Para su primer libro poético, Federico García Lorca (1898-1936) poda ramas y follaje de su frondoso árbol lírico, como él gustaba decir, y entrega a la imprenta la colección más amplia de las que publicó. El sentimental, vehemente, irónico LIBRO DE POEMAS (1921) registra los mundos de introspección del joven poeta con plasticidad metafórica y desgarrado acento elegíaco. La introducción a este volumen establece un sugestivo análisis biográfico del autor, mientras que un riguroso aparato de notas desenmaraña la compleja problemática de la edición de la poesía lorquiana.

Membre de la intel·lectualitat culta de la Barcelona de la Renaixença, de la qual havia heretat el floralisme i el retoricisme, Joan Maragall i Gorina va fer una defensa de l’espontaneïtat i de la recerca de la simplicitat i arribà a desenvolupar la seva «teoria de la paraula viva», que va crear escola. Va fer de la seva obra poètica la vessant literària més coneguda, si bé destaca la seva important producció en prosa, amb més de 450 textos, entre articles, assaigs, discursos, semblances biogràfiques i pròlegs. La seva activitat com a periodista al Diari de Barcelona i La Veu de Catalunya va ser un dels mitjans que li va permetre projectar una opinió que generà una important influència social. Així mateix, va traduir al català obres de Goethe, Nietzsche i Novalis, introduint així a Catalunya una bona part de la literatura alemanya. En la present edició de les poesies completes de Joan Maragall, hem seguit una ordenació que es desprèn de la que el poeta donà en els volums que anà publicant en vida, i hem aplegat la totalitat de l’obra segons els temes cabdals i els títols dels seus llibres. Dintre de cada tema genèric van primer les composicions que originàriament veieren la llum en els volums Poesies, Visions i Cants, Les disperses, Enllà i Seqüències, per ordre cronològic. Vénen després les que aparegueren en altres publicacions i les que restaren inèdites fins a la mort del poeta, el desembre de 1911. D’aquestes últimes, en donem —fent-ho constar— alguna, interpolada entre les publicades en sos llibres, perquè per la seva índole i importància, hi encaixen d’una manera evident, sense trencar aquella unitat que l’autor desitjava per a cada un dels seus reculls i per a les col·leccions que es fessin en el futur.

Maria-Mercè Marçal tenia vint-i-set anys quan va publicar Bruixa de dol. Es tracta d’una obra compromesa amb la vida, amb la llengua i amb l’amor i la llibertat, temes que l’autora tracta amb formes poètiques populars i clàssiques alhora, i amb imatges que reclamen una lectura alternativa i agosarada perquè expressen la seva vivència de dona i de feminista. La fecunditat de l’entramat de forma i fons en la poesia de Maria-Mercè Marçal es podria comparar a l’arrapament de l’heura que tan significativa i important va ser en la seva vida i en la seva obra. Bruixa de dol és una obra amb una dinàmica progressiva que va d’un jo més íntim a un nosaltres col·lectiu, les dones (fades i bruixes), més èpic.

Cau de llunes és un poemari representatiu de la primera època de l’obra de Maria-Mercè Marçal, dels seus anys d’aprenentatge, en què l’autora cerca una veu pròpia a partir d’experiments amb tècniques i tons ben diversos, del classicisme i populisme al tarannà rupturista i avantguardista. El volum s’obre amb una «divisa» que identifica el jo poètic amb el jo real, ja que defineix com a poeta l’orientació ideològica del llibre: una triple consciència feminista, de classe i nacional, enllaçada amb una actitud rebel com a dona, com a membre de classe social humil i com a catalana. Aquestes tres consignes marquen la temàtica de tot el volum, i en determinen l’estructura, així com les dues lectures: la política (de militància social i feminista) i l’amorosa (i sexual).

Com explica Marçal en el pròleg a la primera edició de La germana, l’estrangera (1985), el volum arreplega poemes escrits al llarg de quatre anys (1981-1984). Des de les sextines de Terra de mai —que primer s’havien publicat independentment el 1982 sense gaire èxit— fins al darrer poema de Sang presa, ens trobem amb un jo que cerca definir-se en relació a l’altra, ja sigui la filla o l’amant.

Sal oberta aplega sota una mateixa divisa dos reculls: «Freu» —vint-i-set sonets d’amor i desamor— i «Heura» on l’autora «del març fins al tomb de l’hivern» esdevé «mercè-creixent (…) pel novenari d’heura que lliga sal i sang, a cel obert». «Set cançons esparses i un romaç» i «Raval d’amor» completen aquest llibre que constitueix una nova fita en la investigació tenaç de l’autora sobre la pròpia experiència d’uns ulls de dona.

Terra de mai és un recull de quinze poemes escrits l’any 1982 i publicats en el poemari La germana, l’estrangera de 1985. Representa una evolució important en la poesia de Maria-Mercè Marçal, ja que, d’una banda mostra la seva transició al lesbianisme —i, per tant, a la poesia lèsbica— i, d’altra banda, comporta una espectacular experimentació lingüística i poètica. Marçal utilitza la sextina, una de les formes més complicades en poesia i que va ser inventada pel trobador Arnaut Daniel. La sextina es una poesia que té sis estrofes de sis versos, normalment decasíl·labs, més una tornada opcional de tres versos. La particularitat està que cada vers té una paraula rima, sovint un mot que només rima amb ell mateix o amb un nombre molt limitat d’altres rimes, que va apareixent en cada una de les posicions dels versos en les estrofes. És a dir, que si el primer vers de la primera estrofa té una rima, aquesta s’haurà de repetir en el segon vers, en el tercer i així successivament però en cada una de les estrofes. El títol és un joc de paraules, ja que Mai és també el nom de l’amant de Maria-Mercè Marçal. En paraules de Josep-Anton Fernández: «Terra de mai és l’exploració d’una geografia ignota, la del cos de la dona estimada, però també la d’un espai utòpic en què el jo femení es reflecteix en l’altra dona. […] Els poemes són una font de gran plaer, una jouissance lingüística que coincideix amb una explosió de plaer sexual lèsbic».

L’obra d’Ausiàs March no solament va ser llegida, coneguda, reconeguda i imitada pels seus contemporanis i deixebles sinó també admirada durant el Renaixement hispànic. Al llarg del segle XVI, March fou apreciat com un savi filòsof, com un extrem amador, un adolorit patidor del desig, el més reflexiu i apassionat dels poetes del seu temps, com també el més lúcid i foll.

Més lúcid i més clar que mai, Margarit se la torna a jugar sense por, sense concessions. Un hivern fascinant és una manera d’assumir el dolor, de celebrar la vida i d’estimar-la.

Reculls de poemes inspirats en les quatre estacions de l’any.

A La gran baixada, el poeta de Sants palesa un distanciament voluntari en el seus versos per tal que les experiències que poetitza es puguin fer extensibles a les de qualsevol lector. Segons Josep Romeu: «Còsmica i planetària, la poesia brossiana és concebuda sobretot com un sistema de situacions en l’espai, amb una acusada autonomia respecte a la fluència temporal». De la mateixa manera, Ricard Mirabete plasma en els seus poemes unes situacions, més concretes o més abstractes, que tenen validesa actual i futura, i ho justifica a la cita abans referida amb el verb «sobreviure». La literatura és transitòria, però les experiències humanes que s’hi retraten poden tenir una vàlua universal.

El 4 de setembre de 2014 Esteve Miralles va celebrar els seus primers cinquanta anys publicant a Núvol Com si tinguessis temps, un recull de poemes. Miralles ha escrit sempre versos, però ell, prudent, s’ha esperat a fer mig segle abans de publicar el seu primer poemari, i encara només en format digital, no fos cas que l’agaféssim amb l’arma del delicte a les mans.

Recreación literaria de la poesía épica que venía desde Homero, VIRGILIO (70-19 a. d. C.) compone la ENEIDA después de los enfrentamientos civiles que concluyen con la muerte de Antonio y con el triunfo de Octavio, decidido a comenzar toda una obra de reconstrucción nacional que debía contar con una campaña adecuada dé propaganda. Virgilio suscribía gustosamente las esperanzas suscitadas por el nuevo régimen y con ese espíritu se entregó en los diez últimos años de su vida a la redacción de un poema épico en honor de Roma, eligiendo la leyenda de Eneas, el héroe troyano que sobrevivió a la ruina de Troya, marchó a Italia y llegó a ser el progenitor de la «gens Julia», a la que pertenecía Octavio. Dentro del marco de esa leyenda popular, Virgilio recolectó relatos gratos al patriotismo local y regional. En la Eneida se superponen diferentes planos: el relato de las aventuras de Eneas, la identificación con el arquetipo de Augusto, pero, ante todo, la profundización de los problemas últimos de la vida y la muerte, logrando una de las obras fundamentales de la cultura occidental.

El haiku es una forma poética japonesa fuertemente influenciada por la tradición Zen y es Basho el gran maestro de haiku: Poemas breves,directos, simples y naturales, pura intuición del aquí y ahora. Edición con grabados del Maestro Zen Taisen Deshimaru

Tono sostenido, poderosa nostalgia, emoción delicada que no alza la voz, poesía escueta, ceñida, Habitaciones separadas es la obra de un poeta joven, pero importante. La poesía de Luis García Montero indica una de las tendencias más valiosas de la lírica española contemporánea, esa línea que se ha llamado 'poesía de la experiencia'. Podríamos llamarla también poesía de la vida, poesía que trata de explorar la realidad de todos los días, que colinda por una parte con lo maravilloso y por otra con lo cotidiano. Es un libro lleno de emociones en el cual, estoy seguro, los jóvenes van a reconocerse. Pero no sólo ellos, todos nosotros podemos reconocernos en muchos momentos de este libro escrito en versos diáfanos y al mismo tiempo inteligentes.

Poemari dividit en tres parts, de temàtica variada.

Blas de Otero (1916-1979) preparó personalmente esta selección de sus escritos para ´la inmensa mayoría´. En ellos aparece una voz lírica, rotunda y directa, sin concesiones al esteticismo que, en su compromiso con el pueblo, fue siempre un vehículo eficaz. Duro de aristas pero de una riqueza interna sorprendente. La edición se ha enriquecido con nuevas aportaciones biográficas de análisis y bibliográficas realizadas por la que fue su compañera, Sabina de la Cruz.Edición de 1982.

A pesar de tratarse de una obra de contenido didáctico el espíritu y la forma son las de la elegía.1 El metro elegido no es el hexámetro, habitual en los poemas didácticos, sino el dístico elegiaco, más propio de la elegía.Los dos primeros libros o cantos se dirigen a los hombres y sus temas son, respectivamente «Sobre cómo y dónde conseguir el amor de una mujer» y «Sobre cómo mantener el amor ya conseguido». Se publicaron conjuntamente no antes del año 2 a. C. ni después del 1 d. C.2El éxito de los dos primeros libros le mueven a escribir el Libro III,3 dedicado esta vez a las mujeres bajo el epígrafe «Consejos para que las mujeres puedan seducir a un varón». Fue publicado probablemente el año 2 d. C.

Quan la relació afectiva amb altri ha estat possible, quan fins i tot s’ha pogut realitzar, però ha estat abandonada en benefici d’un amor exclusiu de si mateix, es pot generar una angoixa: la de la solitud i el buit afectiu. La recerca d’un substitut afectiu vàlid condueix sovint el narcisista a donar-se interiorment a un doble fictici, situació de tensió i conflicte interiors que viu el personatge i el seu doble que va fer desaparèixer en el passat i que ara torna.

Un ésser superior no determinat, crea una ciutat uniforme de carrers i edificis, infinita. Hi deixa caure unes nines i els dóna una vida i unes normes socials: el joc dels quatre cantons. Les crea amb aptituds, però, també, amb debilitats: la incapacitat de comunicar-se. Finalment, i com a premi de consolació, els regala la mort. Després, el creador s’adorm i oblida l’experiment.