14

La companyia de material artístic Duke, situada a la Setena Avinguda a Manhattan, estava formada per quatre botigues de diferents dimensions. L’espai estava tot connectat per portes obertes als envans que separaven les diverses sales. Patch trobà que era un negoci agradable, inconnex però pròsper. En entrar sentí olor d’oli de llinosa i de vernís. A la secció principal de la desordenada botiga, els taulells estaven abundantment coberts de mans i caps de guix, caixes de tubs de pintura a l’oli, cartrons amb pinzells de mides i preus variats, paletes, espàtules, llaunes de trementina, i llibres sobre anatomia, perspectiva, i llum i ombra.

Artistes comercials, vestits amb l’elegància d’homes de negocis, compraven blocs de paper margenat, llapis, pinzells i plomes per retolar, mentre que d’altres, vestits més informalment, examinaven llenços exposats, cartrons amb aquarel·les i pigments a l’oli. Patch travessà una porta que connectava amb la segona sala, on hi havia taules de dibuix, cavallets, llums indirectes, vitrines i altres coses, i llavors continuà caminant fins que arribà a la tercera secció.

A les parets, sobreposades, hi havia obres de tota mena —aquarel·les, impressions sobre planxes de fusta, aiguaforts i litografies. Amuntegades, formaven un conglomerat de colors, formes i dissenys, que anaven des de retrats realístics fins a misteris abstractes. Patch començà a examinar sistemàticament tots els quadres, buscant la firma de l’artista. La majoria de les firmes eren poc més que gargots, i algunes totalment inidentificables.

Patch recorregué lentament tota la sala. Quan hagué acabat el volt, anà a la quarta i última sala, on hi havia vitrines de vidre, totes tancades amb clau. A dintre hi havia una col·lecció impressionant de joies fetes a mà, braçalets i collarets, anells, figuretes de bronze, gerres de ceràmica i safates, i objectes de vidre bufat. Estava examinant un parell de botons de puny de plata i esmalt quan una veu parlà a la seva espatlla.

—Són bonics, oi?

—Sí. —Patch es tombà i veié un home rodanxó, amb els cabells més aviat llargs ben enganxats al crani, i un bigoti com el d’un militar anglès, totalment fora de lloc en la cara fofa i rodona. Patch assenyalà les vitrines i la sala contigua amb les pintures—. Té una bona col·lecció.

L’home féu que sí amb el cap, tot somrient, satisfet.

—No està malament, ben mirat. Ha anat creixent, sap?

—No —digué Patch—. No ho sabia. Vostè s’amaga massa. He passat per aquí per casualitat i he vist la seva botiga per primera vegada.

—Vam començar molt modestament —digué l’home—. Alguns dels nostres clients van deixar les seves obres aquí, en consignació… per veure si nosaltres les podíem vendre. El que és bo per a ells és bo per a nosaltres. Per tant ho vam intentar, i no ens ha anat malament, li ho asseguro. —Amb les seves mans ben conservades i manicurades, agafà un cigarret d’un portacigarretes i l’encengué—. Li interessa l’art? —preguntà.

—A petita escala —digué Patch—. Vostè és Duke?

Els llavis gruixuts i vermells s’obriren amb el somriure, però el bigoti no es mogué.

—Sí i no. Jo sóc el propietari, tingui… —Donà a Patch una petita i elegant targeta gravada—. Em dic L. J. Maréchal —digué, i saludà amb un lleuger cop de cap formal—. Louis Maréchal.

—I el Duke?

Maréchal agità una mà.

—És una d’aquestes coses que passen. Originalment… la botiga és deia Duc… la forma francesa. —Féu una ganyota de dolor—. Però els analfabets l’anomenaven Duck («ànec»), o sigui que ho vam canviar i ara és Duke.

Patch tornà cap a la galeria dels quadres.

—Ha sentit parlar mai d’un pintor, del Village, que es diu Carlos?

Maréchal donà una ullada a Patch.

—Això és el nom o el cognom?

—Podria ser un i altre. Una amiga meva tenia una pintura seva.

—Així, de cop, no conec cap Carlos —digué Maréchal—. Però això no vol dir res, perquè hi ha literalment milers de pintors que jo no conec.

—Li sona un tal Joe?

—M’està prenent el pèl! —El bigoti de Maréchal es bellugà—. D’entrada se m’acuden mitja dotzena de Joes.

—És clar —admeté Patch. A algun lloc de la galeria de quadres perdé el propietari. Travessà la secció de material, pleníssima, i sortí al carrer. En un aparcament proper, pujà al Chrysler, i llavors es dirigí a Long Island.

Poc abans de les cinc de la tarda, s’aturà davant de la fàbrica de Neo-Electronics, i aparcà a l’altre cantó del carrer, davant de l’entrada principal de l’edifici de l’administració. El caminoi, que passava pel costat de l’edifici fins a la fàbrica pròpiament dita, que era al darrera, ara estava protegit per una porta controlada electrònicament. Apagà el motor i s’arrepapà al seient, disposat a esperar.

Mitja hora més tard, Patch veié la silueta polida de Myra Morgan. La noia sortí per la porta de les oficines i es dirigí cap al carrer. Patch féu sonar la botzina. La secretària mirà al seu voltant i veié el cotxe; els talons acceleraren el ritme, en córrer ella cap a Patch. El detectiu obrí la porta, i Myra entrà dintre del cotxe.

—Bé —digué la noia—, sens dubte demà seré l’escàndol del secretariat.

—Jo protegiré la seva reputació. —Patch engegà el motor—. Diré que l’he arrestada.

—Em sento afalagada que hagi vingut fins aquí per veure’m a mi. —Se’l mirà, divertida—. Qui més ha de veure?

—Kinnard, però no trigaré gaire. —Anaren fins al centre. Patch s’aturà davant del petit edifici passat de moda que acollia el cos de policia. Al cap de cinc minuts tornà al cotxe, després d’haver vist el detectiu—. Bé —preguntà—, què li sembla si anem a qualsevol lloc a prendre una copa i a sopar?

—Així no… —protestà Myra—. Tot just he acabat de treballar. Porti’m a casa, primer.

Al cap de poca estona, Patch entrà a un caminoi que duia a una caseta grisa, estucada amb ornaments blancs. Davant hi havia un jardí grandet, ple fins a l’alçada dels genolls de fulles que havien caigut dels arbres, ara nus. Hi havia una tanca al capdamunt on el vent feia voleiar les restes de papers. Myra obrí la porta amb la clau.

—És un bon jardiner? —preguntà.

—No —digué Patch—. Si mai tinc un jardí, l’ompliré de ciment i el pintaré de verd.

—I els arbres?

—Faré servir para-sols.

Arribaren a una saleta totalment femenina. Myra deixà el moneder damunt d’una taula.

—Li ensenyaré la cuina —digué a Patch—. Hi trobarà mam i gel, i pot preparar unes copes.

Patch localitzà una ampolla de whisky i buidà una plata de glaçons. Cridà a Myra, que s’estava arreglant al dormitori, no gaire lluny.

—Viu sola aquí?

—Sí —cridà la noia—, i m’agrada! —Després d’una pausa, afegí—: Es demana per què?

—Seré honest, per què?

—Jo solia tenir un apartament a Manhattan, quan hi treballava. La meva mare vivia aquí. Quan ella va morir, jo vaig heretar la casa. Ella i el meu pare s’havien divorciat feia anys.

—I vostè va decidir tornar als afores?

Patch sentí com reia la noia.

—Això és massa lluny per ser els afores. Al començament pensava vendre la casa, després vaig decidir quedar-me-la, sobretot quan vaig veure que podia trobar feina a la Neo. —Entrà a la cuina, amb els cabells pentinats i brillants, i amb el maquillatge refet—. No és gaire gran, però un apartament d’aquesta mida a Nova York valdria una fortuna.

Patch li donà un got. Un gat gris i blanc sortí d’un armari d’escombres i es mirà Patch sense parpellejar.

—Per les comoditats de la llar —brindà. S’assegueren a la taula rodona de la cuina—. Com va la recollida de diners per a la senyora Kramer?

—Molt millor —contestà Myra—. Gairebé hem aconseguit mil cinc-cents dòlars.

—I Gates? Què hi ha de la companyia d’assegurances?

—Encara hi ha merder, però sembla que es va solucionant. Encara no hi ha res d’absolutament definitiu, però sembla que la companyia pagarà. —Aixecà el seu got i begué un glop—. He llegit al diari que… han assassinat un client seu.

Patch féu que sí amb el cap.

—Era un cas de persona desapareguda. Estava buscant el seu ex-marit.

—I ell la va matar?

—No ho sé.

Myra mirava el seu got.

—L’article deia… que ella era bastant bonica.

Patch remogué el gel del seu got.

—Pari d’estirar-me la llengua —digué, somrient—. Se suposa que vostè treballa per a mi; jo faré les preguntes.

—Hauré de retornar el meu equip d’estar per casa d’escoltar d’amagat. No he sentit res més sobre Ralph Kramer.

—Cap record… cap xafarderia?

—Tot s’ha calmat ara. Ja sap quina mena de cosa vull dir… «Jo havia jugat a bitlles amb ell la setmana abans»… i coses així. —Inclinà el cap, intentant recordar—. Es va dir alguna cosa, que havia anat a les curses amb un parell de mecànics que viuen a Sunnyside. I algú va dir que havia reduït la cervesa, que estava fent règim o no sé què. —Callà i féu que no amb el cap—. I això és tot… oh! —Mirà Patch—. Una altra cosa. Una noia de les especificacions mecàniques va dir que gairebé li havia comprat al seu marit una canya de pescar, però que havia canviat d’opinió després de provar-la. —Arronsà les espatlles—. I aquest és el meu informe, senyor. Es pensa desdir de la seva amable oferta?

—Ara no ho puc fer —digué Patch—. M’he compromès per un sopar. —S’acabà el seu whisky—. Acabi de beure. Per demostrar-li que jo no retiro mai una oferta, té permís per demanar à la carte.

—Vostè és realment molt generós. I encara falta molt perquè aquesta noia cobri. —Myra somrigué i s’aixecà.

Quan Patch tornà al carrer Dotze Est, Thirston li obrí la porta principal.

—Aquelles dues senyoretes, les de dalt, han marxat fa una estona —digué a Patch.

—Han dit on anaven?

—No. Però es comportaven com si estiguessin molt enfadades per alguna cosa.

Patch sortí de l’ascensor al segon pis, ara a les fosques. Encengué els llums i mirà l’oficina buida on normalment regnava George Hurley. Passà per davant de les taules i s’acostà a una prestatgeria. La recorregué lentament, i es parà per agafar alguns llibres —un diccionari biogràfic, una enciclopèdia de noms i llocs, i una breu història d’Europa. Portà els llibres a la taula de Hurley, encengué el llum i s’assegué. Metòdicament, consultà unes entrades i les referències que li donaven. Al cap d’una estona, tancà els llibres, i mirà pensativament la superfície de l’escriptori, digerint mentalment la informació i intentant organitzar-la lògicament. Finalment, tornà els llibres als prestatges, apagà els llums i pujà al seu apartament.

Els llums eren encesos i la música sonava molt forta.

Passà per davant de la barra, encara plena d’ampolles i gots, i anà fins a la cuina. Als fogons hi havia un merder de cassoles i paelles plenes de menjar cremat; a la pica i a la taula hi havia una confusió de plats i bols. Pertot arreu es veien culleres i espàtules cobertes de pasta seca. Penjat de la persiana amb un clip hi havia un tovalló de paper amb un missatge escrit amb pintallavis. Patch el llegí:

Amb un somriure ample i satisfet, Patch pujà al seu dormitori. I dormí tota la nit d’una tirada.

L’endemà, Patch es trobà amb Timothy i Gene Aldo a l’apartament de Leda.

—Hem pensat que potser li agradaria veure el que va passar ahir a la nit —digué Timothy. Aldo féu que sí amb el cap.

La primera impressió que tingué Patch és que a la sala de la dona morta hi havia hagut una festa de Cap d’Any. Hi havia serpentines penjades per les parets i per sobre dels mobles. Però no eren serpentines de paper; eren parracs de llençols i de tapisseria. Els quadres estripats eren poca cosa més que serrells de colors en marcs de fusta, mentre que el sofà i les cadires estaven esventrats. El gran quadre del nu, igual que els altres olis, era inidentificable.

—Han fet malbé res més? —preguntà Patch.

—No —li digué Timothy—. Només això que veu a la sala. Ens agradaria saber per què.

Patch recorregué lentament l’habitació.

—Esteu segurs que això ho van fer ahir a la nit?

—Els homes de les empremtes encara estan treballant aquí —digué Timothy—. Van tancar amb clau ahir a la nit. I han trobat això aquest matí.

—Què se’n sap, del pintor a qui ella va llogar l’apartament?

—Carlos Pietro. Li hem seguit la pista a través de l’agència immobiliària que s’ocupa d’aquest edifici. L’ambaixada de Roma ens diu que hi porta més d’un any, amb un permís perllongat.

—Encara hi és?

—Sí —intervingué Aldo—. I en qualsevol cas, no seria gaire propi d’un artista destruir la seva obra.

Patch es ficà les mans a les butxaques.

—Heu descobert res més del passat de Leda?

—Una mica, però pel que serveix… —digué Aldo—. Hem mirat a l’oficina del cens. Va venir a Nova York fa uns set anys. De Chicago. El seu nom autèntic era Leda Grandy. No hi ha cap adreça de Chicago com la que ella va donar.

—I de McAdam Claysmith?

—Zero. —Aldo es gratà la barbeta—. Costa molt de temps repassar títols de propietat. Però al primer cop d’ull, els polis de Bucyrus, Ohio, no han trobat cap títol de propietat a nom de McAdam Claysmith, ni a nom de Leda Claysmith tampoc. —Arronsà les espatlles—. Potser encara trobaran alguna cosa, però no ho crec.

Patch anà cap a la porta, llavors s’aturà i es tombà.

—Hi ha res de Red Bjorn? —preguntà a Timothy.

Timothy digué:

—Els de l’oficina d’identificació no van tenir cap dificultat, amb aquella foto. És calb. Els pocs cabells que li queden són vermells. Deu portar una perruca negra. Va tenir un merder amb els Federals perquè estava enredat amb una destil·leria clandestina a Jersey. Mitja dotzena més de càrrecs, una banda que comercialitzava cotxes robats a Califòrnia i Mèxic, assalt a mà armada…

—El busquen per alguna cosa, ara?

—No.

—Qui hi ha darrera de Blast-Off Motors?

—Teòricament un individu que es diu Al Newton. Almenys la botiga està al seu nom i ell se n’encarrega. També n’és el mecànic.

—Està fitxat Newton?

—No, que nosaltres sapiguem. No el perseguim pas. Té família, viu al Bronx, ha tingut una sèrie de botigues aquí i allà. A la que té ara, abans es dedicava a les bicicletes. Fa cinc o sis anys es va passar a les motos.

—I per fer això no es necessiten diners?

Timothy arronsà les espatlles.

—No ho sé. Potser els fabricants li van donar un crèdit.

—Potser Bjorn ha fet un acord amb Newton perquè li llogui part de l’espai de l’oficina i li deixi usar un telèfon. Potser Newton no sap de què va tot això —digué Patch.

—És possible —admeté Timothy.

—Llavors què collons està fent Bjorn? —preguntà Aldo.

—Intenta comerciar amb armes —digué Patch.

Hi hagué un moment de silenci.

—Com ho sap, vostè? —preguntà Aldo.

—M’ho ha dit un ocellet.

—Ho pot provar? —Timothy mirà Patch de reüll.

—No. I si pogués, no faria absolutament res. No pas ara. —Patch mirà els dos detectius—. No emmerdeu les coses intentant pescar-lo ara. Deixeu-lo sol un temps. Sigui el que sigui el que fa Bjorn ho està fent amb altra gent. —Patch es tombà i sortí de l’apartament de Leda. A la Sisena Avinguda, agafà un taxi cap al centre.

Patch picà a la porta i continuà picant durant molta estona. Finalment, la veu adormida de Pam, des de darrera de la porta del pis, contestà.

—Obre. Sóc Patch —digué.

La porta s’obrí lentament, fins allà on li ho permetia la cadena. Pam mostrà un ull adormit per l’escletxa.

—Oh —digué—, ens pensàvem que no et tornaríem a veure mai més. —Despenjà la cadena i obrí la porta—. No estàs enfadat? —preguntà, tot retirant-se modestament. Només portava una camisa de dormir lleugera.

—I tant —digué Patch amb la cara seriosa—. Però m’estic recuperant.

Jean aparegué a la porta del dormitori amb la part de dalt d’un pijama.

—Ets un monstre! —acusà Patch—. I t’odio. —Mirà al seu voltant, buscant un lloc per seure, decidí no fer-ho i es ficà a l’habitació. Quan tornà, portava una bata.

—Vull que sapigueu que em vaig quedar molt decebut —digué Patch—, em venia molt de gust un sopar fet a casa.

La cara de Jean mostrà la seva recança.

—Jo vaig fer costelles de porc, però van quedar molt dures, més aviat semblaven un moneder de cocodril. I llavors Pam va baixar corrent a la botiga i va comprar costelles de be. Van quedar encara pitjor. Es van enganxar a la paella i es van encongir fins que gairebé van desaparèixer.

—I llavors les patates es van cremar, i feien molt de fum. I després va començar a fer pudor com de crematori, quan l’aigua de bullir els espàrrecs es va consumir —afegí Pam.

—Jo no sabia què fer —continuà Jean—. Vaig intentar fer spaghetti —mogué les mans amb desesperació— i llavors tu no vas aparèixer, i vam decidir tornar a casa.

—Va ser una bona idea —digué Patch.

Les cares de les noies es van il·luminar. Pam s’assegué al sofà al costat de Patch, amb un coixí a la falda. Patch digué:

—Vull que recordis el dia que vas anar a l’audició i vas conèixer Danny Katz. Vau baixar. Vau prendre una copa. I vau parlar. —Pam assentí amb el cap—. Ara digues, qui va dir primer el meu nom?

Pam retorçà el coixí, recordant, amb els ulls mig tancats.

—Bé… al començament —digué Pam lentament—, ell em va dir que li sonava la meva cara i totes aquestes històries. Però no havíem treballat junts a cap espectacle. Llavors… vam començar a parlar d’on vivíem, i ell va dir que vivia a University Place, i jo vaig dir que coneixia algú que vivia allà a prop. Ell em va preguntar qui era. I jo li vaig dir que tu. I ell va dir que et coneixia, i em va preguntar com ens havíem conegut, tu i jo. Jo li vaig dir que a través de Leda, i li vaig preguntar si la coneixia, perquè ella també es dedicava al món de l’espectacle. Ell no n’estava segur, o sigui que jo la vaig descriure i li vaig dir on vivia, i ell va dir que no la coneixia. —Donà un cop de puny al coixí—. I així és com va anar tot.

Patch li donà uns copets al genoll rodó que es veia clarament a través de la seva camisa de dormir transparent.

—Tens una memòria de computadora —li digué, amb veu tranquil·litzadora. Pam s’inflà—. Has dit que Katz tenia els cabells negres i pentinats ben enganxats al crani?

Ella ho negà amb el cap.

—Tenia els cabells molt rossos. Llargs, però no fins a les espatlles; just fins al clatell.

—I duia bigoti? Un gran bigoti esbullat?

—No, no. Un bigotet molt finet. Només una línia.

—Tenia la cara més aviat rodona, i una mica grassoneta?

—No, en absolut.

—Vas dir que es comportava una mica com un marieta?

Pam es bellugà, incòmoda.

—És difícil d’explicar. No era ben bé un marieta. Però parlava d’una manera molt suau, com murmurant. —Callà, intentant recordar—. Coses així.

—Em vas dir —continuà Patch— que t’havia preguntat si jo era membre dels Domes. Com va anar, que preguntés això?

—Parlava de tu, deia que t’havia conegut. Volia saber si encara et feies amb els Domes. I jo vaig dir: «Què és això? Un musical?». I ell va dir que no, que era com Vendome. I jo vaig dir: «Això no és un restaurant o alguna cosa així?». I ell va riure i va dir: «No, és un club molt exclusiu».

Jean s’aixecà i s’estrenyé la bata. Mirà Patch i Pam, alegrement.

—Algú vol una copa?

Patch es posà dret d’un salt i mirà el rellotge.

—Ho sento… tinc tard. —Anà cap a la porta.

—Si no estàs enfadat amb nosaltres —digué Pam—, tornarem per quedar-nos un temps amb tu.

Patch obrí la porta.

—Aquesta nit no, nenes. Aquesta nit no! —Sortí al carrer.