Ens serà permès abandonar-la aquí per una estona per retornar a Juliette i per dir com, del simple estat en què l’hem vista sortir i sense tenir més recursos que la seva germana, va esdevenir, amb tot, en quinze anys, una dona de títol, posseïdora de trenta mil lliures de renda, de joies molt belles, de dues o tres cases tant a ciutat com al camp i, de moment, del cor, la fortuna i la confiança del Sr. de Corville, conseller d’Estat, home del millor crèdit i a punt d’entrar al ministeri? La carrera va ser espinosa, ben segur que ningú no en dubta: aquestes damisel·les fan el seu camí per l’aprenentatge més vergonyós i més dur. I aquella que avui és al llit d’un príncep potser encara porta a sobre les marques humiliants de la brutalitat dels llibertins a les mans dels quals la joventut i la inexperiència la van llançar.

En sortir del convent, Juliette va anar a buscar una dona que havia sentit anomenar a aquella jove amiga del veïnat. Com que tenia ganes de ser pervertida, i pervertida per aquesta dona, l’aborda amb el farcellet sota el braç, una levita blava ben desordenada, els cabells deixats anar i la cara més bonica del món, si és cert que la indecència pot tenir encant a certs ulls. Explica la seva història a la dona i li suplica que la protegeixi com ha fet amb la seva antiga amiga.

—Quina edat teniu? —li preguntà la Duvergier.

—En faré quinze d’aquí a uns dies, senyora —va respondre Juliette.

—I mai cap mortal… —va continuar la matrona.

—I ara, senyora! Us ho juro! —replicà Juliette.

—És que, de vegades, en aquests convents… —va dir la vella—, un confessor, una monja, una companya…, me’n calen proves segures.

—Només depèn de vós procurar-vos-les, senyora —va respondre Juliette enrojolant-se.

I la regenta es col·loca un parell d’ulleres i després li escodrinya pertot arreu les parts escrupolosament.

—Au —diu a la noia—, per quedar-vos aquí només necessiteu molt de respecte als meus consells, un gran fons de complaença i de submissió per les meves pràctiques, netedat, economia, candor envers mi, política envers les vostres companyes i murrieria amb els homes, i abans de deu anys us posaré en estat de retirar-vos a un tercer pis amb una còmoda, un entredós i una serventa. I l’art que haureu adquirit amb mi us donarà amb què procurar-vos la resta.

Fetes aquestes recomanacions, la Duvergier s’apodera del farcellet de Juliette, li pregunta si no té pas diners i, com que aquesta li confessa amb massa franquesa que té cent escuts, la bona mare els hi confisca, bo i assegurant a la nova pensionista que col·locarà aquest petit fons a la loteria en nom seu i que val més que una noia no tingui diners.

—Es un mitjà de fer el mal —li diu— i, en un segle tan corromput, una xicota assenyada i de bona naixença ha d’evitar amb cura tot el que la pot arrossegar a un parany. Es pel vostre bé que us parlo, menuda —va afegir la regenta—, i heu d’estar-me agraïda del que faig.

Acabat el sermó, la nouvinguda és presentada a les seves companyes, li indiquen la cambra de la casa que li toca i l’endemà mateix les seves primícies es posen a la venda.

En quatre mesos, la mercaderia és venuda successivament a gairebé cent persones. Uns s’acontenten amb la rosa, d’altres, més delicats o més depravats (car la qüestió no està resolta), volen badar el botó que floreix al costat. Cada vegada, la Duvergier els estreny i els recompon, i durant quatre mesos la bergant ofereix al públic sempre primícies. Al final d’aquest noviciat espinós, Juliette obté per fi les patents de germana conversa. A partir d’aquest moment, se la reconeix realment filla de la casa. Des d’aleshores en comparteix les penes i els profits. Un altre aprenentatge. Si a la primera escola, fetes algunes excepcions, Juliette ha servit la Natura, n’oblida les lleis a la segona, hi corromp totalment els seus costums. El triomf que veu obtenir al vici degrada la seva ànima enterament, sent que, nascuda per al crim, almenys ha de tirar cap al gros i renunciar a esllanguir-se en un estat subaltern, que, baldament li faci fer les mateixes faltes i l’envileixi de la mateixa manera, no li reporta, ni de bon tros, el mateix profit. Plau a un senyor vell molt disbauxat que, al principi, només la crida per al cas del moment. Té l’habilitat de fer-se’n mantenir magníficament. A la fi, apareix als espectacles, als passeigs, al costat de les màximes autoritats de l’orde de Citera. És observada, és esmentada i és envejada, i la llesta criatura sap espavilar-se tan bé, que en menys de quatre anys arruïna sis homes (el més pobre dels quals tenia cent mil escuts de renda). No li cal res més per forjar-se una reputació. La ceguesa dels homes de món és tal, que, com més una criatura d’aquestes ha demostrat la seva deshonestedat, més ganes tenen de trobar-se en la seva llista. Sembla que el grau d’enviliment i la corrupció esdevé la mesura dels sentiments per ella que gosen proclamar.

Juliette acabava de complir els vint anys, quan un cert comte de Lorsange, un gentilhome angeví que s’acostava als quaranta, se’n va enamorar de tal manera, que va decidir donar-li el seu nom: li va reconèixer dotze mil lliures de renda i li va assegurar la resta de la seva fortuna per si moria abans que ella, li donà una casa, servei, una lliurea i una mena de consideració en el món que arribà a fer oblidar els seus inicis en dos o tres anys.

Fou en aquest moment que la dissortada Juliette, oblidant tots els sentiments de la seva naixença i de la seva educació, pervertida per mals consells i per llibres perillosos, delerosa de gaudir sola, de tenir un nom i no cadenes, gosà lliurar-se a la idea culpable d’abreujar els dies del seu marit. Acaricià aquest projecte concebut, odiós, el consolidà dissortadament en aquests moments perillosos en què el físic abraça els errors morals, instants en què hom es reprimeix encara menys, puix que llavors res no s’oposa a la irregularitat dels anhels o la impetuositat dels desigs, i que la voluptat rebuda sols és viva en raó de la quantitat de frens romputs o de la seva santedat. Un cop esvaït el somni, si hom tornés al seny, l’inconvenient seria mediocre, és la història dels errors de l’esperit. Ja se sap que no ofenen ningú, però per dissort hom va més lluny. Com serà, s’atreveix a dir-se, la realització d’aquesta idea, si només el seu aspecte m’acaba d’exaltar, m’acaba d’alterar tan vivament? Hom vivifica la quimera maleïda, i la seva existència és un crim.

La Sra. de Lorsange l’executà amb tant de secret, per sort per a ella, que es va posar a l’abric de qualsevol persecució i va enterrar amb el marit les empremtes del delicte paorós que el precipità a la tomba.

Una altra vegada lliure i comtessa, la Sra. de Lorsange va reprendre els seus hàbits antics, però, creient-se alguna cosa en el món, va posar una mica menys d’indecència en la seva conducta. Ja no era una mantinguda, sinó una vídua rica que oferia bons sopars i a casa de qui la Cort i la ciutat se sentien afortunadíssimes de ser admeses. Una dona decent, en una paraula, que, tanmateix, jeia per dos-cents lluïsos i es donava per cinc-cents al mes.

Fins als vint-i-sis anys, la Sra. de Lorsange va fer encara conquestes brillants: arruïnà tres ambaixadors estrangers, quatre exactors generals, dos bisbes, un cardenal i tres cavallers de l’Orde del Rei. Però, com que és rar aturar-se després d’un primer delicte, sobretot si ha tingut un desenllaç feliç, la dissortada Juliette es va embrutar amb dos nous crims semblants al primer: un per robar un dels seus amants que li havia confiat una suma considerable, ignorada per la família d’aquest home i que la Sra. de Lorsange va poder amagar amb aquesta acció espantosa; l’altre per tenir més d’hora un llegat de cent mil francs que un dels seus adoradors li feia a nom d’un tercer, encarregat de retre la suma després del seu decés. A aquests horrors, la Sra. de Lorsange afegia tres o quatre infanticidis. La por de fer-se malbé la figura bonica, el desig d’amagar una doble intriga, tot plegat li va fer prendre la resolució d’ofegar en el seu si la prova de les seves disbauxes, i aquests delictes ignorats com els altres no van impedir trobar diàriament noves víctimes a aquesta dona hàbil i ambiciosa.

És cert, doncs, que la prosperitat pot acompanyar la pitjor conducta i que, al bell mig del desordre i la corrupció, tot això que els homes anomenen la felicitat es pot escampar per sobre la vida. Però que aquesta veritat cruel i fatal no esveri ningú; que l’exemple de la dissort perseguint la virtut pertot arreu, i que tot seguit oferirem, no turmenti més la bona gent: aquesta felicitat del crim és enganyosa, només és aparent. Independentment del càstig que de segur la Providència té reservat als que han seduït els seus èxits no nodreixen, al fons de la seva ànima, un cuc que, rosegant-los sense parar, els impedeix de gaudir d’aquestes falses espurnes i a la seva ànima, en comptes de delits, no hi deixa més que el record lacerant dels crims que els han conduït on són? Pel que fa al desventurat que la sort persegueix, té el cor com a consol, i els gaudis interiors que les virtuts li procuren el compensen aviat de la injustícia dels homes.

Així doncs, aquest era l’estat dels assumptes de la Sra. de Lorsange quan el Sr. de Corville, de cinquanta anys, que gaudia de crèdit i de consideració, i que hem descrit més amunt, va decidir sacrificar-se enterament per aquesta dona i unir-la a ell per sempre més. Fos les atencions, fos el procedir, fos diplomàcia per part de la Sra. de Lorsange, ho havia aconseguit, i feia quatre anys que vivia amb ella, absolutament com amb una esposa legítima, quan l’adquisició d’unes terres molt belles a prop de Montargis obligà l’un i l’altra d’anar a passar algun temps en aquesta província.

Un vespre que la bellesa del temps els havia fet prolongar la passejada des de la finca on vivien fins a Montargis, massa cansats l’un i l’altra per emprendre la tornada per on havien vingut, es van aturar a la fonda on para la carrossa de Lió amb la idea de trametre des d’allí un home a cavall a cercar un cotxe. Estaven reposant en una sala baixa i fresca d’aquesta casa que donava al pati, quan la diligència de què acabem de parlar entrà a l’hostal.

És un divertiment prou natural observar com la gent baixa d’una diligència. Es pot apostar per la mena de personatges que hi van, i si s’han esmentat una meuca, un oficial, alguns mossèns i un monjo, es pot estar segur quasi sempre de guanyar. La Sra. de Lorsange s’aixeca, el Sr. de Corville la segueix, i tots dos es diverteixen veient entrar a la fonda la societat sacsejada. Semblava que ja no quedava ningú més al cotxe quan un cavaller de la guàrdia muntada, baixant de la cistella, va rebre als braços d’un company seu que estava al mateix lloc una noia de vint-i-sis o vint-i-set anys vestida amb una petita xambra d’indiana dolenta i embolicada fins a les celles amb un gran mantellet de tafetà negre. Anava lligada com una criminal i estava tan feble, que segurament hauria caigut si els guardians no l’haguessin aguantat. Al crit de sorpresa i d’horror que llança la Sra. de Lorsange, la noia es tomba i deixa veure la figura més bella del món, la cara més noble, més agradable i més interessant, tots els atractius, en fi, amb més bon dret a plaure, fets encara mil vegades més excitants per l’aflicció tendra i colpidora que la innocència afegeix als trets de la bellesa.

El Sr. de Corville i la seva amant no poden estar-se d’interessar-se per aquesta miserable noia. S’hi acosten i pregunten a un dels guardians què ha fet la desventurada.

—Se l’acusa de tres crims —respon el cavaller—: assassinat, robatori i incendi. Però us confesso que ni el meu company ni jo mai no hem dut amb tanta repugnància un criminal, és la criatura més dolça i sembla la més honesta.

—Ah, ah —diu el Sr. de Corville— no hi podria haver alguna d’aquestes relliscades habituals als tribunals subalterns…? I on s’ha comès el delicte?

—En un hostal, a algunes llegües de Lió, ha estat a Lió que l’han jutjat. Seguint els usos, es dirigeix a París per a la confirmació de la sentència i tornarà a Lió a ser-hi executada.

La Sra. de Lorsange, que s’havia acostat i va sentir el que s’estava explicant, va manifestar en veu baixa al Sr. de Corville les ganes que tenia de sentir de boca de la noia mateixa la història de les seves dissorts, i el Sr. de Corville, que tenia també el mateix desig, el va comunicar als dos guardians, tot donant-los el seu nom. Aquests van creure millor no oposar-s’hi. Van decidir que calia passar la nit a Montargis, van demanar un apartament còmode i, com que el Sr. de Corville responia de la presonera, la van deslligar. I, després d’haver-li donat una mica de menjar, la Sra. de Lorsange, que no podia evitar de sentir l’interès més viu per ella i que sens dubte es deia a ella mateixa: «Aquesta criatura, potser innocent, és tractada amb tot com una criminal, mentre que, al meu voltant, tot prospera…, jo que m’he embrutit amb crims i horrors»; la Sra. de Lorsange, dic, així que va veure la pobra noia una mica refeta i una mica consolada per les carícies que s’afanyaven a fer-li, la va exhortar a explicar per quin motiu, amb una fesomia tan dolça, es trobava en una circumstància tan funesta.

—Contar-vos la història de la meva vida, senyora —va dir la bella desventurada, adreçant-se a la comtessa—, és oferir-vos l’exemple més colpidor de les dissorts de la innocència, és acusar la mà del Cel i plànyer-se de la voluntat de l’Ésser suprem, és una mena de revolta contra les seves intencions sagrades…, i no goso fer-ho.