15

L’endemà al matí era diumenge, el dia de la setmana que Paola temia, perquè era quan es despertava amb un estrany. Amb els anys que feia que estaven casats, s’havia acostumat a despertar-se amb el seu marit, una criatura malcarada i detestable, incapaç de ser amable fins almenys una hora després d’haver-se llevat, una presència malhumorada de la qual només s’esperava grunys i mirades tèrboles. No era el cònjuge més alegre, potser, però almenys la ignorava i la deixava dormir. Però els diumenges el substituïa una persona que —odiava fins i tot la paraula— exultava. Aflorava un altre home, alliberat de la feina i de tota responsabilitat: amable, juganer, sovint amorós. Ella l’avorria.

Aquell diumenge es va despertar a les set, pensant què podria fer amb els diners que havia guanyat al casino. Podria avançar-se al seu sogre i comprar-li un ordinador a Chiara. Es podria comprar un altre abric per a ell. Podien anar tots una setmana a la muntanya, al gener. Va estar-se mitja hora estirat, gastant-se i regastant-se els diners, i finalment les ganes de prendre’s un cafè el van fer fora del llit.

Va anar cap a la cuina tot cantussejant, va agafar la cafetera gran, la va omplir, la va posar al foc i al costat hi va deixar un pot amb llet, i va anar al lavabo mentre les dues coses s’escalfaven. Quan en va sortir, amb les dents netes i amb la cara resplendent pel xoc amb l’aigua freda, el cafè ja bullia i omplia la casa amb la seva aroma. El va posar en dues tasses grosses, hi va afegir el sucre i la llet, i va tornar a l’habitació. Va deixar les tasses a la tauleta de nit, es va tornar a posar sota els llençols i es va barallar amb el coixí fins que el va dominar i el va col·locar de manera que li permetés estar prou incorporat per prendre’s el cafè. Va fer un glop sorollós, es va moure una mica fins a trobar una posició més còmoda i va dir suaument: «Paola».

Des de la muntanyeta que feia al costat, la seva consort no li va donar cap resposta.

—Paola —va repetir, amb una veu una mica més forta. Silenci—. Mmm, quin cafè tan bo. Em sembla que en faré un altre glop. —La qual cosa va fer sorollosament. Del bony en va sortir una mà, es va convertir en un puny i li va donar un cop a l’espatlla—. Deliciós, un cafè deliciós. Em sembla que en faré encara un altre glop. —Es va sentir un soroll, un soroll clarament amenaçador. Ell el va ignorar i va fer un altre glop. Com que ja sabia el que s’acostava, va deixar la tassa a la tauleta de nit perquè no es vessés—. Mmm —va ser tot el que va dir abans que la muntanya entrés en erupció i Paola fes un bot, es posés de panxa enlaire, com si fos un peix ben gros, i posés el braç esquerre per sobre el pit de Brunetti. Ell es va girar, va agafar l’altra tassa de la tauleta i li va posar a la mà, després la va tornar a agafar i l’hi va aguantar una estona mentre ella es redreçava sobre el coixí.

Aquesta escena ja havia tingut lloc el segon diumenge de casats, encara de lluna de mel, quan ell s’havia abocat sobre la dona, que encara dormia, per acariciar-li l’orella amb el nas. La veu inflexible que li havia dit «Si no pares, t’arrenco el fetge i me’l menjo» donava a entendre que la lluna de mel s’havia acabat.

Encara que s’esforcés per comprendre-la, tot i que tampoc no gaire, mai no havia pogut entendre aquella falta de simpatia amb qui ell insistia que era realment ell mateix. El diumenge era l’únic dia lliure que tenia a la setmana, l’únic dia que no s’havia d’enfrontar directament amb la mort i el desastre, de manera que la persona que s’aixecava, ell assegurava, era l’home real, el Brunetti autèntic, i podia descartar l’altre, un personatge com Hyde, perquè no era de cap manera representatiu del seu esperit. Paola no s’empassava res de tot això.

Mentre ella es bevia el cafè i feia esforços per aconseguir obrir els ulls, ell va engegar la ràdio i va escoltar les notícies del matí, tot i que sabia que probablement li canviarien l’humor fins que s’assemblés al d’ella. Tres assassinats més a Calàbria, tots membres de la màfia, un era un assassí buscat (un punt per a nosaltres, va pensar); comentaris sobre l’imminent col·lapse del govern (¿i quan no era imminent?); el carregament d’un vaixell de residus tòxics amarrat a Gènova, que l’havien fet tornar d’Àfrica (¿i per què no?); i un capellà assassinat al seu jardí, a qui li havien disparat vuit trets al cap (¿potser havia donat una penitència massa dura per una confessió?). La va apagar mentre encara era a temps de salvar el dia, i es va adreçar a Paola:

—¿Estàs desperta?

Ella va assentir, encara incapaç de parlar.

—¿Què farem, amb els diners?

Va fer que no amb el cap, amb el nas enfonsat al fum que sortia del cafè.

—¿Hi ha res que t’agradaria fer?

Ella es va acabar el cafè, li va donar la tassa sense fer cap comentari, i es va deixar caure sobre el coixí. Tot mirant-se-la, no sabia si donar-li més cafè o fer-li la respiració artificial.

—¿Hi ha res que necessiti, la canalla?

Amb els ulls encara tancats, va fer que no amb el cap.

—¿Estàs segura que no vols res?

Li va costar un esforç inhumà, però va aconseguir emetre unes paraules:

—Vés-te’n una hora, i després em portes un brioix i més cafè.

Un cop dit això, es va girar, es va posar de bocaterrosa i es va adormir abans que ell hagués sortit de l’habitació.

Brunetti es va estar una bona estona a la dutxa, es va afaitar sota el raig d’aigua calenta, content de no haver de témer les crítiques de les diverses sensibilitats ecològiques dels altres membres de la casa, que estaven sempre a punt de condemnar el que veien com un malbaratament o un mal ús del medi ambient. Brunetti sospitava que la seva família sempre triava aficions i causes que contribuïen directament a fer-li les coses més difícils. Estava segur que els altres homes aconseguien tenir nens que es preocupaven de coses més llunyanes, com les selves tropicals, les proves nuclears, la difícil situació dels kurds. I, en canvi, ell, tot un oficial, un home que fins i tot una vegada havien lloat els diaris, tenia prohibit pels membres de la seva pròpia família comprar aigua mineral envasada en ampolles de plàstic. Havia de comprar aigua en ampolles de vidre i carregar-les amunt i avall per noranta-quatre graons. I si s’estava a la dutxa més temps del que la mitjana de persones emprava per rentar-se les mans, havia de sentir denúncies interminables sobre la irresponsabilitat d’Occident, per devorar els recursos del món. Quan era petit, el malbaratament estava mal vist perquè eren pobres; ara el condemnaven perquè eren rics. En aquell moment va deixar de banda el catàleg de les seves penes i va sortir de la dutxa.

Quan va sortir de casa, vint minuts més tard, es va trobar arrossegat per un sentiment d’una alegria indeterminada. Tot i que el matí era fresc, faria calor, un d’aquells gloriosos dies assolellats que honoraven la ciutat a la tardor. L’aire era tan sec que es feia impossible de creure que la ciutat estava construïda sobre les aigües; però només calia una mirada als carrerons que deixava a la dreta, mentre anava cap al Rialto, per comprovar aquest fet de manera fefaent.

Quan va arribar a la cruïlla principal, va tombar a l’esquerra i va dirigir-se al mercat del peix, que els diumenges estava tancat però sempre desprenia una olor esmorteïda del peix que hi havien venut durant centenars d’anys. Va creuar un pont, va girar a l’esquerra i va entrar en una pastisseria. Va demanar una dotzena de pastissets. Encara que no se’ls mengessin tots per esmorzar, segur que Chiara se’ls acabaria durant el dia. Probablement al matí. Va tornar cap al Rialto fent equilibris amb el paquet rectangular sobre el palmell de la mà, va girar a la dreta i va anar cap a San Polo. A San Aponal va parar a comprar dos diaris en un quiosc, el Corriere i el Manifesto, que suposava que serien els que Paola voldria llegir aquell dia. De tornada cap a casa, quan s’enfilava cap al pis, li va semblar com si els graons gairebé no hi fossin.

Es va trobar Paola a la cuina, amb el cafè que acabava de sortir. Al fons del passadís va sentir com Raffaele cridava a Chiara, des de l’altra banda de la porta del lavabo:

—Vinga, afanya’t. Tot el matí que ets aquí dins.

Ai, la policia de l’aigua ja tornava a estar de servei.

Va deixar el paquet a sobre de la taula i en va treure el paper blanc. El sucre fos lluïa sobre el munt de pastissets, i una mica del sucre en pols fi va anar a parar sobre la fusta fosca de la taula. Va agafar un pastisset farcit de poma i va fer-hi una queixalada.

—¿On els has comprat? —va preguntar Paola mentre servia el cafè.

—En aquell lloc d’allà a Carampane.

—¿Has anat fins allà?

—Fa un dia molt bonic, Paola. Després d’esmorzar podem anar a fer un tomb. Podríem anar a Burano a dinar. Vinga, fem-ho. És un dia perfecte per sortir fora. —Pensar en un viatge llarg en barca fins a l’illa, amb el sol irradiant les cases bigarrades mentre s’hi acostaven, encara el feia sentir més animat.

—Bona idea —va dir—. ¿I els nois?

—A veure què diuen. Chiara voldrà venir.

—Molt bé. Potser Raffi també voldria venir.

—Potser.

Paola li va passar el Manifesto i va agafar el Corriere. No faria res, ni un sol moviment per començar aquell dia gloriós fins que hagués pres almenys dues tasses més de cafè i hagués llegit els diaris. Ell va agafar el diari amb una mà, la tassa a l’altra, va passar per la sala d’estar i va anar cap a la terrassa. Ho va deixar tot a fora i va tornar a la sala a buscar una cadira amb el respatller recte, la va col·locar a la distància justa de la barana. S’hi va asseure, va tirar la cadira enrere i va recolzar els peus a la barana. Va agafar el diari i el va començar a llegir.

Van sonar les campanes de les esglésies, el sol li tocava de ple a la cara, i Brunetti vivia un moment de pau absoluta.

Paola li va parlar des del llindar de la porta de la terrassa:

—Guido, ¿com es deia, aquella metgessa?

—¿La guapa? —va preguntar sense aixecar la mirada del diari, sense parar gaire atenció al que li deien.

—Guido, ¿com es deia?

Va abaixar el diari i es va girar per mirar-la. Quan li va veure la cara va treure els peus de la barana i va redreçar la cadira.

—Peters.

Ella va tancar els ulls un moment i després li va passar el Corriere, obert per una pàgina del mig.

«METGESSA AMERICANA MORTA DE SOBREDOSI», hi va llegir. Era un article breu, que podia passar fàcilment desapercebut, no tenia més de sis o set ratlles. La capitana Terry Peters, una pediatra de l’exèrcit americà, havia estat trobada dissabte al vespre sola al seu apartament de Due Ville, a la província de Vicenza. El cos de la doctora Peters, que treballava a l’hospital de l’exèrcit a la Caserme Ederle, havia estat descobert per un amic que havia anat a veure per què no havia anat a treballar aquell matí. S’havia trobat una xeringa usada al cos de la doctora, i hi havia altres indicis que havia pres drogues, a part de proves que la metgessa havia estat bevent. Els carabinieri i la policia militar americana estaven investigant el cas.

Va llegir l’article una altra vegada, i després una altra. Va fullejar el diari que tenia ell, però el Manifesto no en mencionava res.

—¿És possible, Guido?

Ell va fer que no amb el cap. No, una sobredosi era impossible, però estava morta; el diari n’era la prova.

—¿Què faràs?

Va mirar cap al campanar de San Polo, l’església que els quedava més a prop. No en tenia ni idea. Patta ho consideraria com un fet que no tenia cap relació amb l’altre o, si hi trobava cap relació, ho veuria com un accident desafortunat o, encara pitjor, com un suïcidi. Com que només Brunetti sabia que ella havia destruït la postal del Caire i només ell havia vist la seva reacció en veure el cos del seu amant, no hi havia res que pogués relacionar-los com a altra cosa que companys de feina, i evidentment això no era cap motiu per suïcidar-se. Drogues i alcohol, i una dona que vivia sola; això era suficient per saber com en parlaria la premsa. Tret que fessin als despatxos dels caps de redacció el mateix tipus de trucada que Brunetti estava convençut que li havien fet a Patta. En aquest cas la història moriria ben aviat, com tantes altres històries. Com la doctora Peters.

—No ho sé —va dir, contestant la pregunta de Paola, finalment—. Patta ja m’ha avisat, m’ha advertit que no torni a Vicenza.

—Però això segur que canvia les coses.

—No per Patta. És una sobredosi. La policia de Vicenza se n’encarregarà. Faran una autòpsia i després enviaran el cos a Amèrica.

—Igual que l’altre —va dir Paola pensant en veu alta—. ¿Per què els han matat, a tots dos?

Brunetti va negar amb el cap:

—No en tinc ni idea. —Però sí que ho sabia. A ella l’havien fet callar. El seu comentari espontani que no li interessaven les drogues no havia estat una mentida: la idea d’una sobredosi era ridícula. L’havien matat pel que fos que sabia de Foster, pel que fos que l’havia fet trontollar cap a l’altra punta del dipòsit de cadàvers, lluny del cos del seu amant. Morta per drogues. Es va preguntar si això devia ser un missatge per a ell, però va descartar la idea per presumptuosa. Qui fos que l’havia matat no havia tingut temps de simular un accident, un segon assassinat hauria estat massa evident i un suïcidi hauria estat inexplicable i, per tant, sospitós. Així que una sobredosi era la solució perfecta: s’ho havia fet ella mateixa, no calia buscar enlloc més, un altre carreró sense sortida. I Brunetti ni tan sols sabia si havia estat ella qui havia trucat per dir: «Basta».

Paola se li va apropar i li va passar una mà per l’espatlla.

—Em sap greu, Guido. Em sap greu per ella.

—No devia tenir ni trenta anys —va dir ell—. Tots aquells anys estudiant, tota aquesta feina. —Li semblava que la seva mort hauria estat menys injusta si hagués tingut més temps per divertir-se—. Espero que la seva família no s’ho cregui.

Paola va dir el que pensava:

—Si la policia i l’exèrcit et diuen una cosa és molt probable que te’ls creguis. I estic segura que semblava molt real, molt convincent.

—Pobra gent —va dir.

—Tu podries… —i va callar, recordant que Patta li havia dit clarament que se’n mantingués al marge.

—Si puc. Ja és prou terrible que hagi mort. No hi ha cap necessitat que s’ho creguin, això.

—Que l’assassinessin tampoc no ho farà millor —va dir Paola.

—Almenys sabrien que no ho va fer ella.

Tots dos es van quedar allà, sota el sol de tardor, pensant en els pares i en el fet de ser pare, i en tot el que els pares volen saber i necessiten saber dels fills. No sabia què era millor o pitjor. Si sabies que t’havien matat el fill, almenys la vida et deixava la porfidiosa esperança de poder matar algun dia la persona que ho havia fet, però això tampoc no semblava cap mena de consol.

—Li hauria d’haver trucat.

—Guido —li va dir amb una veu que es feia cada vegada més segura—, no comencis amb això. Perquè aleshores hauries hagut de saber llegir els pensaments. I això no ho pots fer. Així que ni comencis a pensar-ho. —Ell es va sorprendre de l’enuig de la seva veu.

Va passar-li una mà per la cintura i la va apropar cap a ell. Es van quedar així, sense parlar, fins que les campanes de San Marco van tocar les deu.

—¿Què faràs, aniràs a Vicenza?

—No, encara no. Esperaré que algú se m’apropi.

—¿Què vols dir?

—El que fos que sabessin, ho sabien pel lloc on treballaven. És el lligam que tenien. Hi ha d’haver altres persones que ho saben, o sospiten o tenen accés al que van descobrir. Així doncs, esperaré.

—Guido, ara vols que siguin els altres els que et llegeixin els pensaments. ¿Com sabran que han de venir cap a tu?

—Hi aniré, però no fins la setmana vinent, i aleshores em faré clarament visible. Parlaré amb aquell major, amb el sergent que treballava amb ells, amb altres metges. És un món petit, allò. La gent en parlaran els uns amb els altres, algú en sabrà alguna cosa. —I que el bombin, a Patta, va pensar.

—Deixem això de Burano, ¿d’acord, Guido?

Ell va assentir i es va posar dret.

—Em sembla que aniré a fer un volt. Tornaré a l’hora de dinar. —Va estrènyer el braç a Paola—. Només necessito caminar una mica. —Va mirar per sobre de les teulades de la ciutat. Que estrany: la glòria d’aquell dia no havia disminuït. Les orenetes volaven en picat i es perseguien les unes a les altres, gairebé a tocar d’ell, piulant per la joia de volar. I a la llunyania, l’or de les ales de l’àngel a dalt de tot del campanar de San Marco lluïa al sol, banyant tota la ciutat amb la seva benedicció resplendent.