DE LA TIERRA FIRME

L’any mil cinc-cents catorze passà a la Tierra Firme⁴⁶ un infeliç governador,⁴⁷ tirà cruelíssim, sense cap pietat ni encara prudència, com un instrument del furor diví, molt determinat a poblar [12v] aquella terra amb molta gent d’espanyols.⁴⁸ I encara que alguns tirans⁴⁹ havien anat a la Tierra Firme i havien matat i robat i escandalitzat molta gent, però havia estat a la costa de la mar, saltejant i robant el que podien. Però aquest excedí a tots els altres que abans d’ell hi havien anat, i als de totes les illes, i els seus fets nefaris a totes les abominacions passades.

No sols a la costa de la mar, sinó que despoblà grans terres i regnes i matà llançant als inferns immenses gents que hi havia. Aquest despoblà des de moltes llegües amunt del Darién, fins el regne i les províncies de Nicaragua inclusivament, que són més de cinc-centes llegües i la millor i més feliç i poblada terra que es creu haver-hi al món. On hi havia moltíssims grans senyors, infinites i grans poblacions, grandíssimes riqueses d’or, perquè fins aquell temps en cap lloc no n’havia aparegut tant sobre la terra. Perquè encara que de l’illa Española quasi s’havia inflat Espanya d’or i del més fi, però havia estat tret amb els indis de les entranyes de la terra de les dites mines, on, com s’ha dit, hi moriren.

Aquest governador i la seua gent inventaren noves maneres de crueltats i de turmentar els indis, perquè descobrissen i els donassen or. Hi hagué capità seu que en una entrada que féu per manament seu, per robar i extirpar gents, matà sobre quaranta mil ànimes, que veié amb els seus ulls un religiós de sant Francesc, que anava amb ell, que es deia fra Francisco de San Román, passant-los per l’espasa, cremant-los vius i llançant-los a gossos braus, i turmentant-los amb diversos turments⁵⁰.

I perquè la ceguesa perniciosíssima que sempre han tingut fins avui els qui han regit les Índies a disposar i ordenar la conversió i salvació d’aquelles gents, la qual sempre han posposat (amb veritat es diu açò) en l’obra i efecte, encara que de paraula hagen mostrat i [13] acolorit o dissimulat una altra cosa, arribant tan lluny que han imaginat i practicat i manat que als indis se’ls facen requeriments⁵¹ perquè vinguen a la fe i a donar l’obediència als reis de Castella, si no els farien la guerra a foc i sang i els matarien i captivarien, etc.

Com si el fill de Déu, que morí per cadascun d’ells, hagués manat en la seua llei, quan digué Euntes docete omnes gentes,⁵² que es fessen requeriments als infidels pacífics i quiets i que tenen les seues pròpies terres, i si no la rebien tot seguit sense cap predicació ni doctrina, i si no es donaven ells mateixos a la senyoria del rei que mai no sentiren ni veieren, especialment quan la seua gent i missatgers són tan cruels, tan despietats i tan horribles tirans, que perdrien pel mateix cas la hisenda i les terres, la llibertat, les dones i fills amb totes les seues vides, que és una cosa absurda i estulta i digna de tot vituperi i escarni i infern.

Així que, com aquell trist i malaventurat governador duia instrucció que fes els dits requeriments, per justificar-los més, essent en ells mateixos absurds, irracionals i injustíssims, manava, o ho feien els lladres que hi enviava, quan acordaven d’anar a saltejar i robar algun poble del qual tenien notícia que tenia or, estant els indis en els seus pobles i cases segurs, hi anaven de nit els tristos espanyols saltejadors fins mitja llegua del poble, i allí aquella nit entre ells mateixos pregonaven o llegien el dit requeriment dient:

«Cacics i indis d’aquesta Tierra Firme de tal poble, us fem saber que hi ha un Déu i un papa i un rei de Castella, que és senyor d’aquestes terres, veniu de seguida a donar-li l’obediència, etc. I si no, sapieu que us farem la guerra i us matarem i captivarem, etc.». I al quart de l’alba, estant els innocents dormint amb les seues dones i fills, queien sobre el poble calant foc a les cases que comunament [13v] eren de palla i cremaven vius els infants i dones i molts dels altres abans que s’acordassen, mataven els que volien i els que prenien amb vida mataven a turments, perquè diguessen d’altres pobles d’or, o de més or del que allí trobaven, i els que restaven, els ferraven com a esclaus; després d’acabat o apagat el foc, anaven a buscar l’or que hi havia a les cases⁵³.

D’aquesta manera i en aquestes obres s’ocupà aquell home perdut, amb tots els mals cristians que hi dugué des de l’any catorze fins l’any vint-i-un o vint-i-dos, enviant en aquelles entrades cinc i sis i més criats, pels que els donaven tantes parts (a més de la que li corresponia per capità general) de tot l’or i perles i joies que robaven i dels esclaus que feien. El mateix feien els oficials del rei, enviant cadascun com més mossos o criats podia, i el primer bisbe⁵⁴ d’aquell regne enviava també els seus criats per tenir la seua part en aquell guany.

Robaven més or en aquell temps d’aquell regne (pel que jo puc jutjar) d’un milió de castellans, i crec que em quede curt, i no es trobarà que enviassen al rei més que tres mil castellans de tot el robat, i destruïren més gents de vuit-centes mil ànimes. Els altres tirans governadors que hi succeïren fins l’any trenta-tres,⁵⁵ mataren i consentiren de matar els qui restaven amb la tirànica servitud que succeí a les guerres.

Entre infinites maldats que aquest féu i consentí de fer el temps que governà, fou que, donant-li un cacic⁵⁶ o senyor per la seua voluntat, o per por (com és més cert), nou mil castellans, no contents amb açò, prengueren el dit senyor i el lliguen a un pal, assegut a terra i amb els peus estesos, l’hi posen foc perquè donàs més or, i ell envià a la seua casa i dugueren altres tres mil castellans, el tornaren a turmentar i, en no donar més or, perquè no en tenia, o perquè no el volia donar, el tingueren [14] d’aquella manera fins que el moll de l’os se li sortí per les plantes, i així morí. I aquestes foren infinites vegades les que a senyors mataren i turmentaren per traure’ls or.

Una altra vegada, anant a saltejar certa capitania d’espanyols, arribaren a una muntanya, on hi havia recollida i amagada, per fugir de tan pestilencials i horribles obres dels cristians, molta gent, i caient de sobte sobre ells, prengueren setanta o vuitanta donzelles i dones, morts molts que pogueren matar.

Un altre dia, s’aplegaren molts indis i anaven darrere dels cristians lluitant per l’angoixa de les seues mullers i filles, i veient-se els cristians acuitats, no volgueren soltar la cavalcada, sinó que claven les espases pels ventres de les xiques i dones, i no en deixaren de totes les vuitanta una de viva. Els indis, que se’ls trencava el cor de dolor, feien crits i deien: «Oh mals homes, cruels cristians, a les yras mateu? Yra diuen en aquella terra a les dones, quasi dient que matar les dones és senyal d’abominables i cruels homes bestials⁵⁷».

A deu o quinze llegües de Panamà hi havia un gran senyor que es deia París,⁵⁸ i era molt ric d’or; hi anaren els cristians i els rebé com si fossen germans seus, i presentà al capità cinquanta mil castellans per la seua voluntat; al capità i als cristians els semblà que qui donava aquella quantitat de franc havia de tenir molt de tresor (que era el fi i el consol dels seus treballs); dissimularen i diuen que volen partir, i tornen al quart d’alba i cauen sobre segur en el poble, el cremen amb foc que hi calaren, mataren i cremaren molta gent, i robaren d’altres cinquanta o seixanta mil castellans, i el cacic o senyor se n’escapà, que no el mataren o prengueren.

Aplegà aviat tota la gent que pogué i, al cap de dos o tres dies, atrapà els cristians que duien els seus cent trenta o quaranta [14v] mil castellans i cau sobre ells baronívolament, i mata cinquanta cristians i els pren tot l’or, i s’escaparen els altres fugint i ben ferits.

Després tornen molts cristians contra el dit cacic i l’assolaren a ell i a infinita de la seua gent, i els altres mataren i posaren en la servitud ordinària. De manera que avui no hi ha vestigi ni senyal que hi haja hagut poble ni home nascut, tenint trenta llegües plenes de gent de senyoratge. No tenen nombre les matances i perdicions que aquell míser home amb la seua companyia féu en aquells regnes (que despoblà).