Maria-Mercè Marçal tenia vint-i-set anys quan va publicar Bruixa de dol. Es tracta d’una obra compromesa amb la vida, amb la llengua i amb l’amor i la llibertat, temes que l’autora tracta amb formes poètiques populars i clàssiques alhora, i amb imatges que reclamen una lectura alternativa i agosarada perquè expressen la seva vivència de dona i de feminista. La fecunditat de l’entramat de forma i fons en la poesia de Maria-Mercè Marçal es podria comparar a l’arrapament de l’heura que tan significativa i important va ser en la seva vida i en la seva obra. Bruixa de dol és una obra amb una dinàmica progressiva que va d’un jo més íntim a un nosaltres col·lectiu, les dones (fades i bruixes), més èpic.

Cau de llunes és un poemari representatiu de la primera època de l’obra de Maria-Mercè Marçal, dels seus anys d’aprenentatge, en què l’autora cerca una veu pròpia a partir d’experiments amb tècniques i tons ben diversos, del classicisme i populisme al tarannà rupturista i avantguardista. El volum s’obre amb una «divisa» que identifica el jo poètic amb el jo real, ja que defineix com a poeta l’orientació ideològica del llibre: una triple consciència feminista, de classe i nacional, enllaçada amb una actitud rebel com a dona, com a membre de classe social humil i com a catalana. Aquestes tres consignes marquen la temàtica de tot el volum, i en determinen l’estructura, així com les dues lectures: la política (de militància social i feminista) i l’amorosa (i sexual).

Com explica Marçal en el pròleg a la primera edició de La germana, l’estrangera (1985), el volum arreplega poemes escrits al llarg de quatre anys (1981-1984). Des de les sextines de Terra de mai —que primer s’havien publicat independentment el 1982 sense gaire èxit— fins al darrer poema de Sang presa, ens trobem amb un jo que cerca definir-se en relació a l’altra, ja sigui la filla o l’amant.

Un erudit francès al llarg dels anys vint i una guionista de cinema a la dècada dels anys vuitanta, moguts per interessos ben diversos, segueixen, cadascú en la seva època, el rastre de Renée Vivien, poeta d’origen anglès i expressió francesa que va viure a París a principis de segle. Aquesta recerca es combina amb l’aparició de tot un seguit de personatges que la van conèixer i que rememoren la vida breu i intensa de la protagonista. Així, per les pàgines de La passió segons Renée Vivien i en el marc bigarrat i apassionant de la belle époque, hi desfilen des d’un burgès lletraferit amb qui la poeta manté un idil·li epistolar en l’adolescència fins a la cambrera que la va servir tota la vida, passant, entre d’altres, per una baronessa emparentada amb la més alta banca jueva, una princesa turca, una coneguda transvestida descendent de Napoleó, cortesanes de luxe doblades d’escriptores i, sobretot, la famosa Amazona, inspiradora de Renée Vivien, però també de Colette, Rémy de Gourmont, Radcliffe Hall i Djuna Barnes. A La passió segons Renée Vivien, Maria-Mercè Marçal recrea amb destresa i ofici la societat i l’atmosfera d’una època encisadora i cruel alhora, seductora i ambigua com cap altra.

Sal oberta aplega sota una mateixa divisa dos reculls: «Freu» —vint-i-set sonets d’amor i desamor— i «Heura» on l’autora «del març fins al tomb de l’hivern» esdevé «mercè-creixent (…) pel novenari d’heura que lliga sal i sang, a cel obert». «Set cançons esparses i un romaç» i «Raval d’amor» completen aquest llibre que constitueix una nova fita en la investigació tenaç de l’autora sobre la pròpia experiència d’uns ulls de dona.

Terra de mai és un recull de quinze poemes escrits l’any 1982 i publicats en el poemari La germana, l’estrangera de 1985. Representa una evolució important en la poesia de Maria-Mercè Marçal, ja que, d’una banda mostra la seva transició al lesbianisme —i, per tant, a la poesia lèsbica— i, d’altra banda, comporta una espectacular experimentació lingüística i poètica. Marçal utilitza la sextina, una de les formes més complicades en poesia i que va ser inventada pel trobador Arnaut Daniel. La sextina es una poesia que té sis estrofes de sis versos, normalment decasíl·labs, més una tornada opcional de tres versos. La particularitat està que cada vers té una paraula rima, sovint un mot que només rima amb ell mateix o amb un nombre molt limitat d’altres rimes, que va apareixent en cada una de les posicions dels versos en les estrofes. És a dir, que si el primer vers de la primera estrofa té una rima, aquesta s’haurà de repetir en el segon vers, en el tercer i així successivament però en cada una de les estrofes. El títol és un joc de paraules, ja que Mai és també el nom de l’amant de Maria-Mercè Marçal. En paraules de Josep-Anton Fernández: «Terra de mai és l’exploració d’una geografia ignota, la del cos de la dona estimada, però també la d’un espai utòpic en què el jo femení es reflecteix en l’altra dona. […] Els poemes són una font de gran plaer, una jouissance lingüística que coincideix amb una explosió de plaer sexual lèsbic».