4

Va arribar a la caserna de carabinieri al Piazzale Roma quan faltaven vint minuts per a les set, i va fer que Monetti es quedés a la llanxa esperant que ell tornés amb la metgessa. Es va adonar, tot i que sens dubte era una confirmació dels seus prejudicis, que li era més còmode pensar en ella com a metgessa que no pas com a capitana. Havia trucat als carabinieri abans perquè sabessin que hi anava. Hi havia la colla de sempre, la majoria eren del sud, i semblava que no sortissin mai de la caserna plena de fum, cosa que Brunetti no acabava d’entendre. Els carabinieri no tenien res a veure amb el trànsit, però això era l’únic que hi havia al Piazzale Roma: cotxes, caravanes, taxis i, especialment durant l’estiu, files interminables d’autobusos aparcats allà l’estona necessària per abocar densos carregaments de turistes. Justament l’estiu passat s’hi havia afegit un tipus nou de vehicle, uns autocars dièsel, que arribaven a la nit amb penes i treballs, escopint fum, des d’una Europa de l’Est recentment alliberada, i dels quals sortien, atordits pel viatge i la falta de son, desenes de milers de turistes, tots molt educats, molt pobres i molt rabassuts, que passaven només un dia a Venècia i en marxaven atordits per la bellesa del que havien vist en aquell sol dia. Allà feien el primer tast del que era el capitalisme triomfant, i estaven massa emocionats per adonar-se que en gran part tot allò no era altra cosa que màscares de paper maixé de Taiwan i puntes teixides a Corea.

Va entrar a la caserna i va intercanviar salutacions cordials amb els dos agents que estaven de servei. «Cap senyal d’ella, encara, de la Capitana», va dir un d’ells, i després va fer una rialleta de menyspreu per la idea que una dona pogués ser un oficial. Quan ho va sentir, Brunetti va decidir que se li adreçaria, almenys si s’apropava prou perquè aquells dos els sentissin, pel títol, per demostrar-li tot el respecte que el seu rang li conferia. No era la primera vegada que s’empetitia de veure els seus propis prejudicis manifestant-se en d’altres persones.

Va fer uns quants comentaris sense transcendència amb els carabinieri. ¿Quines possibilitats tenia el Nàpols de guanyar, aquell cap de setmana? ¿Jugaria, Maradona? ¿Cauria el govern? S’estava dret mirant per la finestra les onades de trànsit fluint pel Piazzale Roma. Els vianants dansaven i teixien el seu camí a través dels cotxes i els autobusos. Ningú no parava atenció als passos de zebra o a les línies blanques que se suposava que indicaven la separació entre carrils. I, així i tot, el trànsit fluïa sense entrebancs i amb rapidesa.

Un sedan de color verd clar va travessar el carril bus i va aparcar darrere els dos cotxes blaus i blancs de policia. Era gairebé un vehicle anònim, sense senyals ni llums al sostre, amb una matrícula que deia «AFI Official» com a únic distintiu. Es va obrir la porta del conductor i en va sortir un soldat uniformat. Es va inclinar, va obrir la porta del darrere i la va aguantar mentre en sortia una dona jove amb un uniforme verd fosc. Tan bon punt va ser fora del cotxe, es va posar la gorra de l’uniforme i va mirar al seu voltant, i després cap a la caserna de carabinieri.

Sense preocupar-se d’acomiadar-se dels homes de dins, Brunetti va sortir i va anar cap al cotxe.

—¿Doctora Peters? —va preguntar-li mentre es dirigia cap a ella.

En sentir el seu nom va aixecar la mirada i va fer un pas cap a ell. Mentre ell s’hi acostava ella li va donar la mà i van fer una breu encaixada; se li va presentar com a Terry Peters. Semblava que tenia uns trenta anys, amb els cabells arrissats i foscos, tirats enrere i aixafats per la pressió de la gorra. Tenia els ulls de color castany, la pell encara morena d’haver pres el sol a l’estiu. Si hagués somrigut, encara hauria estat més bonica. Però va mirar-lo directament, amb la boca tensa, dibuixant una rígida línia recta, i li va preguntar:

—¿És l’inspector de policia?

—Sóc el comissario Brunetti. Tinc una llanxa. Ens durà a San Michele. —Veient la seva confusió va explicar-li—: L’illa del cementiri. Han portat el cos allà.

Sense esperar la seva resposta va assenyalar en direcció a l’amarrador i va encaminar-s’hi creuant el carrer. Ella es va aturar un moment per dir-li alguna cosa al xofer i després el va seguir. Quan van arribar a la riba ell va assenyalar la llanxa policia blava i blanca amarrada a la dàrsena. «Si vol venir per aquí, doctora», va dir saltant amb una passa del paviment a la coberta de la barca. Ella el seguia de ben a prop i va acceptar la seva mà. La faldilla de l’uniforme li queia uns centímetres per sota dels genolls. Tenia bones cames, morenes i fortes, i els turmells prims. Sense vacil·lar gens, ella li va agafar la mà i va deixar que l’ajudés a pujar a bord. Tan bon punt van ser a baix a la cabina asseguts, Monetti va desamarrar i va conduir la llanxa cap al Gran Canal. Van passar ràpidament per davant de l’estació de tren, amb el llum blau encès, i van girar a l’esquerra, cap al Canale della Misericordia, a l’altra banda de la desembocadura on hi havia l’illa del cementiri.

Normalment quan portava gent de fora de Venècia a la llanxa de policia Brunetti s’entretenia mostrant les vistes i els punts d’interès que trobaven pel camí. Però aquesta vegada es va acontentar amb el més formal dels començaments:

—Espero que no hagi tingut cap problema per arribar aquí, doctora.

Ella va mirar avall, a una franja de catifa verda que hi havia a terra i que passava entre tots dos, i va mormolar alguna cosa que ell va interpretar com un «no», però no va dir res més. Ell va notar que de tant en tant respirava fondo, fent un esforç per calmar-se, una reacció estranya per algú que era, al cap i a la fi, metge.

Com si li hagués llegit el pensament, va aixecar la mirada i el va fitar, va fer un somriure encantador i va dir:

—Quan coneixes la persona és diferent. A la Facultat de Medicina són estranys, de manera que és més fàcil de mantenir una distància professional. —Va fer una pausa llarga—. I normalment la gent de la meva edat no es mor.

Realment, això era ben cert.

—¿Van treballar molt de temps junts? —va preguntar Brunetti.

Ella va assentir i va començar a respondre-li, però abans que pogués dir res la llanxa de sobte va fer una sacsejada. Es va aferrar amb les dues mans a la part de davant del seu seient i li va llançar una mirada esporuguida.

—Hem sortit a la laguna, a les aigües obertes. No es preocupi, no ha de tenir por.

—No sóc bona marinera. Vaig néixer a Dakota del Nord, i allà no hi ha gaire aigua. Ni tan sols vaig arribar mai a aprendre a nedar. —El somriure era dèbil, però li havia tornat a la cara.

—¿Van treballar junts molt de temps, el senyor Foster i vostè?

—El sergent —el va corregir a l’acte—. Sí, sempre des que vaig arribar a Vicenza, fa més o menys un any. En realitat ell ho porta tot. Només necessiten un oficial que n’estigui al càrrec. I per signar papers.

—¿Per carregar-se les culpes? —va preguntar ell amb un somriure.

—Sí, sí, suposo que podríem dir que sí. Però no ha anat mai res malament. No amb el sergent Foster. Fa molt bé la seva feina. —La seva veu era dolça. ¿Elogi? ¿Afecte?

A sota el motor es va alentir, amb un ronc uniforme, i aleshores va venir la sotragada forta, quan van entrar al moll del cementiri. Brunetti es va alçar, va anar cap a l’escaleta estreta que pujava a coberta i es va aturar a dalt per aguantar un batent de la porta, perquè la metgessa pogués passar. Monetti estava ocupat lligant l’amarra a una de les estaques que sortia de les aigües de la llacuna, en un angle tot tort.

Brunetti va desembarcar i li va oferir el braç. Ella hi va recolzar la mà i va fer un saltiró cap a terra, al seu costat. Ell es va fixar que no duia ni moneder ni cartera, potser l’havia deixat al cotxe o a la barca.

El cementiri tancava a les quatre, per tant Brunetti va haver de trucar al timbre que hi havia a la dreta de la gran portalada de fusta. Al cap d’uns minuts un home que duia un uniforme blau fosc va obrir la porta de la dreta, i Brunetti li va donar el seu nom. L’home va aguantar la porta oberta i la va tancar darrere seu. Brunetti va obrir el camí a través de l’entrada principal i es va parar a la finestreta del vigilant, on es va presentar i va ensenyar la seva credencial de policia. El vigilant els va fer un gest perquè seguissin per l’arcada oberta a la dreta. Brunetti va assentir. Coneixia el camí.

Quan van travessar la porta i van entrar a l’edifici on hi havia el dipòsit de cadàvers, Brunetti va sentir el sobtat descens de la temperatura. Li va semblar que la doctora Peters també ho notava, perquè va encreuar els braços damunt el pit i va acotar el cap. Un auxiliar vestit de blanc seia darrere un escriptori senzill de fusta al final del llarg passadís. Mentre s’hi apropaven es va posar dret, vigilant de deixar el llibre tombat, davant seu. «¿El comissario Brunetti?». Brunetti va fer que sí.

—I aquesta és la doctora de la base americana —va afegir, assenyalant amb el cap la dona jove que tenia al costat. Per algú que havia vist tantes vegades la cara de la mort, veure una dona jove vestida amb uniforme militar no era precisament res de l’altre món, així que l’auxiliar va passar ràpidament davant seu i va obrir la pesant porta de fusta que quedava a l’esquerra.

—Ja sabia que venien, i l’he tret a fora —va dir l’auxiliar mentre els conduïa cap a un baiard metàl·lic que hi havia a un costat de l’habitació. Tots tres sabien què hi havia sota el llençol blanc. Quan es van acostar al cos, el jove va mirar la doctora Peters. Ella va assentir amb el cap. Quan va enretirar la roba ella va mirar la cara de l’home mort, i Brunetti va mirar la d’ella. Al principi es va quedar immòbil i inexpressiva, després va tancar els ulls i va mossegar-se el llavi superior. Si intentava empassar-se les llàgrimes no ho va aconseguir, perquè li van omplir els ulls i es va posar a plorar. «Mike, Mike», va dir ben fluix, i es va girar d’esquena al cos.

Brunetti va fer un gest a l’auxiliar, que va tornar a cobrir la cara de l’home.

El comissari va notar la mà de la dona que li estrenyia el braç amb una força que el va sorprendre.

—¿Què l’ha matat?

Ell va fer un pas enrere, amb la intenció de girar-se i treure-la de l’habitació, però la mà el va estrènyer encara més i va repetir, amb una veu insistent:

—¿Què l’ha matat?

Brunetti va posar la mà damunt la d’ella i va dir:

—Vingui a fora.

Abans que ell pogués adonar-se’n, ella va fer-lo a un costat, va engrapar el llençol que cobria el cos del jove i el va estirar avall per veure el cos fins a la cintura. La gegantesca incisió de l’autòpsia, que anava del melic al coll, havia estat cosida amb puntades grosses. La petita línia horitzontal que l’havia matat estava sense cosir i semblava inofensiva comparada amb l’enorme incisió de l’autòpsia.

La veu li va sortir com si fos un lament suau, i va tornar a dir aquell nom, «Mike, Mike», traient el so en un gemec llarg, fúnebre. Es va quedar dreta al costat del cos, sorprenentment recta i rígida, i continuava fent aquell so.

L’auxiliar es va posar ràpid davant seu, va tornar a apujar el llençol delicadament i va cobrir les dues ferides i després la cara.

Ella es va girar per mirar Brunetti, i ell va veure que tenia els ulls plens de llàgrimes, però hi va notar alguna altra cosa que no semblava res més que terror, pur terror animal.

—¿Està bé, doctora? —va preguntar-li en veu baixa, vigilant de no tocar-la ni acostar-s’hi gens.

Ella va fer que sí amb el cap, i aquella mirada del que fos va fugir-li dels ulls. Es va girar precipitadament i va anar cap a la porta del dipòsit de cadàvers. Quan ja gairebé hi era es va aturar de sobte, va mirar al voltant com si s’estranyés de trobar-se en aquell lloc, i va córrer cap a una pica que hi havia a la paret que quedava més lluny. Hi va vomitar violentament, va tenir uns quants tragits més, fins que es va posar dreta davant de la pica, agafant-s’hi amb els braços per aguantar-se, amb el cap cot, panteixant.

L’auxiliar va aparèixer de sobte al seu costat i li va donar una tovallola blanca de cotó. Ella la va acceptar i s’hi va eixugar la cara. L’home li va agafar el braç afablement i la va portar a una altra pica que hi havia uns metres més avall, a la mateixa paret. Li va obrir l’aixeta de l’aigua calenta i després la freda, i va posar la mà sota l’aigua fins que va trobar que tenia la temperatura adequada. Aleshores es va apartar i va aguantar la tovallola mentre la doctora Peters es rentava la cara i s’esbandia la boca glopejant aigua diverses vegades. Quan va acabar li va tornar a donar la tovallola, va tancar les dues aixetes i va sortir de l’habitació per la porta que hi havia a l’altra banda.

Ella va plegar la tovallola i la va penjar a la pica. Va tornar cap on era Brunetti, evitant de mirar a l’esquerra, on el cos encara estava estès sobre el baiard, cobert.

Quan va ser a prop seu, Brunetti va dirigir-se cap a la porta i la va aguantar oberta mentre sortien cap a l’aire més càlid del vespre. Quan passaven per sota la gran arcada, ella va dir:

—Ho sento. No sé per què m’ha passat. No cal dir que he vist moltes autòpsies. Fins i tot n’he fet, d’autòpsies. —Va brandar el cap mentre caminaven. Ell va entreveure aquest gest des del seu costat.

Encara que només fos per complir amb la formalitat, va preguntar:

—¿Era el sergent Foster?

—Sí —va respondre sense dubtar gens, però ell va notar que lluitava per mantenir la veu calma i equilibrada. Fins i tot la seva manera de caminar era més rígida que quan havien entrat, com si hagués deixat que l’uniforme s’encarregués dels seus moviments i els dirigís.

Passada la porta d’entrada del cementiri, Brunetti va dirigir-se cap on Monetti havia amarrat la llanxa. Estava assegut a la cabina, llegint el diari. Quan va veure que s’acostaven, el va plegar i va anar cap a la popa, va estirar la corda per apropar la llanxa i perquè poguessin saltar fàcilment a bord.

Aquesta vegada en posar els peus a la barca va baixar directament les escales cap a la cabina. Ell la va seguir, però va parar un moment i va dir-li fluixet a Monetti: «Prengui’s tant de temps com pugui per tornar».

Es va asseure molt més endavant, girada per mirar per la finestra frontal. El sol ja s’havia post, i la resplendor crepuscular feia massa poca llum per veure la silueta de la ciutat, que els quedava a l’esquerra. Ell es va asseure davant seu, i es va adonar que ella seia tota recta i encarcarada.

—S’hauran de complir moltes formalitats, però suposo que demà podrem donar-los el cos.

Ella va assentir amb el cap per fer-li veure que l’havia sentit.

—¿Què farà, l’exèrcit?

—¿Perdoni? —va dir ella.

—¿Què farà, l’exèrcit, en un cas com aquest? —va repetir ell.

—Enviarem el cos a casa, a la seva família.

—No, no em refereixo al cos. Em refereixo a la investigació.

En sentir això es va girar i se’l va mirar als ulls. La seva confusió, va pensar ell, era fingida.

—No l’entenc. ¿Quina investigació?

—Per descobrir per què el van matar.

—Em pensava que havia estat un robatori —va dir ella.

—Podria ser —va dir ell—, però ho dubto.

Quan va dir això, ella va desviar la mirada i es va posar a mirar per la finestra, però la nit s’havia engolit la vista panoràmica de Venècia i tot el que veia era la pròpia imatge reflectida.

—Jo no en sé res, de tot això —va dir amb una veu obstinada.

A Brunetti li va semblar com si ella cregués que podia ser veritat, només que ho repetís prou vegades i amb prou insis-tència.

—¿Quina mena d’home era? —va preguntar.

Durant una estona, ella no va contestar, però quan ho va fer, Brunetti va trobar que la resposta era ben estranya: «Honest. Era un home honest». Era ben estrany dir allò d’un home tan jove.

Es va esperar per veure si deia alguna altra cosa. Com que no ho feia, ell li va preguntar:

—¿El coneixia gaire?

Se la va mirar, no a la cara, sinó el seu reflex a la finestra de la barca. Havia deixat de plorar, però la tristesa s’havia clavat en les seves faccions. Va respirar fondo i va respondre:

—El coneixia molt bé. —Però aleshores la veu li va canviar, es va tornar més informal i poc cerimoniosa—. Vam treballar junts durant un any. —I això va ser tot el que va dir.

—¿Quina mena de feina feia? El capità Duncan m’ha dit que era l’inspector de Salut Pública, però em sembla que no tinc ni idea de què vol dir, això.

Ella es va adonar que les mirades es creuaven a la finestra, i es va girar per mirar-lo directament.

—Havia d’inspeccionar els apartaments on vivim. Els americans, vull dir. O si hi havia cap queixa sobre els llogaters o els propietaris, havia d’investigar-los.

—¿Res més?

—Havia d’anar a les ambaixades ateses pel nostre hospital. Al Caire, Varsòvia, Belgrad, i inspeccionar les cuines, mirar que estiguessin netes.

—¿O sigui que viatjava molt?

—Sí, Déu n’hi do.

—¿Li agradava la seva feina?

Sense dubtar ni un moment i amb molt d’èmfasi, va dir:

—Sí, sí que li agradava. Creia que era molt important.

—¿I vostè era el seu oficial superior?

Ella va fer un petit somriure.

—Podríem dir que sí, suposo. De fet jo sóc pediatra. Només em van donar una feina a la salut pública per tenir la signatura d’un oficial i d’un metge als llocs on calia. Portava l’oficina gairebé tot sol. De tant en tant em donava alguna cosa per signar, o em demanava que fes una comanda de material. Les coses van més ràpid si les demana un oficial.

—¿Vostè va anar mai a cap d’aquests viatges, als viatges a les ambaixades, amb ell?

Brunetti no va tenir manera de saber si havia trobat estranya aquella pregunta, perquè ella es va girar altre cop a mirar per la finestra.

—No, el sergent Foster sempre hi va anar sol. —Tot d’una es va posar dreta i va anar cap a les escales del darrere de la cabina—. ¿Sap el camí, el seu pilot, o qui sigui aquest senyor? Sembla que estem trigant una eternitat a tornar. —Va empènyer una de les portes i va mirar atentament a banda i banda, però els edificis que limitaven el canal li eren del tot desconeguts.

—Sí, el camí de tornada és una mica més llarg —va mentir Brunetti amb facilitat—. Molts dels canals són només d’una direcció, així que hem d’anar fins a l’estació per poder tornar al Piazzale Roma. —Va veure que tot just entraven al Canale di Canareggio. Al cap de cinc minuts o potser menys haurien arribat.

Ella va sortir i es va quedar dreta a coberta. De sobte una ventada li va aixecar la gorra i se la va encasquetar amb una mà, i després se la va treure i la va aguantar a un costat. Quan no estava tensa, era molt més que bonica.

Ell va pujar les escales i es va quedar al seu costat. Van girar a la dreta cap al Gran Canal.

—És molt bonic —va dir ella. I després, canviant el to de veu, va preguntar—: ¿Com és que parla tan bé l’anglès?

—El vaig estudiar a l’escola i a la universitat, i he estat una temporada als Estats Units.

—Però el parla molt bé.

—Gràcies. ¿Parla italià, vostè?

—Un poco —va contestar. Aleshores va somriure i va afegir—: Molto poco.

Davant seu hi havia els amarradors del Piazzale Roma. Va passar davant d’ella i va agafar la corda per tenir-la a punt mentre Monetti s’acostava a l’amarrador. La va llançar per sobre el pilar i la va lligar amb un nus d’expert. Monetti va parar el motor i Brunetti va saltar a terra. Ella se li va agafar al braç amb familiaritat i s’hi va aguantar mentre sortia de la barca. Després el va deixar anar i van dirigir-se cap al cotxe que encara estava aparcat davant de la caserna de carabinieri.

Quan el xofer va veure que s’acostava va aixecar-se ràpid del seient del davant, la va saludar i li va obrir la porta del darrere del cotxe. Ella es va estirar les faldilles de l’uniforme i es va asseure. Brunetti va posar una mà per evitar que el conductor tanqués la porta darrere d’ella.

—Gràcies per venir, doctora —va dir inclinant-se amb una mà sobre el sostre per parlar amb ella.

—De res —va dir, sense molestar-se a donar-li les gràcies per haver-la dut a San Michele.

—Espero veure-la a Vicenza —va dir esperant la seva reacció.

Va ser ràpida i contundent, i Brunetti hi va advertir un llampec d’aquella mateixa por que li havia vist quan mirava per primer cop la ferida que havia matat Foster.

—¿Per què?

Ell va fer un somriure dolç.

—Potser puc descobrir alguna cosa més sobre per què el van matar.

Ella va allargar la mà cap a l’agafador, i Brunetti no va tenir altra opció que apartar-se de la porta que es tancava. Es va tancar d’un cop, ella es va tirar endavant, va dir alguna cosa al xofer i el cotxe va marxar. Ell es va quedar allà mirant com entrava dins el trànsit que corria pel Piazzale Roma i enfilava el suau pendent cap a la carretera. Un cop a dalt va desaparèixer de la seva vista, un cotxe verd clar i anònim que tornava cap a l’interior després d’un viatge a Venècia.