En sortir de la presó, em vaig allotjar en una fonda davant el pont de l’Isère, per allà els ravals, on m’havien assegurat que hi seria atesa honestament. La meva intenció, segons el consell del senyor S…, era quedar-m’hi algun temps per mirar de trobar col·locació a la ciutat, o tornar a Lió si no ho aconseguia amb cartes de recomanació que el senyor S… havia tingut la bondat d’oferir-me. Menjava en aquesta fonda el que s’anomena el cobert, quan em vaig adonar el segon dia que m’observava extremament una dama grassa molt ben vestida, que es feia donar el títol de Baronessa: a força d’examinar-la al meu torn, em va semblar reconèixer-la, ens vam acostar mútuament, l’una a l’altra, ens vam abraçar com dues persones que s’han conegut, però que no poden recordar on.

A la fi, la Baronessa, duent-me a part, em va dir:

—Thérèse, que m’equivoco? No sou la que vaig salvar fa deu anys de la Conciergerie? I no reconeixeu pas la Dubois?

Poc afalagada d’aquesta descoberta, li vaig respondre tanmateix amb educació, però estava tractant amb la dona més llesta i destra que hi ha a França: no va haver-hi manera d’escapolir-se’n. La Dubois em va omplir de cortesies, em va dir que s’havia interessat per la meva sort amb tota la ciutat, però que, si hagués sabut que allò tenia a veure amb mi, no hi havia cap mena de gestió que no hagués fet amb els magistrats, entre els quals, pretenia, hi havia amics seus. Feble com de costum, em vaig deixar conduir a l’habitació d’aquella dona i li vaig narrar les meves dissorts.

—Estimada amiga —va dir, tornant-me a abraçar—, si he desitjat veure’t més íntimament, és per fer-te saber que la meva fortuna és feta i que tot el que tinc està al teu servei. Mira —em va dir, bo i obrint unes capsetes plenes d’or i de diamants—: vet aquí els fruits de la meva indústria. Si hagués encensat la Virtut com tu, avui estaria tancada o penjada.

—Oh, senyora —li vaig dir—, si no deveu això sinó als crims, la Providència, que sempre acaba per ser justa, no us en deixarà gaudir gaire temps.

—Error —em va dir la Dubois—, no creguis que la Providència afavoreix sempre la Virtut. Que un breu moment de prosperitat no t’encegui pas en aquest punt. Tant li fa al manteniment de la Providència que en Pau segueixi el mal, mentre en Pere es lliura al bé. Cal a la Natura una suma igual d’un i altre, i l’exercici del crim, més que el de la virtut, és la cosa al món que li és més indiferent. Escolta, Thérèse, escolta’m amb un xic d’atenció —va continuar aquella corruptora, asseient-se i fent-me posar al seu costat—. Tu tens intel·ligència, filla, i voldria convèncer-te per fi.

»No és pas la tria que l’home fa de la Virtut que li fa trobar la felicitat, estimada, perquè la Virtut tan sols és, com el vici, una de les maneres de comportar-se en el món. No es tracta, doncs, de seguir més l’un que l’altre. Només és qüestió de caminar pel camí general. El que se n’aparta sempre s’equivoca. En un món enterament virtuós, t’aconsellaria la virtut, perquè, en estar-hi lligades les recompenses, la felicitat hi resistiria infal·liblement. En un món totalment corromput, mai no t’aconsellaria sinó el vici. El qui no segueix el camí dels altres, mor inevitablement. Tot el que troba el fereix i, com que és feble, cal necessàriament que sigui destruït. Debades les lleis volen restablir l’ordre i tornar els homes a la Virtut. Massa prevaricadores per intentar-ho, massa insuficients per reeixir-hi, apartaran un instant del camí fressat, però no el faran mai deixar. Quan l’interès general dels homes els porti a la corrupció, el qui no voldrà corrompre’s amb ells, lluitarà, doncs, contra l’interès general. Ara bé quina felicitat pot esperar el qui contraria perpètuament l’interès dels altres? Em diràs que el vici contraria l’interès dels homes? T’ho concediria en un món compost d’una part igual de bons i de dolents, perquè aleshores l’interès d’uns xoca visiblement amb el dels altres. Però ja no és així en una societat tota corrompuda. Aleshores, com que els meus vicis només ultratgen el viciós, determinen en ell altres vicis que el rescabalen, i som ambdós feliços. La vibració esdevé general: és una multitud de xocs i de lesions mútues on cadascú, recobrant tot seguit el que acaba de perdre, es troba incessantment en una posició afortunada. El Vici només és perillós per a la Virtut que, feble i tímida, no gosa mai intentar res. Però quan ja no existeixi a la terra, quan el seu regnat empipador haurà acabat, el Vici aleshores, no ultratjant més que el viciós, farà sortir a la llum altres vicis, però ja no alterarà més virtuts. Com no havies d’estavellar-te mil vegades a la vida, Thérèse, prenent sense parar en contra direcció el camí que seguia tothom? Si t’haguessis lliurat al torrent, hauries trobat port com jo. Qui vol remuntar un riu recorrerà en un mateix dia tant de camí com qui el baixa? Sempre em parles de la Providència. Ei!, i qui et prova que a aquesta Providència li agrada l’ordre i, per tant, la Virtut? No et dóna sense parar exemples de les seves injustícies i les seves irregularitats? És enviant als homes la guerra, la pesta i la fam, és havent format un univers viciós en totes les seves parts, com manifesta als teus ulls el seu amor extrem pel bé? Com vols que els individus viciosos li desplaguin, si ella mateixa només actua per mitjà de vicis, si tot és vici i corrupció en les seves obres, si tot és crim i desordre en la seva voluntat? Però d’on traiem nosaltres, d’altra banda, aquests moviments que ens arrosseguen al mal? No és pas la seva mà qui ens els dóna? Hi ha una sola de les nostres sensacions que no vingui d’ella? Un sol dels nostres desigs que no sigui obra seva? Es raonable, doncs, dir que ens deixaria, o ens donaria inclinacions per una cosa que la perjudicaria o que li fóra inútil? Si, doncs, els vicis li serveixen per què ens hi voldríem resistir? Amb quin dret ens esforçaríem per destruir-los? I d’on surt que en sufocaríem les veus? Una mica més de filosofia en el món aviat ho tornaria a posar tot en ordre i faria veure als magistrats, als legisladors, que els crims que condemnen i castiguen amb tant de rigor tenen de vegades un grau d’utilitat prou més gran que aquestes virtuts que prediquen, sense practicaries ni tan sols ells ni recompensar-les mai.

—Però, si jo fos prou feble, senyora —vaig respondre—, per abraçar els vostres sistemes espantosos com aconseguiríeu sufocar els remordiments que em farien néixer a cada moment en el cor?

—Els remordiments són una quimera —em va dir la Dubois—. Només és, estimada Thérèse, la remor imbècil de l’ànima, massa tímida per gosar aniquilar-la.

—Aniquilar-la! Que es pot?

—Res més fàcil. Només et penedeixes del que no estàs acostumat a fer. Repeteix sovint el que et dóna remordiments, i aviat els apagaràs. Oposa’ls la torxa de les passions, les lleis poderoses de l’interès, aviat els hauràs dissipat. El remordiment no prova pas el crim, solament denota una ànima fàcil de subjugar. Si t’arriba una ordre absurda que t’impedeix sortir a l’instant d’aquesta habitació, no en sortiràs sense remordiments, per cert que sigui que no faràs tanmateix cap mal sortint-ne. No és cert, doncs, que només el crim dóna remordiments. Convencent-se de la insignificança dels crims, de com són necessaris, tenint en compte el pla general de la Natura, fóra possible, doncs, vèncer tan fàcilment els remordiments que se sentirien després d’haver-los comès, com t’ho seria sufocar els que naixerien de la teva sortida d’aquesta habitació, després de l’ordre il·legal que hauries rebut de quedar-t’hi. Cal començar per una anàlisi exacta del que els homes anomenen crim, per convèncer-se que no és més que la infracció de les seves lleis i els seus costums nacionals, que caracteritzen així; que el que anomenen crim a França, ho deixa de ser a dues-centes llegües d’aquí; que no hi ha cap acció que sigui considerada realment com un crim universalment sobre la terra, cap que, viciosa o criminal aquí, no sigui lloable i virtuosa unes quantes milles enllà; que tot és qüestió d’opinió, de geografia i que és absurd, doncs, voler-se sotmetre a practicar virtuts que no són sinó vicis en altres llocs i a fugir d’uns crims que són excel·lents accions en un altre clima. Ara et pregunto si encara puc conservar remordiments, segons aquestes reflexions, per haver comès, per plaer o per interès, un crim a França que no és sinó una virtut a la Xina. Si he de fer-me dissortadíssima, molestar-me prodigiosament a fi de practicar a França accions que em farien cremar al Siam. Ara bé, si el remordiment només existeix a causa de la prohibició, si només neix de les restes del fre i de cap manera de l’acció comesa és un moviment gaire savi deixar-lo subsistir en un mateix? No és estúpid no ofegar-lo de seguida? Que un s’acostumi a considerar com a indiferent l’acció que acaba de donar-li remordiments, que se la jutgi com a tal per l’estudi meditat de les tradicions i els costums de totes les nacions de la terra; en conseqüència d’aquest treball, que es repeteixi aquesta acció, sigui quina sigui, tan sovint com sigui possible, o, millor encara, que se’n facin de més fortes que la que es combina, a fi d’acostumar-se millor a aquesta; i l’habitud i la raó destruiran aviat els remordiments, aviat aniquilaran aquest moviment tenebrós, fruit només de la ignorància i l’educació. Se sentirà llavors, que, com que no hi ha crim real en res, és una estupidesa penedir-se i pusil·lanimitat no atrevir-se a fer tot el que ens pot ser útil o agradable, siguin quins siguin els dics que calgui abatre per aconseguir-ho. Tinc quaranta-cinc anys, Thérèse, vaig cometre el meu primer crim als catorze. Em va deslliurar de tots els lligams que em feien nosa. No he parat després d’empaitar la fortuna per una via que n’estava sembrada, no n’hi ha ni un que no hagi fet, o fet fer…, i mai no he conegut el remordiment. Sigui com sigui, estic a punt d’aconseguir la meta, un parell o tres de cops afortunats més i passo de l’estat de mediocritat en què havia d’acabar els meus dies a més de cinquanta mil lliures de renda. T’ho repeteixo, estimada, mai en aquest camí recorregut feliçment els remordiments no m’han fet sentir les seves espines, si una adversitat espantosa em sumís a l’instant del pinacle a l’abisme, no en sentiria més, em queixaria dels homes o de la meva poca traça, però sempre estaria en pau amb la meva consciència.

—Molt bé —vaig respondre—, senyora, però raonem un moment segons els vostres principis mateixos. Amb quin dret preteneu exigir que la meva consciència sigui tan ferma com la vostra, si no ha estat acostumada des de la infància a vèncer els mateixos prejudicis? En quin concepte exigiu que el meu esperit, que no està organitzat com el vostre, pugui adoptar els mateixos sistemes? Admeteu que hi ha una suma de bé i de mal en la Natura i que cal, en conseqüència, una certa quantitat d’éssers que practiquin el bé i una altra que es lliurin al mal. El partit que prenc es troba, doncs, en la Natura. Com exigiríeu, segons això, que m’apartés de les regles que em prescriu? Trobeu, dieu, la felicitat en la carrera que recorreu: doncs, senyora com és que jo no l’he trobat també en la que segueixo? D’altra banda, no us cregueu pas que la vigilància de les lleis deixa en repòs gaire temps el qui les desafia, n’acabeu de veure un exemple colpidor. De quinze truans entre els quals vivia, un se salva, catorze moren ignominiosament…

—I és això el que tu en dius una dissort? —reprengué la Dubois—. Però què tant se li’n dóna, aquesta ignomínia, a qui ja no té principis? Quan ja s’ha superat tot, quan l’honor als nostres ulls no és més que un prejudici, la reputació una cosa indiferent, la religió una quimera, la mort una aniquilació total no és aleshores la mateixa cosa morir sobre un cadafal que en un llit? Hi ha dues menes de perversos al món, Thérèse, el qui una fortuna poderosa, un crèdit prodigiós, posa a cobert d’aquesta fi tràgica, i el qui no l’evitarà si és agafat. Aquest darrer, nascut sense béns, només ha de tenir un desig, si té enteniment, esdevenir ric a qualsevol preu. Si hi reïx, té el que volia i ha d’estar-ne content. Si se’l passa per la roda què ha de recar-li, ja que no té res a perdre? Les lleis són, doncs, nul·les envers tots els perversos, perquè no atenyen el qui és poderós i és impossible al dissortat témer-les, puix que el seu glavi és la seva única possibilitat.

—I creieu —vaig reprendre— que la Justícia Celestial no espera en un altre món aquell a qui el crim no ha fet por en aquest?

—Jo crec —va reprendre aquella dona perillosa— que si hi hagués un Déu, hi hauria menys de mal a la terra. Crec que, si aquest mal existeix, o bé aquests desordres estan ordenats per aquest Déu, i aleshores Déu n’hi do de bàrbar aquest ésser, o bé no està en condicions d’impedir-los, i, per això, vet aquí un Déu feble i, en tot cas, un ésser abominable, un ésser del qual he de desafiar el llamp i menysprear les lleis. Ah, Thérèse! No val més l’ateisme que l’una o l’altra d’aquests extrems? Aquest és el meu sistema, estimada, el tinc des de la infància i segurament no hi renunciaré mai de la vida.

—Em feu tremolar, senyora —vaig dir, aixecant-me—. Perdoneu-me de no poder escoltar més els vostres sofismes i les vostres blasfèmies.

—Un moment, Thérèse —va dir la Dubois, bo i retenint-me—, si no puc vèncer la teva raó, que captivi almenys el teu cor. Et necessito, no em neguis el teu ajut, mira mil lluïsos, et pertanyeran així que s’hagi fet el cop.

No escoltant aquí res més que la meva inclinació al bé vaig preguntar tot seguit a la Dubois de què es tractava, a fi de prevenir, si podia, el crim que es disposava a cometre.

—Mira —em va dir—: t’has fixat en un jove comerciant de Lió que menja aquí des de fa quatre o cinc dies?

—Qui? Dubreuil!

—Justament.

—I bé?

—Està enamorat de tu, me n’ha fet confidència, el teu posat modest i dolç li plau infinitament, li agrada el teu candor i la teva virtut l’encanta. Aquest amant novel·lesc té vuit-cents mil francs en or o en paper en una petita capseta al costat del llit, deixa’m fer creure a aquest home que consents a escoltar-lo, que sigui cert o no què t’importa? L’induiré a proposar-te un passeig fora vila, el convenceré que avançarà els seus assumptes amb tu durant aquest passeig. Tu el distrauràs, el mantindràs fora al màxim de temps possible, en aquest interval jo el robaré, però no fugiré. Els seus efectes ja seran a Torí, que jo encara seré a Grenoble. Esmerçarem tot l’art possible a dissuadir-lo de posar els ulls en nosaltres, farem veure que l’ajudem en les seves investigacions, mentrestant la meva partença serà anunciada, no se’n sorprendrà pas, tu em seguiràs, i tocant a terres del Piemont et seran satisfets els mil lluïsos.

—Accepto, senyora —vaig dir a la Dubois, ben decidida a avisar a Dubreuil del robatori que se li volia fer—. Però reflexioneu —vaig afegir per enganyar millor aquella perversa— que, si Dubreuil està enamorat de mi, avisant-lo o donant-me a ell puc obtenir molt més del que m’oferiu per trair-lo.

—Bravo —em va dir la Dubois—, d’això en dic jo una bona alumna, començo a creure que el Cel t’ha donat més art que a mi per al crim: doncs —va continuar escrivint— aquí tens una lletra meva de vint mil escuts, atreveix-te a negar-t’hi, ara.

—Prou me’n guardaré, senyora —vaig dir agafant la lletra—, però almenys atribuïu només al meu dissortat estat la meva feblesa i l’equivocació que faig lliurant-me a les vostres seduccions.

—Volia atribuir el mèrit al teu esperit —em va dir la Dubois—, però si t’estimes més que n’acusi la teva dissort, com tu vulguis. Serveix-me sempre, i estaràs contenta.

Tot es va arreglar. Aquell mateix vespre, vaig començar a fer una mica més de bon paper a Dubreuil, i vaig conèixer efectivament que tenia certa inclinació per mi.

Res més empipador que la meva situació: estava ben lluny, sens dubte, de prestar-me al crim proposat, encara que s’hagués tractat de deu mil vegades més or. Però denunciar aquella dona era una altra pena per a mi, em repugnava extremament exposar a morir una criatura a qui havia degut la meva llibertat deu anys abans. Hauria volgut trobar el mitjà d’impedir el crim sense fer-lo castigar i, amb qualsevol altra que una perversa consumada com la Dubois, ho hauria aconseguit. Vet aquí, doncs, a què em vaig decidir, tot ignorant que les maniobres sordes d’aquella dona horrible no solament desmuntarien tot l’edifici dels meus projectes honestos, sinó que fins i tot em castigarien per haver-los concebut.

El dia assenyalat per a la passejada projectada, la Dubois ens invita un i altre a dinar a la seva habitació, acceptem i, acabat l’àpat, Dubreuil i jo baixem per donar pressa al cotxe que se’ns preparava: com que no ens acompanyava pas la Dubois, em vaig trobar sola un moment amb Dubreuil abans de marxar.

—Senyor —li dic molt ràpid—, escolteu-me amb atenció, res d’escàndol i observeu sobretot rigorosament el que us prescriuré. Teniu cap amic segur en aquest hostal?

—Sí, hi tinc un jove soci amb qui puc comptar com amb mi mateix.

—Doncs, senyor, aneu ràpidament a ordenar-li que no deixi la vostra habitació ni un minut durant tota l’estona que serem a la passejada.

—Però si porto la clau d’aquesta habitació què significa aquest excés de precaució?

—Es més essencial del que creieu, senyor, feu-ne ús, us hi conjuro, o jo no surto pas amb vós. La dona amb qui hem dinat és una perversa, només ha preparat aquesta sortida que anem a fer junts per robar-vos més còmodament durant aquesta estona. Afanyeu-vos, senyor, ens observa, és perillosa. Doneu la clau al vostre amic, que vagi a instal·lar-se a la vostra habitació i que no se’n bellugui fins que tornem. Us explicaré la resta quan serem al cotxe.

Dubreuil m’entén, m’estreny la mà per regraciar-me. Corre a donar ordres relatives a l’advertiment que ha rebut, torna, marxem. Tot fent camí, li poso en clar tota l’aventura, li explico les meves i l’instrueixo de les circumstàncies dissortades de la meva vida que m’han fet conèixer una dona semblant. El jove, honest i sensible, em testimonia el reconeixement més viu pel servei que accepto fer-li, s’interessa per les meves dissorts i em proposa alleujar-les amb el do de la seva mà.

—Em fa massa feliç poder compensar els torts que la fortuna us ha fet, senyoreta —em diu—. Sóc amo de mi mateix, no depenc de ningú, em dirigeixo a Ginebra per a una inversió considerable de sumes que els vostres bons advertiments em salven, m’hi seguireu. En arribar-hi, esdevinc el vostre espòs i no apareixeu a Lió sinó amb aquest títol, o si us ho estimeu més, senyoreta, si teniu cap recel, no serà fins a la meva pàtria mateixa que us donaré el meu nom.

Una oferta semblant m’afalagava massa perquè gosés refusar-la. Però tampoc no em convenia acceptar-la sense fer sentir a Dubreuil tot el que podria fer-l’en penedir. Em va agrair la meva delicadesa, i no em va pressionar sinó amb més insistència… Dissortada criatura que era! Calia que la felicitat se m’oferís només per penetrar-me més vivament de la pena de no poder-la mai assolir! Calia, doncs, que cap virtut no pogués néixer al meu cor sense preparar-me turments!

La nostra conversació ens havia conduït ja a dues llegües de la ciutat, i anàvem a baixar per gaudir de la frescor de les avingudes a la vora de l’Isère on teníem intenció de passejar, quan tot d’una Dubreuil em va dir que es trobava molt malament… Baixa, uns vòmits espantosos el sorprenen. El faig pujar tot seguit al cotxe, i volem a corre-cuita a la ciutat. Dubreuil està tan malament que cal portar-lo a la seva habitació; el seu estat sorprèn el seu soci, que hi trobem i que seguint les seves ordres no n’havia sortit. Un metge arriba. Déu meu, Dubreuil està enverinat! Tan bon punt conec aquesta notícia fatal, corro a l’apartament de la Dubois. La infame!, se n’ha anat. Passo al meu, han forçat l’armari, el poc de diners i de draps que posseïa l’han robat. La Dubois, m’asseguren, corre des de fa tres hores en direcció a Torí. No hi havia cap dubte que ella no fos l’autora d’aquesta multitud de crims. S’havia presentat a l’habitació de Dubreuil. Enrabiada de trobar-hi gent, s’havia venjat de mi, i havia enverinat a Dubreuil, a l’hora de dinar, perquè, a la tornada, si hagués reeixit a robar-lo, aquell jove dissortat, més ocupat en la seva vida que a perseguir la que li pispava la fortuna, la deixés fugir en lloc segur, perquè, produint-se l’accident de la seva mort, com si diguéssim, en els meus braços, en pogués ser sospitosa més versemblantment que ella. Res no ens va fer saber les seves maquinacions però és possible que fossin diferents?

Vaig volar a l’habitació de Dubreuil. Ja no em deixen acostar-m’hi. Em queixo d’aquesta negativa, me’n diuen la causa. El dissortat expira i només s’ocupa de Déu. Amb tot, m’ha disculpat, sóc innocent, assegura. Prohibeix expressament que se’m persegueixi. Mor. A penes ha tancat els ulls, el seu soci s’afanya a venir a donar-me notícies, tot conjurant-me a estar tranquil·la. Ai! Podia estar-hi? Podia no plorar amargament la pèrdua d’un home que s’havia ofert tan generosament a treure’m de l’infortuni? Podia no deplorar un robatori que em tornava a deixar en la misèria, de la qual tot just acabava de sortir? «Criatura esgarrifosa!», vaig exclamar. «Si aquí condueixen els teus principis cal sorprendre’s que se’ls avorreixi i que la gent honrada els castigui?». Però jo raonava com a part perjudicada i la Dubois, que només veia la seva felicitat, el seu interès en el que havia emprès, concloïa, sens dubte, ben diferentment.

Ho vaig confiar tot al soci de Dubreuil, que s’anomenava Valbois, tant el que havien maquinat contra el qui perdia, com el que m’havia passat a mi mateixa. Em va compadir, es va doldre ben sincerament de Dubreuil i blasmà l’excés de delicadesa que m’havia impedit d’anar-me a queixar tan aviat com havia estat assabentada dels projectes de la Dubois. Vam convenir que aquest monstre, al qual només calien quatre hores per arribar a un país segur, hi seria abans que haguéssim pensat a fer-la perseguir, que ens costaria moltes despeses, que l’amo de l’hostal, vivament compromès en la denúncia que posaríem, i defensant-se amb escàndol, acabaria potser destruint-me a mi…, que només semblava respirar a Grenoble com a fugida de la forca. Aquestes raons em van convèncer i també em van espantar talment, que vaig decidir marxar d’aquella ciutat sense acomiadar-me del Sr. S…, el meu protector. L’amic de Dubreuil va aprovar aquesta decisió. No em va amagar pas que, si tota aquesta aventura es descobria, les declaracions que es veuria obligat a fer em comprometrien, fossin quines fossin les seves precaucions, tant a causa de la meva intimitat amb la Dubois com per raó de la meva darrera passejada amb el seu amic, que m’aconsellava, doncs, d’acord amb això, marxar tot seguit sense veure ningú, ben segura que pel seu cantó no actuaria mai en contra meu, que creia innocent i que només podia acusar de feblesa en tot el que acabava de passar.

Reflexionant en els consells de Valbois, vaig reconèixer que eren els millors, més que més que semblava tan cert que apareixia culpable, com era segur que no ho era. Que l’única cosa que parlava a favor meu, la recomanació feta a Dubreuil en el moment de la passejada, mal explicada, m’havien dit, per ell en l’article de la mort, no esdevindria una prova prou triomfant per comptar-hi. Per això em vaig decidir promptament. Ho vaig comunicar a Valbois.

—Voldria —em va dir— que el meu amic m’hagués encarregat algunes disposicions favorables per a vós, les compliria amb molt de gust, voldria fins i tot que m’hagués dit que us devia a vós el consell de vigilar l’habitació, però no ha fet res de tot això. Em veig obligat, doncs, a limitar-me només a l’execució de les seves ordres. Les dissorts que heu experimentat per ell em decidirien a fer alguna cosa per mi mateix si pogués, sóc jove, la meva fortuna és limitada, tinc l’obligació de retre comptes de Dubreuil a la seva família a l’instant. Permeteu-me, doncs, que em cenyeixi a l’únic petit servei que us conjuro a acceptar. Aquí teniu cinc lluïsos i aquí us presento una honesta mercadera de Chalon-sur-Saône, la meva pàtria. Hi torna després d’haver-se aturat vint-i-quatre hores a Lió, on la demanaven alguns negocis. Us poso en les seves mans. Senyora Bertrand —va continuar Valbois, conduint-me a aquesta dona—, vet aquí la jove de qui us he parlat. Us l’encomano, desitja trobar col·locació. Us prego, amb les mateixes instàncies que si es tractés de la meva germana, que us mogueu tant com pugueu per trobar-li a la nostra vila alguna cosa que convingui a la seva personalitat, la seva naixença i la seva educació. Que no li costi res fins allà, us ho tindré tot en compte la primera vegada que ens veiem. Adéu, senyoreta —va continuar Valbois, bo i demanant-me permís per abraçar-me—. La senyora Bertrand marxa demà a trenc d’alba, seguiu-la, i que una mica més de felicitat pugui acompanyar-vos a una vila on potser tindré la satisfacció de tornar-vos a veure ben aviat.

L’honestedat d’aquell jove, que pregonament no em devia res, em va fer vessar llàgrimes. Les bones conductes són ben dolces, quan se’n pateixen des de fa temps d’odioses. Vaig acceptar els seus donatius, jurant-li que només treballaria per posar-me en estat de poder-los-hi tornar un dia. «Ai!», pensava en retirar-me, «si l’exercici d’una nova virtut m’acaba de precipitar en l’infortuni, almenys l’esperança d’una consolació s’ofereix per primera vegada a la meva vida en aquest abisme horrible de mals, on la virtut em precipita una vegada més».