3

En circumstàncies normals, la notícia que s’havia trobat un transvestit a Marghera amb el cap i la cara destrossats hauria causat sensació, fins i tot entre el personal de la questura de Venècia, especialment durant les llargues vacances del ferragosto, en què la delinqüència tendia a disminuir o no anava més enllà de la monotonia dels atracaments i rebentaments de pisos. Però aquell dia hauria calgut alguna cosa molt més morbosa per desplaçar la notícia espectacular que corria com una flama pels passadissos de la questura: Maria Lucrezia Patta, esposa del vicequestore Giuseppe Patta, havia abandonat el seu marit aquell cap de setmana després de vint-i-set anys i se n’havia anat a viure al pis de Milà de —i en aquest punt la història s’aturava per preparar l’oient per a la bomba— Tito Burrasca, el pioner i gran animador de la indústria italiana del cinema porno.

La notícia havia arribat com caiguda del cel a la questura aquell matí, gràcies a una secretària de l’Ufficio Stranieri, l’oncle de la qual vivia en un petit pis del mateix replà que els Patta i que assegurava que havia passat per davant de la porta dels Patta precisament en el moment en què havien esclatat les hostilitats entre ells. Segons l’oncle, Patta havia cridat el nom de Burrasca diverses vegades, i havia amenaçat de fer-lo empresonar si gosava acostar-se a Venècia; la signora Patta havia respost al foc amenaçant d’anar-se’n a viure amb Burrasca i a sobre sortir a la seva pròxima pel·lícula. L’oncle havia tornat enrere i s’havia passat mitja hora fent veure que no podia obrir la porta del seu pis, mentre els Patta continuaven tirant-se els plats pel cap. Les hostilitats es van aturar quan va arribar una llanxa taxi a un extrem del carrer i la signora Patta va marxar seguida del taxista carregat amb sis maletes i de les malediccions de Patta, que arribaven a l’oncle gràcies a l’acústica del forat de l’escala.

La notícia va arribar a la questura a les vuit del dilluns al matí; Patta, a les onze. A dos quarts de dues, va arribar la trucada per informar de la mort del transvestit, però a aquelles hores la major part dels empleats eren fora dinant, àpat que van dedicar a especular sucosament sobre la futura carrera cinematogràfica de la signora Patta. Com a indicació de l’estimació que els seus subordinats sentien per Patta, en una taula s’oferien cent mil lires al primer que gosés preguntar al vicequestore per la salut de la seva dona.

Guido Brunetti es va assabentar de l’assassinat del transvestit pel mateix vicequestore Patta, que va cridar-lo al seu despatx a dos quarts de tres.

—He rebut una trucada de Mestre —va dir Patta sense convidar Brunetti a seure.

—De Mestre, signor? —va preguntar Brunetti.

—Sí, aquella ciutat que està a la punta del Ponte della Libertà —va saltar Patta bruscament—. Ja en deu haver sentit parlar.

Brunetti va recordar el que havia sentit dir de Patta aquell matí i va decidir passar per alt el comentari.

—Per què li han trucat, signor?

—Tenen un assassinat i no tenen ningú per investigar-lo.

—Però si tenen més personal que nosaltres —va dir Brunetti, que no estava mai del tot segur del que Patta sabia del funcionament de la policia en cap de les dues ciutats.

—Això ja ho sé, Brunetti. Però tenen dos comissaris de vacances, i un altre s’ha trencat una cama en un accident de cotxe aquest cap de setmana. Els en queda un, una dona —Patta va esbufegar indignat només de pensar-hi— que agafa la baixa de maternitat dissabte que ve i no es reincorporarà fins al final de febrer.

—I els dos que estan de vacances? No els poden demanar que tornin?

—Un és al Brasil, i ningú no sap on para l’altre.

Brunetti estava a punt de dir que un comissari tenia l’obligació de deixar dit on el podien localitzar, anés on anés de vacances, però veient la cara que feia Patta va decidir que era millor preguntar:

—Què li han dit de l’assassinat, signor?

—Es un «xapero». Un transvestit. Li van esclafar el cap i el van abandonar en un camp de Marghera. —Abans que en Brunetti s’hi pogués oposar, Patta va dir—: No cal que ho digui. El camp és a Marghera, però l’escorxador, que és el propietari del camp, és a Mestre, per molt pocs metres, de manera que el cas correspon a Mestre.

Brunetti no tenia cap ganes de perdre el temps sentint detalls sobre els drets de propietat o els límits de la ciutat, i va preguntar:

—Com saben que era «xapero»?

—No sé com saben que era «xapero», Brunetti —va dir Patta, alçant la veu un parell d’octaves—. Li explico el que m’han dit. Un «xapero» transvestit, amb un vestit de dona, i el cap i la cara esclafats.

—Quan l’han trobat, signor?

No era habitual que Patta prengués notes, i llavors tampoc s’havia pres la molèstia d’apuntar res del que li havien dit. Tot allò no li interessava —un «xapero» més o menys— però sí que l’empipava què els seus empleats haguessin de fer la feina als de Mestre. Això voldria dir que els èxits que obtinguessin se’ls adjudicaria Mestre. Però llavors va pensar en els últims esdeveniments de la seva vida privada i va decidir que, tant per tant, s’estimava més que Mestre s’endugués la glòria d’aquest cas… i també la seva publicitat.

—He rebut una trucada del seu questore aquest matí, per saber qui se n’encarregaria. Quins casos tenen vostès tres?

—Mariani està de vacances i Rossi encara té la paperassa del cas Bortolozzi —va explicar Brunetti.

—I vostè?

—Jo me’n vaig de vacances aquest cap de setmana, vicequestore.

—Les vacances poden esperar —va dir Patta amb una finalitat que va fulminar nicieses com reserves d’hotel o bitllets d’avió—. A més, aquest cas hauria de ser senzill. Busqui el proxeneta i faci una llista de clients. El més probable és que sigui un d’aquests.

—Tenen proxenetes, signor?

—Les putes? I tant que tenen proxenetes!

—Els homes també? Els transvestits? Suposant, per descomptat, que fos un «xapero».

—Com vol que ho sàpiga, Brunetti? —va preguntar Patta, desconfiat, i bastant més irritat del que era normal, la qual cosa va tornar a recordar a Brunetti la primera notícia del matí i va canviar ràpidament de tema.

—Quant fa que s’ha rebut l’avís? —va preguntar Brunetti.

—No fa gaires hores. Per què?

—M’agradaria saber si han traslladat el cadàver.

—Amb la calor que fa… —va exclamar-se Patta.

—Sí, té raó —va avenir-se Brunetti—. On l’han portat?

—No ho sé pas. A un hospital. Segurament a l’Umberto Primo. Em sembla que allà és on fan les autòpsies. Per què?

—M’agradaria veure’l —va dir Brunetti—. I també el lloc on va passar.

Patta no era dels que s’amoïnava pels detalls.

—Com que és un cas de Mestre, faci servir els seus xofers, no els nostres.

—Alguna cosa més, signor?

—No. Ja veurà com és un cas fàcil. Ho tindrà tot resolt abans del cap de setmana per poder marxar de vacances.

Era típic de Patta que no preguntés on pensava anar Brunetti ni quines reserves havia fet que s’haguessin d’anul·lar. Tot plegat, detalls.

En sortir del despatx de Patta, Brunetti va observar que mentre ell era a dintre, a la petita avantsala del despatx de Patta havien aparegut uns mobles. Una gran taula de fusta en un cantó, i una de petita sota la finestra. Sense fer-ne cas, va baixar cap a l’oficina on treballaven els agents d’uniforme. El sergent Vianello va aixecar la mirada dels papers que tenia sobre la taula i va somriure a Brunetti.

—Abans que m’ho pregunti, commissario, és veritat. Tito Burrasca.

Aquesta confirmació va deixar tan astorat Brunetti com la primera vegada que ho havia sentit feia hores. A Itàlia, Burrasca era una llegenda, si és que llegenda era una paraula adequada en aquest cas. Havia començat fent pel·lícules als anys seixanta, de terror i de sang i fetge, i tan descaradament artificials que s’havien convertit sense voler-ho en paròdies del gènere. Burrasca, que no era ruc, per molt inepte que fos per fer pel·lícules de terror, va respondre a l’èxit popular de les seves pel·lícules fent-ne unes altres que encara eren més inversemblants: vampirs amb rellotges de polsera com si els actors se’ls haguessin descuidat; telèfons que comunicaven la notícia de la fuga de Dràcula i uns actors amb menys registres que un semàfor. Al cap de ben poc temps, havia esdevingut una figura de culte i omplia els cinemes de persones ansioses de detectar les seves trampes.

Als anys setanta, va aplegar tota aquella colla de mestres de l’expressió semafòrica i els va dirigir cap a les pel·lícules pornogràfiques, que li sortien tan malament com les altres. El vestuari no era cap problema i aviat es va adonar que la trama tampoc representava un obstacle per a una ment creativa: va treure la pols a les trames de les seves pel·lícules de terror i va convertir dimonis, vampirs i homes llop en violadors i maníacs sexuals, i va omplir els cinemes, més petits potser, amb un públic diferent que ja no estava gens pendent de detectar anacronismes.

Als anys vuitanta, a Itàlia van aparèixer una pila de televisions privades, i Burrasca va presentar a aquestes emissores les seves darreres pel·lícules, una mica suavitzades en deferència a la pretesa sensibilitat dels espectadors. I a continuació va descobrir la cinta de vídeo. De seguida el seu nom es va fer un lloc en la vida quotidiana dels italians, va ser motiu de comentaris burletes als programes de televisió i va ser protagonista dels acudits dels diaris. Però tanta atenció sobre els seus èxits va fer que es traslladés a Mònaco i es fes ciutadà d’aquell principat amb un règim fiscal tan raonable. Va declarar a la hisenda italiana que el pis de dotze habitacions que tenia a Milà només li servia per allotjar-hi convidats per qüestions de negocis. I sembla que ara serviria també per convidar-hi Maria Lucrezia Patta.

—Tito Burrasca, sí signor —va repetir el sergent Vianello, fent un esforç que Brunetti va trobar admirable per no somriure—. Potser encara estarà de sort de treballar a Mestre els propers dies.

Brunetti no es va poder estar de preguntar:

—Abans d’avui no ho sabia ningú?

En Vianello va fer que no amb el cap.

—No. Ningú. Res de res.

—Ni l’oncle d’Anita? —va preguntar Brunetti, descobrint amb això que fins i tot els superiors estaven al cas de la procedència de la informació.

Vianello anava a contestar, però el va interrompre el truc del telèfon. Va agafar l’aparell, va prémer un botó i va contestar:

—Digui’m, vicequestore.

Va escoltar un moment i va dir:

—De seguida, vicequestore. —I va penjar.

Brunetti el mirava inquisitivament.

—Vol que truqui a Immigració per preguntar quant temps pot estar-se Burrasca al país ara que s’ha canviat la nacionalitat.

—Suposo que en el fons l’hauríem de compadir —va dir Brunetti, bellugant el cap.

Vianello va aixecar el cap com una bala. No podia o no volia dissimular la seva sorpresa.

—Compadir-lo? A aquest? —Fent un gran esforç, va callar i va tornar a concentrar-se en l’expedient que tenia sobre la taula.

Brunetti va sortir i va anar al seu despatx. Va trucar a la questura de Mestre, es va identificar i va demanar que el passessin amb la persona encarregada de l’assassinat del transvestit. Van tardar uns minuts a passar-li el sergent Gallo, que li va explicar que portava el cas fins que se n’encarregués una persona de rang superior. Brunetti es va identificar i li va dir que ell era aquella persona; a continuació va demanar a Gallo que li enviés un cotxe a recollir-lo al piazzale Roma al cap de mitja hora.

Quan Brunetti va sortir de l’ombrívol portal de la questura, el sol li va caure al damunt com una llosa. Encegat per la llum i els reflexos del canal, va ficar la mà a la butxaca de la jaqueta i va agafar les ulleres de sol. No havia fet ni quatre passes que ja sentia la suor que li xopava la camisa i li relliscava esquena avall. Va girar a la dreta, decidit a pujar per San Zaccaria i agafar el 82, encara que anar cap allà representés caminar una bona estona sota el sol. Les calli que anaven al Rialto estaven protegides del sol per les cases altes, però tardaria el doble a arribar-hi fent aquell itinerari, i li feia por passar ni que fos un minut de més a l’exterior.

Quan va sortir a la Riva degli Schiavoni va mirar a l’esquerra i va veure que el vaporetto estava amarrat a l’embarcador i que en baixava gent. Aleshores es va plantejar un d’aquells dilemes tan típicament venecians: córrer per intentar agafar la barca o deixar-ho córrer i passar-se deu minuts suant i gronxant-se a l’embarcador, fins que arribés el següent. Va córrer. Quan va trepitjar els taulons de fusta de la passarel·la, es va haver de plantejar un altre dilema: parar-se un moment a marcar el bitllet a la màquina groga de l’entrada, exposant-se a perdre la barca, o embarcar directament i pagar les cinc-centes lires de suplement per no haver marcat. Però aleshores va recordar que estava en missió oficial i que, per tant, podia viatjar sense pagar.

La correguda, tot i ser ben curta, li havia deixat xops de suor la cara i el pit; per això es va quedar a coberta, per entomar la minsa brisa que creava el moviment mesurat de la barca pel Gran Canal. Va mirar al seu voltant i va veure els turistes mig nus, homes i dones amb banyador, pantalons curts i samarretes de tirants, i no va poder evitar envejar-los, tot i que sabia perfectament que ell seria incapaç d’anar enlloc vestit així, si no era una platja.

El seu cos es va assecar i l’enveja es va dissoldre, i va recuperar l’estat normal d’irritació que li produïa veure’ls vestits així. Si tinguessin uns cossos perfectes i la roba també fos perfecta, potser no el neguitejarien tant. Però la roba de mala qualitat i l’estat encara més deplorable de molts dels cossos li feien pensar amb recança en l’obligatòria modèstia de les societats islàmiques. No era el que Paola anomenava un «esnob de la bellesa», però sí que creia que era millor anar una mica presentable pel món. Va desviar l’atenció dels passatgers de la barca als palazzi que resseguien el canal i li va passar la irritació. Molts també estaven deixats, però era una deixadesa provocada pel desgast dels segles, no per la desídia o la vulgaritat. La ciutat s’havia fet vella, però Brunetti estimava les afliccions de la seva façana canviant.

Tot i que no havia precisat on l’havia d’esperar el cotxe, va anar a l’oficina dels carabinieri del piazzale Roma i va veure, aparcat al davant i amb el motor engegat, un dels cotxes patrulla blau i blanc de la Squadra Mobile de Mestre. Va picar al vidre del conductor. El jove que estava assegut al volant va abaixar el vidre i un cop de fred va refrescar el davant de la camisa de Brunetti.

—Commissario? —va preguntar el jove. Brunetti li va fer que sí amb el cap i el jove va sortir i va dir—: M’ha enviat el sergent Gallo. —I li va obrir la porta de darrere.

Brunetti va pujar al cotxe i va descansar el cap un moment al respatller del seient. Se li va refredar la suor del pit i les espatlles, però no hauria pogut dir si la sensació era agradable o dolorosa.

—On vol que el porti, signor? —va preguntar el jove posant el cotxe en marxa.

«De vacances. Dissabte», va respondre Brunetti mentalment i parlant amb ell mateix. I amb Patta.

—Porti’m al lloc on van trobar el cadàver —va ordenar Brunetti.

A l’altra punta del pas elevat que enllaça Venècia amb la terra ferma, el jove va girar en direcció a Marghera. La laguna va desaparèixer i de seguida es van trobar en una carretera recta, atapeïda de trànsit i amb semàfors a totes les cruïlles. Avançaven molt a poc a poc.

—Hi ha estat aquest matí? —El jove es va girar i va mirar Brunetti; a continuació va tornar a dedicar l’atenció a la carretera. Tenia el coll de la camisa net i planxat. Potser es passava el dia tancat al cotxe amb l’aire condicionat.

—No, signor. Hi han anat Buffo i Rubelli.

—M’han dit que era un «xapero». L’ha identificat algú?

—No l’hi sabria dir, signor. Però sembla lògic, no troba?

—Per què ho pensa?

—Miri, signor, és una zona de prostitutes, i de les més miserables. Pels voltants de les fàbriques sempre n’hi ha una dotzena si fa no fa, als marges de la carretera, per si algú vol un clau ràpid abans de tornar a casa.

—Homes també?

—Perdoni, signor? Qui aniria de putes si no és un home?

—Em referia als «xaperos». Es habitual que n’hi hagi a la zona, on tothom pot veure els homes que els contracten? Jo diria que als homes no els faria cap gràcia que els seus companys ho sabessin.

El xofer s’ho va rumiar una estona.

—On treballen habitualment? —va preguntar Brunetti.

—Qui? —va precisar el jove amb cautela. No volia que el tornés a enxampar amb una relliscada.

—Els «xaperos».

—Normalment es posen a la Via Cappucina, signor. De vegades a l’estació de trens, però mirem de posar-hi fre a l’estiu quan l’estació s’omple de turistes.

—Era un habitual, aquest?

—No ho sé, signor.

El cotxe es va desviar cap a l’esquerra, va tallar per una carretera estreta, va girar a la dreta i va sortir a una carretera més ampla amb edificis baixos als costats. Brunetti va mirar el rellotge. Eren gairebé les cinc.

Els edificis cada vegada estaven més separats i els terrenys d’entremig, més plens d’herbes i matolls. Hi havia cotxes abandonats de qualsevol manera amb els vidres trencats i els seients esventrats i arrencats. Antigament, els edificis devien estar encerclats amb tanques que ara penjaven esquinçades dels pals que ja havien oblidat que les havien de sostenir.

Hi havia dones als marges de la carretera; dues s’estaven a l’ombra d’un para-sol de platja clavat a terra.

—Saben aquestes dones el que ha passat? —va preguntar Brunetti.

—Segur que ho saben. Aquestes notícies s’escampen de seguida.

—I tot i així s’estan aquí? —va preguntar Brunetti sense dissimular la seva sorpresa.

—Bé que han de viure, signor. A més, si el mort era un home, elles no han de patir, o si més no és el que deuen pensar. —El xofer va alentir la marxa i va parar el cotxe—. Ja hi som.

Brunetti va obrir la porta i va sortir. El va colpir una calor humida. Al davant tenia un edifici llarg i baix amb quatre rampes de ciment que pujaven cap a una porta metàl·lica doble. Un cotxe patrulla blau i blanc estava aparcat al peu d’una de les rampes. La nau no tenia cap rètol ni senyal que l’identifiqués. La ferum que sortia de dins era suficient.

—Crec que ha estat al darrere, signor —va informar el xofer.

Brunetti va caminar cap a la dreta de la nau en direcció als camps que s’estenien al darrere. Quan va fer la volta a l’edifici, va veure una altra tanca decadent, una mimosa que havia sobreviscut per miracle, i a l’ombra d’aquesta un policia adormit en una cadira de fusta, amb el cap caigut sobre el pit.

—Scarpa —va cridar el xofer abans que Brunetti pogués dir res—. Ha arribat el comissari.

El policia va aixecar el cap de cop i es va posar dret d’un bot. Va mirar Brunetti i el va saludar.

—Bona tarda, signor.

Brunetti va veure que la jaqueta de l’home estava penjada del respatller de la cadira i que la camisa, suada i enganxada al cos, ja no era blanca, sinó més aviat rosa.

—Quant fa que és aquí, agent Scarpa? —va preguntar Brunetti quan el va tenir al costat.

—Des que ha marxat l’equip del laboratori, signor.

—Quan ha estat això?

—Cap a les tres, signor.

—Per què segueix aquí?

—El sergent m’ha dit que em quedés fins que vingués algú a interrogar els treballadors.

—I què fa aquí amb aquest sol?

L’home va respondre sense embuts:

—A dins no m’hi podia estar per la pudor. He sortit i he vomitat, i ja no he pogut tornar a entrar. He estat una hora dret, però només hi ha aquesta mica d’ombra, i al final he anat a buscar una cadira.

Instintivament, Brunetti i el xofer s’havien posat sota l’ombra mentre l’home parlava.

—Sap si ha vingut algú a interrogar-los? —va preguntar Brunetti.

—Sí. Han arribat fa una hora.

—Aleshores, per què no se n’ha anat? —va preguntar Brunetti.

L’agent va mirar Brunetti sense expressió.

—He preguntat al sergent si podia tornar a la ciutat, però volia que els ajudés en els interrogatoris. Li he dit que no podia ajudar si els treballadors no sortien a fora a parlar amb mi. No li ha agradat, però jo no puc tornar a dins.

Una brisa juganera va fer palesa a Brunetti la raó d’aquesta impossibilitat.

—Per què s’ha quedat aquí fora? Per què no s’ha ficat al cotxe?

—M’ha dit que m’esperés aquí, signor. —La cara de l’home no va canviar en cap moment—. Li he preguntat si podia seure al cotxe, que té aire condicionat, però m’ha dit que m’esperés aquí si no volia ajudar-los a interrogar els treballadors. —Com si es volgués avançar a la pregunta de Brunetti va dir—: L’autobús no passa fins a tres quarts de vuit, per endur-se a la ciutat els treballadors que acaben el torn.

Brunetti s’ho va rumiar i va preguntar:

—On l’han trobat?

El policia es va girar i li va assenyalar un gran matoll, a l’altra banda de la tanca.

—Era allà sota, signor.

—Qui l’ha trobat?

—Un dels treballadors. Havia sortit a fumar i ha vist una de les sabates de l’home a terra, vermella, em penso, i s’ha acostat a mirar-la.

—Vostè era aquí quan han vingut els del laboratori?

—Sí, signor. Han inspeccionat el terreny, han fet fotografies i han recollit tot el que han trobat en un perímetre de cent metres al voltant del matoll.

—Hi havia petjades?

—Em sembla que sí, però no n’estic segur. L’home que l’ha trobat n’ha deixat unes quantes, però em sembla que n’han trobat més. —Va callar un moment, es va eixugar la suor del front i va afegir—: I el primer policia que ha arribat també ha deixat les seves.

—El seu sergent?

—Sí, signor.

Brunetti va mirar cap a l’herba alta i després va mirar la camisa de l’home, xopa de suor.

—Vagi al nostre cotxe, agent Scarpa. Té aire condicionat. —I al xofer—: Acompanyi’l. Em poden esperar allà.

—Gràcies, signor —va dir el policia agraït i va agafar la jaqueta del respatller de la cadira.

—No cal —va dir Brunetti, en veure que l’home anava a posar-se-la.

—Gràcies, signor —va repetir l’agent i va agafar la cadira. Els dos homes van caminar cap a la nau. El policia va deixar la cadira davant de la porta de darrere de l’edifici, i se’n va anar amb el xofer. Van desaparèixer per la cantonada i Brunetti va anar cap al forat de la tanca.

Es va ajupir, va passar a l’altre cantó de la tanca i es va acostar als matolls. Pertot arreu hi havia senyals del pas de l’equip del laboratori: forats a la terra on havien clavat les varetes per mesurar les distàncies, terra aixecada per sabates que giraven sobre si mateixes i, més a prop dels arbustos, un munt d’herba arrencada i amuntegada a un costat, com si haguessin hagut de tallar herba per treure el cos sense malmetre’l amb les fulles esmolades.

Darrere de Brunetti va petar una porta, i llavors va sentir un home que cridava:

—Ei, vostè, què fa? Surti d’aquí de seguida.

Brunetti es va girar i, tal com s’esperava, va veure un policia d’uniforme que s’acostava corrents, procedent del darrere de l’edifici. Com que Brunetti se’l mirava, però no s’apartava dels arbustos, l’home va treure el revòlver de la funda i va cridar:

—Mans enlaire i acosti’s a la tanca.

Brunetti es va girar i va tornar cap a la tanca; es movia com si trepitgés un pedruscall que l’obligués a portar els braços una mica aixecats per mantenir l’equilibri.

—Les mans enlaire he dit —va bramar el policia quan Brunetti va arribar a la tanca.

El policia tenia la pistola a la mà, per la qual cosa Brunetti no va dir-li que tenia les mans enlaire, si bé no per sobre el cap. Només va dir:

—Bona tarda, sergent. Sóc el commissario Brunetti de Venècia. Ha pres declaració als treballadors?

L’home tenia els ulls petits, i no s’hi detectava una gran intel·ligència, però n’hi havia prou per veure que s’havia adonat del dilema que se li plantejava. Podia exigir proves: o demanava a un commissario de policia que s’identifiqués o deixava marxar un impostor que es feia passar per policia.

—Perdoni, commissario, tenia el sol de cara i no l’he reconegut —va dir el sergent, tot i que tenia el sol a l’esquerra. Se n’hauria pogut sortir i Brunetti l’hi hauria deixat passar, ni que fos a contracor, si no hagués afegit—: Es enlluernador trobar-se amb aquest sol després d’estar en un lloc tan fosc. A més, no esperava ningú.

A la placa que duia al pit deia: «Buffo».

—Sembla que Mestre estarà sense comissaris una temporada, i m’han enviat perquè m’encarregui de la investigació.

Brunetti es va ajupir i va travessar la tanca. Quan va arribar a l’altre costat, el revòlver de Buffo tornava a estar desat i la funda ben tancada.

Brunetti es va posar a caminar cap a la porta de darrere de l’escorxador, amb Buffo al costat.

—Què li han dit els treballadors?

—Res més del que ja sabíem aquest matí, signor. Un dels escorxadors, un tal Bettino Cola, ha trobat el cadàver poc després de les set del matí. Havia sortit a fumar, i s’ha acostat als arbustos per mirar bé unes sabates que ha vist a terra.

—I no hi havia sabates? —va preguntar Brunetti.

—Sí, signor. Hi eren quan hem arribat nosaltres.

Qualsevol que l’hagués sentit, hauria pensat que Cola les havia posades allà per desviar les sospites d’ell mateix. A Brunetti, com a qualsevol ciutadà o delinqüent, el posaven malalt els policies fatxendes.

—L’avís que hem rebut deia que hi havia una prostituta morta en un camp. Hem vingut i he anat a inspeccionar, però era un home —va concloure Buffo i va escopir.

—Segons els meus informes es tracta d’un home que exercia la prostitució —va dir Brunetti amb una veu neutra—. L’han identificat?

—No, encara no. Li faran fotografies al dipòsit, però estava molt desfigurat. Després un dibuixant farà un esbós del que podria haver estat la seva cara. Ho ensenyarem i tard o d’hora algú el reconeixerà. Aquests xavals són molt coneguts —va dir Buffo amb un somriure que més aviat semblava una ganyota, i va continuar—: Si és d’aquí, l’identificarem ben aviat.

—I si no? —va preguntar Brunetti.

—Llavors m’imagino que tardarem més. O potser no arribarem a esbrinar-ho. No serà una gran pèrdua, sigui com sigui.

—I això per què, sergent Buffo? —va preguntar Brunetti suaument, però Buffo només va copsar les paraules i no el to.

—A qui li fan falta? Són uns degenerats. Tots tenen la sida i tant se’ls en dóna si l’encomanen a un treballador decent —va pontificar i va tornar a escopir.

Brunetti es va parar i va mirar el sergent a la cara.

—Al meu entendre, sergent Buffo, aquests treballadors decents que tant el fan patir s’encomanen la sida perquè paguen a aquests «degenerats» perquè es deixin donar pel cul. No ho oblidem. I no oblidem que, sigui qui sigui el mort, ha estat assassinat, i és el nostre deure descobrir l’assassí. Ni que es tractés d’un treballador decent.

Dit això, Brunetti va obrir la porta i va entrar a l’escorxador, la ferum del qual li va semblar preferible a la que acabava de sentir a fora.