ELS REGNES QUE HI HAVIA EN L’ILLA ESPAÑOLA

[7v] Hi havia en aquesta illa Española cinc regnes molt principals¹⁹ i cinc reis molt poderosos,²⁰ als quals quasi obeïen tots els altres senyors, que n’eren sense nombre, car alguns senyors d’algunes províncies allunyades no reconeixien cap superior. Un regne es deia Maguá, l’última sílaba aguda, que vol dir el regne de l’horta. Aquesta horta és de les més insignes i admirables coses del món, perquè dura vuitanta llegües des de la mar del Sud a la del Nord. Té d’ample cinc llegües i vuit fins deu, i serres altíssimes d’una banda i l’altra.

Hi entren sobre trenta mil rius i rierols, entre els quals n’hi ha dotze tan grans com l’Ebre i el Duero i el Guadalquivir. I tots els rius que vénen d’una serra que està a ponent, que en són vint i vint-i-cinc mil, són riquíssims d’or. En la qual serra, o serres, se conté la província de Cibao, on es diuen les mines de Cibao, d’on ix aquell assenyalat i pujat en quirats or que per ací té gran fama.

El rei i senyor d’aquest regne es deia Guarionex; tenia senyors tan grans per vassalls, que juntava un d’ells setze mil homes de combat per a servir Guarionex, i jo en coneixia alguns. Aquest rei Guarionex era molt obedient i virtuós i naturalment pacífic i devot dels reis de Castella, i pel seu manament, la seua gent donà certs anys, cada persona que tenia casa, el buit d’un cascavell ple d’or, i després, en no poder omplir-lo, li’l tallaren pel mig, i donà plena aquella meitat perquè els indis d’aquella illa tenien molt poca o no cap indústria d’agafar o traure l’or de les mines.

Deia i s’oferia aquest cacic a servir al rei de Castella, fent una terra de conró que arribàs des de La Isabela,²¹ que fou la primera població dels cristians, fins la ciutat de Santo Domingo, que són cinquanta [8] llegües, perquè no li demanassen or, perquè deia, i amb raó, que els seus vassalls no el sabien agafar. La terra que deia que faria sé jo que la podia fer i amb gran alegria i que cada any valdria al rei més de tres milions de castellans, i fins i tot seria tal aquest conradís que causaria que avui hi hagués en l’illa més de cinquanta ciutats tan grans com Sevilla.

El pagament que donaren a aquest rei i senyor tan bo i tan gran fou deshonrar-lo per la muller, en violar-li-la un capità mal cristià;²² ell, que pogué esperar temps i aplegar la seua gent per a venjar-se, acordà d’anar-se’n i amagar-se, sols la seua persona, i morir bandejat del seu regne i estat en una província que es deia dels Ciguayos, on era vassall seu un gran senyor²³.

Des que els cristians el notaren a faltar, no se’ls pogué amagar; van i fan guerra al senyor que el tenia. On feren grans matances fins que, a la fi, l’hagueren de trobar i prendre, i pres amb cadenes i grillons el posaren en una nau per a portar-lo a Castella. La qual es pergué en la mar²⁴ i amb ell s’ofegaren molts cristians i molta quantitat d’or, entre el qual perí el gra gran, que era com una fogassa i pesava tres mil sis-cents castellans, per fer Déu venjança de tan grans injustícies.

L’altre regne es deia Marién on ara està Puerto Real, al cap de l’horta vers el nord, i més gran que el regne de Portugal, encara que ben més feliç i digne de ser poblat i de moltes i grans serres i mines d’or i coure molt ric, el rei del qual es deia Guacanagarí, última aguda, sota el qual hi havia molts i molt grans senyors, dels quals jo vaig veure i en vaig conèixer molts.

A la terra d’aquest fou primer a parar l’almirall vell²⁵ que descobrí les Índies. Al qual rebé la primera vegada el dit Guacanagarí quan descobrí l’illa amb tanta humanitat i caritat i a tots els cristians que hi anaven, i els [8v] féu una rebuda tan suau i graciosa i socors i aviament (perdent-se-li allí fins la nau en què anava l’almirall²⁶) que en la seua mateixa pàtria i dels seus pares mateixos no l’hauria poguda rebre millor. Açò ho sé per la relació i paraules del mateix almirall. Aquest rei morí fugint de les matances i crueltats dels cristians, destruït i privat del seu estat, perdut per les muntanyes. Tots els altres senyors súbdits seus moriren en la tirania i servitud que més avall es dirà.

El tercer regne i senyoria fou la Maguana, terra també admirable, saníssima i fertilíssima on ara es fa el millor sucre d’aquella illa. El seu rei es digué Caonabo; aquest en esforç i estat i gravetat i cerimònies dels seus serveis excedí tots els altres. A aquest prengueren amb una gran subtilesa i maldat, estant segur en la seua casa.²⁷ El posaren després en una nau per a portar-lo a Castella, i estant en el port sis naus per a partir, volgué Déu mostrar que aquella era amb les altres una gran iniquitat i injustícia, i envià aquella nit una tempesta que enfonsà totes les naus i ofegà tots els cristians que hi eren, on morí el dit Caonabo carregat de cadenes i grillons.

Tenia aquest senyor tres o quatre germans molt baronívols i esforçats com ell; vista la presó tan injusta del seu germà i senyor i les destruccions i matances que els cristians feien en els altres regnes, especialment des que saberen que el rei, el seu germà, era mort, es posaren en armes per anar a escometre i venjar-se dels cristians; van els cristians a ells amb certs d’a cavall (que és l’arma per perniciosa que pot haver-hi entre els indis) i fan tants estralls i matances que assolaren i despoblaren la meitat de tot aquell regne.

El quart regne és el que es digué de Xaraguá;²⁸ aquest era com el moll o mèdul·la, o com la cort de tota aquella [9] illa, excedia a tots els altres en la llengua i parla ser més polida, en la policia i criança més ordenada i composta, en la multitud de la noblesa i generositat, perquè hi havia molts o en gran quantitat senyors, i en la bellesa i formositat de tota la gent.

El seu rei i senyor es deia Behechio, tenia un germana que es deia Anacaona. Aquests dos germans feren grans serveis als reis de Castella i immensos beneficis als cristians, lliurant-los de molts perills de mort, i després de mort el rei Behechio quedà en el regne com a senyora Anacaona. Ací arribà una vegada el governador²⁹ que governava aquesta illa amb seixanta d’a cavall i tres-cents peons, que els d’a cavall sols bastaven per assolar tot l’illa i terra ferma, i s’hi aplegaren més de tres-cents senyors, segurs, a la seua crida, dels quals féu posar dins d’una casa de palla molt gran la majoria dels senyors per engany, i posats, els manà calar foc i els cremaren vius.

Tots els altres, els llancejaren i passaren per l’espasa amb infinita gent, i a la senyora Anacaona, per fer-li honra, la penjaren. I s’esdevenia que alguns cristians, per pietat, o per cobdícia, agafaven alguns infants per emparar que no els matassen, i els posaven a les anques dels cavalls, i venia un altre espanyol per darrere i el passava amb la seua llança. A més, quan estava l’infant a terra, li tallaven les cames amb l’espasa. Alguna gent que pogué fugir d’aquesta tan inhumana crueltat, es passaren en una illa petita que està a prop d’allí, a vuit llegües en la mar,³⁰ i el dit governador condemnà tots aquests que allí es passaren que fossen esclaus perquè fugiren de la carnisseria.³¹

El cinquè regne es deia Higüey i el senyorejava una reina vella que es digué Higuanama. A aquesta la penjaren i foren infinites les gents que jo vaig veure³² cremar vives i trossejar i turmentar per diverses i noves [9v] maneres de morts i turments i fer esclaus tots els que agafaren amb vida.

I perquè són tantes les particularitats que en aquestes matances i perdicions d’aquelles gents hi ha hagut, que en molta escriptura no podrien cabre (perquè en veritat crec que per molt que digués no podria explicar de mil parts una) sols vull en allò de les guerres susdites concloure dient i afirmant que, en Déu i en la meua consciència, tinc per cert que per a fer totes les injustícies i maldats dites i les altres que deixe i podria dir, no donaren més causa els indis ni hi tingueren més culpa que la que podrien donar o tenir un convent de bons i concertats religiosos, per a robar-los i matar-los i els que de la mort quedassen vius, posar-los en perpetu captiveri i servitud d’esclaus.

I afirme encara que fins que totes les multituds de gents d’aquella illa foren mortes i assolades, que puga jo creure i conjecturar, no cometeren contra els cristians ni un sol pecat mortal que fos punible per homes, i els que solament són reservats a Déu, com són els desigs de venjança, odi i rancor que podien tenir aquelles gents contra tan capitals enemics, com els foren els cristians, aquests crec que caigueren en molt poques persones dels indis, i eren poc més impetuosos i rigorosos, per la molta experiència que tinc d’ells, que d’infants o xics de deu i dotze anys.

I sé per certa i infal·lible ciència, que els indis tingueren sempre justíssima guerra contra els cristians, i els cristians cap ni una en tingueren de justa contra els indis, ans foren totes diabòliques i injustíssimes i molt més del que es pot dir de cap tirà del món, i el mateix afirme de les que s’han fet a totes les Índies.

Després d’acabades les guerres³³ i morts en elles tots els homes, restant comunament els joves [10] i dones i infants, se’ls repartiren, donant-ne a un trenta, a un altre quaranta, a un altre cent i dos-cents (segons la gràcia que cadascun assolia amb el tirà major que deien governador)³⁴. I així repartits, a cada cristià li’ls donaven amb aquest pretext, que els ensenyàs en les coses de la fe catòlica, sent comunament tots ells idiotes i homes cruels, avaríssims i viciosos, fent-los cures d’ànimes.

I la cura o atenció que en tingueren fou enviar els homes a les mines a traure or, que és treball intolerable, i posaven les dones en les estancias, que són granges, a cavar els conradissos i cultivar la terra, treball per a homes molt forts i ferms. No donaven ni als uns ni a les altres de menjar més que herbes i coses que no tenien substància, se’ls assecava la llet dels pits a les dones parides, i així moriren en breu totes les criatures.

I per estar els marits allunyats, que mai no veien les mullers, cessà entre ells la generació; moriren ells en les mines de treballs i fam, i elles en les estancias o granges del mateix, i així s’acabaren tantes i tals multituds³⁵ de gents d’aquella illa, i així es podrien haver acabat totes les del món³⁶.

Dir les càrregues que els llançaven de tres i quatre roves, i les duien cent i dues-centes llegües! I els mateixos cristians es feien portar en hamaques, que són com xarxes, a coll dels indis, perquè sempre n’usaren com de bèsties de càrrega. Tenien matadures als muscles i esquenes de les càrregues, com bèsties molt matades. Dir així mateix els assots, pals, bufetades, cops de puny, maldicions i d’altres mil gèneres de turments que els donaven en els treballs, en veritat que en molt de temps ni paper no es pogués dir i que fóra per espantar els homes.

I cal remarcar que la perdició d’aquestes illes i terres es començaren a perdre i destruir des que allí se sabé la mort de la sereníssima reina Na Isabel, que fou l’any de mil [10v] cinc-cents quatre,³⁷ perquè fins aleshores sols en aquesta illa s’havien destruït algunes províncies, per guerres injustes, però no del tot. I aquestes, en la seua major part, i quasi totes se li encobriren a la reina. Perquè la reina, que haja santa glòria, tenia grandíssima cura i admirable zel per la salvació i prosperitat d’aquelles gents, com sabem els qui ho veiérem i palpàrem amb els nostres ulls i mans els exemples d’açò.

Cal fer notar una altra regla en açò, que en totes les parts de les Índies on han anat i passat cristians, sempre hi feren en els indis totes les crueltats susdites i matances i tiranies i opresions abominables en aquelles innocents gents, i afegien moltes més i majors i més noves maneres de turments, i més cruels sempre foren, perquè els deixava Déu més de sobte caure i derrocar-se en reprovat judici o sentiment³⁸.