20

Patch sortí del Chrysler i pujà les escales de l’edifici del carrer Dotze Est. Trucà i Thirston obrí la porta. El guàrdia es mirà força estona la roba arrugada i rebregada de Patch.

—Que ha plogut? —preguntà, sorprès.

—El Diluvi Universal —replicà Patch. Començà a travessar la sala de guàrdia, es parà—. Té lliure la resta de la nit. Demà parli amb Frank. Ja ha acabat la seva feina.

—Molt bé —digué Thirston—, però…

—No discuteixi i faci el que li dic. —Patch tirà vestíbul enllà fins a l’ascensor.

—No estic discutint, però… —cridà el guàrdia.

—Deixi-ho fins demà al matí. —La veu de Patch sonava irritada—. Expliqui-ho a Dagnastino.

Patch sortí de l’ascensor, i obrí la porta del seu apartament, i es trobà enterrat en una pila de braços.

—Sorpresa! Sorpresa!

S’hagué de barallar amb una sèrie de petons humits i enganxifosos amb molt de gust de pintallavis. Pam i Jean el miraven somrient.

—Bé —digué cansat—, sí que és una sorpresa.

—Això és el que acabem de dir nosaltres! —digué Pam—. Però estem fent una celebració, i t’hem estat esperant.

Patch es passà una mà insegura pels cabells. Encara eren oliosos de l’aigua de la badia.

—Una mica més i no arribo a casa.

—No et mors de ganes de saber què estem celebrant? —preguntà Jean.

—Oh, i tant! —digué Patch, amb la sensació que en qualsevol moment se li estellaria la cara—. Moltes ganes. —Llavors afegí—: I també em moro de ganes de saber com heu entrat aquí.

—Aquell home tan encantador que hi ha a baix ens ha obert la porta —explicà Jean.

—Ja —digué Patch, pessimista.

—I ara la sorpresa! Robin! Surt! —Jean es tombà amb il·lusió cap a la cuina.

Patch seguí la seva mirada. Una rossa sortí de la cuina. Una rossa deliciosa. Amb els ulls pesats i els llavis molt vermells i molt molsuts. Els seus malucs feien els mateixos moviments que un batedor a molt poca velocitat.

—Hola —digué.

—Robin és la nostra nova companya de pis. Hem trobat un altre apartament avui. Un de més gran. I Robin vindrà a viure amb nosaltres. —Pam mirà com Patch es mirava Robin.

—I volíem que tu fossis el primer de conèixer-la! —afegí Jean amb fervor.

—He sentit parlar tant de tu. —Robin, pel que semblava, parlava una mica papissot.

—Bé —digué Patch—, avui no estic pas en gran forma. Si faig pudor de fuel d’aigua de la badia, de vòmits i d’urinari d’homes, espero que m’excusareu.

—Oh-h-h? —Robin abaixà els ulls, i després els aixecà lentament—. M’agraden els homes que fan olor masculina.

—Aleshores tot va bé. —Patch tancà els ulls amb força quan l’obertura de la 1812 ressonà a les seves orelles. Pam de sobte abaixà el volum, però no gaire.

—Ara —declarà—, tots prendrem una copa. —Anà darrera de la barra, posà quatre gots en fila, i començà a omplir-los de Tanqueray.

—Ja ho faré jo. —La mà exhausta de Patch agafà l’ampolla. Un truc a la porta l’interrompé. Amb el soroll de la música no havia sentit arribar l’ascensor—. I m’ocuparé d’això també. —Deixà l’ampolla curosament damunt de la barra i caminà insegur fins a la porta.

—Felicitats! —Myra Morgan somreia des de la porta oberta.

—Ah… sí. Què? —Patch se la mirà, llavors intentà aixecar les espatlles, fatigades per bloquejar la porta.

—Tornava del teatre —digué Myra—, i he sentit la notícia a la ràdio del taxi. Li he dit al taxista que em portés aquí de seguida!

Patch murmurà alguna cosa. Darrera d’ell, la música retronava, i se sentia el soroll dels gots i del mesclador de Martini en acció.

—I gairebé tots els diners recuperats! —La cara de Myra estava il·luminada per la satisfacció—. El senyor Gates estarà tan content! —S’inclinà lleugerament endavant, intentant mirar per sobre de l’espatlla de Patch—. Que interrompo alguna cosa? Aquell guàrdia tan amable que hi ha a baix ja marxava. M’ha dit que pugés. Li ha semblat que no hi faria res.

—No hi fa res —digué Patch—. Res de res! —S’apartà de la porta.

—Un altre Martini! —digué Pam a Jean. Jean donà un got a Robin.

—Saps una cosa…? —digué Robin, papissota—. El trobo molt agradable. Tan distingit, tan pàl·lid, i tot.