13

Si Brunetti es pensava que trobaria gaire gent treballant un dissabte al matí d’agost, els empleats de la questura pensaven diferent. Hi havia guàrdies a la porta, fins i tot una dona netejant l’escala, però els despatxos eren buits, i Brunetti va veure clar que no en trauria res fins dilluns al matí. Va estar temptat d’agafar un tren i anar a Bolzano, però sabia que no hi arribaria fins després de l’hora de sopar, i també sabia que es passaria l’endemà morint-se de ganes de tornar a la ciutat.

Va entrar al seu despatx i va córrer les cortines, tot i saber que no era una bona idea perquè va entrar més humitat a l’habitació i potser fins i tot una mica més de calor. No hi havia papers nous sobre la taula, ni l’informe de la signorina Elettra.

Va treure la guia telefònica del calaix de baix de la taula. La va obrir i va buscar la L, però la Lega della Moralità no hi sortia, la qual cosa no el va estranyar gaire. A la S hi va trobar «Santomauro, Giancarlo, avv». I una adreça de San Marco. Amb el mateix sistema va trobar que el difunt Leonardo Mascari vivia a Castello. Això sí que el va sorprendre; Castello era el sestiere menys pretensiós de la ciutat, era una zona habitada sobretot per famílies treballadores de classe mitjana, on els nens podien créixer parlant només dialecte i no saber res d’italià fins que començaven l’escola primària. Potser la família Mascari era del barri. O potser hi havia trobat una casa o un pis en condicions avantatjoses. A Venècia era tan difícil trobar pis i els que es trobaven eren tan cars, tant de compra com de lloguer, que fins i tot Castello s’anava posant de moda. Gastant força diners en la restauració del pis s’aconseguia certa distinció, si no per al quartiere almenys per a la pròpia casa.

Va repassar la llista de bancs de les pàgines grogues i va trobar que la Banca di Verona era al campo San Bartolomeo, l’estret campo que hi havia al peu del Rialto, on tenien sucursals molts bancs. L’hi va estranyar, perquè no recordava haver-lo vist. Més per curiositat que per altra cosa, va marcar el número del banc. Van contestar el telèfon al tercer truc, i una veu d’home va dir:

—Digui’m? —com si esperés una trucada.

—Es la Banca di Verona? —va preguntar Brunetti.

Hi va haver un breu silenci i després l’home va dir:

—Ho sento però s’ha equivocat de número.

—Perdoni —va dir Brunetti.

L’altre va penjar sense dir res més.

Els italians tenien tan assumit el mal funcionament del «SIP», la companyia de telèfons nacional, que a ningú l’hauria sorprès que li contestés un número equivocat, però Brunetti estava segur que havia marcat bé. Va tornar a marcar, però aquesta vegada el telèfon va sonar dotze vegades sense que contestessin i Brunetti va penjar. Va tornar a mirar la guia i es va apuntar l’adreça. Després va buscar la farmàcia Morelli. Les adreces no estaven gaire lluny. Va tornar a desar la guia al calaix, va tancar les finestres, va baixar i va sortir de la questura.

Deu minuts després, Brunetti sortia del sottoportico de la Calle della Bissa al campo San Bartolomeo. Va mirar l’estàtua de bronze de Goldoni, que potser no era el seu dramaturg preferit però sí el que el feia riure més, sobretot quan les obres es representaven en dialecte venecià original, com feien sempre en aquella ciutat on s’ambientaven les seves obres i que l’estimava prou per fer-li una estàtua. L’havien representat fent una gambada, en una actitud molt adient a aquell campo, on tothom corria d’una banda a l’altra: d’una vora a l’altra del Rialto per comprar verdures al mercat; del Rialto a San Marco o al barri de Cannaregio. Les persones que vivien prop del cor de la ciutat havien de passar per força per San Bartolomeo almenys una vegada al dia.

Quan Brunetti hi va arribar, la circulació de vianants era en el seu punt àlgid; la gent anava al mercat abans que tanquessin o tornava a casa de la feina, ara que finalment s’havia acabat la setmana. Tranquil·lament, va passejar per la banda oriental del campo, mirant els números pintats a sobre les portes. Tal com s’imaginava, el número que buscava estava pintat a sobre d’un portal a dues portes de distància de la farmàcia. Es va parar davant dels timbres, situats al costat de la porta, i va llegir els noms que hi havia al costat de cada timbre. Hi havia la Banca di Verona i tres noms més, que devien ser domicilis particulars, amb timbres al costat.

Brunetti va prémer el timbre que hi havia a sobre del banc. No va contestar ningú. Li va passar el mateix amb el següent. Estava a punt de prémer el timbre de dalt de tot quan va sentir una veu de dona al darrere, que li preguntava en el més pur venecià.

—Què desitja? Busca algú que viu en aquesta casa?

Brunetti es va girar i va veure una dona gran i menuda, amb un carret de la compra enorme repenjat en una cama. Recordant el nom del primer timbre, Brunetti va dir, en el mateix dialecte:

—Sí, he vingut a veure els Montini. Els toca renovar la pòlissa d’assegurances i he decidit passar a veure si volien fer-hi alguna modificació.

—No hi són —va dir la dona, buscant les claus dins d’una bossa de mà enorme—. Se n’han anat a la muntanya. Igual que els Gaspari, però aquests han anat a Jesolo.

Abandonant el seu intent de trobar les claus pel tacte o la vista, va agafar la bossa i la va sacsejar, decidida a trobar-les per l’oïda. El sistema va donar resultat i va treure’n un manyoc de claus més gros que la seva mà.

—Ja ho veu —va dir remenant les claus davant de Brunetti—. Em deixen les claus perquè regui les plantes i vigili el pis. —Va mirar Brunetti a la cara amb uns ulls blau pàl·lid, en una cara rodona plena d’arruguetes fines—. Té fills, signore?

—Sí —va respondre ell immediatament.

—Com es diuen i quants anys tenen?

—Raffaele té setze anys i Chiara, tretze, signora.

—Així m’agrada —va dir la dona, com si Brunetti acabés d’aprovar un examen—. Vostè és jove i fort. Que em podria pujar el carret al tercer pis? Si no, hauré de fer almenys tres viatges per pujar-ho tot. Demà ve a dinar el meu fill amb tota la família i he hagut de comprar un munt de coses.

—L’ajudaré amb molt de gust, signora —va dir Brunetti, ajupint-se per agafar el carret, que devia pesar quinze quilos—. Són molts de família?

—El meu fill, la seva dona i els seus fills. I em portaran els besnéts, o sigui que serem deu.

Va obrir la porta i la va aguantar perquè passés Brunetti amb el carro. Va prémer l’interruptor del llum i va començar a pujar les escales davant d’ell.

—No es creurà el que m’han cobrat pels préssecs. Som a mitjan agost i encara en cobren tres mil lires el quilo. Però els he comprat igualment. A en Marco li agrada posar-los en vi per menjar-se’ls per postres. I el peix. Volia comprar un rombo, però era molt car. Com que a tothom li agrada el bosega bullit, n’he comprat, però també valia deu mil lires el quilo. N’he comprat tres i m’ha costat gairebé quaranta mil lires. —Es va aturar al primer replà, davant la porta de la Banca di Verona, i va mirar Brunetti—. Quan jo era joveneta, el bosega el donàvem als gats, i vet aquí que ara el pago a deu mil lires el quilo.

Es va girar i va començar a pujar cap al segon pis.

—El té agafat pel mànec, oi?

—Sí, signora.

—Bé, perquè hi he posat un quilo de figues al damunt de tot i no voldria que s’aixafessin.

—No hi pateixi, signora.

—He anat a comprar prosciutto a la Casa del Parmigiano per menjar amb les figues. Conec en Giuliano des que era petit. Té el millor prosciutto de Venècia, no troba?

—La meva dona també hi compra, signora.

—Costa l’ira di dio, però s’ho val.

—Sí, signora.

Ja havien arribat a dalt. Encara duia les claus a la mà i no va haver de buscar-les una altra vegada. Va obrir el pany de Brunetti en un gran pis amb quatre finestres altes, ara amb les persianes abaixades, que donaven al campo.

La dona el va guiar per la sala, una habitació que a ell li resultava familiar, amb unes grans butaques i un sofà de crin vegetal d’aquella que rasca, altes calaixeres marró fosc amb fruiteres de plata per als dolços i fotografies amb marcs platejats, terres de mosaic venecià que resplendien fins i tot amb tan poca llum… Hauria pogut ser la casa dels seus avis.

A la cuina li va passar igual. La pica era de pedra, i hi havia un escalfador d’aigua cilíndric enorme en un racó. La taula de la cuina tenia la superfície de marbre i Brunetti es va imaginar la vella fent pasta o planxant allà sobre.

—Deixi-ho allà, al costat de la porta —va dir la dona—. Vol prendre res?

—Un got de aigua, si és tan amable, signora.

Tal com s’imaginava, la dona va treure una safata de plata d’un armari alt, va col·locar un tapet de puntes a sobre i una copa de cristall de Murano. Va treure una ampolla d’aigua mineral de la nevera i li va omplir la copa.

—Grazie infinite —va dir Brunetti abans de veure’s l’aigua. Va deixar la copa amb compte al centre del tapet i va refusar l’oferta de més aigua—. Vol que l’ajudi a desar les coses, signora?

—No, ja sé on és i on va tot. Ha estat molt amable, jove. Com es diu?

—Brunetti, Guido.

—I ven assegurances?

—Sí, signora.

—Doncs, moltes gràcies —va dir; va deixar el got a la pica i va agafar el carret.

Recordant la seva autèntica professió, Brunetti va preguntar:

—Signora, sempre deixa entrar desconeguts al seu pis?

—No, i ara. No hi deixo pas entrar tothom —va contestar ella—. Sempre els pregunto si tenen fills. I evidentment han de ser venecians.

Evidentment. Ben mirat, el sistema era millor que un detector de mentides o un control de seguretat.

—Gràcies per l’aigua, signora. No cal que m’acompanyi.

—Gràcies —va dir ella, enfeinada buscant les figues al carret.

Brunetti va baixar dos pisos i es va parar al replà de sobre de la Banca di Verona. No va sentir res, tot i que ara i adés li arribava una veu del campo. Amb la poca llum que entrava per les petites finestres de l’escala, va mirar el rellotge. Passaven uns minuts de la una. Es va quedar allà deu minuts més i tampoc va sentir res més que algun so aïllat procedent del campo.

Va baixar les escales a poc a poc i es va parar davant de la porta del banc. Sentint-se una mica ridícul, va decantar el cap i va clavar l’ull al pany de la porta blindada de metall. A l’altra banda va distingir una petita resplendor, com si s’haguessin descuidat de tancar el llum quan havien abaixat les persianes el divendres a la tarda. O com si algú treballés el dissabte a la tarda.

Va tornar a pujar i es va repenjar a la paret. Al cap de deu minuts, va agafar un mocador de la butxaca i el va estendre sobre el segon esglaó, es va tirar amunt els pantalons i es va asseure. Es va inclinar, va repenjar els colzes als genolls i la barbeta als punys. Després d’una estona que li va semblar molt llarga, es va aixecar, va acostar més el mocador a la paret, i va tornar a seure, ara repenjat a la paret. No passava aire, no havia menjat res en tot el dia i la calor l’estava matant. Va mirar el rellotge i va veure que eren més de les dues. Va decidir que s’hi quedaria fins a les tres i ni un minut més.

A les tres i quaranta minuts encara hi era però estava decidit a anar-se’n a les quatre en punt. De sobte va sentir un soroll sec a sota. Es va aixecar i es va retirar al segon esglaó. A baix, es va obrir una porta, però Brunetti no es va moure. La porta es va tancar, una clau va girar al pany i a l’escala van ressonar unes passes. Brunetti va treure el cap i va veure una figura que s’allunyava. Amb aquella llum, només distingia un home alt amb vestit fosc i una cartera a la mà, els cabells negres i al clatell, la fina franja d’una camisa blanca. L’home es va posar de perfil per baixar el següent tram, però en aquella penombra no se li distingien les faccions. Brunetti va baixar silenciosament darrere d’ell. En passar per la porta del banc, va mirar pel forat del pany, però ara a dins era fosc.

A baix és va obrir i es va tancar la porta del carrer, i en sentir-ho Brunetti va baixar corrents el pis que quedava. Es va parar a la porta, la va obrir ràpidament i va sortir al campo. El sol el va enlluernar un moment i es va haver de tapar els ulls amb la mà. Quan la va apartar, va recórrer el campo amb la mirada, però només va veure gent vestida amb roba esportiva de colors pastel o camises blanques. Va anar a la cantonada de la Calle della Bissa i no hi va veure cap home amb vestit fosc. Va travessar el campo corrent i va mirar per l’estret carrer que conduïa al primer pont. Allà tampoc no hi va veure l’home. Com a mínim hi havia cinc carrers més que sortien del campo i Brunetti va veure que, si les inspeccionava totes, podia perdre l’home. Va decidir mirar directament l’embarcador de Rialto, per si agafava una barca. Esquivant-ne uns i empenyent-ne uns altres, va córrer fins a la vora de l’aigua i va pujar a l’embarcador del número 82. Va arribar en el moment en què sortia una barca en direcció a San Marcuola i l’estació de ferrocarril.

Obrint-se pas entre un grup de turistes japonesos, va arribar a la vora del canal. Quan la barca va passar per davant seu, va mirar els passatgers que anaven a dins, tant els que eren drets a la coberta com els que s’havien assegut a dins. Gairebé tots els homes anaven amb mànigues de camisa. A la fi, a l’extrem oposat de la coberta, va descobrir una figura amb vestit fosc i camisa blanca. L’home acabava d’encendre un cigarret i es va girar per llençar el llumí al canal. D’esquena semblava el mateix, però Brunetti no en podia estar del tot segur. Quan l’home es va girar, Brunetti li va mirar fixament el perfil, intentant memoritzar-lo, fins que la barca va passar per sota el pont de Rialto i es va perdre de vista.