19

—Ostres! —digué Patch—. Estic una mica marejat. Avui ha estat un dia molt dur per a un treballador honrat.

—No tan dur com per a aquells quatre fiambres de Staten Island —digué Timothy.

—Ja li he dit que Maréchal se’ls va carregar. No el vaig veure mentre ho feia, però teniu la seva arma, i uns dos-cents mil dòlars de l’atracament a la Neo que ell es va emportar del vaixell. Si els metges el poden mantenir viu després de treure-li la bala, parlarà. Voldrà parlar!

—I vostè com ho sap?

—És un egòlatra dels collons! —Patch mirà de reüll el vell rellotge octogonal de fusta a la paret. Les agulles a l’esfera esgrogueïda s’acostaven a les onze. Sospirà, cansat—. Maréchal és un home cultivat. El seu nom complet és Louis Joseph Maréchal, que normalment no voldria dir res de res. Però vaig consultar unes quantes coses. Una d’elles és que als segles setze o disset hi va haver un Louis Joseph de Vendome. Aquest Louis era un general francès, un mariscal. I també un duc. I resulta que la paraula mariscal en francès és maréchal I aquí tenim el nostre individu amb el cognom Maréchal i els dos noms de pila com els del vell duc. Tot pura casualitat, probablement, però Maréchal va començar a donar voltes a la idea, i potser al final fins i tot s’ho va creure. Un intel·lectual, un aristòcrata. Va obrir aquesta botiga de material artístic i li va posar el nom de Duc, la versió francesa de Duke. Però li feien bromes, o sigui que ho va tornar a posar en anglès.

—I això què demostra? —Gene Aldo, assegut en una cadira de fusta, inclinada contra la paret empaperada de color verd, parlà.

—Quina mena d’individu és Maréchal. De quina manera pensa. Dirigint una petita botiga de material artístic, va començar a veure com podria guanyar molts diners i viure com un duc. Una galeria d’art, on hi ha sobretot porqueries, és una bona manera de vendre quadres clandestins. I llavors va decidir que podria fer el mateix amb joies! Tot en nom de l’art! Els polis ni s’hi fixarien. A poc a poc, va anar establint contactes, i va decidir ampliar les seves activitats. Prou senzill.

—Com de senzill? —preguntà Aldo.

—Un lladre que roba a un altre lladre.

—Maréchal robava els diners d’un atracament a una fàbrica o un banc? —Timothy mirà Patch amb ulls incrèduls.

—I tant. Tal com Maréchal ho veia: deixar que algú altre fes la feina bruta i corregués el risc. Si l’atracament era un èxit, tot el que Joe Maréchal havia de fer era robar al lladre abans que la poli el trobés. —Patch callà i intentà encendre un cigarret negre, que s’arrugà i fumejà—. Això és el que va passar amb Claysmith… Clay, o fos com fos que es deia. A Maréchal algú li va passar la informació que Clay dirigia l’atracament, però no sabia on s’amagava. Maréchal va llegir als diaris o va sentir a la ràdio que jo m’ocupava de la seguretat a la Neo. Ell sabia que jo sabria tot el que estava passant. O sigui que em va controlar a través de la seva amiga Leda. Leda Marshall, que havia guarnit una mica la versió anglesa del seu nom. —Patch féu una pipada i afegí—: Maréchal li va donar una foto d’un individu que s’assemblava una mica a Clay, i es va imaginar que jo faria tot el que calgués per trobar-lo.

—Llavors per què es va carregar la noia? —Timothy estirà els seus dits rabassuts i pesats.

—No ho va fer Maréchal. Ho va fer Clay. Leda em va passejar per tota la ciutat, i les notícies van arribar a Clay i la banda. Podria ser perillós per a ells fer alguna cosa. Clay sabia que hi havia alguna cosa darrera, però no sabia què era. Algú m’estava donant informació confidencial, i no podien ser els polis. Clay havia sentit rumors d’una banda que es dedicava a robar a altres bandes, però tot el que en sabia era el nom. Dome o Vendome. No tenia ni idea de qui hi havia. Leda era prou intel·ligent per saber que s’estava cremant. Per això va intentar desaparèixer i va dir que se n’anava de la ciutat. Em va presentar un parell de ties bones, per mantenir-me ocupat amb aquestes coses. Va col·locar un micròfon al meu telèfon, i va tocar el dos. —Patch somrigué de sobte—. Les noies extra, per cert, són innocents. —Bellugà el cap—. No és una paraula gaire apropiada, però servirà.

—Però la noia aquesta, Marshall, no ho va aconseguir —digué Aldo.

—No. Quan Clay no em va poder segrestar per veure qui hi havia darrera, va agafar la noia. —Patch mirà el sostre, pensatiu—. Quan em vaig equivocar va ser després de descobrir el micròfon. Em vaig pensar que Clay n’era el responsable. El vaig deixar connectat. Quan Gil va aparèixer volia que Clay es pensés que m’havia deixat enganyar. Però el que va passar va ser que Maréchal es va assabentar d’on ens reuníem, em va seguir, i llavors va entrar al vaixell. I això em recorda una altra cosa… —La veu de Patch s’alentí, i llavors s’aturà.

—Què? —preguntà Timothy.

—Que no entenc per què no m’he mort amb Clay i la seva banda. Jo vigilava la porta d’estribord amb molta atenció, i no he vist ningú mirant per l’ull de bou. M’imagino que Maréchal deu haver fet servir un mirall petit, que deu haver posat un moment a davant de l’ull de bou, només un moment, per fer-se una idea ràpida del que hi havia dintre. Ha vist tota la banda de Clay apilonada a la llitera i deu haver pensat que jo era just al costat. Però no era cert. Jo era a la porta de babord. O sigui que quan ha obert, les primeres bales no m’han tocat, i jo he saltat a l’aigua.

—Llavors per què punyetes no l’ha matat a la ribera?

—Maréchal no tenia temps de liquidar-me. La seva primera preocupació era escorcollar el vaixell i trobar el botí. La segona era tornar a Manhattan abans que jo cridés la policia i posessin blocatges als ponts i als transbordadors. —Patch es posà dret i féu un senyal a Dagnastino per marxar—. Una altra cosa. Maréchal es considerava un autèntic cervell. I a mi m’ha arribat a considerar molt estúpid. Potser jo sóc estúpid, però almenys no tinc una bala al pit. —Patch saludà Timothy i Aldo amb un cop de cap—. La resta us l’explicaran Maréchal i els seus dos nois.

Fora de l’edifici de la comissaria, els llums de la ciutat llançaven un paraigua immens de boira de neó que protegia la ciutat dels núvols baixos.

—Quan sigui a casa seré feliç —digué Patch—. Estic fart d’aquests cigarrets merdosos. —No obstant això, intentà encendre’n un altre.

—Vols que condueixi jo? —preguntà Dagnastino.

—I tant. Deixa’m a casa i porta el cotxe al garatge. —Patch somrigué tristament—. I que el fumiguin.

Just abans de sortir de la Cinquena Avinguda, al centre, Dagnastino preguntà:

—I Ralph Kramer?

—Què vols dir?

—He vist que no havies pas dit que havia estat ell qui havia donat la informació a la banda.

—Kramer va pagar la seva culpa amb un carregament de bales a l’estómac. —La veu de Patch era dura. Donà una ullada a Dagnastino—. Aquestes coses no es fan pagar a la vídua i als nanos.

—No, és cert. —Dagnastino hi estava d’acord.

—O sigui que tanca la teva gran boca, i no diguis res a George Hurley.

—D’acord. —La cara de Dagnastino s’eixamplà amb un somriure tort—. No vols pas que George Hurley falsifiqui els talons de la pensió.