll de l’home i el va estrangular fins que va deixar anar Anita, que va caure alliberada a la seva taula, atemorida i plorant. Ningú no havia tornat a fer referència a l’incident des d’aleshores, però ell sabia que sempre trobaria alguna cosa per menjar al seu escriptori.

Grazie, Anita —va dir tot agafant una pera. Va arrencar-ne la cua i hi va clavar una queixalada: madura i perfecta. En cinc mossegades ràpides l’havia fet desaparèixer; després en va agafar una altra. Tot i que estava una mica menys madura, era dolça i tova. Amb els dos cors humits a la mà esquerra, va agafar la tercera pera, li va tornar a donar les gràcies i va marxar de l’oficina, ara amb forces per anar al Piazzale Roma a trobar-se amb la doctora Peters. La capitana Peters.