4

Patch es movia lentament, avançant a través del carrer, gairebé impassible. Hi havia gent per totes les voreres, i també per la carretera, que caminaven fent ziga-zaga entre les camionetes aparcades en doble fila i els penjadors metàl·lics de les peces de roba empesos per missatgers i repartidors suats —part dels vint milions de dòlars en mercaderies que passaven diàriament a la vista de la multitud. Pells inestimables, roba fabulosa de dona, barrets i moneders enjoiats eren transportats a través dels carrers amb una despreocupació natural, producte de la familiaritat diària. Barrejats amb la multitud de fabricants, compradors, models, dissenyadors, talladors de patrons i comerciants que anaven per feina, hi havia els criminals —els falsificadors, els atracadors, els degolladors, els segrestadors, els estafadors. I, és clar, els lladres de nòmines.

Com Patch sabia molt bé, hi havia més robatoris de nòmines a la zona tèxtil que enlloc més. Després d’una feina, els bandits es barregen amb la multitud i desapareixen.

De tant en tant, Patch detectava un membre de la Safe, Loft, and Truck Squad, o un detectiu del districte 14, i de vegades també un guàrdia d’una de les empreses de protecció. En aquesta àrea, menys de dos quilòmetres quadrats, al mig dels carrers Trenta de Manhattan, s’ajuntava cada dia la quantitat més gran de mercaderies acumulades en un moment donat, en un lloc determinat, del món sencer. El somni del paradís d’un criminal fet realitat.

Finalment, Patch entrà en una botigueta que hi havia a un edifici de maons vermells. Hi havia un aparador grisós a cada costat de la porta, i a tots dos hi havia una col·lecció de botons folrats de tela plens de pols i un rètol groc: Venda a l’engròs.

Un taulell, la part superior del qual era una vitrina amb una porta de vidre corredissa, on hi havia més botons, omplia un extrem de la petita habitació. Unes quantes cadires de fusta, una taula també de fusta plena de velles revistes de moda i un calendari de paret tacat de cagades de mosca completaven la decoració. Quan Patch entrà, sonà dèbilment una campaneta a la part de darrera de la botiga, i aparegué un home des de darrera d’una porta. L’home reconegué Patch immediatament i adoptà una posició defensiva darrera del taulell, tot esperant prudentment.

Patch encengué un cigarret negre amb calma.

—Com va el negoci, Sam?

—No massa bé. —Sam tragué les mans de sobre del polsós taulell i se les fregà contra els camals dels pantalons.

Els dos homes es miraren un moment. Sam era un comprador de coses robades, un dels molts que treballaven en aquell districte. La majoria dels béns robats no surten mai de l’àrea. Es posen en circulació a través de petits negocis aparentment legals. Sam sabia que Patch el podia acusar i podia aportar proves quan volgués.

—Tu llegeixes els diaris, oi, Sam? —preguntà Patch.

—És clar. —Sam tenia l’aspecte d’un jugador professional desencantat.

—Potser has llegit alguna cosa sobre els diners aquests de la nòmina que han robat a Long Island?

—Vostè protegia aquell local? —Sam aixecà les celles.

—Sí. I l’home que es van carregar era un dels meus.

—Dur. —Sam mogué el cap, com si estigués trist—. Molt dur. Ara van molt forts.

—No necessito comprensió —digué Patch, amb mal to—. Però m’aniria bé una mica d’informació. Hi ha prou gàngsters en aquest carrer per assaltar Fort Knox.

—No en tinc ni idea! I tampoc no estic intentant enganyar-lo.

Patch mirà Sam fixament, mentre l’home abaixava els ulls i passava el colze pel taulell.

—La companyia d’assegurances ofereix una recompensa. El deu per cent per qualsevol pista que els serveixi.

Els ulls de Sam brillaren amb interès.

—No està malament.

Patch assenyalà un cartró amb botons ja vell i preguntà:

—Quant val?

—Miri, senyor Patch —la veu de Sam era suplicant—, vostè no els vol, els botons. No tinc cap altre cartró a mà per posar en el seu lloc.

Amagant que s’estava divertint, Patch marxà de la botiga.

Quan arribà a la seva oficina, trobà una dona jove asseguda tranquil·lament a la sala de guàrdia, amb el cap cot, fullejant una revista. Patch passà per davant d’ella i entrà a la seva oficina. Roger Johnson hi entrà immediatament.

—S’ha estat esperant tot el matí per veure’t, B.P. —li digué Johnson.

—Què vol?

—No ho ha volgut dir a Geraldine. Ha insistit a parlar amb tu. —Johnson dubtà, llavors afegí—: Està com un déu.

Patch somrigué.

—D’acord. Digues-li que entri.

Uns segons després, Patch es posà dret darrera de la seva taula per saludar la dona alta i rossa que havia entrat. Johnson havia tingut raó, segons podia comprovar amb els seus ulls apreciatius. La dona devia tenir prop de la trentena i es movia amb una seguretat plena de gràcia. Tot estenent la mà despreocupadament, digué:

—Em dic Leda Claysmith.

Tocà lleugerament els dits de Patch amb els seus, i llavors s’assegué en una cadira que hi havia davant de l’escriptori.

—Senyora o senyoreta?

—Una mica de cada, suposo. —Somrigué—. Estic divorciada.

Patch s’assegué, sense deixar de mirar-la. A ella encara li quedava un rastre del somriure als llavis molsosos i vermells. Roba bona, notà Patch; un abric de lleopard, i moneder i sabates de cocodril.

—Per què em volia veure?

—M’agradaria contractar els seus serveis… —L’observà des d’uns ulls de color avellana fosc, mig amagats per un serrell de pesades pestanyes negres.

—Per què fer?

—Per trobar el meu ex-marit, McAdam Claysmith.

—Per reclamar-li la pensió… la manutenció dels fills… o què?

Ella rigué.

—No sigui tan seriós, senyor Patch; res de tan… desesperat com tot això. Adam no m’ha passat mai pensió, no vam tenir fills. No, simplement una qüestió de negocis.

A Patch li va agradar que rigués.

—Normalment totes les dones que vénen aquí reclamen a crits que el seu ex pagui la pensió.

—Oh, si li plau, no em malinterpreti. La raó per la qual sóc aquí són els diners. Se li acut cap raó millor? —Callà un moment, llavors es tragué l’abric amb un suau moviment d’espatlles, i el va fer caure al respatller de la seva cadira. Semblava que el seu vestit de color verd llima se li reflectís als ulls. Portava un petit collaret de perles al coll.

—Els diners són una raó tan bona com qualsevol altra.

—Adam i jo ens vam divorciar fa uns quants anys. Jo em vaig divorciar. Vaig anar a Reno. Adam em va donar el títol de propietat d’un terreny que tenia a Ohio. Ara tinc oportunitat de vendre’l, pel que em sembla que és una bona oferta. El negoci està en marxa, però el meu gestor m’ha dit que a causa del divorci a Nevada i a altres complicacions avorrides, necessito la firma del meu ex, perquè el títol no sigui dubtós o no sé què.

—I vostè no sap on és Claysmith en aquest moment?

—Estic segura que és a Nova York, segurament a Manhattan, però no sé on.

—Per què està tan segura que és encara a Nova York?

—Bé, de fet no n’estic. Fa més d’un any que no sé res d’ell. No hi havia cap raó per mantenir-nos en contacte —explicà—. Però abans de casar-nos, Adam sempre vivia en algun hotel, ho preferia. És per això que penso que ara viu en un hotel… en algun lloc. Probablement en un hotel petit i tranquil. Quan el localitzi, firmarà tot el que calgui sense problemes. —Esperà, mirant Patch esperançada però tranquil·la.

Però Patch féu que no amb el cap.

—Trobar persones desconegudes no entra en el que jo faig. A més a més, precisament ara tenim força feina. No hi puc dedicar cap home.

El disgust de Leda quedà clar.

—Però vostè porta una agència de detectius, oi?

—Sí. —Patch tragué els cigarrets de la butxaca i n’hi oferí un, però ella agafà el seu paquet. Patch encengué els dos cigarrets—. Gran part de la nostra feina és seguretat de negocis i d’indústries. També ens ocupem d’investigacions legals, però proves per a divorcis, trobar persones desconegudes i coses d’aquestes —arronsà les espatlles i suavitzà les seves paraules amb un breu somriure—, no estem preparats per fer-nos-en càrrec. —Li aguantà la mirada—. I francament, des d’un punt de vista purament econòmic, no valen la pena.

—Però jo li pagaré qualsevol quantitat que vostè consideri justa. No pretenc pas que vostè perdi diners buscant Adam.

—Hi ha seguidors de pistes i equips per trobar persones desaparegudes, agències especialitzades en casos exactament iguals que el seu. Li puc donar el nom de tres o quatre d’aquestes agències, i qualsevol d’elles trobarà el seu ex-marit més ràpidament i per molts menys diners que jo.

Ella féu morros.

—Jo no vull qualsevol altra agència.

—Però per què insisteix que m’ocupi jo del problema? He intentat ser honest amb vostè.

A la noia se li il·luminà la cara de sobte.

—S’està rendint, oi?

—No en sóc pas conscient.

—Espero que sí. —Creuà una cama esvelta per sobre d’un genoll, la gronxà suaument. Tenia la boca molsosa, seriosa—. Sé que tot el que m’ha dit és cert, però jo em sentiria millor, de veritat, si fos vostè qui busqués Adam. He estat preguntant, a gent diversa que conec, i tots han esmentat la seva companyia. La seva companyia no és tan… gran… com la Pinkerton o la Burns, on em sentiria perduda. I, a més, hi ha alguna cosa en els… seguidors de pistes… sap, la paraula, que sona, bé, tèrbola. —Abaixà els ulls i mirà com pujava el fum del cigarret que tenia a la mà. Quan els tornà a aixecar, estaven mig aclucats pel riure—. Li he de confessar una cosa. He hagut… de buscar el valor per venir-lo a veure avui…

—Per què?

—És ximple, però no sabia massa bé què podia esperar. —Mogué la mà suaument—. Es llegeixen… i se senten… ja m’entén, coses sobre els perdiguers… —Féu un somriure enlluernador—. He estat bastant estúpida, oi?

—Vol dir?

—Sí, però no vull haver de passar per tot això una altra vegada, en algun altre lloc. Ara que ja el conec, resulta que m’agrada, vostè. I per això no vull anar a una altra agència!

El telèfon que hi havia a sobre de la taula de Patch sonà. Després d’escoltar un parell de minuts, digué:

—Molt bé, Frank. Ens trobarem a la porta, d’aquí a uns vint minuts. —Patch s’aixecà—. Ho sento —digué a Leda—, me n’he d’anar, però em sembla que ja hem dit tot el que havíem de dir… —Donà la volta a la taula, i la noia s’aixecà. L’ajudà a posar-se l’abric i afegí—: M’agradaria acceptar la feina, però no puc.

—No digui «No». No sigui tan categòric. Pensi-hi… —Leda agafà un llapis de la taula de Patch i escriví una adreça i un telèfon en un paper—. Li telefonaré més tard.

—És molt tossuda. —Patch somrigué. Donà una ullada a l’adreça—. Viu al Village? No en té pas l’aspecte.

—No, realment no. Però he trobat un apartament, un que m’agrada i no veig cap raó per no viure-hi. —Mirà Patch directament als ulls—. M’agrada fer el que m’agrada. I el Village és un bon lloc per fer-ho.

—Per fer què?

—El que m’agrada. —Li tirà un petit somriure burleta i marxà. Molt dreta, molt estirada, una postura molt bonica, observà Patch. Ex-model… noia de revista… ballarina. Tenia els ulls pensatius, encara mirant a la porta, quan Rog Johnson entrà.

—Ja t’ho he dit jo, que era tota una dona —digué Johnson.

—Hauries de tenir raó més sovint! —digué Patch.

Vint minuts més tard, el taxi en què anava Patch deixà Broadway i es dirigí cap a una vorera a prop del carrer Quaranta-set on s’estava esperant Frank Dagnastino. Es trobaven davant d’un edifici vell amb la façana d’imitació de marbre negre.

—L’amo creu que reconeix el teu dibuix, B.P., però jo volia que ho sentissis tu mateix —digué Dagnastino.

Entraren al vestíbul i agafaren un ascensor automàtic rehabilitat fins al tercer pis. Caminaren per un passadís ple de pols i amb porqueria pels racons, i arribaren a un tram d’escales enguixades. Damunt hi havia escrit ACME THEATRICAL CO., i a sota, en lletres més petites, Disfresses, Accessoris, Perruques, etc. Es fabrica per encàrrec.

La sala de recepció de l’Acme mostrava rastres de dificultats econòmiques eternes, i emanava com una aura d’haver estat depassada pel temps. Esbossos vells de vestits, dibuixos i fotografies empaperaven les parets. Hi havia bancs de fusta, coberts amb coixins gastats, al llarg de dos costats de l’habitació. Hi havia dues taules buides als dos costats d’una porta que duia a una sèrie de magatzems darrera de l’oficina.

—Si és ben bé el lloc, l’has trobat molt ràpid —digué Patch a Dagnastino, mentre mirava al seu voltant.

—En part intuïció i en part sort —contestà Dagnastino—. M’he imaginat que feia massa temps que havia passat Hallowen perquè haguessin comprat les màscares a un drugstore o a una botiga de joguines. Els lladres serien massa intel·ligents per anar a una de les grans botigues de disfresses, on nosaltres miraríem primer, o a una de les botiguetes especialitzades… on podrien tenir bona memòria. Ja no quedaven gaires llocs més, doncs… i Acme és un d’aquests llocs. —Dagnastino desdoblegà un full de paper on Patch havia fet un esbós aproximat d’una màscara de goma amb una cara de mussol, i el posà a sobre de la taula. Tocà una campana que hi havia a un racó de la taula, que sonà cavernosa als confins de l’habitació depriment.

Un home baix i rodó amb els cabells arrissats i amb cara d’amargat sortí per la porta que hi havia entre les dues taules. Quan veié Dagnastino, el saludà amb irritació.

—Vostè una altra vegada?

—Ja ho veu, senyor Rostum —contestà Dagnastino amb calma—, vostè va ser prou amable per concedir-me un parell de minuts. Espero que no li importi explicar al meu cap el que em va explicar a mi. —Assenyalà el dibuix de la màscara.

—Li diré el que hi ha, que no és gaire. —Rostum mirà Patch amb indiferència—. Va venir un individu… fa un mes. O potser fa cinc setmanes, ja no ho sé. Volia màscares de goma. Jo tenia mitja dotzena d’aquells mussols, i els hi vaig vendre.

—Tots sis? —preguntà Patch.

—En quedaven sis i va dir que se’ls quedava tots.

—Va pagar en efectiu?

—Com, si no? Jo no fio. A més a més, li va costar molt barat.

—Va fer les màscares per encàrrec?

—Eren un encàrrec especial, però no per a ell. En vaig fer una pila, fa uns quants anys per a un espectacle de criatures… Aquestes eren les que quedaven.

Patch assentí amb el cap.

—Recorda l’home que va venir… quin aspecte tenia?

Rostum assenyalà Dagnastino.

—Com ja li he dit a ell. Per què l’hauria de recordar? No va ser cap gran afer, el de les màscares. Pel que fa a mi, era com qualsevol altre client.

—Es va equivocar —digué Patch—. No era com cap altre cient que vostè hagi tingut. Va comprar aquestes màscares per fer-les servir en un atracament. Un home hi va morir.

Rostum mirà primer Patch, després Dagnastino. Finalment, posà la vista sobre el dibuix que hi havia damunt de la taula.

—Què us en sembla!

—Si ens pogués donar una descripció, ajudaria —digué Patch.

—Escolti, senyor. Si pogués, ja ho crec que ho faria! —li digué Rostum, amb convicció—. No m’agrada la gent que roba i que mata. Li estic dient la veritat, no vaig parar gaire atenció a l’individu. No tenia res que me’l fes mirar dues vegades, sap què vull dir?

—Així doncs, no era massa alt, ni massa gras, ni massa prim? No estava mutilat, no tenia cap cicatriu? No tenia cap defecte de parla? Cap accent especial?

—Res que jo recordi. Era un individu d’aspecte normal, ni jove ni vell. Va arribar aquí, no va fer res d’estrany, res. Va comprar les màscares, les va pagar i va marxar.

Patch recollí el dibuix, el plegà i el donà a Dagnastino.

—Gràcies pel seu temps, senyor Rostum.

Marxaren de la botiga.

A l’ascensor, Dagnastino preguntà:

—Què en penses?

—Si van comprar les màscares més d’un mes abans de l’atracament, estic convençut que ho va fer una banda local.