CARTA

… donà llicència perquè els posassen en cadenes i presons, i així els posaren, i el dit capità portava tres o quatre cadenes d’ells per a ell, i fent això i no procurant de semblar ni de poblar (com calia fer) sinó robant i prenent als indis el menjar que tenien, arribaren a tanta necessitat els naturals, que se’n trobaven molts pels camins morts de fam.

I en anar i tornar a la costa els indis carregats de les coses dels espanyols, matà vora deu mil ànimes, perquè no n’arribà cap a la costa que no morís per ser la terra calenta.

Després d’açò, seguint el rastre i pel mateix camí que vingué Juan de Ampudia, llançant els indis que havien tret de Quito una jornada per davant, perquè descobrissen els pobles dels indis i els robassen per a quan ell arribàs amb la seua gent, i aquests indis [51v] eren d’ell i dels seus companys, d’un dos-cents, d’altre tres-cents, d’altre cent, tants com cadascun portava, els quals, amb tot el que robaven, acudien als seus amos. I en açò feien grans crueltats en els infants i dones.

I aquesta mateixa conducta tingué a Quito, i abrusant tota la terra i les cases de dipòsit que tenien els senyors de dacsa, consentint de fer gran estrall en matar ovelles en gran quantitat, sent la principal població i sosteniment dels naturals i espanyols, perquè, només pels cervells i pel sèu, consentien matar dos-centes i tres-cents ovelles i llançaven a perdre la carn.

I els indis amics que anaven amb ell, només per menjar-se els cors de les ovelles, en mataven en gran quantitat, perquè ells no menjaven una altra cosa. I així, dos homes en un província anomenda Purúa, mataren vint-i-cinc moltons i ovelles de càrrega, que valien entre els espanyols a vint i vint-i-cinc pesos cadascuna, només per menjarse’n els cervells i el sèu.

I així en aquest desordre, matant excessivament, es pergueren més de cent mil caps de ramat, per la qual cosa la terra vingué en molt gran necessitat, i els naturals es moriren de fam en molt gran quantitat. I havent-hi a Quito tant panís que no es pot dir, per aquesta mala conducta, hi vingué tanta necessitat que arribà a valdre una faneca de panís deu pesos, i una ovella el mateix.

Després que el dit capità tornà de la costa, determinà de partir des de Quito²²⁰ per a anar a buscar el capità Juan de Ampudia; tragué més de dos-cents homes d’a peu i d’a cavall, entre els quals tragué molts veïns de la vila de Quito, i als veïns que anaven amb ell el dit capità els donà llicència perquè traguessen els seus cacics dels seus repartiments, amb tots els indis que ells volguessen traure, i ells així ho feren.

Entre els quals tragué Alonso Sánchez Nuita amb el seu cacic més de cent indis amb les seues dones, i successivament, Pedro Lobo i el seu nebot més de cent cinquanta amb les seues dones [52] i molts d’ells treien els seus fills, perquè tots es morien de fam. I així mateix, Morán, veí de Popayán, tragué més de dues-centes persones, i el mateix feren tots els altres veïns i soldats, cadascun com podia.

I els dits soldats li preguntaren que si els donaria llicència per a empresonar els indis i índies que duien, i ells els digué i respongué que sí, fins que es morissen, i després de morts aquells altres, que si els indis eren vassalls de Sa Majestat, que també ho eren els espanyols, i es morien en la guerra.

I d’aquesta manera, sortí de Quito el dit capità a un poble que es diu Otabalo,²²¹ que llavors tenia per al seu repartiment, i li demanà al cacic que li donàs cinc-cents homes per a la guerra, i així li’ls donà amb certs indis principals. I part d’aquesta gent repartí entre els soldats, i els altres els dugué amb ell, uns carregats i d’altres amb cadenes i alguns solts, perquè el servissen i li duguessen menjar; i d’aquesta manera els dugueren els soldats lligats en cadenes i sogues.

I quan isqueren de les províncies de Quito tragueren més de sis mil indis i índies i de tots ells no en tornaren vint a la seua terra, perquè tots es moriren amb els grans i excessius treballs que els donaren en les terres calentes, desanturalitzant-los del seu natural.

I s’esdevingué en aquest temps que un tal Alonso Sánchez, que envià el dit capità com a capità de certa gent a una província, trobà en el camí certa quantitat de dones i de xics carregats amb menjar, i s’aturaren i l’esperaren sense fugir-li, per a donar-li’n, i a tots els manà acoltellar amb l’espasa.

I s’esdevingué un misteri, que un soldat, donant coltellades a una índia, del primer cop se li trencà la meitat de l’espasa, i del segon no li quedà més que l’empunyadura, sense ferir l’índia. I un altre soldat, amb un punyal de dos talls, volent donar punyalades a una altra índia, al primer cop se li trencà i despuntà amb quatre dits de la punta, i al segon no li quedà [52v] més que l’empunyadura.

I al mateix temps que el dit capità sortí de Quito traient-ne tanta quantitat de naturals descasant-los, donant les dones joves als indis que ell duia i les altres als que es quedaven per vells, isqué una dona amb un xiquet als braços darrere d’ell cridant, dient-li que no se li endugués el marit, perquè tenia tres infants petits i que ella no els podria criar i que se li moririen de fam, i vist que la primera vegada li respongué malament, tornà a insistir amb crits més grans dient que els seus fills se li havien de morir de fam, i vist que la manava engegar i que no li volgué donar el seu marit, colpejà l’infant en unes pedres i el matà.

Al mateix temps que el dit capità arribà a les províncies de Lili,²²² a un poble anomenat, Palo, al costat del riu gran,²²³ on trobà el capità Juan de Ampudia, que hi havia vingut davant a descobrir i pacificar les terres, el dit Ampudia tenia poblada una vila anomenada Ampudia en nom de Sa Majestat i del marquès Francisco Pizarro, i hi tenia posats com a alcaldes ordinaris Pedro Solano de Quiñones i vuit regidors i la majoria de la terra tenia i estava de pau i repartida, i així com sabé que el dit capità estava al riu, anà a veure’ls amb molts dels veïns i amb molts indis de pau carregats de menjar i fruita, i d’allí endavant tots els indis més propers venien a veure i a portar menjar al dit capità.

I eren els indis de Xamudi i Palo, i de Solimán²²⁴ i de Bolo, i perquè no portaven tanta dacsa com ell volia, manà anar a molts espanyols amb els seus indis i índies que anassen per panís, i onsevulla que en trobassen, que el portassen; i així anaren a Bolo i a Palo i hi trobaren els indis i índies en les seues cases de pau i els dits espanyols i els qui amb ells hi anaren els prengueren i robaren el panís i l’or i les mantes i tot el que els indis tenien, i en lligaren molts d’ells.

I vist açò pels indis i que els feien [53] tan mal tractament, anaren al dit capità a queixar-se del mal tractament que els havien fet i que els tornassen tot el que els havien pres els espanyols. I ells no els volgué fer tornar cap cosa, i els digué que no anirien una altra vegada.

I quatre o cinc dies després, tornaren els espanyols per panís i per robar els indis naturals, i vist pels indis la poca veritat que el dit capità els sostenia i guardava, s’aixecà tota la terra, d’on resultà molt de dany i deservei a Déu Nostre Senyor i a Sa Majestat a causa del susdit.

I així està despoblada tota la terra, perquè els han destruït els seus enemics, els clomas i els manipos, que són gent muntanyenca i bel·licosa que baixaven cada dia a la plana per pendre’ls i robar-los, com veien que estaven desemparats els seus pobles i naturalesa, i entre ells el que més podia es menjava l’altre, perquè tots perien de fam.

I fet açò, el capità vingué a la dita vila de Ampudia, on el reberen com a general, i d’allí a set dies partí vers els allotjaments de Lili i de Peti,²²⁵ amb més de dos-cents homes d’a peu i d’a cavall.

Que després d’açò el dit capità envià els seus capitans a unes parts i a d’altres a fer crua guerra als indis naturals, i així mataren molta quantitat d’indis i índies, i els cremaren les cases i els robaren les hisendes, i açò durà molts dies.

I com veieren els senyors de la terra que els mataven i destruïen, enviaren indis de pau amb menjar. I partint el dit capità vers un poble que es diu Yce, amb tots els indis que havien pres els espanyols a Lili, sense soltar-ne cap; i arribat al dit poble d’Yce, tot seguit envià espanyols a robar i prendre i matar tots els indis i índies que poguessen i manà cremar moltes cases, i així cremaren més de cent cases.

I d’allí anà a un altre poble que es diu Tolilicuy, i el cacic després es declarà de pau amb molts [53v] indis, i el dit capità li demanà or a ell i a tots els seus indis. El cacic li digué que no en tenia més que un poc, però que el que tenia ell li’l donaria. I després començaren a donar-li tots tot el que podien i el dit capità donava a cadascun dels dits indis una cèdula amb el nom del dit indi de com li havia donat or, i que a l’indi que no duia aquella cèdula el llançaria als gossos, perquè no li donava or.

I així, amb la por d’açò, tots els indis que tenien or li’l donaren, tot el que podien, i els que no tenien or se n’anaren a la muntanya, i d’altres pobles per por que els matàs, per la qual causa perí molta quantitat dels naturals.

I després el dit capità manà al cacic que enviàs dos indis a un altre poble que es diu Dagua, perquè vinguessen de pau i li portassen molt d’or.

I arribant a una altre poble, envià aquella nit a prendre indis molts espanyols i els indis de Tulilicuy.

I així portaren un altre dia més de cent persones, i tots els que podien dur càrregues els pregué per a ell i per als soldats i els encadenaren, d’on moriren tots, i les criatures les donà el dit capità al dit cacic de Tulilicuy perquè se les menjàs.

I avui dia estan les pells de les criatures plenes de cendra en casa del dit cacic de Tulilicuy.

I així se’n partí, sense cap torsimany,²²⁶ vers les províncies de Calili, on s’ajuntà amb el capità Juan de Ampudia, que ell l’havia enviat a descobrir per un altre camí, fent molt d’estrall i mal en els naturals l’un i l’altre onsevulla que anaven.

I el dit Juan de Ampudia arribà en un poble, el cacic del qual es deia Bitacón, que tenia fets certs forats per a la seua defensa, i hi caigueren dos cavalls, l’un d’Antonio Redondo, i l’altre de Marcos Márquez, i del de Marcos Márquez morí i l’altre no, i per açò manà el dit Ampudia que prenguessen tots els indis i índies que poguessen, i així prengueren i juntaren més de cent persones i els llançaren a tots en aquells forats vius i els mataren, i cremaren més de cent cases en el dit poble, i així s’ajuntaren tots dos en un poble gran i sense cridar els indis de pau ni tenir torsimany²²⁷ amb què [54] cridar-los, n’allancejaren i en mataren gran quantitat, i els feren crua guerra.

I com s’ha dit, després que s’ajuntaren, li digué el capità Ampudia al capità el que havia fet a Bitaco i com havia llançat tanta gent als forats, i el dit capità li digué i respongué que estava molt ben fet, i que ell així ho havia fet a Riobamba, quan hi entrà, que és en les províncies de Quito, que llançà als forats més de dues-centes persones i hi estigueren fent guerra a tota la terra.

Després d’açò, en la província de Biru o d’Anzerma, entrà en aquesta província fent crua guerra a foc i sang fins els pous de la sal.

I d’allí envià Francisco García Tobar per davant, fent molt crua guerra als naturals com abans, i li venien els indis de dos en dos fent senyes que volien pau de part de tota la terra, i dient-los què volien, si or, dones o menjar, que ells els ho donarien, i que no els matassen així, i així és veritat segons han dit ells després.

I que el dit Francisco García els digué que se n’anassen, que estaven borratxos i que no els entenia, i així tornà on estava el dit capità i se n’partiren per a eixir de tota la província, fent molt crua guerra als naturals, robant-los i matant-los a tots, i en tragué més de dues mil ànimes amb ell i els soldats que duia, i tots aquests moriren en cadenes. Abans que isquessen de la població, en mataren més de cinc-cents.

I així se n’entornà a la província de Calili, i en el camí, si algun indi o índia es cansaven de manera que no podien caminar, de seguida els donaven estocades i els tallaven el cap estant en la cadena, per no obrir-la, i perquè els altres que aquells veien no es fessen dolents. Així, d’aquesta manera moriren tots i per aquests camins es pergué tota la gent que tragué de Quito, i de Pasto i de Quilla Cangua²²⁸ i Popayán i Lili i de Cali i d’Anzerma, i molt gran quantitat de gent es morí.

I després, la vegada que tornà al poble gran hi entraren, i hi mataren tots els que podien.

I aquest dia prengueren tres-centes persones.

De la província de Lili envià al dit capità Juan de Ampudia amb molta gent als allotjaments i població de [54v] Lili perquè prenguessen tots els indis i índies que poguessen i li’ls portassen per a les càrregues, perquè tota la gent que havia dut d’Anzerma i d’allí endavant se li havien mort, que era una gran quantitat, i el dit Juan de Ampudia dugué més de mil persones i en matà molts.

I així el dit capità prengué tota la gent que tingué menester i la resta donà als soldats, i després els encadenaren, on tots moriren.

I així despoblant la dita vila dels espanyols i dels naturals en tanta quantitat com sembla pels pocs que hi han quedat, se’n partí vers Popayán.

I en el camí deixà un espanyol viu perquè no podia caminar tant com els sans, que es deia Martín de Aguirre.

I arribant a Popayán, poblà aquell poble, i començà a empaitar²²⁹ i robar els indis d’aquelles comarques amb el desordre que havia fet en les altres.

I allí féu encuny reial i fongué tot l’or que havia aconseguit i tenia Juan de Ampudia abans que ell vingués, si sense compte ni raó, sense donar-ne cap part a cap soldat, el prengué tot per a ell, tret que donà el que volgué a alguns que se’ls havien mort els cavalls.

I fet açò, duent els quints de Sa Majestat, digué que anava a Cuzco a donar compte al seu governador, i partí vers Quito, i en el camí prengué gran quantitat d’indis i índies, i tots moriren en el camí i allí.

I a més d’açò, el dit capità tornà a desfer l’encuny reial que havia fet.²³⁰ Bé està ací referir una paraula que aquest digué d’ell mateix, com el qui no ignora els mals i la crueltat que feia. Digué així: «D’ací a cinquanta anys, els que passaran per ací i sentiran aquestes coses diran, per ací estigué el tirà d’en tal».

Aquestes entrades i eixides que aquest féu per tots aquells regnes, i aquesta manera de visitar aquelles gents que vivien segures en els seues terres, i aquestes obres que hi exercitava V. A. sàpia i estiga cert que han fet per la mateixa imatge i semblança els espanyols des que es descobrien fins avui a totes les Índies.