8

Patch enfilà el pas que hi havia al costat del Veneto, que duia a la part de darrera de l’edifici. Arribà al peu de l’escala d’incendis i mirà al seu voltant. No veié ningú que l’observés des de la part de darrera de cap edifici. Mirà el rellotge i esperà uns quants minuts més. Finalment, després de tornar a mirar al seu voltant, pujà l’escala d’incendis i s’ajupí en arribar al replà metàl·lic que hi havia sota de la finestra del passadís. A través del vidre llardós veié un corredor estret il·luminat per una bombeta que brillava tènuement. Hi havia mitja dotzena de portes, unes davant de les altres.

Al cap d’uns minuts aparegué el noiet a l’escala que pujava des del bar. S’aturà davant d’una porta i trucà. Esperà, llavors tornà a trucar. El noi començà a martellejar la porta, tot seguint un ritme. Després de donar un últim cop, deixà la capsa a terra davant de la porta, i desaparegué escales avall.

Patch obrí la finestra del passadís a poc a poc i entrà sense fer soroll. Travessà el corredor silenciosament, i s’arrambà a la paret del costat de la porta, allà on hi havia el paquet. Esperà, en silenci i a l’expectativa. No se sentia cap soroll. Aleshores el pany es mogué lentament. Una pausa. La porta es començà a obrir cap a dintre.

Patch es mogué amb rapidesa. Aturà la porta amb el peu, empenyé la fusta amb totes dues mans i entrà a l’habitació. La cara terroritzada d’un home el mirà fixament. Patch tancà ràpidament la porta i passà el baldó.

—Segui, Doc. Vull parlar amb vostè.

L’home, de mitjana edat, s’assegué derrotat en un llit desfet. Obrí la boca unes quantes vegades, com un atleta amb dificultats de respiració, però no trobava paraules. Patch abaixà la persiana verda enrotllable i s’assegué en una cadira de fusta la pintura de la qual havia saltat a trossos. Es descordà l’americana, que s’obrí, deixant veure la seva pistolera d’aixella. No digué res, simplement es mirà l’home, esperant que parlés. Finalment, Wrank aconseguí dir unes quantes paraules.

—Jo… no el conec…

—Jo sí que el conec —digué Patch.

—Què vol? —Wrank començava a recuperar la seva veu, però encara estava espantat.

Massa espantat, pensà Patch, més espantat del que hauria d’estar per la brusca entrada.

—Per què està tan espantat, Wrank? —preguntà.

L’home començà a fer el fatxenda.

—No estic espantat, només sorprès. I què collons es pensa, vostè, entrant d’aquesta manera a l’habitació d’una persona?

—No m’arrisco mai amb un junkie —li digué Patch, simplement.

—No té cap dret d’acusar-me d’aquesta manera…

Patch de sobte es posà dret. Anà fins a una calaixera tronada i començà a escorcollar-la. Al moble hi havia només unes quantes camises, corbates, i llençols bruts. A l’últim calaix trobà un maletí petit de color negre que contenia un assortiment de vells instruments mèdics de veterinària: una ampolla de desinfectant fort, benes, i unes quantes xeringues i agulles hipodèrmiques velles. Anà fins al llit i s’inclinà per mirar les pupil·les de Wrank. Wrank tombà el cap immediatament i es posà un braç davant de la cara.

Patch es tornà a asseure a la cadira. La seva veu tenia un to perfectament normal.

—No sé què s’està injectant últimament, Doc, i m’importa un rave. No és prou idiota com per deixar-se la matèria per aquí, o sigui que no em penso prendre la molèstia de buscar-la. Però no intenti enganyar-me. Això és tot.

—Enganyar-lo? Però si ni tan sols no sé què collons vol?

—Li diré què vull. Vostè va treure una bala del braç d’un atracador. Qui era?

Els ulls de Wrank s’humitejaren. Patch no sabia si l’home es posaria a plorar o no. La cara sorruda de l’entrenador es contragué.

—De què està parlant? —Es passà el dit pel coll obert de la seva camisa bruta.

Patch s’aixecà, encengué el llum —una bombeta llardosa penjada del sostre— i s’assegué a la cadira cama aquí cama allà. Posà les mans al respatller i digué:

—Fa prop d’una setmana van contactar amb vostè perquè tragués una bala del braç d’un individu. Era una bala del trenta-vuit que se li havia allotjat al muscle i que possiblement li havia afectat també l’espatlla. Una ferida com aquesta és terriblement dolorosa, i fins que no s’ha tret la bala les possibilitats d’infecció són altes. Vostè és un home hàbil amb les agulles, Doc. En té moltes en aquell maletí negre, i prou instruments per fer una feina prou ben feta. Una bona injecció de morfina per anestesiar el braç o per adormir l’individu, un escalpel i una sonda… —Patch féu petar els dits—. Senzill, Doc.

—Vostè somia. Vostè també es pica… —gemegà Wrank.

—El van pagar bé. Molt bé. Prou pasta per anar flipat molt de temps. —Patch inclinà la cadira endavant, cap a l’home que hi havia assegut al llit—. Però no en podràs treure profit, fill de puta! O m’ho dius tot ara mateix, o et tanco en una cel·la on et podriràs dues setmanes, xisclant com un porc. Després, tindràs l’oportunitat de discutir amb el fiscal del districte perquè no t’acusi de còmplice d’assassinat.

Wrank tenia saliva a les comissures dels llavis.

—M’està acusant de coses que no pot demostrar…!

Patch deixà caure la cadira sobre del llit, immobilitzant les cames de Wrank. Agafà Wrank d’una orella i li premé el nas amb la mà oberta.

—Et pots tornar a cosir el nas un cop te l’hagi arrencat, o pots parlar. —El to de la veu de Patch continuava essent normal. Tirà la mà cap amunt fins que la pell del voltant dels narius de Wrank s’estirà tant que semblava a punt d’estripar-se.

—Prou! Per Déu! Prou! —cridà Wrank.

Patch tragué la mà, tornà a posar la cadira dreta i s’assegué.

—Molt bé. Parla.

Wrank es fregà el nas adolorit. Li queien llàgrimes dels ulls.

—Vostè vol que em matin…

—Se me’n fot si et maten o no.

—Em mataran si xerro.

—Qui t’ho ha dit?

—Aquells individus… aquella nit. —Wrank donà una ullada a Patch, després abaixà els ulls ràpidament—. No era massa tard. Potser les nou. Vaig sentir que trucaven a la porta. Va entrar un individu amb una pipa i s’ho va mirar tot. «Ets Doc Wrank?» va dir. «Sí» vaig dir jo. Va anar fins a la porta, la va obrir, va fer que sí amb el cap, i van entrar dos individus més. Un d’ells estava ferit… Portava un abric per sobre de les espatlles, com una capa, o sigui que al començament no me’n vaig adonar.

—Com eren?

—Tots tres portaven mitges de seda al cap, o sigui que no els vaig veure la cara. M’imagino que es van posar les mitges al passadís. No haurien pas pogut passar pel bar amb les mitges posades. —Wrank callà i es passà la llengua pels llavis—. Més tard vaig preguntar a Johnny, que treballa al bar, si havia vist tres tipus que pujaven. Johnny em va dir que no. Hi va haver molta gent al bar aquella nit.

Patch assentí amb el cap.

—Continua.

—Bé… va ser tal com vostè ha dit. Aquests homes no estaven jugant, ni feien broma. Em van pagar cinc-cents dòlars per curar-li el braç. —Wrank afegí, amb cert orgull—: Vaig fer una bona feina.

—Mentre van ser aquí, van fer servir algun nom propi?

—No. Ni una sola vegada. Perquè jo també m’hi vaig fixar. El primer individu, el de la pipa, va ser l’únic que va parlar. I només va dir el que havia de dir. Va dir una cosa com: «Et donarem cinc-cents dòlars per treure aquesta bala. Si no t’agrada l’oferta…». Va agafar un coixí com a silenciador i hi va embolicar la pistola. No va dir res més, però no calia, perquè jo ja havia entès el missatge amb tota claredat. —Wrank arronsà les espatlles—. Per tant li vaig clavar una injecció al braç i vaig començar a treballar. El vaig desinfectar i el vaig embenar. Aquell individu em va donar la pasta. I això és tot. Però quan ja sortien, em va dir: «Si trobes que has viscut massa, parla una miqueta i tornarem».

—I has parlat, perquè si no jo no seria aquí —li digué Patch.

—Ho he hagut de fer —digué Wrank, convençut—. Aquest camell… aquest fill de puta a qui li compro la substància… es pensava que el bitllet que li vaig donar era estrany. Fals. Li vaig haver de dir com l’havia aconseguit…

Els barris baixos sempre tenen orelles, pensà Patch.

—Què se n’ha fet, de la bala que vas treure?

—No me’n recordo.

—Se la van emportar?

—Jo no els la vaig donar.

—La vas llençar?

—No.

—Llavors encara és a l’habitació. Busca-la!

Wrank s’agenollà i la trobà sota de la catifa, a prop del llit.

—Molt bé, Doc —li digué Patch—, jo ja estic satisfet. Que dormis bé.

Patch baixà les escales que duien al bar. Al local hi havia força gent, tenint en compte que era d’hora, i al vespre seria ple de gom a gom. Ningú, ni el barman, no parà cap atenció a Patch mentre baixava les escales. Sortí tranquil·lament per la porta.

Patch obrí la porta pesada del soterrani de l’edifici del carrer Dotze Est. Tocà un interruptor i s’encengueren una sèrie de llums, que il·luminaven un petit laboratori compacte d’assumptes criminals i una cambra fosca de revelats. Col·locà la bala damunt d’un banc recobert de pissarra i tragué el seu revòlver de canó curt. Disparà contra una guia telefònica de Manhattan protegida en una galleda de sorra. Recuperà la bala d’entre les pàgines, tornà al banc i la marcà amb un puntet d’esmalt vermell. La pintura s’eixugà de seguida. Posà les dues bales de plom sota la lent d’un microscopi de comparació i les estudià amb atenció durant una estona. Quan hagué acabat l’examen, guardà la bala de Doc Wrank en un sobret marró, el retolà «Original» i hi afegí la data. Ficà l’altra bala, marcada de vermell, en un altre sobre, el retolà «Prova», i també hi escrigué la data. Segellà tots dos sobres i els tancà amb clau en un calaix d’un pesat armari metàl·lic.

Encara que Patch no es considerava un expert en balística, hi havia treballat prou. Estava convençut que la bala que havien tret del braç del bandit no identificat de Wrank havia estat disparada amb el seu 38 S & W.

Patch apagà els llums, tancà la porta amb clau i tornà al primer pis. En arribar a la sala de guàrdia, s’aturà de sobte.

—Hola! —xisclà Pammy, tot aixecant-se d’una de les cadires de fusta i estirant-se la faldilla negra extremadament curta—. No esperaves veure’m, oi que no?

—I tant que sí. Tothom em ve a veure sempre poc després de conèixer-me.

—Ah sí? M’estàs prenent el pèl! —Els ulls increïbles de Pammy miraren Patch des de darrera de les seves pestanyes marrons—. En qualsevol cas, estic contenta de veure’t.

—Gràcies.

—M’hi jugo el que vulguis que Leda no et va explicar el que li vaig dir quan et vaig conèixer a Le Navet!

—No, no m’ha explicat res. I parlant de Leda…? —Esperà.

—M’ha dit que ens trobaríem aquí.

—Ah sí? —Patch començà a caminar passadís avall. S’adonà, en passar, que els despatxos de Johnson i Dagnastino eren foscos. Pammy el seguí.

—L’home tan agradable d’aquest despatx —assenyalà el de Dagnastino—, ha marxat no fa gaire. M’ha dit que tu corries per aquí i que m’esperés.

Patch s’assegué darrera de la seva taula, cansat. Pammy es deixà caure damunt del sofà, i quedà en una posició sensual. Patch apartà ràpidament la vista dels seus ulls. La noia es divertia. La seva carona en forma de cor s’obrí en un somriure.

—No facis aquesta cara. Sempre porto panties quan duc una faldilla com aquesta. Si no, no podria seure.

—És un consol —digué Patch—, o potser una decepció. —Es tirà endarrera a la cadira. A la base del crani li tornà a començar el mal de cap—. Explica-m’ho tot. No és que no estigui content de veure’t, però…

—En realitat és molt senzill. Jo era al carrer Catorze, i havia promès a Leda que l’aniria a veure avui. I ho he fet perquè no vaig gairebé mai per aquella zona. I Leda estava a punt de marxar del seu pis. No sé què havia de fer. Però m’ha dit que no trigaria gaire, i que vindria aquí. I que jo podia venir, també. I que llavors potser tots junts aniríem a prendre una copa. —Era obvi que estava satisfeta de la seva explicació.

—Molt bé —li digué Patch, resignat—. Si hem de prendre una copa tots junts, podríem anar començant nosaltres. M’aniria molt bé una copa, ara. —Les seves intencions de dutxar-se i de ficar-se al llit d’hora se n’havia anat en orris. Leda no era una persona per desaprofitar l’hora de beure o les altes hores de la nit. I Patch dubtava que Pammy les desaprofités—. Anirem al meu apartament. Leda ens hi trobarà.

Mentre Pammy es passejava por tota la sala d’estar, amb una curiositat tan manifesta com la d’un gat, Patch obrí una ampolla de Tanqueray i preparà dos Martinis.

—Oh, ho sento! —exclamà la noia quan Patch li donà el got—. Si no t’importa, preferiria un Manhattan.

—No és cap problema. —Patch construí un somriure—. Ja em beuré jo els dos Martinis. —Vessà una mica de bourbon Cyrus Noble per sobre de sucre xopat de bitter, hi afegí gel picat, hi tirà un tros de taronja i una cirera, i ho donà a Pammy—. Ara beu i calla —digué, amb un somriure que assuaví el verí de les seves paraules.

La noia continuà xafardejant-ho tot. D’un metre cinquanta, no pas més de trenta-set quilos, tenia una figura en miniatura, perfectament proporcionada i tenia un encant estrany. Des del mig de l’habitació es tombà cap a Patch.

—Tu i Leda us esteu agrupant? —preguntà. Davant del mutisme de Patch, explicà—: Aneu de debò?

Patch somrigué, es fregà el clatell adolorit, i prengué un glop llarg del seu Martini.

—Això és el que sembla —digué—, però de fet només he sortit amb Leda dues vegades.

Ella féu que sí amb el cap, pensativament.

—Ah.

—Vas veure mai l’ex-marit de Leda? —preguntà Patch.

—Mai. —Prengué un glopet de Manhattan—. Ni tan sols no sabia que estigués casada, i encara menys divorciada. No ens havíem vist des de feia anys.

—Quan vas conèixer Leda?

Pammy reflexionà un moment.

—Totes dues treballàvem a la companyia nacional de Mighty Nice… un autèntic gos. Llavors vam participar juntes en un espectacle, al barri francès. I m’imagino que això és tot…

—Pels crits que vaig sentir ahir a la nit, em pensava que éreu dues bessones separades des de feia temps, o alguna cosa així. —Patch s’assegué en una de les butaques.

—Leda i jo no som amigues íntimes, només conegudes. —Saltà a la falda de Patch, i s’hi arraulí com una nina una mica massa grossa.

Patch mogué el cap, com per aclarir-se’l.

—Dec estar una mica confús.

Pammy bellugà el cul fins que trobà una posició còmoda.

—Oh, Leda i jo no som prou bones amigues per estar geloses l’una de l’altra. —Aconseguí beure un glopet sense vessar ni una gota.

—Vols dir que si Leda entrés ara mateix, no se sorprendria una mica?

—Això és un problema seu —contestà Pammy, totalment despreocupada.

Patch no sabé decidir si era el doble Martini o l’escalfor generada pel cossarró de Pammy, que amagava els músculs ferms d’una ballarina professional, el que li començava a alleugerir el mal de cap.

—Em sembla que no vull posar a prova la teva opinió —digué.

Féu aixecar Pammy, es posà dret, i marcà el número de Leda. Deixà que el telèfon sonés mitja dotzena de cops abans de penjar.

—Leda sempre fa tard —observà Pammy amb una total indiferència—. Qui sap? Potser no vindrà pas aquesta nit. —S’acabà el Manhattan, es menjà la cirera i es llepà els dits—. Molt bo. Me’n prendré un altre, em sembla, B.P.

Patch escurà el seu got i tornà a la barra. Premé un interruptor amagat que desconnectava l’ascensor. Si Leda decidís afegir-s’hi, li hauria de telefonar.

—Què acabes de tocar? —preguntà Pammy.

—Un interruptor per evitar que Leda arribi sense avisar. —Patch preparà les begudes.

La noia sospirà, contenta.

—M’agraden els secrets… —Aixecà el got fins als llavis i en begué un glop llarg i lent. S’acostà distretament amb el got cap a les escales metàl·liques de cargol que duien al pis de sobre—. Què hi ha aquí dalt?

Patch es tornà a asseure. Pammy li pujà a la falda, estirà les cames per sobre del braç de la butaca, i passà el seu braç per darrera del clatell de Patch acaronant-lo.

—A dalt —digué Patch—, hi ha el meu llit. Un moble que m’agrada molt i que he vist molt poc aquests últims dies.

—Per què no ho has dit abans? No hi ha cap llei que prohibeixi prendre una copa al llit, oi que no?