DE LA COSTA DE LAS PERLAS I DE PARIA I L’ILLA DE LA TRINIDAD

Des de la costa de Paria fins al golf de Veneçuela exclusive, que hi haurà dues-centes llegües, han estat grans [31v] i assenyalades les destruccions que els espanyols hi han fet en aquelles gents, saltejant-los i prenent-ne els més que podien amb vida per a vendre’ls com a esclaus.

Moltes vegades els prenien malgrat l’assegurança i amistat que els espanyols tenien tractat amb ells, sense guardar-los la fe ni la veritat, havent-los rebut en les seues cases com a pares i fills, havent-los donat i servit amb tot el que tenien i podien.

Certament, no es podrien dir fàcilment ni encarir, en concret, quines i quantes han estat les injustícies, injúries, greuges i malvestats que les gents d’aquella costa han rebut dels espanyols, des de l’any mil cinc-cents deu fins avui. Dos o tres en vull dir solament, per les quals s’han de jutjar d’altres d’innumerables en nombre i en lletgesa, que feren dignes, els seus autors, de tot turment i foc.¹³⁶

En l’illa de la Trinidad, que és molt més gran que Sicília i més feliç, que està unida amb la terra ferma per la part de Paria, i la seua gent és de la bona i virtuosa en el seu gènere que hi ha en totes les Índies, anant-hi un saltejador¹³⁷ l’any mil cinc-cents setze amb d’altres seixanta o setanta lladres habituals, feren públic als indis que se’n venien a habitar i viure en aquella illa amb ells.

Els indis els reberen com si fossen les seues entranyes i fills, servint-los senyors i súbdits amb grandíssim afecte i alegria, duent-los cada dia de menjar tant que els sobrava perquè en menjassen uns altres més, perquè aquesta és una condició i una liberalitat comunes de tots els indis d’aquell nou món, donar excessivament el que han de menester els espanyols i tot el que tenen.

Els fan una gran casa de fusta on hi habitassen tots, perquè així ho volgueren els espanyols, que només fos una per a fer el que pretenien fer i feren.

En el moment que posaven [32] la palla sobre les vares o fusta i l’obra tenia l’alçada de dos homes, perquè els de dins no veiessen els de fora, amb el pretext d’afanyar-se que s’acabàs la casa, hi encabiren molta gent, i es repartiren els espanyols, alguns fora, al voltant de la casa amb les seues armes per als que n’isquessen, i altres dins; els quals tiren mà de les espases i comencen a amenaçar els indis nus dient-los que no es movessen, si no que els matarien, i començaren a lligar-los i altres que saltaren per fugir, els van fer a trossos amb les espases.

Alguns se n’isqueren ferits i sans, i altres del poble que no hi havien entrat, prengueren els seus arcs i fletxes, i es recolliren en una altra casa del poble per a defensar-se, on n’entraren cent o dos-cents, i defensant la porta, els espanyols calen foc a la casa i els cremen tots vius. I amb la seua presa, que seria de cent vuitanta o dos-cents homes que pogueren lligar, se’n van a la seua nau i alcen veles i se’n van a l’illa de San Juan, on en venen la meitat com a esclaus, i després a l’Española, on en veneren l’altra.

En reprendre jo el capità d’aquesta insigne traïció i maldat, llavors en la mateixa illa de San Juan, em respongué: «Vinga senyor, que així m’ho manaren i m’ho donaren per instrucció els qui m’hi enviaren, que si no els podia prendre amb guerra que els prengués amb pau».

I en veritat em digué que en tota la seua vida no havia trobat pare ni mare, sinó en l’illa de la Trinidad, segons les bones obres que els indis li havien fet. Açò digué per a major confussió seua i agreujament dels seus pecats.

D’aquestes n’han fetes en aquella terra ferma infinites, prenent-los i captivant-los sobre segur. Vegeu quines obres són aquestes i si aquells indis així presos són fets esclaus justament.

[32v] Una altra vegada,¹³⁸ acordaren els frares de Sant Domènec, el nostre orde, d’anar a predicar i convertir aquelles gents, que mancaven de remei i de llum de doctrina per a salvar les seues ànimes com ho estan avui les Índies; enviaren un religiós presentat¹³⁹ en teologia, de gran virtut i santedat, amb un frare llec company seu,¹⁴⁰ perquè veiés la terra i tractàs la gent i buscàs lloc apte per fer monestirs.

Arribats els religiosos, els indis els reberen com a àngels del cel i oïren amb gran afecció i atenció i alegria les paraules que llavors pogueren fer-los entendre més per senyes que per la parla, perquè no sabien la llengua.

S’esdevingué que hi vingué una nau, després d’anar-se’n la que allí els deixà, i els espanyols d’ella, usant el seu infernal costum, porten amb engany, sense saber-ho els religiosos, el senyor d’aquella terra, que es deia don Alonso, que els frares o d’altres espanyols li havien posat aquest nom. Perquè els indis són amics i desitjosos de tenir nom de cristians i tot seguit demanen que els el donen, fins i tot abans que sàpien res per a ésser batejats. Així que enganyen el dit don Alonso perquè entràs en la nau amb la seua muller i d’altres certes persones i que els farien allà festa.

Finalment, hi entraren disset persones amb el senyor i la seua muller, amb la confiança que els religiosos estaven en la seua terra i que els espanyols per ells no hi farien cap maldat, perquè d’una altra manera no se’n refiarien. Entrats els indis en la nau, els traïdors alcen les veles i se’n vénen a l’illa Española i els venen com a esclaus.

Tota la terra, en veure que s’han emportat el seu senyor i senyora, vénen als frares i els volen matar. Els frares veient tan gran maldat es volien morir d’angoixa, i cal creure que haurien donat abans les seues vides que no fos feta una injustícia com aquella, especialment perquè era posar impediment que mai aquelles [33] ànimes poguessen sentir i creure la paraula de Déu.

Els apaivagaren com millor pogueren i els digueren que amb la primera nau que passàs per allí escriurien a l’illa Española i que faria que els tornassen el seu senyor i els altres que hi estaven. Després dugué Déu per allí una nau, per a més confirmació de la damnació dels qui governaven, i escrigueren als religiosos de l’Española, en ell clamen, protesten una i moltes vegades; mai no volgueren els oïdors fer-los justícia, perquè entre ells mateixos estaven repartits part dels indis que així tan injustament i malament havien pres els tirans.

Els dos religiosos que havien promès als indis de la terra que al cap de quatre mesos vindria el seu senyor don Alonso amb els altres, veient que ni en quatre ni en vuit vingueren, s’aparellaren a morir i a donar la vida a qui l’havien ofert ja abans que partissen. I així els indis prengueren venjança d’ells justament matant-los, encara que innocents, perquè estimaren que ells havien estat la causa d’aquella traïció. I perquè veieren que no resultà veritat allò que dins dels quatre mesos els certificaren i prometeren, i perquè fins aleshores, ni tampoc fins ara, no saberen ni saben avui que hi haja diferència entre els frares i els tirans i lladres i saltejadors espanyols per tota aquella terra.

Els benaventurats frares patiren injustament, per la qual injustícia no hi ha cap dubte que, segons la nostra santa fe, siguen veritables màrtirs i que regnen avui amb Déu en els cels benaventurats. Com siga que hi foren enviats per l’obediència i duien intenció de predicar i dilatar la santa fe i salvar totes aquelles ànimes, i patir qualsevol treballs i mort que se’ls oferís per Jesucrist crucificat.

Una altra vegada¹⁴¹ per les grans tiranies i obres nefandes dels cristians dolents, mataren els indis uns altres dos [33v] frares de sant Domènec i un de sant Francesc de la qual cosa en sóc testimoni, perquè em vaig escapar de la mateixa mort per miracle diví, on hi hauria bastant a dir per espantar els homes segons la gravetat i horribilitat del cas.¹⁴² Però per ser llarg no vull dir-ho ací fins al seu moment, i el dia del Judici serà més clar, quan Déu prendrà venjança de tan horribles i abominables insults com fan a les Índies els que tenen nom de cristians.

Una altra vegada¹⁴³ en aquestes províncies, al cap que en diuen de la Codera, hi havia un poble el senyor del qual es deia Higueroto, nom propi de persona o comú dels seus senyors.

Aquest era tan bo i la seua gent tan virtuosa que tots els espanyols que per allí venien en les naus hi trobaven acollida, menjar, descans i tot el consol i refrigeri, i a molts lliurà de la mort, que venien fugint d’altres províncies on havien saltejat i fet moltes tiranies i mals, morts de fam, que els reparava i enviava estalvis a l’illa de Las Perlas,¹⁴⁴ on hi havia població de cristians, que els hauria pogut matar, sense que ningú no ho sapigués i no ho féu, i finalment tots els cristians en deien d’aquell poble d’Higueroto la posada i casa de tots.

Un malaurat tirà¹⁴⁵ acordà de fer-hi assalt, com que estaven aquelles gents tan segures. I hi anà amb una nau i convidà a molta gent que entrassen en la nau, com solien entrar i fiar-se dels altres. Havent entrat molts homes i dones i infants, alçà veles i se’n vingué a l’illa de San Juan, on els va vendre tots com a esclaus, i jo vaig arribar aleshores a la dita illa i vaig veure el dit tirà i vaig saber allí el que havia fet¹⁴⁶.

Deixà destruït tot aquell poble, i a tots els tirans espanyols que per aquella costa robaven i saltejaven els sapigué greu i abominaren aquest fet tan espantós per perdre el refugi i la posada que hi tenien, com si fossen [34] en les seues cases.

Dic que deixe de dir immenses maldats i casos espantosos que d’aquesta manera s’han fet per aquelles terres i avui dia es fan.

Han dut a l’illa Española i a la de San Juan de tota aquella costa, que estava pobladíssima, més de dos milions d’ànimes saltejades, que totes les han mort també en els dites illes llançant-los a les mines i en els altres treballs, més enllà de les multituds que, com abans dèiem, hi havia en elles. I és una gran llàstima i trencament de cor veure aquella costa de terra felicíssima tota deserta i despoblada.

És aquesta veritat esbrinada, que mai no duen cap nau carregada d’indis, així robats i saltejats com he dit, que no llancen a la mar morts la tercera part dels que encabeixen dins, a més dels que maten en les seues terres per prendre’ls.

La causa és perquè, com per aconseguir el seu fi és menester molta gent, per traure més diners per més esclaus, i no duen menjar ni aigua, sinó poca per no despendre els tirans que es diuen armadors, no basta a penes sinó poc més que per als espanyols que van en la nau per saltejar, i així manca per als tristos, per la qual cosa moren de fam i de set, i el remei és llançar-los a la mar¹⁴⁷.

I en veritat que em digué un home d’ells¹⁴⁸ que des de les illes dels Lucayos, on es feren grans estralls d’aquesta manera, fins l’illa Española, que són seixanta o setanta llegües, podria anar una nau sense agulla ni carta de navegar, guiant-se només pel rastre dels indis que quedaven en la mar llançats morts de la nau.

Després, des que els desembarquen en l’illa on els duen a vendre, es per a trencar el cor de qualsevol si tingués alguna senyal de pietat, veure’ls nus [34v] i famolencs, que es queien de desmaiats de fam infants i vells, homes i dones.

Després, com a uns anyells, els aparten pares de fills i mullers de marits, fent-ne ramats de deu i de vint persones, i se’ls sortegen, perquè s’enduguen la seua part els infeliços armadors, que són els que posen la seua part de diners per a fer l’armada de dos i de tres naus, i per als tirans saltejadors que van a prendre’ls i saltejar-los en les seues cases¹⁴⁹.

I quan cau la sort en el ramat on hi ha algun vell o malalt, diu el tirà a qui li toca, «Aquest vell doneu-lo al diable ¿per què me’l doneu, perquè el soterre? Aquest malalt, ¿per què me l’he d’endur, per curar-lo?». Heus ací en què estimen els espanyols els indis i si compleixen el precepte diví de l’amor al proïsme, en què se sustenta la llei i els profetes.¹⁵⁰

La tirania que els espanyols exerciten contra els indis en traure o pescar perles és una de les coses més cruels i condemnades que hi poden haver al món. No hi ha vida infernal i desesperada en aquest segle que se li puga comparar, encara que la de traure l’or en les mines siga en el seu gènere gravíssima i pèssima.

Els posen a la mar a tres, quatre i cinc braces de fondo des del matí fins que es posa el sol; estan sempre sota l’aigua nadant sense alè, arrancant les ostres on es crien les perles.

Ixen amb unes petites xarxes plenes d’elles a dalt i a respirar, on hi ha un botxí espanyol en una canoa o barqueta, i si tarden descansant els dóna cops de puny i els llança pels cabells a l’aigua perquè tornen a pescar.

El menjar és peix i del peix que tenen les perles, i pa caçabí¹⁵¹ i alguns panís (que són els pans d’allà), l’un de molt poca substància i l’altre molt treballós de fer, dels quals mai no s’assacien. Els llits que els donen a la nit és llençar-los [35] en un cep a terra, perquè no se’ls en vagen.

Moltes vegades es capbussen en la mar a la seua pesca o exercici de les perles i mai no tornen a eixir-ne (perquè els taurons i marraixos, que són dues espècies de bèsties marines cruelíssimes que s’empassen un home sencer) se’ls mengen i maten.

Heus ací si guarden els espanyols, que en aquest guany de perles van d’aquesta manera, els preceptes divins de l’amor a Déu i al proïsme, posant els seus proïsmes en perill de mort temporal i també de l’ànima, perquè moren sense fe i sense sacraments, per la pròpia cobdícia.

I l’altra cosa, donat-los tan horrible vida fins que els acaben i consumeixen en pocs dies. Perquè viure els homes sota l’aigua sense alè és impossible molt de temps, assenyaladament quan la fredor contínua de l’aigua els penetra. I així moren tots comunament de tirar sang per la boca, per l’estrenyement del pit que fan a causa d’estar tant de temps i tan contínuament sense alè, i de diarrees¹⁵² que causa la fredor.

Els cabells, essent de natura negres, esdevenen cremats com pèls de llops marins, i els surt per l’esquena salitre, que no semblen més que monstres en natura d’homes o d’una altra espècie.

En aquest insuportable treball, o per dir-ho millor exercici de l’infern, acabaren de consumir tots els indis lucayos que hi havia a les illes, quan caigueren els espanyols en aquest guany, i valia cadascun cinquanta i cent castellans i els venien públicament, encara que havia estat prohibit per les mateixes justícies, tot i que injustes per altra banda, perquè els lucayos eren grans nadadors. Hi han mort també molts d’altres sense nombre d’altres províncies i parts¹⁵³.