1

L’encapotament matinal es començava a dispersar. El sol llançava tímids raigs de llum que travessaven el plom gris del cel, i una camioneta fortament blindada traspassava pesadament la porta principal de la fàbrica. La pell metàl·lica de la carrosseria brillà com plata desgastada quan la camioneta féu un giravolt tancat i avançà fent marxa enrere fins a una de les portes del primer pis, que duia al departament de comptabilitat i pagaments de la Neo-Electronics Corporation.

Des d’una finestra del segon pis que donava al pati, Bryce Patch, tot encenent un cigarret negre i fi, observava com la camioneta acomplia la seva rutina setmanal de portar els diners de la nòmina a la gran fàbrica de Freeport, Long Island, Nova York.

La Trojan Armored Truck Company s’ocupava de portar aquests diners.

—Estic segura que el senyor Gates estarà lliure de seguida… —Patch es tombà en sentir el so de la veu femenina i féu que sí amb el cap a la secretària, asseguda al seu escriptori, a la porta del despatx del vice-president. La noia continuà, apressadament—: Té moltes ganes de veure’l. Sobre la… nova fàbrica.

—I tant —digué Patch—. Quan el meu millor client em fa esperar, m’espero.

Tornà a mirar per la finestra. La camioneta s’havia aturat. Un dels dos homes baixà de la cabina i anà fins a la part de darrera de la camioneta. La porta de darrera s’obrí i un tercer home, des de dintre, empenyé un carretó. Els dos guàrdies de la camioneta blindada començaren a carregar-lo amb sacs de lona gruixuda plens de diners.

—Li ve de gust una tassa de cafè? —preguntà la secretària.

—Sí, gràcies —contestà Patch amb un aire distret. Tant li feia, prendre’n o no prendre’n. Tenia el cap ocupat calculant els costos de trenta guàrdies de seguretat més per a les noves instal·lacions. Això voldria dir tres torns de vuit hores amb deu homes a cada torn. Les portes segurament tindrien sirenes. Potser es podrien reduir els homes a vint-i-quatre, decidí Patch, però no a menys.

La secretària remenava en un armariet que hi havia darrera de la seva taula. En obrir aquell moble polit es veia una petita cuina compacta i una pica. La noia havia posat la cafetera a escalfar damunt d’un fogó elèctric.

—Vostè el pren amb llet i sucre, oi? —preguntà la secretària.

—Sí. —Una noia espavilada, pensà Patch. Però és així com arriba una noia a ser secretària, amb una bona memòria pels detalls. La mirà i avaluà, mentre les celles li dibuixaven una línia recta de color negre, interrompuda a sobre de l’ull dret, on una cicatriu estreta marcava una ratlla blanca. El record, ja oblidat, d’un cop amb un guant de ferro. Patch somrigué, ensenyant dents uniformes.

—Dos terrossos, senyoreta Morgan. Necessito energia.

Tornà a mirar el pati. Els dos guàrdies de la Trojan, amb uniforme blau, gairebé havien acabat de carregar el carretó. A dintre hi havia Kramer, un home de mitjana edat, cepat, amb un uniforme gris i una placa d’AIB —un dels homes de Patch. S’estava allà preparat per prendre possessió dels diners, que li havien de ser lliurats a dintre de l’edifici.

—El seu cafè, senyor Patch —digué la secretària, tot sortint de darrera de la seva taula. Patch es tombà per agafar la tassa.

En aquell moment, un sedan de color marró sorrenc travessà a gran velocitat la porta principal, féu un giravolt en forma de U al pati i es parà al costat de la camioneta blindada. Una granada, llançada des del sedan, rodolà per sota de la camioneta i explotà. La camioneta s’aixecà sobre les rodes de darrera, com un cavall, i tornà a caure fent un gran terrabastall. Acabà recolzada estúpidament contra la paret de l’edifici, mentre el motor començava a vomitar un fum oliós i espès des de sota de la capota.

La finestra que hi havia a l’esquena de Patch s’esmicolà cap a dintre, i omplí el despatx de trossets de vidre. Li caigué la tassa de les mans, i es trencà damunt de l’escriptori de la secretària. Els ulls i la boca de la noia eren cercles de terror en una cara sorpresa. La mà de Patch sortí disparada cap a la pistolera d’aixella que duia sota de l’americana, mentre ell es tombava i s’acostava a la finestra d’un salt.

Al darrera de la camioneta, els guàrdies de la Trojan jeien per terra com a conseqüència de l’explosió. Un d’ells intentà aixecar-se, però tornà a caure, mentre li sortia un doll de sang de l’estómac, on hi havia clavat un tros de metall oscat; l’altre es posà dret, amb dificultats, amb la cara desencaixada pel xoc. Saltaren tres homes del sedan; tots tres duien granotes idèntiques, amb la cremallera cordada fins al coll, i grotesques màscares de Halloween que representaven una cara de mussol.

Un bandit amb cara de mussol es posà al costat del maleter del sedan, que era obert, amb una metralleta a les mans, disposat a disparar en qualsevol moment, mentre els seus dos companys llançaven sacs de diners a dintre del maleter, amb moviments ràpids i àgils.

Patch disparà dos caps. Les bales van fer dos forats a la porta oberta del maleter, a pocs centímetres de l’home amb la metralleta. Patch maleí l’angle descendent, que l’havia fet fallar, però abans que pogués tornar a disparar, Kramer, el guàrdia d’AIB, sortí corrent de l’edifici, palpant el revòlver que duia encara a la pistolera, al maluc.

—Endarrera! —cridà Patch.

La metralleta retrunyí, i féu giravoltar Kramer com un penell. El guàrdia caigué, i formà una pila grisa, que ràpidament es tenyí de vermell. En el mateix segon en què la metralleta disparà, Patch disparà també. El pistoler amb cara de mussol féu una batzegada, llavors tentinejà una mica i es recuperà. La metralleta es tombà cap a la finestra del segon pis, i la seva sinistra gola negra apuntava Patch.

Patch es tirà endarrera d’un salt, agafà la noia i es llançà per terra, fent-la caure també. Caigueren trossos de guix de les parets, i de sobte aparegué un forat estellat a la pesada porta de fusta del despatx de Gates. Sense aixecar-se ni un pam de terra, Patch s’arrossegà fins a la finestra i s’aixecà amb molt de compte fins a l’alçada de l’ampit.

Els tres lladres s’estaven entaforant al seient de darrera del sedan, que ja es movia cap a l’entrada del pati. Patch es posà dret i començà a disparar, fins que el revòlver li quedà buit. Des d’aquella alçada era impossible tocar els pneumàtics, i l’única cosa que podia fer era esmicolar el vidre de darrera. El sedan s’embalà, sortí ràpidament del caminoi, tombà bruscament a la dreta en arribar al carrer, i desaparegué.

La porta de Gates s’obrí. El vice-president aparegué, amb la cara rogenca i grossa paralitzada per la sorpresa. Patch l’ignorà. Anà corrent fins a l’escala i baixà els graons de tres en tres. Travessà el pati d’una correguda fins a l’home que havia caigut. Kramer, el guàrdia d’AIB, era mort; tenia el pit destrossat per la ràfega de la metralleta. Dels dos homes de la Trojan, un era assegut a terra, amb les cames eixarrancades, agafant-se la ferida que tenia a l’estómac, d’on no parava de brollar sang. L’altre, fent tentines, mirava sense veure-hi. A la destrossada cabina de la camioneta, el conductor de la Trojan estava assegut, atrapat pel volant, que era totalment tort.

A les finestres dels edificis que envoltaven el pati aparegueren les cares espantades dels empleats. Començaren a sortir homes de les portes que donaven al pati. De sobte Patch es trobà envoltat de mitja dotzena dels seus homes. N’envià un a buscar la infermera de la companyia, i un altre a telefonar a la policia. Els altres els destinà a mantenir apartada la multitud de treballadors excitats i encuriosits que anaven sortint de tot arreu.

Patch s’aturà al costat del guàrdia ferit i li posà un mocador net plegat perquè parés la sang, fins que arribés més ajut. El segon guàrdia s’havia quedat mut, i s’estava dret a uns metres del seu company. Patch l’agafà pel braç i el sacsejà per atraure la seva atenció. L’home es tombà cap a Patch, amb els ulls desenfocats.

—Ha vist la matrícula? —demanà Patch, escopint la pregunta. El guàrdia tremolà i es deseixí de Patch—. La matrícula, punyeta! Potser els podrem aturar abans no canviïn de cotxe! —Patch tenia la sensació que el temps se li escapava dels dits, com un grapat de sorra.

El guàrdia tremolava. Aixecà les mans insegures fins a la visera de la seva gorra i l’estirà, fins que li tapà els ulls. Es tornà a estremir. Finalment digué:

—M’hauria d’haver posat un jersei.