8

Brunetti va sortir al sol i al soroll del carrer i va entrar en un bar que era a la dreta del portal. Va demanar un vas d’aigua mineral i després un altre. Quan s’estava a punt d’acabar aquest darrer, va vessar l’aigua que quedava al cul del got al mocador i va fregar-se inútilment la pell tenyida de la mà.

Era un delicte que un portador de la sida es dediqués a la prostitució? Sense prendre precaucions? Feia tant de temps que la policia havia deixat de tractar la prostitució com un delicte que a Brunetti li costava pensar-hi en aquests termes. Però, sens dubte, practicar el sexe sabent que s’és portador de la sida era un delicte, tot i que fos perfectament possible que la llei anés a remolc de la realitat i que això no es considerés il·legal. Rumiant sobre la perversió moral que creava aquesta distinció, va demanar un altre got d’aigua mineral i va mirar quin era el següent nom de la llista.

Francesco Crespo vivia a quatre carrers de distància de Feltrinelli, però era com si estigués en un altre món. El seu pis era en un edifici alt i elegant, un rectangle amb la façana de vidre que, quan el devien construir feia deu anys, devia passar per l’avantguarda del disseny urbà. Però Itàlia és un país en el qual les noves idees de disseny solen prevaler més temps del que es tarda a plasmar-les en la realitat, i aleshores els aficionats a l’última moda ja els han oblidat i han anat a buscar noves tendències, com les ànimes que, a les portes de l’Infern de Dant, estan condemnades a fer voltes i voltes per tota l’eternitat, buscant un estendard que no poden identificar ni descriure.

En la dècada que havia transcorregut des de la construcció de l’edifici, la moda havia canviat i el que havia estat paradigma de la modernitat ara semblava una caixa de spaghettini. El vidre de les finestres relluïa, i una petita parcel·la de terra entre la finca i el carrer estava cuidada amb precisió, però res d’això podia aconseguir que no desentonés dels altres edificis, més baixos i modestos, entre els quals s’havia imposat amb una seguretat tan injustificada.

Brunetti tenia el número del pis, i l’ascensor amb aire condicionat el va pujar ràpidament al setè pis. Quan es va obrir la porta, Brunetti va sortir al passadís de marbre, també amb aire condicionat. Va girar a la dreta i va trucar al timbre de l’apartament D.

Va sentir un soroll a dins, però ningú no va anar a obrir la porta. Va tornar a trucar. Es va tornar a sentir el soroll, però tampoc va anar ningú a obrir la porta. Va trucar al timbre per tercera vegada, però aquesta vegada no va aixecar el dit. A través de la porta va sentir l’esgarip estrident del timbre i una veu que deia:

—Basta. Vengo.

Va aixecar el dit del timbre i, un moment després, va obrir la porta un home alt i cepat amb pantalons de fil i un jersei de coll alt que semblava de caixmir. Brunetti va observar l’home un moment, i va veure dos ulls foscos i furiosos, i un nas que s’havia trencat diverses vegades, però aleshores va posar la vista en el coll alt del jersei i s’hi va quedar atrapat. En ple agost, la gent es desmaiava pel carrer de calor, i aquell home duia un jersei de coll alt de caixmir! Va apartar els ulls cap a la cara de l’home i va preguntar:

—És el signor Crespo?

—Qui el demana? —va preguntar l’homenot, sense fer cap intent per dissimular la irritació ni el to d’amenaça.

—Sóc el commissario Guido Brunetti —va respondre, ensenyant de nou el seu carnet. Aquell home, com Feltrinelli, només va necessitar mirar-lo per sobre per saber de què es tractava. De sobte es va acostar una mica més a Brunetti, com si el volgués obligar a tornar al passadís amb la simple imposició de la seva presència. Però Brunetti no es va moure i l’altre home va recular.

—No hi és.

Procedent de l’altra habitació els dos van sentir el soroll d’alguna cosa que queia feixugament a terra.

Aquesta vegada va ser Brunetti el que va fer un pas endavant, i va apartar l’altre home de la porta. Va seguir caminant i es va acostar a una butaca de pell que semblava un tron i tenia una tauleta al costat amb un pom de gladiols immens. El comissari es va asseure a la butaca, va creuar les cames i va dir.

—Doncs esperaré que vingui el signor Crespo. —Va somriure—. Si no hi té inconvenient, signor…

L’altre home va tancar la porta fent-la petar, va anar cap a una porta que era a l’altre extrem i va dir:

—El vaig a buscar.

Va desaparèixer rere aquella porta. La seva veu, greu i irritada, se sentia a través de la paret. Brunetti va sentir una altra veu, un tenor que responia al de la veu greu. Però llavors li va semblar que sentia una tercera veu, la d’un altre tenor, però ben bé un to més aguda que la primera. La conversa que tenia lloc en aquella habitació va durar una estona, que Brunetti va dedicar a observar l’habitació. Tot era nou de trinca i òbviament car, però Brunetti no se n’hauria quedat res, ni el sofà de pell de color gris perla, ni la polida taula de caoba que era al costat d’aquest.

Es va obrir la porta de l’altra habitació i va sortir l’home cepat, seguit de prop d’un altre home deu anys més jove i almenys tres talles més petit.

—Es aquest —va dir l’home del jersei, assenyalant Brunetti.

L’home més jove duia uns pantalons amples de color blau clar i una camisa de seda blanca amb el coll descordat. Es va acostar a Brunetti, que es va posar dret i va preguntar:

—Es el signor Francesco Crespo?

L’home es va parar davant de Brunetti, però per instint o per deformació professional, l’edat i l’aspecte del comissari li van fer el seu efecte. Va fer un passet enrere, va aixecar una mà en un gest delicat, i se la va posar al coll.

—Sí, què desitja?

Era la més aguda de les dues veus de tenor que Brunetti havia sentit a través de la porta, tot i que Crespo mirés de donar-li un to més greu, com si això l’hagués de fer més interessant o seductor.

Crespo era una mica més baixet que Brunetti i devia pesar uns deu quilos menys. Per casualitat o expressament, tenia els ulls de la mateixa tonalitat grisa del sofà; li ressaltaven fortament en la morenor de la cara. Si aquells trets haguessin pertangut a una dona, no haurien passat de ser passablement atractius, però l’angulositat que els donava la masculinitat els feien molt suggeridors.

Aquesta vegada va ser Brunetti el que va fer un passet per apartar-se de l’altre. Va sentir que l’home del jersei feia una rialleta cínica i Brunetti es va girar a agafar la carpeta que havia deixat sobre la taula.

—Signor Crespo, voldria que es mirés un retrat d’una persona i em digués si la reconeix.

—Miraré amb molt de gust qualsevol cosa que vostè em vulgui ensenyar —va dir Crespo, posant molt d’èmfasi en el vostè i ficant la mà per sota la roba de la camisa per acariciar-se el coll.

Brunetti va obrir la carpeta i va allargar a Crespo el retrat del mort fet pel dibuixant. Crespo se’l va mirar només un segon, va mirar Brunetti, va somriure i va dir:

—No tinc ni idea de qui pot ser. —Va tornar el retrat a Brunetti, que no el va agafar.

—M’agradaria que se’l mirés millor, signor Crespo.

—Ja li ha dit que no el coneixia —va dir l’altre home des de l’altra punta de la sala.

Brunetti va fer com si no l’hagués sentit.

—Aquest home va morir a conseqüència d’una pallissa i necessitem saber qui era, per tant, li agrairia que es tornés a mirar el retrat, signor Crespo.

Crespo va tancar els ulls un moment i va moure la mà per col·locar-se un rínxol extraviat darrere l’orella esquerra.

—Si hi insisteix —va dir, tornant a mirar el retrat. Va inclinar el cap i aquesta vegada sí que va mirar la cara que hi havia dibuixada. Brunetti no li veia els ulls, però va veure que apartava la mà de sobte de l’orella i se la tornava a posar al coll, però aquesta vegada sense flirtejar.

Un moment després, va mirar Brunetti, va somriure-li dolçament i va dir:

—No l’havia vist mai, agent.

—Ja està content? —va preguntar l’altre i va anar cap a la porta.

Brunetti va agafar el dibuix que li allargava Crespo i el va guardar a la carpeta.

—Això només són conjectures de com devia ser físicament, signor Crespo. Voldria que es mirés també una fotografia, si és tan amable. —Brunetti va fer el seu somriure més seductor i la mà de Crespo va tornar, amb un aleteig d’oreneta, al clot que separava les seves clavícules.

—Ja ho crec, agent. El que vostè digui. A disposar.

Brunetti va somriure i va buscar sota un munt de fotos de la carpeta. En va treure una i se la va mirar un moment. Tant era una com una altra. Va mirar Crespo, que havia tornat a escurçar la distància entre ells.

—Hi ha una possibilitat que el matés un home que li pagava pels seus serveis. Això voldria dir que altres homes com ell estarien en perill de ser atacats per la mateixa persona. —Va passar la foto a Crespo.

Aquest va agafar la foto, fent que els seus dits freguessin els de Brunetti. La va sostenir aixecada entre ells, va fer un llarg somriure a Brunetti, i llavors va inclinar la cara somrient cap a la foto. La mà li va sortir del coll per tapar-li la boca.

—No, no —va dir, amb els ulls clavats a la foto—. No, no —va repetir i va mirar Brunetti amb els ulls esbatanats per l’horror. Va allunyar la fotografia, aixafant-la contra el pit de Brunetti, i se’n va apartar com si el comissari hagués portat alguna mena de contaminació a la casa. La fotografia va caure a terra.

—Això no m’ho poden fer. A mi no m’ho faran —va dir, apartant-se més de Brunetti. Cada vegada cridava més, va vacil·lar al caire de la histèria i hi va caure de ple—. No, a mi no em passarà. A mi no em passarà mai res. —Va apujar la veu en un desafiament agut al món en què vivia—. A mi no, a mi no —va cridar, apartant-se més i més de Brunetti. Va ensopegar amb una taula enmig de l’habitació, es va espantar en veure que no podia continuar apartant-se de la fotografia i de l’home que l’hi havia ensenyat, i li va clavar un cop amb el braç. Un gerro idèntic al que tenia Brunetti a la vora es va esclafar contra el terra.

Es va obrir la porta de l’altra habitació i un home va entrar ràpidament a la sala.

—Què passa? —va preguntar—. Es pot saber què passa?

Va mirar Brunetti i tots dos es van reconèixer immediatament. Giancarlo Santomauro no era sols un dels advocats més coneguts de Venècia, que sovint oferia els seus serveis d’assessor jurídic al patriarca desinteressadament, sinó que també era president i impulsor de la Lega della Moralità, una societat de cristians laics dedicada a «conservar i perpetuar la fe, la família i les virtuts morals».

Brunetti el va saludar senzillament amb un cop de cap. Si per casualitat aquells homes no coneixien la identitat del client d’en Crespo, a l’advocat més li valia que continuessin ignorant-la.

—Què hi fa vostè, aquí? —va preguntar Santomauro irritat. Es va girar cap al més gran dels altres dos, ara al costat de Crespo, que havia acabat asseient-se al sofà, sanglotant i tapant-se la cara amb les mans—. No el pot fer callar? —va cridar Santomauro. Brunetti va observar com l’home més gran s’acostava a Crespo. Li va dir alguna cosa, li va posar les mans a les espatlles i el va sacsejar de manera que el cap se li bellugava endavant i endarrere. Crespo va parar de plorar, però seguia amagant la cara entre les mans.

—Què hi fa, en aquest pis, commissario? Sóc el representant legal del signor Crespo i em nego a permetre que la policia el segueixi maltractant.

Brunetti no li va contestar i va seguir mirant la parella del sofà. L’home més gran es va asseure al costat de Crespo i li va passar el braç protectorament per les espatlles fins que Crespo es va anar tranquil·litzant.

—Li he fet una pregunta, commissario —va dir Santomauro.

—He vingut a demanar al signor Crespo que ens ajudés a identificar la víctima d’un crim. Li he ensenyat una fotografia del mort. Ja veu com ha reaccionat. No troba que és una manera molt exagerada de reaccionar per la mort d’una persona que acaba de dir que no reconeix?

Quan va dir això, l’home del jersei de coll alt va mirar Brunetti, però qui va parlar va ser Santomauro.

—Si el signor Crespo ha dit que no el reconeixia, ja té el que volia i se’n pot anar.

—Naturalment —va dir Brunetti, posant-se la carpeta sota el braç i fent una passa cap a la porta. Llavors va mirar enrere i en un to cordial i despreocupat, va observar—: S’ha descuidat de lligar-se els cordons, avvocato.

Santomauro es va mirar els peus i va veure immediatament que duia els cordons perfectament lligats. Va llançar una mirada a Brunetti capaç de travessar un vidre, però no va dir res.

Brunetti es va parar davant del sofà i va mirar Crespo.

—Em dic Brunetti —va dir—. Si recorda alguna cosa, truqui’m a la questura de Venècia.

Santomauro anava a parlar, però es va reprimir. Brunetti va sortir del pis.