21

Brunetti va tornar al seu despatx i va marcar el telèfon de la signorina Elettra.

—Seria tan amable de pujar al meu despatx, signorina? —va preguntar—. I porti’m tota la informació que hagi pogut arreplegar dels homes que li vaig indicar.

Ella va dir que pujaria amb molt de gust i ell estava convençut que era sincera. No obstant això, Brunetti ja estava preparat per a la decepció que ella va demostrar quan va veure que el jove se n’havia anat.

—El meu visitant ha hagut de marxar —va dir Brunetti com a resposta a la seva pregunta no formulada.

La signorina Elettra es va recuperar ràpidament.

—Ah, sí? —va dir amb una veu totalment mancada d’interès, i va donar dues carpetes a Brunetti—. La primera és la de l’avvocato Santomauro. —Brunetti la va agafar, però abans que la pogués obrir, ella va dir—: No hi ha res digne de comentar. Va estudiar a Ca’Foscari; es venecià de soca-rel. Ha treballat aquí tota la vida, és membre de totes les organitzacions professionals, es va casar a l’església de San Zaccaria. Hi trobarà declaracions de renda, sol·licituds de passaport, fins i tot un permís per posar una nova teulada a casa seva.

Brunetti va fullejar els papers de la carpeta i va trobar exactament el que ella havia enumerat i res més. Va mirar-se la segona carpeta, que era bastant més gruixuda.

—L’altra carpeta és la de la Lega della Moralità —va dir la noia d’una manera que va fer pensar a Brunetti que tothom que pronunciava aquest nom ho feia amb el mateix sarcasme o potser allò només era una indicació de la mena de gent amb qui ell es feia—. Aquesta és més interessant; quan se la miri ja veurà a què em refereixo. Alguna cosa més, signor?

—No, gràcies, signorina —va dir el comissari i va obrir la carpeta.

Quan la noia va marxar, es va posar a llegir els papers. La Lega della Moralità s’havia constituït com a institució benèfica feia nou anys, i segons la seva acta fundacional tenia l’objectiu de promoure «la millora de les condicions de vida dels menys afavorits, per tal que, un cop alleujades les seves necessitats materials, puguin dedicar els seus pensaments i els seus afanys a empreses més espirituals». Aquestes preocupacions materials s’havien d’alleujar amb habitatges subvencionats que eren propietat de diverses parròquies de Mestre, Marghera i Venècia, l’administració dels quals s’havia encomanat a la Lega. Aquesta assignava els pisos, a canvi de lloguers mínims, a parroquians de les esglésies d’aquestes ciutats, que es considerava que complien els criteris establerts de comú acord per les parròquies i la Lega. Entre aquests requisits hi havia l’assistència a missa, la prova de baptisme per als nens, una carta de la parròquia que certifiqués que eren persones que portaven una vida de «rectitud moral» i proves de les seves necessitats econòmiques.

Els estatuts de la Lega atorgaven la facultat d’elegir els beneficiaris al consell director, els quals, per evitar la possibilitat de favoritismes per part de les autoritats eclesiàstiques, eren tots laics. També havien de ser persones de moral irreprotxable i havien de tenir una certa posició en la comunitat. Dels actuals sis consellers, dos eren de «caràcter honorari». Dels altres quatre, un vivia a Roma, un altre, a París, i un tercer, al monestir de l’illa de San Francesco del Deserto. L’únic membre actiu del consell que vivia a Venècia, per tant, era l’avvocato Giancarlo Santomauro.

A l’acta fundacional es feia constar la transferència de cinquanta-dos pisos a la Lega perquè els administrés. Al cap de tres anys, el sistema s’havia considerat satisfactori, segons les cartes i les declaracions dels llogaters i els membres de les parròquies que els havien entrevistat, i s’hi havien afegit sis parròquies més, que havien cedit l’administració de quaranta-tres pisos més a la Lega. Tres anys després va passar si fa no fa el mateix, i se’ls van cedir seixanta-set pisos més, la majoria al centre històric de Venècia i al centre comercial de Mestre.

Brunetti va calcular que, com que els estatus pels quals es regia la Lega i que li donaven el control dels pisos que administrava s’havien de renovar cada tres anys, aquest procés es devia repetir cada any. Va tirar enrere i va llegir els primers dos informes de la comissió avaluadora. Va mirar les signatures dels dos informes: l’avvocato Santomauro havia pertangut als dos consells i havia signat els dos informes, el segon dels quals com a president. Poc després d’aquest informe havien nomenat l’avvocato Santomauro president de la Lega della Moralità, un càrrec purament honorari i no remunerat.

Al final de l’informe hi havia una llista d’adreces dels cent seixanta-dos pisos que administrava actualment la Lega, com també la superfície i el nombre d’habitacions de cada un. Es va acostar més el paper que li havia donat Canale i va buscar-hi les adreces. Totes quatre apareixien a l’altra llista. Brunetti es considerava una persona amb pocs prejudicis, però no veia gaire clar que es pogués considerar que cinc transvestits que es dedicaven a la prostitució tinguessin una gran «rectitud moral», per molt que visquessin en pisos que es llogaven a persones amb l’objectiu concret de fer que aquests «dediquessin els seus pensaments i afanys a empreses més espirituals».

Va deixar la llista d’adreces i va continuar llegint l’informe. Tal com s’imaginava, tots els llogaters dels pisos de la Lega havien de pagar els lloguers, que eren purament simbòlics, ingressant els diners en un compte de la sucursal de Venècia de la Banca di Verona, la qual també gestionava les contribucions que feia la Lega per «ajudar les vídues i els orfes», unes donacions que es pagaven dels fons recollits amb els minsos lloguers pagats pels pisos. Fins i tot Brunetti es va sorprendre que gosessin utilitzar una retòrica tan rància com «ajudes a vídues i orfes», però va descobrir que aquesta modalitat concreta de beneficència no s’havia practicat fins que l’avvocato Santomauro no va assumir la presidència de la Lega. Va tornar enrere i va veure que els cinc homes de la llista de Canale havien ocupat els seus pisos després que Santomauro fos elegit president. Era gairebé com si, un cop aconseguit aquest càrrec, Santomauro se sentís capaç d’actuar amb total llibertat.

En aquest punt, Brunetti va interrompre la lectura i va anar a mirar per la finestra. Feia mesos que havien desmuntat les bastides que tapaven la façana de maons de San Lorenzo, però l’església continuava tancada. Va mirar-la i es va dir a si mateix que cometia un error contra el qual avisava sempre els altres policies: donava per feta la culpabilitat d’un sospitós abans de tenir un gruix de proves tangible que el relacionessin amb el delicte. Però igual que sabia que l’església no es tornaria a obrir, si més no en vida seva, sabia que Santomauro era culpable de l’assassinat de Mascari, de Crespo, i de la mort de Maria Nardi. Ell i segurament també Ravanello. Cent seixanta-dos pisos. Quants es podien llogar a persones com Canale o altres que estiguessin disposades a pagar el lloguer en metàl·lic i no fer preguntes? La meitat? Només amb un terç en traurien més de setanta milions de lires al mes, gairebé mil milions l’any. Va pensar en les vídues i orfes, i es va preguntar si Santomauro hauria arribat fins al punt d’incloure’ls també en el seu pla, i que els minsos lloguers que entraven a les arques de la Lega anessin a parar a vídues i orfes imaginaris.

Va tornar a la taula i va passar pàgines de l’informe fins que va trobar la referència als pagaments fets a les persones que s’havien considerat mereixedores de la caritat de la Lega: els pagaments també es feien a través de la Banca di Verona. Es va quedar dret, amb les mans repenjades a la taula i el cap inclinat sobre els papers i es va dir que una cosa era tenir una certesa i l’altra tenir proves. Però la certesa la tenia.

Ravanello li havia promès enviar-li còpies dels comptes de Mascari al banc, segurament extractes de les inversions que gestionava i els préstecs que aprovava. Era evident que si Ravanello estava disposat a proporcionar-li aquests documents, el que Brunetti buscava no hi seria. Per tenir accés als arxius complets del banc i de la Lega, Brunetti necessitaria una ordre d’un jutge, i aquesta només l’obtindria una autoritat superior.

Quan va sentir l’«Avanti» de Patta, Brunetti va entrar al despatx del seu superior. Patta va alçar la vista, va veure qui era, i es va tornar a mirar els papers que tenia al davant. Brunetti va veure amb gran sorpresa que Patta els estava llegint i no els utilitzava com sempre per fer veure que treballava.

—Buon giorno, vicequestore —va dir Brunetti acostant-se a la taula.

Patta el va tornar a mirar i li va indicar una cadira. Quan Brunetti va seure, Patta va preguntar, posant un dit sobre els papers que tenia davant:

—Això li haig d’agrair a vostè?

Com que Brunetti no tenia ni idea de què hi havia en aquells papers i no volia desaprofitar l’ocasió admetent-ho, només li quedava la possibilitat d’analitzar el to de veu del vicequestore. El sarcasme de Patta normalment era poc subtil, però aquella vegada la seva veu no en transmetia gens. Brunetti no havia tingut ocasió d’experimentar l’agraïment de Patta i només podia especular sobre això com un teòleg pensaria en l’existència dels àngels de la guarda, per això no podia estar segur que aquest fos el sentiment que impregnava el to de Patta.

—Són els documents que li ha portat la signorina Elettra? —va temptejar Brunetti, mirant de guanyar temps.

—Sí —va dir Patta, passant-hi la mà per sobre com si acariciés el cap d’un gos molt estimat.

Amb això Brunetti en va tenir prou.

—La signorina Elettra ha fet tota la feina, jo només li vaig indicar el que havia de buscar —va mentir, abaixant la vista amb falsa modèstia, per donar a entendre que no esperava elogis per fer una cosa tan natural com servir el vicequestore Patta.

—L’arrestaran aquesta nit —va dir Patta amb una joia salvatge.

—Qui, signor?

—El Departament de Delictes Fiscals. Va mentir en la seva sol·licitud de ciutadania a Mònaco, i per tant no és vàlida. Això vol dir que encara és italià i no paga impostos des de fa set anys. El crucificaran. El penjaran cap per avall.

El record de tantes evasions d’impostos que actuals i ex-ministres de l’Estat havien comès amb impunitat feia dubtar Brunetti que els somnis de Patta s’arribessin a realitzar, però no va considerar convenient manifestar-ho. No sabia com fer la següent pregunta i va mirar de fer-ho amb delicadesa.

—Estarà sol quan l’arrestin?

—Aquest és el problema —va dir Patta, mirant-lo—. L’arrest és secret. Hi aniran avui a les vuit. Jo ho sé perquè un amic meu de Delictes Fiscals m’ha trucat per dir-m’ho. —La cara de Patta es va enfosquir per la preocupació—. Si li truco i l’aviso, li dirà a ell, i ell se n’anirà de Milà i no l’arrestaran. Però si no li truco, ella hi serà quan l’arrestin.

I, aleshores, no calia que ho digués, no hi hauria manera d’evitar que el seu nom sortís a la premsa. I, inevitablement, el de Patta. Brunetti observava fascinat la cara de Patta, que reflectia el seu dilema emocional entre la venjança i la vanitat.

Com s’imaginava Brunetti, va vèncer la vanitat.

—No trobo la manera de fer-la sortir d’allà sense avisar-lo a ell.

—Potser, si li sembla bona idea, podria fer que el seu advocat li truqués i li demanés que es veiessin a Milà aquest vespre. Així ella no seria… on és ara quan arribi la policia.

—Per què hauria de voler parlar amb ella el meu advocat?

—Li podria dir que vostè està disposat a discutir amb ella les condicions. Serviria per fer-la anar en un altre lloc aquest vespre.

—No pot sofrir el meu advocat.

—Estaria disposada a parlar amb vostè, signor? Si li digués que va a Milà a veure-la?

—Ella… —va començar a dir Patta, però es va apartar una mica de la taula i va deixar la frase inacabada. Es va acostar a la finestra i va inspeccionar ell també la façana de San Lorenzo en silenci.

S’hi va estar un minut ben bo, sense dir res, i Brunetti va percebre el perill del moment. Si Patta es girava i confessava alguna debilitat emocional, com ara que estimava la seva dona i volia que tornés, mai no perdonaria a Brunetti haver-ne estat testimoni. Pitjor encara, si demostrava cap senyal de debilitat o necessitat davant de Brunetti, Patta seria implacable en la seva venjança amb el testimoni.

Amb la veu tranquil·la i seriosa, com si s’hagués oblidat de Patta i els seus problemes personals, Brunetti va dir:

—He baixat per parlar del cas Mascari. Necessito que sàpiga el que hem descobert.

Patta va respirar fondo, movent amunt i avall les espatlles, i a continuació es va girar i va tornar a la taula.

—Què hi ha de nou?

Ràpidament, i amb la veu serena, interessat només per l’assumpte, Brunetti li va parlar del dossier de la Lega, dels pisos que aquesta administrava, un dels quals era el de Crespo, i les quantitats assignades cada mes als pobres que se n’havien fet mereixedors.

—Un milió i mig al mes? —va dir Patta quan Brunetti va acabar d’explicar-li la visita de Canale—. Quin lloguer cobra la Lega teòricament?

—En el cas de Canale, cent deu mil lires al mes. I cap dels que són a la llista en paga més de dues-centes mil. Es a dir, segons els llibres de la Lega, no es cobra més per cap dels pisos.

—Com són aquests pisos?

—El de Crespo tenia quatre habitacions, en un edifici modern. Es l’únic que he vist, però per les adreces que he vist a la llista, almenys les d’aquesta ciutat, i el nombre d’habitacions, diria que han de ser pisos molt desitjables.

—Sap quants són com el de Canale, d’aquests que els llogaters paguen el lloguer en metàl·lic?

—No, encara no. En aquest punt, necessito parlar amb les persones que viuen als pisos i descobrir quants hi estan embolicats. Hauria de veure els comptes de la Lega al banc. I necessito la llista dels noms de les vídues i orfes que teòricament reben diners cada mes.

—Això vol dir una ordre judicial, oi? —va preguntar Patta, traspuant la seva innata cautela en el to.

No tenia inconvenient a anar en contra d’algú com Canale o Crespo, i tant se n’hi donava com es fes. Però un banc eren figues d’un altre paner.

—Treballo amb el supòsit que hi ha algun lligam entre això i Santomauro i que la investigació de la mort de Mascari ens conduirà cap a ell.

Ja que Patta no es podia venjar de la dona de Santomauro, potser es conformaria amb Santomauro mateix.

—Suposo que és possible —va dir Patta, dubtós.

Com sempre, al primer senyal de debilitat d’un argument cert, Brunetti estava disposat a recórrer a un de no tan cert.

—Es possible que els comptes del banc estiguin en ordre i que el banc no hi tingui res a veure, que tot sigui una manipulació de Santomauro. Un cop haguem eliminat la possibilitat d’irregularitats al banc, podrem actuar contra Santomauro.

Patta no necessitava res més per decantar-se.

—Entesos, demanaré al jutge d’instrucció que ens faci una ordre de segrest dels comptes del banc.

—I la documentació de la Lega —va aventurar Brunetti, a punt de tornar a esmentar Santomauro, però ho va deixar córrer.

—D’acord —va concedir Patta, però amb una veu que deixava clar que Brunetti no li trauria res més.

—Gràcies, signor —va dir Brunetti, posant-se dret—. Ara mateix enviaré uns quants homes a parlar amb les persones de la llista.

—Molt bé —va dir Patta, ja sense interès. Es va tornar a inclinar sobre els papers de la taula, va passar un dit afectuosament per la superfície i va aixecar la vista sorprès que Brunetti encara fos allà—. Res més, commissario?

—No, signor, no. Res més —va dir Brunetti i va anar cap a la porta. Quan la tancava, va veure que Patta despenjava el telèfon.

Un cop al seu despatx, Brunetti va trucar a Bolzano i va demanar per parlar amb la signora Brunetti.

Després d’uns quants espetecs i silencis, va sentir la veu de Paola.

—Ciao, Guido, come stai? Et vaig trucar a casa dilluns a la nit. Per què no m’has trucat?

—No he parat, Paola. Has llegit els diaris?

—Guido, ja saps que estic de vacances. He llegit el mestre. La font sagrada és una meravella. No passa res, absolutament res.

—Paola, no tinc ganes de parlar de Henry James.

Ella ja li havia sentit dir coses com aquesta, però mai en aquest to.

—Què passa, Guido?

Immediatament, va recordar que la seva dona no llegia mai els diaris quan estava de vacances i li va saber greu no haver fet un esforç per trucar-li abans.

—Hem tingut problemes —va dir, mirant de no espantar-la.

Ella es va inquietar de seguida i va preguntar.

—Quins problemes?

—Un accident.

Amb una veu més tendra, ella va dir:

—Explica-m’ho, Guido.

—Tornava de Mestre i algú ens va voler fer caure del pont.

—Us?

—Anava amb Vianello —va dir Brunetti, i va afegir—: i Maria Nardi.

—La noia de Canareggio? La nova?

—Sí.

—Què va passar?

—Ens van envestir per darrere i vam petar contra la barana. Ella no duia el cinturó posat, i va picar contra la porta. Es va desnucar.

—Pobrissona —va murmurar Paola—. Tu estàs bé, Guido?

—Masegat, com Vianello, però estem bé. —Va provar de fer broma—. Tots els ossos sencers.

—No parlo d’ossos trencats —va dir ella, encara amb tendresa, però també amb impaciència o ansietat—. Et pregunto si estàs bé.

—Sí, més o menys. Però Vianello se’n dóna la culpa. Conduïa ell.

—Sí, ja m’imagino que es deu sentir culpable. Parla-hi, Guido. Dóna-li coses per fer. —Va callar i després va preguntar—: Vols que torni?

—No, Paola, si acabes d’arribar. Només volia que sabessis que estava bé. Per si havies llegit els diaris. O per si algú et preguntava per mi.

Se sentia enraonar i veia que mirava de culpabilitzar-la per no haver-li trucat, per no haver llegit els diaris.

—Vols que ho expliqui als nens?

—Em sembla que és millor que els ho expliquis per si se n’assabenten d’alguna manera. Però no li donis gaire importància, si pots.

—Ho faré, Guido. Quan és el funeral?

En aquell moment no va saber si es referia al de Mascari, al de Crespo o al de Maria Nardi. Però només podia ser el de la noia.

—Em penso que divendres al matí.

—Hi anireu tots?

—Tots els que puguem. Feia molt poc que era al cos, però ja hi havia fet molts amics.

—Qui ho va fer? —va preguntar, i no va caldre que s’expliqués més.

—No ho sé. El cotxe havia desaparegut abans que ens adonéssim del que havia passat. Però jo venia de Mestre, on m’havia de trobar amb algú, un dels transvestits, o sigui que el que ho va fer sabia on era jo. Devia ser fàcil seguir-nos. Només hi ha un camí per tornar a Venècia.

—I el transvestit? —va preguntar Paola—. Hi has parlat?

—Massa tard. L’han mort.

—La mateixa persona? —va preguntar en l’estil telegràfic que havien desenvolupat al llarg de dues dècades.

—Sí. Per força.

—I el primer? El del descampat?

—Tot està relacionat.

Brunetti va sentir que Paola parlava amb algú altre, i després va tornar a sentir la seva veu que deia:

—Guido, ha vingut Chiara i vol parlar amb tu.

—Ciao, papà, com estàs? Que m’enyores?

—Estic molt bé, bonica, i t’enyoro molt. Us enyoro a tots.

—Però a mi m’enyores més?

—Us enyoro a tots igualment.

—Es impossible. A Raffi no el pots enyorar perquè mai no és a casa. I la mare es passa el dia llegint, o sigui que com la vols enyorar? Això vol dir que m’has d’enyorar a mi més que a ningú, oi?

—Potser tens raó, bonica.

—Ho veus? Ja ho sabia. Només ho havies de pensar un moment.

—Sí, m’alegro que m’ho hagis recordat.

Va sentir sorolls a l’altre cantó de la línia i Chiara va dir:

—Pare, t’haig de passar la mare. Digue-li que vingui a passejar amb mi. Es passa el dia a la terrassa llegint. Això no són vacances!

Amb aquesta queixa, va deixar el telèfon i s’hi va posar Paola.

—Guido, si vols que torni, torno.

Brunetti va sentir el bram de protesta de Chiara i va contestar:

—No, Paola, no cal. De veritat. A veure si puc pujar aquest cap de setmana.

Ella ja li havia sentit promeses semblants i no va demanar que concretés.

—Em pots explicar més coses, Guido?

—No, Paola, ja t’ho explicaré quan ens veiem.

—Aquí?

—Això espero. Si no puc, et tornaré a trucar. Mira, et trucaré igualment, tant si vinc com si no. Entesos?

—Entesos, Guido. Per l’amor de Déu, vigila.

—Vigilaré, Paola. T’ho prometo. Tu també, si us plau.

—Vigilar? Què vols que vigili, enmig d’aquest paradís?

—Vigila que no t’acabis el llibre, com et va passar aquella vegada a Cortina. —Tots dos van riure. S’havia endut La copa daurada però l’havia acabat la primera setmana, i s’havia quedat sense res per llegir i, en conseqüència, sense ocupació per als set dies que quedaven, fora de fer excursions per les muntanyes, banyar-se, prendre el sol i enraonar amb el seu marit. S’ho havia passat fatal.

—Oh, no hi pateixis. Ja tinc ganes d’acabar-lo per poder-lo tornar a començar immediatament.

A Brunetti li va passar pel cap la possibilitat que no l’ascendissin a vicequestore perquè era del domini públic que estava casat amb una sonada. Però no, segurament no.

Amb promeses mútues d’anar amb molt de compte, es van acomiadar.