6

—L’ha vist? —va preguntar Gallo quan Brunetti va tornar a la questura.

—Sí.

—No fa gaire gràcia, oi?

—Vostè també l’ha vist?

—Procuro veure’ls a tots —va dir Gallo sense una entonació especial—. Em fa venir més ganes de treballar per trobar la persona que els va matar.

—Vostè què en pensa, sergent? —va preguntar Brunetti, deixant-se caure en una cadira al costat de la taula del sergent i tirant la carpeta a sobre, com si volgués fer-la servir com a símbol tangible de l’assassinat.

Gallo va rumiar una bona estona abans de contestar.

—Penso que ho pot haver fet algú empès per una fúria incontrolada. —Brunetti compartia aquesta opinió—. O, com ha dit abans, dottore, es pot haver fet per dissimular la seva identitat. —Al cap d’un moment, Gallo es va corregir, recordant potser el que havia vist al dipòsit—. O per esborrar-la.

—Això és pràcticament impossible avui en dia, no troba, sergent?

—Impossible?

—Si no és que una persona és totalment forastera en un lloc o viu sense família ni amics, la seva desaparició es descobreix al cap d’uns dies, al cap d’unes hores, normalment. La gent ja no desapareix avui en dia.

—Aleshores es fa més plausible l’explicació de la ràbia —va dir Gallo—. Potser va dir alguna cosa a un client, potser li va fer alguna cosa que el va enfurismar. No conec a fons la vida dels homes de la carpeta que li vaig donar ahir. No sóc psicòleg ni res d’això, i, per tant, no sé què els impulsa a viure així, però em fa l’efecte que els homes que, d’això…, que els paguen encara són menys estables que els homes que cobren. I això explicaria la còlera.

—I per què l’hauria dut a una zona de la ciutat freqüentada per prostitutes? —va preguntar Brunetti—. Això indica més intel·ligència i planificació que fúria.

Gallo va respondre ràpidament a l’examen que li feia aquell nou comissari.

—Pot ser que, després de fer-ho, recuperés el seny. Potser el va matar a casa seva o en un lloc on els coneixien, i per això va haver de traslladar el cos. I si és de la classe d’homes, i em refereixo a l’assassí, si és de la classe d’homes que utilitzen transvestits, segur que sabia per on es movien les prostitutes. I li devia semblar el lloc més adequat per abandonar-lo, perquè sospitessin d’altres possibles clients.

—Sí —va dir Brunetti lentament i Gallo va esperar que digués el «però» que el to del comissari feia inevitable—. Però això voldria dir que no es distingeix entre prostitució.

—Què vol dir, comissari?

—Que són iguals prostitutes que «xaperos», o que, si més no, treballen als mateixos llocs. Pel que m’han dit i pel que vaig veure ahir, aquella zona de l’escorxador només la utilitzen les prostitutes. —Gallo s’ho va rumiar i Brunetti va afegir, conciliador—: Però aquesta és la seva ciutat i vostè la coneix millor que jo, que vinc de fora, com aquell que diu.

Gallo va somriure lleugerament pel compliment i va dir:

—En general, aquells camps que envolten les fàbriques els fan servir les dones. Però cada dia hi ha més nois, molts són eslaus o nord-africans, i potser per això s’han vist obligats a ocupar nous territoris.

—Ha sentit algun rumor sobre aquest tema?

—Personalment, no. Però jo no tracto gaire amb les prostitutes, si no s’ha comès algun delicte amb violència.

—Passa gaire sovint, això?

Gallo va bellugar el cap negativament.

—Normalment, si passa alguna cosa, els fa por denunciar-ho, perquè temen acabar a la presó, per molt que no siguin elles les culpables. Moltes són il·legals, i els fa por denunciar-ho perquè no les deportem. I hi ha molts homes que s’ho passen bé maltractant-les. Suposo que aprenen a reconeixe’ls o s’ho diuen entre elles i miren d’evitar-los.

—Jo diria que els homes estan en millors condicions de protegir-se. Si ha llegit els expedients, deu haver vist que són cepats. Són macos i fins i tot espaterrants, però no deixen de ser homes. Posaria la mà al foc que tenen menys problemes d’aquests. O si els tenen, saben com defensar-se.

—Li ha arribat l’informe de l’autòpsia? —va preguntar Brunetti.

Gallo va agafar uns papers i els hi va passar.

—Ha arribat mentre vostè era a l’hospital.

Brunetti es va llegir l’informe ràpidament, acostumat com estava a l’argot i la terminologia tècnica. No hi havia marques de punxades al cos, de manera que el mort no consumia drogues per via intravenosa. Estatura, pes i estat físic general; tot el que havia vist Brunetti estava anotat amb exactitud. S’esmentava el maquillatge de què li havia parlat l’empleat del dipòsit, però només deia que hi havia rastres de pintallavis i perfilador d’ulls.

No hi havia indicis d’activitat sexual recent, ni activa ni passiva. Les mans feien pensar que es dedicava a una ocupació sedentària; les ungles estaven tallades molt curtes i no tenia durícies als palmells. Els hematomes del cos confirmaven la suposició que l’havien mort en un altre lloc i l’havien transportat fins on l’havien trobat, però per causa de la forta calor que havia fet era impossible precisar quant de temps havia passat entre el seu assassinat i l’hora en què l’havien descobert; l’estimació més aproximada que es podia fer era entre dotze i vint hores abans.

Brunetti va mirar Gallo i va preguntar:

—Ha llegit l’informe?

—Sí, signor.

—I què en pensa?

—Encara ens hem de decidir entre ràbia i premeditació, suposo.

—Però primer l’hem d’identificar —va dir Brunetti—. Quanta gent hi ha dedicat?

—Scarpa.

—El que vaig trobar ahir entomant sol?

Per la calma amb què Gallo va contestar «Sí, signor», Brunetti va entendre que el sergent s’havia assabentat de l’incident i no li havia fet cap gràcia.

—Es l’únic agent que s’ha assignat al cas. La mort d’una persona dedicada a la prostitució no té prioritat i encara menys a l’estiu, que anem curts de personal.

—Ningú més? —va preguntar Brunetti.

—Em van assignar el cas provisionalment perquè era aquí quan va arribar l’avís, i vaig enviar la Squadra Mobile a l’escorxador. El vicequestore de Mestre ha proposat que li passés al sergent Buffo, perquè va ser ell el que va respondre a l’avís.

—Entesos —va dir Brunetti, pensatiu—. Hi ha cap alternativa?

—Vol dir si hi ha cap alternativa al sergent Buffo?

—Sí.

—Pot dir que, tenint en compte que jo he estat el seu primer contacte i hem parlat força del cas… —Gallo va callar un moment, com si volgués donar-hi èmfasi, i va continuar—, ens estalviaria temps que jo continués assignat al cas.

—Qui se n’encarrega?

—Nasci.

—Li sembla que… vull dir, si ho trobarà bona idea.

—Estic convençut que si la petició ve d’un comissari, s’hi avindrà. Sobretot tenint en compte que vostè ha vingut a donar-nos un cop de mà.

—Perfecte. Busqui algú que m’escrigui la petició i la signaré abans de dinar. —Gallo va fer que sí amb el cap, va prendre nota en un paperet, va mirar Brunetti i va esperar—: I que algú investigui la roba i les sabates que duia.

Gallo va tornar a fer que sí amb el cap i va prendre’n nota.

Brunetti va obrir la carpeta blava que s’havia mirat la nit anterior i va assenyalar la llista de noms i adreces grapades a la coberta interior.

—Em sembla que el millor que podem fer és començar a interrogar aquests homes sobre la víctima: si saben qui és, si el reconeixen o coneixen algú que el pogués haver conegut. El forense diu que devia tenir quaranta anys i escaig. No n’hi ha cap d’aquests que sigui tan gran, de fet n’hi ha pocs que tinguin trenta anys, per tant si és de per aquí devia destacar per l’edat i segur que algú el coneix.

—Com vol que ho organitzem, comissari?

—Crec que hauríem de dividir la llista en tres, i vostè, jo i Scarpa podem començar a ensenyar el dibuix i interrogar-los.

—No els agrada gaire parlar amb la policia, signor.

—Doncs llavors proposo que ens enduguem una foto de les que li van fer quan el van trobar al descampat. Em penso que si convencem aquests homes que els pot passar el mateix, estaran més disposats a parlar amb nosaltres.

—Faré venir Scarpa —va dir Gallo i va despenjar el telèfon.