Interrogat sobre el motiu que el feia viatjar i tan de matí per un camí apartat, la seva edat i la seva professió, el cavaller va respondre que s’anomenava Saint-Florent, un dels primers negociants de Lió, que tenia trenta-sis anys, que tornava de Flandes per negocis relatius al seu comerç, que portava pocs diners a sobre, però molts papers. Va afegir que el seu criat l’havia deixat la nit passada i que, per evitar la calor, marxava de nit amb la intenció d’arribar a París aquell dia mateix, on prendria un nou fàmul i conclouria una part dels seus negocis. Que, a més, si seguia un camí solitari, era perquè segurament s’havia perdut en adormir-se sobre el cavall. I dit això va demanar mercè, oferint ell mateix tot el que posseïa. Van examinar-ne la cartera, la presa no podia ser millor. Saint-Florent tenia vora mig milió pagable a la vista a la capital, algunes joies i cent lluïsos…

—Amic —li va dir Cœur-de-fer, presentant-li la punta d’una pistola sota el nas—, comprendreu que després d’un robatori semblant no us podem pas perdonar la vida.

—Oh, senyor! —vaig exclamar llançant-me als peus d’aquell pervers—. Us hi conjuro, no em doneu, en la meva recepció a la vostra banda, l’espectacle horrible de la mort d’aquest dissortat. Perdoneu-li la vida, no em negueu pas la primera gràcia que us demano.

I, recorrent tot seguit a un ardit prou singular a fi de legitimar l’interès que semblava posar en aquell home:

—El nom que acaba de donar-se aquest senyor —vaig afegir amb calor—, em fa pensar que en sóc una parenta força propera. No us astoreu, senyor —vaig continuar, adreçant-me al viatger—, no us sorprengueu pas de trobar una parenta en aquesta situació. Us ho explicaré tot. Com a tal —vaig reprendre, implorant de nou el nostre cap—, com a tal, senyor, atorgueu-me la vida d’aquest miserable, us reconeixeré aquest favor amb la més absoluta dedicació a tot el que pugui servir els vostres interessos.

—Sabeu amb quina condició us puc atorgar la gràcia que em demaneu, Thérèse —em va respondre Cœur-de-fer—, sabeu què exigeixo de vós…

—Doncs, senyor, ho faré tot —vaig exclamar precipitant-me entre aquell dissortat i el nostre cap, encara a punt de degollar-lo—. Sí, ho faré tot, senyor, ho faré tot, salveu-lo.

—Que visqui —va dir Cœur-de-fer—, però que s’uneixi a nosaltres, aquesta clàusula darrera és indispensable, no puc fer res sense ella, els meus companys s’hi oposarien.

El negociant, sorprès, sense entendre res del parentiu que jo establia, però veient la vida salvada si accedia a les proposicions, va creure millor no vacil·lar ni un moment. El van fer refrescar-se, i com que els nostres homes no volien deixar aquell indret sinó de dia:

—Thérèse —em va dir Cœur-de-fer—, us reclamo la vostra promesa, però com que aquesta nit estic baldat reposeu tranquil·la vora la Dubois, us cridaré a punta de dia i la vida d’aquest poca-pena em venjarà de la vostra falsedat si vacil·leu.

—Dormiu, senyor, dormiu —vaig respondre—, i creieu que la que heu omplert de reconeixement no té altre desig que satisfer el deute.

Tanmateix, no era aquest el meu projecte, ni de bon tros, però si mai he cregut permès el fingiment va ser ben bé en aquella ocasió. Plens d’una confiança massa gran, els nostres bergants encara beuen i s’adormen, deixant-me en plena llibertat vora la Dubois que, borratxa com la resta, aviat va aclucar els ulls.

Llavors, aprofitant amb vivacitat el primer son dels perversos que ens envoltaven:

—Senyor —vaig dir al jove lionès—, la catàstrofe més esgarrifosa m’ha llançat a desgrat meu entre aquests lladres, els detesto, a ells i l’instant fatal que m’ha dut a la seva banda. Versemblantment, no tinc l’honor de ser-vos parenta. M’he servit d’aquest ardit per salvar-vos i escapar amb vós, si us sembla bé, de les mans d’aquests miserables. El moment és propici —vaig afegir—, guillem. Distingeixo la vostra cartera, prenem-la, renunciem als diners en metàl·lic, els porten a les butxaques. No els podríem agafar sense perill: fugim, senyor, fugim. Ja veieu el que faig per vós, em poso a les vostres mans. Tingueu pietat de la meva sort. Sobretot no sigueu més cruel que aquesta gent. Digneu-vos a respectar el meu honor, us el confio, és el meu únic tresor, deixeu-me’l, ells no me l’han pas arrabassat.

Costaria plasmar el pretès reconeixement de Saint-Florent. No sabia quins termes emprar per mostrar-me’l. Però no teníem temps de parlar. Es tractava de fugir. Sostrec la cartera hàbilment, la hi torno i travessem a corre-cuita l’espessor deixant el cavall de por que el soroll que hauria fet hagués desvetllat els nostres homes. Vam arribar, amb tota la diligència, al camí que ens havia de fer sortir del bosc. Vam tenir la fortuna de ser-ne fora a trenc d’alba i sense haver estat seguits per ningú. Vam entrar a Luzarches abans de les deu del matí i allà, fora de tot temor, ja només vam pensar a reposar.

Hi ha moments en la vida en què un és força ric sense tenir, però, de què viure. Era el cas de Saint-Florent. Tenia cinc-cents mil francs a la cartera i ni un escut a la bossa. Aquesta reflexió el va aturar abans d’entrar a l’hostal…

—Tranquil·litzeu-vos, senyor —li vaig dir en veure el seu torbament—, els lladres que abandono no m’han deixat sense diners, aquí teniu vint lluïsos, preneu-los, us hi conjuro, feu-ne ús i doneu-ne la resta als pobres. No voldria per res del món conservar or aconseguit amb assassinats.

Saint-Florent, que fingia delicadesa, però que era ben lluny de la que li havia de suposar, no va voler prendre de cap manera el que li oferia, em va preguntar quines eren les meves intencions i em va dir que consideraria una obligació complir-les, i que només desitjava poder pagar el seu deute amb mi.

—De vós tinc la fortuna i la vida, Thérèse —va afegir, besant-me les mans—. Puc fer res de millor que oferir-vos una i altra? Accepteu-les, us hi conjuro, i permeteu al Déu de l’himeneu d’estrènyer els nusos de l’amistat.

No sé per què, però fos pressentiment, fos fredor, estava tan lluny de creure que el que havia fet per aquell home jove podia atraure’n uns sentiments semblants de la seva part, que li vaig deixar llegir en la meva fesomia el refús que no gosava expressar: ho va entendre, no va insistir més i es va limitar a preguntar-me solament què podia fer per mi.

—Senyor —li vaig dir—, si realment el meu comportament té mèrit als vostres ulls, només us demano com a tota recompensa que em conduïu amb vós a Lió i que m’hi col·loqueu a qualsevol casa honesta en què el meu pudor no hagi de patir més.

—No podríeu fer res de millor —em va dir Saint-Florent— i no hi ha ningú en millor situació que jo per fer-vos aquest favor: hi tinc vint parents, en aquesta vila.

I el jove negociant em va pregar que li expliqués llavors les raons que m’incitaven a allunyar-me de París, on li havia dit que havia nascut. Ho vaig fer amb tanta confiança com ingenuïtat.

—Oh, si només és això —va dir el jove—, us podria ser útil abans de ser a Lió. No tingueu por, Thérèse, el vostre cas s’ha apaivagat. Ningú no us cercarà pas i menys que enlloc, segur, a l’asil on vull col·locar-vos. Tinc una parenta a prop de Bondy, viu en una heretat encantadora per aquests encontorns, tindrà molt de gust, n’estic segur, de tenir-vos vora seu. Demà us hi presentaré.

Plena de reconeixement al meu torn, accepto un projecte que tant em convé. Reposem la resta del dia a Luzarches i l’endemà ens vam proposar arribar a Bondy, que només és a sis llegües d’allà.

—Fa bo —em diu Saint-Florent—, si em voleu creure, Thérèse, hi anirem a peu, al castell de la meva parenta, li explicarem la nostra aventura i em sembla que aquesta manera d’arribar projectarà encara més interès sobre vós.

Ben lluny de sospitar les intencions d’aquell monstre i d’imaginar que havia d’estar menys segura amb ell que amb la companyia infame que deixava, ho accepto tot sense temor ni repugnància. Dinem i sopem junts. No s’oposa en absolut que prengui una habitació separada de la seva per a la nit i després d’haver deixat passar l’hora de més calda, segur, pel que diu, que amb quatre o cinc hores n’hi hauria prou per anar a casa la seva parenta, deixem Luzarches i ens encaminem a peu cap a Bondy.

Era al voltant de les cinc de la tarda quan vam entrar al bosc. Saint-Florent encara no s’havia traït en cap moment, sempre la mateixa honestedat, sempre el mateix desig de provar-me els seus sentiments. Ni estant amb el meu pare m’hauria sentit més segura. Les ombres de la nit començaven a escampar pel bosc aquella mena d’horror religiós que fa néixer alhora la por a les ànimes tímides i el projecte del crim als cors ferotges. Només seguíem senderes. Jo anava al davant, em giro per preguntar a Saint-Florent si aquells viaranys apartats són realment els que cal seguir, si potser no es perd pas, finalment, si creu que hem d’arribar gaire aviat.

—Ja hi som, puta —em va respondre aquell pervers, tirant-me a terra amb un cop de bastó al cap que em va fer caure sense coneixement…

Oh, senyora, ja no sé ni què va dir ni què va fer aquell home, però l’estat en què vaig retornar em va permetre comprendre prou i massa fins a quin punt havia estat la seva víctima. Era negra nit quan em van tornar els sentits. Estava al peu d’un arbre, fora de tots els camins, destrossada, ensangonada…, deshonrada, senyora. Aquesta havia estat la recompensa per tot el que acabava de fer per aquell dissortat. I, portant la infàmia fins al darrer grau, aquell pervers, després d’haver fet de mi tot el que havia volgut, després d’haver abusat de mi de totes les maneres, fins d’aquella que més ultratja la natura, m’havia pres la bossa…, els mateixos diners que jo li havia ofert tan generosament. M’havia estripat la roba, la majoria estava a trossets vora meu, estava gairebé nua i macada en diversos indrets del cos. Jutgeu la meva situació: al bell mig de les tenebres, sense recursos, sense honor, sense esperança, exposada a tots els perills, volia posar fi a la meva vida; si se m’hagués ofert una arma, l’hauria agafat, hauria abreujat aquella vida dissortada que només em portava flagells… «El monstre! Què li he fet, doncs», em deia, «per merèixer de part seva un tractament tan cruel? Li salvo la vida, li torno la fortuna, i ell m’arrenca el que més aprecio. Una bèstia ferotge hauria estat menys cruel! Oh, home, així ets quan només escoltes les teves passions! Uns tigres al fons dels deserts més salvatges s’horroritzarien dels teus delictes». Uns quants minuts d’abatiment van seguir aquests primers impulsos del meu dolor. Els meus ulls plens de llàgrimes es van girar d’esma cap al cel. El meu cor es va llançar als peus del Senyor que hi viu… Aquella volta pura i brillant…, aquell silenci imposant de la nit…, aquell espant que em glaçava els sentits…, aquella imatge de la natura en pau al costat del trasbals de la meva ànima esgarriada, tot plegat escampa un horror tenebrós en mi d’on neix aviat la necessitat de resar. Em precipito als genolls d’aquest Déu poderós, negat pels impius, esperança del pobre i de l’afligit.

«Ésser sant i majestuós», vaig exclamar entre llàgrimes, «tu que et dignes en aquest moment espantós omplir la meva ànima d’una joia celestial, que, sens dubte, m’has impedit atemptar contra la meva vida; oh, protector i guia meu, aspiro a les teves bondats, imploro la teva clemència, mira la meva misèria i els meus turments, la meva resignació i els meus volers. Déu poderós! Tu ho saps, sóc innocent i feble, he estat traïda i maltractada. He volgut fer el bé a exemple teu i la teva voluntat me’n castiga, però, que s’acompleixi. Oh, Déu meu, tots els seus efectes sagrats em són cars, els respecto i deixo de plànyer-me’n! Però, si aquí baix no he de trobar sinó espines és ofendre’t, oh, Senyor meu sobirà, suplicar a la teva puixança que em cridi cap a tu per pregar-te sense destorb, per adorar-te lluny d’aquests homes perversos que, ai!, només m’han fet trobar mals i les mans sanguinàries i pèrfides dels quals ofeguen sense motiu els meus dies tristos en el torrent de les llàgrimes i l’abisme dels dolors?».

La pregària és el consol més dolç del dissortat; s’enforteix quan ha acomplert aquest deure. M’aixeco plena de coratge, recullo els parracs que el pervers m’ha deixat i m’endinso en una espessor per passar-hi la nit amb menys risc. La seguretat en què em creia, la satisfacció que acabava d’assaborir acostant-me al meu Déu, tot plegat va contribuir a fer-me reposar algunes hores, i el sol era ja alt quan els ulls se’m van obrir; el moment del despertament és espantós per als infortunats. La imaginació refrescada per les dolceses del son s’omple més aviat i més lúgubrement dels mals el record dels quals li ha fet perdre aquests moments de repòs enganyós.

«Bé», em dic llavors, tot examinant-me, «així doncs és cert que hi ha criatures humanes que la natura rebaixa a la mateixa sort que les bèsties salvatges? Amagada al seu cau, fugint dels homes igual que elles quina diferència hi ha ara entre elles i jo? Val la pena néixer per a ser esclafada per un destí advers?».