9

La resta del dia no va ser gaire més productiva per a Brunetti ni per als altres dos policies que visitaven els components de la llista. Quan es van trobar a la questura a última hora de la tarda, Gallo va dir que tres dels homes de la seva part de la llista deien que no coneixien l’home de res i que li semblava que deien la veritat. Els altres dos no eren a casa, i un altre deia que li sonava l’home, però no recordava de què ni per què. L’experiència de Scarpa havia estat semblant; tots els homes amb qui havia parlat estaven segurs de no haver vist mai el mort.

Van decidir continuar fent el mateix l’endemà per acabar els noms de la llista. Brunetti va demanar a Gallo que preparés una altra llista de prostitutes que treballessin a la zona de les fàbriques o a la Via Cappucina. Tot i que no tenia gaire esperances que aquestes dones els poguessin ajudar, sempre hi havia la possibilitat que alguna s’hagués fixat en la competència i reconegués el mort.

Mentre pujava les escales de casa seva, Brunetti s’imaginava el que li agradaria trobar quan obrís la porta. Màgicament, haurien arribat uns gnoms durant el dia i hi haurien posat aire condicionat; uns altres haurien instal·lat una d’aquelles dutxes que només es veien a la propaganda dels hotels o als culebrots americans: vint capçals li ruixarien el cos amb dolls finíssims d’aigua perfumada i quan acabés de dutxar-se s’embolicaria amb una tovallola gruixuda i de mesures gegantines. Després hi hauria un bar, potser un d’aquells que es posen a les piscines, i un cambrer amb la jaqueta blanca li oferiria una beguda fresca amb una fulla d’hibiscos flotant per sobre. Un cop satisfetes les seves necessitats físiques primàries, va passar a la ciència-ficció i es va imaginar dos fills respectuosos i obedients i una dona amorosa que li diria, tan bon punt obrís la porta, que s’havia resolt el cas i ja se’n podien anar de vacances l’endemà al matí.

La realitat, com acostuma a passar, no s’ajustava a la seva fantasia. La seva família estava instal·lada a la terrassa, que començava a rebre l’aire fresc del vespre. Chiara va aixecar els ulls del llibre per dir «Ciao, papà», va decantar el cap perquè li fes un petó i es va tornar a immergir en la lectura. Raffï va apartar la vista de l’exemplar del mes de Gente Uomo, va repetir la salutació de Chiara i es va tornar a endinsar en les seves cavil·lacions sobre la necessitat urgent de roba de fil. Paola, que va detectar el seu estat, es va aixecar, el va abraçar i li va fer un petó.

—Guido, vés-te a dutxar i et prepararé una copa.

Per l’esquerra va repicar una campana, Raffi va passar una pàgina i Brunetti es va afluixar la corbata.

—Posa-hi una fulla d’hibiscos —va dir, i es va girar per anar-se a dutxar.

Vint minuts després, assegut a la terrassa amb uns pantalons fins i amples de cotó i una camisa de fil, i els peus repenjats a la barana de la terrassa, va explicar a Paola el que havia fet durant el dia. Els nens havien desaparegut, sens dubte per complir respectuosament alguna tasca.

—Santomauro? —va preguntar Paola—. Giancarlo Santomauro?

—Ni més ni menys.

—Això m’encanta —va dir ella, més contenta que un gínjol—. Tant de bo no t’hagués promès no parlar mai de les coses que m’expliques: aquesta és boníssima. —I va repetir el nom de Santomauro.

—No ho expliques a ningú, oi Paola? —va preguntar Brunetti, tot i saber que no feia bé de preguntar-ho.

Paola anava a clavar-li un moc, però finalment es va inclinar i li va posar una mà al genoll.

—No, Guido. No he dit mai res a ningú. I no ho faré mai.

—Em sap greu haver-t’ho preguntat —va dir Brunetti, mirant-se el Campari amb soda que s’estava prenent.

—Coneixes la seva dona? —va preguntar Paola, passant a un altre tema.

—Em sembla que me la van presentar una vegada, en un concert, deu fer dos anys. Però no crec que me’n recordi si la torno a veure. Com és?

Paola va fer un glop de la seva copa i va deixar-la a la vora de la barana, cosa que prohibia sempre fer als seus fills.

—Mira —va començar rumiant la manera més àcida de contestar la pregunta—. Si jo fos el signor, no, l’avvocato Santomauro, i pogués escollir entre la meva dona alta, prima i impecablement vestida, amb el seu pentinat de Margaret Thatcher i el seu mal caràcter, i un jovenet, amb qualsevol estatura, pentinat o caràcter, pots comptar que em llençaria sense pensar-m’ho sobre el jovenet.

—De què la coneixes? —va preguntar Brunetti, passant per alt la retòrica com sempre i centrant-se en l’essencial.

—Es clienta de la Biba —va contestar Paola, referint-se a una amiga d’ella que era joiera—. L’he vista un parell de vegades a la botiga i també he coincidit amb els dos a casa els meus pares en un d’aquells sopars als quals tu no vas.

Imaginant-se que aquesta era la manera que tenia la seva dona de tornar-li la pilota per haver-li preguntat si explicava el que ell li deia, Brunetti no va fer cap comentari.

—Com són quan estan junts?

—Ella xerra tota l’estona, i ell s’està allà amb cara de mala llet, com si no hi hagués res en un radi de deu quilòmetres que fos del seu gust i la seva categoria. Sempre havia pensat que eren un parell de rosegaaltars pedants i intolerants. Només la vaig haver de sentir parlar cinc minuts per saber-ho. Es com un dels personatges secundaris d’una novel·la de Dickens, una d’aquelles beates malicioses. Com que ella no para mai de parlar, no m’havia fet una idea clara d’ell, era purament instintiva, però estic encantada de saber que tenia raó.

—Paola —va advertir ell—. No tinc raons per no creure’m que estigués a casa de Crespo en qualitat d’advocat.

—I qui s’ha de treure les sabates per fer d’advocat? —va preguntar ella amb una rialleta d’incredulitat—. Guido, si us plau, torna a aquest segle, d’acord? L’avvocato Santomauro hi havia anat per una cosa que no tenia res a veure amb la seva professió, tret que hagi elaborat un pla de pagaments molt original per cobrar del signor Crespo.

Paola, com havia pogut comprovar Brunetti al llarg de més de dues dècades, tenia tendència a anar massa lluny. Després de tant de temps, ell encara no havia decidit si això era un defecte o una virtut, però el que era clar és que formava part de forma inamovible del caràcter de la seva dona. Fins i tot se li posava una expressió esbojarrada a la cara quan pensava anar massa lluny, com en aquell moment. Brunetti no sabia amb què li sortiria, però s’ho veia a venir.

—Diries que deu haver establert el mateix sistema de pagament per al patriarca?

En aquelles dècades també havia après que l’única manera de frenar la seva tendència era no fer-ne cap cas.

—Com et deia —va continuar Brunetti— el fet que fos al pis no demostra res.

—Espero que tinguis raó, o hauré de pensar malament cada vegada que el vegi sortir del Palau Patriarcal o de la Basílica.

Brunetti la va mirar i prou.

—Entesos, Guido, hi havia anat per feina i només per feina. —Va deixar passar un moment i va afegir, en un to de veu totalment diferent per comunicar-li que ara es comportaria i parlaria seriosament—: Però dius que Crespo ha reconegut l’home del retrat.

—M’ha semblat que sí, la primera vegada, però quan m’ha mirat ja havia tingut temps de recuperar-se i la seva expressió era perfectament natural.

—Aleshores l’home del retrat podria ser qualsevol, oi? Un altre «xapero», potser fins i tot un client? Hi has pensat, Guido, que fos un client a qui agradés disfressar-se de dona, per… d’això, per anar a veure’s amb aquests homes?

Tal com estava el mercat sexual de la societat moderna, Brunetti sabia que l’edat de l’home el feia més adient com a comprador que com a venedor.

—Això voldria dir que hem de buscar un home que utilitza la prostitució masculina més que un home que l’exerceix.

Paola va agafar la seva beguda, la va fer girar entre els dits una estona, i se la va acabar.

—Home, segur que la llista seria més llarga. I, tenint en compte el que m’acabes de dir de l’avvocato del Patriarcato, molt més interessant.

—Es una altra de les teves teories de conspiracions, Paola, que la ciutat és plena d’homes aparentment ben casats que s’escapoleixen cada vegada que poden pels descampats per trobar-se amb transvestits?

—Per l’amor de Déu, Guido! De què parleu els homes entre vosaltres? De futbol? De política? No feu mai safareig?

—Sobre què? Els nois de la Via Cappuccina? —Va deixar la copa amb una força innecessària i es va rascar el turmell, on l’acabava de picar un dels primers mosquits de la nit.

—Deu ser perquè no tens amics gais —va dir ella amb equanimitat.

—Tenim molts amics gais —va dir ell, conscient que només en una discussió amb Paola es podia veure obligat a fer aquesta declaració com una reivindicació honorable.

—Sí que en tenim, però tu no hi parles, Guido, no hi parles.

—Què vols que faci, intercanviar receptes de cuina o divulgar els meus secrets de bellesa?

Paola va estar a punt de contestar, però ho va deixar córrer, el va mirar fixament i va dir amb una veu totalment inexpressiva:

—No sé si aquest comentari és més ofensiu que idiota o al revés.

Brunetti es va rascar el turmell, va pensar en el que havien dit i va dir:

—Em sembla que ha estat més aviat estúpid, però també bastant ofensiu. —Paola el va mirar desconfiada—. Ho sento —va afegir, i ella va somriure—. A veure, explica’m el que hagi de saber d’aquest tema —va demanar, tornant-se a rascar el turmell.

—El que et volia dir era que alguns gais que conec diuen que hi ha molts homes disposats a tenir relacions sexuals amb ells: pares de família, homes casats, metges, advocats i capellans. M’imagino que en el que em diuen hi ha molta exageració i no poca vanitat, però també m’imagino que en general és cert. —Brunetti es pensava que havia acabat, però encara va afegir—: Com a policia, deus haver sentit parlar d’això però suposo que als homes no els agrada gaire admetre-ho. —No semblava que l’inclogués a ell a la llista, però tampoc en podia estar segur.

—Qui és la teva principal font d’informació en la matèria? —va preguntar.

—Ettore i Basilio —va dir Paola, nomenant dos dels seus col·legues de la universitat—. I uns amics de Raffi diuen el mateix.

—Què?

—Dos dels amics de Raffi del liceo. No facis aquesta cara, Guido. Tenen disset anys.

—Tenen disset anys, i què?

—I són gais, Guido. Gais.

—Són molt amics? —va preguntar sense poder-se reprimir.

De sobte, Paola es va posar dreta.

—Vaig a posar aigua a bullir per a la pasta. Em sembla que m’estimo més esperar a després de sopar per continuar aquesta conversa. Així tindràs temps de reflexionar sobre algunes de les coses que has dit i algunes de les idees preconcebudes que em sembla que tens. —Va recollir el seu vas, va agafar el de Brunetti, i va entrar a la casa, deixant-lo sol amb les seves idees preconcebudes.

El sopar va transcórrer més tranquil·lament del que Brunetti s’esperava, atesa la brusquedat amb què havia marxat Paola a preparar-lo. Havia fet una salsa amb tonyina fresca, tomàquets i pebrots que Brunetti estava segur que no havia fet mai, i va coure els gruixuts espaguetis Martelli que a ell li agradaven tant. Després hi havia amanida, un tros de pecorino que havien portat els pares de la xicota de Raffi de Sardenya, i per postres, préssecs. Responent a la seva fantasia, els fills es van oferir a rentar els plats, sens dubte com a preludi de la depredació planificada que pensaven fer de la seva cartera abans de marxar de vacances a la muntanya.

Brunetti es va retirar a la terrassa amb un gotet glaçat de vodka a la mà i es va tornar a asseure. Per sobre i pels costats, volaven els ratpenats, tallant el cel amb el seu vol irregular. A Brunetti li agradaven els ratpenats; es menjaven els mosquits. Al cap d’uns minuts, va sortir també Paola. Brunetti li va oferir el seu got i ella va beure una mica de vodka.

—Es de l’ampolla del congelador? —va preguntar.

Brunetti va moure el cap afirmativament.

—On la compres?

—Se’n podria dir un suborn.

—De qui?

—De Donzelli. Em va demanar si podia combinar el calendari de les vacances per tal que ell pogués anar a Rússia, o a l’ex-Rússia, de vacances. I, quan va tornar, em va portar aquesta ampolla.

—Encara es diu Rússia.

—Què?

—Es diu ex-Unió Soviètica, però Rússia continua sent Rússia.

—Ah, gràcies.

Ella va fer un cop de cap afirmatiu.

—Tu creus que mengen alguna cosa més? —va preguntar Brunetti.

—Qui? —va preguntar Paola, desconcertada per una vegada.

—Els ratpenats.

—No ho sé. Pregunta-ho a Chiara. Aquestes coses les acostuma a saber.

—He pensat en el que hem parlat abans de sopar —va dir ell, bevent una mica de vodka.

S’esperava un moc, però ella només va dir:

—I què?

—Em sembla que tens raó.

—En què?

—Que podria ser un client i no un dels «xaperos». Li vaig veure el cos. No crec que ningú pagués per utilitzar un cos com aquell.

—Com era el cos?

Brunetti va fer un glopet.

—Et semblarà estrany, però quan el vaig veure se’m va acudir que s’assemblava molt a mi. Fem la mateixa alçada, tenim la mateixa complexió, segurament tenim la mateixa edat. Se’m va fer molt estrany, Paola, veure’l mort.

—Sí que ho devia ser —va dir ella, però no va afegir res més.

—Són bons amics de Raffi aquells nois?

—Un sí que ho és. L’ajuda amb els deures de gramàtica.

—Molt bé.

—Molt bé què, que l’ajudi a fer els deures?

—No, molt bé que sigui amic de Raffi o Raffi amic seu.

Paola va riure fort i va bellugar el cap.

—No t’entendré mai, Guido. Mai. —Li va posar una mà al clatell, es va inclinar i li va prendre el got de la mà. En va fer un glop i l’hi va tornar—. Quan te l’acabis, em permetràs pagar per fer servir el teu cos?