3

El carrer Quaranta-set, un carrer que anava d’est a oest entre la Cinquena i la Sisena Avingudes, una barreja d’edificis nous i vells, era ple de gent. Els venedors ambulants regatejaven a crits a les voreres, mentre joiers, valoradors, advocats i agents d’assegurances passaven pel costat, sense ni mirar-se’ls: tots immersos en el negoci dels diamants. A dintre dels edificis —laberints de passadissos, estrets i en ziga-zaga, i de despatxos minúsculs— treballaven centenars de majoristes, talladors, serradors i muntadors de pedres precioses.

Escampats entre la multitud de les voreres, i amagats dintre dels edificis, hi havia polis de paisà, detectius privats, policies de la ciutat i guàrdies jurats, atents al lladre invisible en aquest basar de diamants —el client d’aspecte innocent, la parella tan enamorada que compra un anell de compromís, el repartidor atabalat amb un got de cafè comprat al drugstore. Aquest conglomerat d’edificis que ocupava només una illa era una de les parts de món on més es robava.

A la Sisena Avinguda, una mica per sota del Quaranta-set, Patch s’assegué en un dels reservats interiors d’un bar molt animat. Coneixia bé l’àrea, perquè havia proporcionat serveis de guàrdies de l’AIB a una sèrie de grans tractants de diamants que s’amagaven en l’anonimat darrera de portes d’acer i d’espiells metàl·lics, envoltats de panys elèctrics, de circuits tancats de televisió i d’alarmes antirobatoris. Però, per tal que la seguretat fos total, calien guàrdies armats que transportessin les pedres fabulosament valuoses d’una oficina a una altra, al mateix edifici, o a l’altre cantó del carrer.

Patch demanà dues copes, encengué un cigarret negre, i esperà. Al cap d’uns segons, un homenet prim i demacrat, amb la cara plena d’arrugues, i amb els ulls vermells lliscà al seient que hi havia davant de Patch i agafà la seva copa. Mirà Patch fastiguejat mentre pescava els glaçons i els llançava per terra. Marky duia un davantal de lona lligat a la cintura, on es podia llegir: Llegiu «The Wall Street Journal». Les butxaques del davantal eren plenes, presumiblement, de penics, níquels, dimes i quarters^[1]. La majoria de les monedes, com Patch sabia, eren falses.

—Salut! —digué Marky, tot eixugant-se els llavis després d’haver begut sorollosament.

Patch amagà un somriure. Aquell lladregot confident sempre el divertia. Però Marky era un perill molt més gran que no indicaven els seus dits lleugers. Mentre vagava pel carrer dels diamants, del matí al vespre, passava desapercebut mentre oferia els seus diaris, i sovint feia d’explorador, controlant els moviments i les remeses dels estocs de diamants. Els gàngsters amb pebrots per robar les pedres pagaven Marky per les seves pistes i informacions. Un cop, Patch havia pogut acusar l’espieta, però no ho havia fet. A canvi, obligà l’espantat explorador, que ja havia perdut moltes vegades, a esdevenir el seu espia particular. Sempre i quan Marky es mantingués apartat dels clients de Patch, els guàrdies de l’AIB no el molestaven.

Patch féu un senyal al cambrer perquè portés una altra copa al seu informador.

—Sense gel —digué. El cambrer avançà pel bar, atapeït de gent, i Patch mirà Marky amb ulls tristos.

—Molt bé Marky —digué amb veu dura—, què hi ha?

L’informador s’encongí en el seu seient, repassant febrilment els últims actes delictius que havia comès, preguntant-se en quin d’ells es podia haver ficat entre les cames de Patch.

—Li juro per Déu, senyor Patch. Jo no sé res. No m’he ficat en res.

—Hi ha hagut un atracament aquest matí. A un dels meus clients li han robat dos-cents cinquanta mil dels grans.

—Això és molta pasta, però no n’he sentit res.

—No ha estat al carrer —digué Patch—. Els diners d’una nòmina a Long Island.

Marky es relaxà ostensiblement. Agafà la nova copa.

—Veu, com ja li he dit… punyeta, allà tirats… és com un altre món.

—Hi haurà merder amb aquest assumpte. Han liquidat un dels meus homes. Han ferit greument un dels homes de la Trojan. Si sents cap soroll a algun lloc, jo també el vull sentir.

—I tant, i tant! Com ara què?

—Com algun gàngster que estigui gastant molts diners de cop, o un macarró que estigui comprant neu a una puta. —Patch no treia els ulls de sobre de Marky—. Potser hi ha algun paio que fa un mes que no paga el lloguer i ara agafa un bitllet de primera per a Las Vegas. —Cridà el cambrer per pagar el compte.

—No pateixi, senyor Patch. Vostè em coneix —digué Marky—. Vostè m’ha fet un favor, jo també li faré un favor si puc.

—Més et val —digué Patch, sinistre. Es tragué un bitllet de vint dòlars de la butxaca i el féu lliscar sota del cendrer—. Te’n donaré més si descobreixes alguna cosa.

A prop de l’entrada del bar, Patch vacil·là un moment. S’estava fent tard. Entrà en una cabina de telèfons i féu una trucada. Llavors sortí de la Finn and Reel i cridà un taxi.

Va trigar tres quarts a arribar a l’hospital. A l’oficina blanca i esterilitzada del metge resident li donaren permís per parlar amb dos dels guàrdies de la Trojan, que eren a l’habitació 406.

—Què li ha passat al tercer guàrdia? El que hi havia a la cabina de la camioneta —preguntà Patch al jove metge.

El metge li ho explicà:

—Ja li hem donat l’alta, commocionat i una mica masegat, però no tenia res de seriós. Ens hem quedat Stevens, el que té una petita contusió, per tenir-lo en observació. Neely, el de la ferida a l’estómac, s’estarà per aquí bastant de temps.

Quan Patch entrà a l’habitació, Stevens estava mirant la televisió en un aparell que hi havia arran de paret. El guàrdia s’assegué més dret. A l’altre llit, Neely dormia, aparentment.

—Com està? —preguntà Patch.

—Encara tinc mal de cap —contestà Stevens—. Era una putada al començament, però ja m’està marxant. M’han donat alguna cosa perquè em passi.

—I Neely? El molestarem si parlem?

—No. Ha estat despert un parell de cops. Només està fent una becaineta.

—Li vull fer un parell de preguntes. Allà a la fàbrica no estava en condicions de contestar-me.

—Endavant. Pregunti. Kinnard, el policia aquest de Freeport ja ha estat aquí. Pel que he entès, Kramer ha tret la bola negra.

—Sí. —Patch col·locà una cadira de plàstic amb cromats entre els dos llits i s’hi assegué de cara a Stevens—. Ja sé que porta tot el dia pensant en aquest assumpte. Quan recorda haver vist el sedan per primera vegada?

—Bé… més aviat ha estat això: no l’he vist, al començament. Neely i jo estàvem ocupats carregant els sacs al carretó. Recordo que Kramer era dret a dintre, potser a uns tres metres de distància. Ens fèiem bromes. Jo he dit una cosa com: «Per què no et mous, cul gros, i ens ajudes?»… i ell ha dit: «Si esteu tan acabats a primera hora del matí, ja us portaré un parell de secretàries perquè us ajudin». Ja sap què vull dir, coses d’aquestes. I aleshores, em sembla que m’he adonat que un cotxe entrava per la porta i es dirigia cap a nosaltres. Però no n’he fet cap cas. Llavors… és clar, ara estic reconstruint, em sembla que ho recordo… hi ha hagut una mena de so metàl·lic sec, potser com si algú hagués picat ferro. Em sembla que per un segon m’he demanat què podria ser, i llavors la pròxima cosa que realment recordo és que estava volant per l’aire, i que he vist el cel i el terrat de la fàbrica donar voltes, i llavors he caigut a terra. Em dec haver donat un cop, perquè no recordo res més fins que no ha passat tot.

—No recorda que ha parlat amb mi després?

—No. La primera cosa que recordo és que un intern, a l’ambulància, tenia una llanterna a la mà i m’estava mirant dintre dels ulls. —Stevens aconseguí somriure tristament—. No sabia pas que tingués els ulls tan bonics.

—Ha tingut sort —digué Patch— que cap fragment de la granada no rebotés contra l’asfalt de sota de la camioneta i el toqués com ha tocat Neely.

—Té tota la raó: ha tingut molta sort! —la veu de Neely parlà des del llit que hi havia darrera de Patch.

Patch es tornà per mirar el guàrdia ferit.

—No preteníem despertar-lo.

—No dormia. Estava escoltant —digué Neely—. Mentre Stevens parlava, m’ha tornat alguna cosa.

—Se li ha acudit alguna cosa?

—Potser sí. Potser no. Quan Kinnard ha estat aquí, no he dit res perquè no hi he pensat, llavors. Però li ho explicaré per si val la pena.

—Endavant. —Patch tombà la seva cadira per poder mirar Neely mentre prenia notes.

L’home ferit aixecà el llençol uns centímetres per sobre de l’estómac, apartant-se’l del cos.

—Déu meu! Em fa mal —digué. Respirà profundament uns quants cops, i llavors tornà a posar el llençol al seu lloc—. He sentit com explotava la maleïda granada, i al mateix temps algú m’ha clavat un ferro roent a la panxa, i llavors m’he trobat assegut per terra, aguantant-me els budells i sagnant com un porc degollat. Em pensava que em moriria, segur, i aquells dos individus estaven ficant la pasta a la maleta del sedan. He sentit una explosió, que deu haver estat el tret que s’ha carregat Kramer, però llavors no ho sabia, i m’he pensat que el fill de puta m’estava disparant a mi. En aquell moment no m’importava. I llavors n’han ferit un d’ells. No?

—Sí —explicà Patch a Neely—. Em sembla que he tocat el que tenia la metralleta.

Neely bellugà el cap lentament.

—Aquesta és la part que intento recordar. Em sembla que el de la metralleta ha cridat: «Ei!». I immediatament un dels altres individus ha cridat: «Calla!». Llavors, el de la metralleta ha tornat a disparar i ha dit: «Això s’està escalfant molt!»… o alguna cosa així. Llavors els dos tipus han tancat la maleta i tots s’han ficat al cotxe i han tocat el dos volant.

Neely callà un moment, mirant el sostre en silenci i fent una petita ganyota de dolor. Finalment continuà:

—Almenys així és com ho recordo, vagament. Em sembla que això és el que han dit. Però cregui’m, encara ho tinc tot barrejat i en aquell moment no em preocupava de res, només de mi.

—No ajuda gaire, això que has dit —comentà Stevens.

—Pots afegir-hi res de millor? —preguntà Neely al seu company.

Patch acabà d’escriure al seu petit bloc de notes. El donà a Neely.

—Això és el que vostè m’ha dit. Posi-hi les seves inicials, si li plau.

Neely agafà el llapis i escrigué les seves inicials al full, mentre Patch li aguantava la llibreta. Patch i Stevens firmaren també al full, com a testimonis de les inicials de Neely.

—M’ocuparé que Kinnard vegi això —digué Patch al guàrdia ferit.

Mentre esperava l’ascensor al quart pis, Patch tornà a llegir les notes. Hi havia alguna cosa en la història de Neely que el feia sentir incòmode, però no en podia identificar la causa. L’ascensor arribà; Patch s’hi ficà. Es ficà la llibreteta a la butxaca i escoltà dos interns que discutien una qüestió de medicina.

El llum de l’oficina de Dagnastino era encès quan Patch tornà al carrer Dotze Est. Patch es parà davant de l’escriptori de Dagnastino i li donà les notes de l’entrevista amb Neely.

—A veure què en treus —digué.

Dagnastino les llegí ràpidament.

—No veig que afegeixin gran cosa al que ja sabem.

—M’imagino que és que no afegeixen res —digué Patch—. De totes maneres, fes-les arribar a Kinnard.

—Acabava de parlar amb ell quan has arribat. Els polis han trobat sang al cotxe. O sigui que no hi ha dubte que un dels tipus està ferit. Kinnard ha trobat també dos casquets de bala. Hi ha part d’una empremta a un d’ells.

Part d’una empremta no volia dir gaire res; no tenia cap valor per intentar identificar-la als arxius d’empremtes. Només servia per contrastar-la amb un possible sospitós —si és que mai en tenien un. Patch encongí les espatlles.

—Tens alguna idea sobre aquest afer, Frank?

—S’assembla una mica a alguns dels atracaments que han fet a la zona de Boston. Podria ser una banda de fora de la ciutat.

Patch féu que no amb el cap.

—Em fa tot l’efecte que és una cosa local. Brooklyn, potser, però més probablement Manhattan. —Callà un moment, intentant trobar les raons que li feien tenir aquella impressió—. Els tipus que han fet això són uns artistes del robatori de nòmines. —Mirà Dagnastino pensativament—. Ho han fet massa bé perquè fos la primera vegada que ho feien. O sigui que la banda ha adquirit molta experiència a algun lloc. Et diu alguna cosa això?

—I tant —digué Dagnastino—. Immediatament he pensat en el districte tèxtil. És millor que una mina d’or. En treuen deu milions de dòlars cada any en atracaments.

—En això estava pensant jo també. —Patch es començà a allunyar de la taula de Dagnastino—. Tenim cap home treballant-hi ara?

—No. Ara no. Però de seguida n’hi tindrem algun quan les funcions tornin a començar.

—Demà serà millor que hi doni una ullada —digué Patch, i marxà de l’oficina de Dagnastino.