És gràcies a una relació / passional que el nadó sent l’amor / intens de la mare, però aquesta és / la raó per la qual quan sigui gran / sentirà una nostàlgia estranya / —torbadora per irrecognoscible— / d’aquell excés de manyagues i plers / experimentats en primers contactes. / El desassossec l’envairà davant / la idea que en reviure lligams / similars podria tornar a sentir / el dolor que la passió imposà / en l’instant de la separació. / Aquell sentiment difús de mancança, / enquistat en l’essència del viure, / es farà punyent amb el pas del temps / i a partir d’un dia indeterminat, / i gairebé de forma imperceptible, / esdevindrà, d’amor, un etern captaire.

De matins sures per entre corrents / de gent que circula dins els carrers / i sorprèn la gran quantitat de rostres / que rebutges sense contemplacions, / un aïllament reflex que amb el pas / dels anys esdevé costum i defensa. Un dia te n’adones, que necessites / algú concret que d’entre tants estranys / dugui als ulls la prova que encara ets viu, / si més no, que et tregui de la terrible / habitud de mantenir les distàncies.

Trit (triturat o fet a miques) és un conte poètic ple d’imatges evocadores, escrit en hendecasíl·labs en un català molt ric en matisos. El tema de la incomunicació ofereix una nova perspectiva, una dimensió que transcendeix l’àmbit de l’experiència de la solitud silenciosa i n’afronta la causa, o una de les causes.

«En la poesia de Queralt, el sofriment esdevé la clau de volta de l’existència humana. El poeta es pregunta, què és el que justifica l’existència, per quina raó el protagonista, Vacu, desitja seguir essent, lluitar per romandre en l’ésser. Vacu és l’arquetip de l’home que s’enfronta responsablement a la seva vacuïtat i, en lloc de sortir per la tangent, cerca, desesperadament, una raó que justifiqui la seva existència i que l’empari de la temptació nihilista. Queralt posa al bell mig del poema la pregunta filosòfica per definició: què és el que fa que la vida mereixi ser viscuda?».

«Els teus ulls són paraules estripades / que descobreixen rovells ennegrits / en la solitud de les hores blanques / sobre la taula banús d’un desig. / Amb els llimacs cosits a les parpelles / plores la tardor dels somnis ferits / i et rius de les escàpoles tardances. / Quan al paper no t’escric ets oblit». Xiscle és el primer poemari de Queralt, però té els avantatges d’un llarg procés de maduració formal i temàtica. El poeta s’ha qüestionat moltes coses i ha buscat sempre en veus amigues els suggeriments per evitar les evidències i l’afectació que tant sovint es presenten en els llibres de poesia. La sensació de buidor, la desaparició de la veu, el vertigen que traspuen els poemes es combinen amb la senzillesa i la ingenuïtat tan pròpia d’un Martí Pol, amb la força de la intuïció d’un Maragall i sobretot amb la sobrietat discursiva de Gabriel Ferrater.

Si hi ha hagut un poeta popular, estimat i àmpliament llegit en la literatura catalana del segle XX, aquest és, sens dubte, Miquel Martí i Pol. La seva obra, marcada pel compromís civil i per la malaltia, ha transcendit com passa poques vegades l’àmbit dels llibres i els estudis, per esdevenir un patrimoni literari viscut dels seus innombrables lectors. Aquesta Poesia completa aplega per primera vegada en un sol volum els trenta-cinc llibres «canònics» de Martí i Pol ordenats cronològicament, i posa encara més a l’abast el conjunt de l’obra d’un dels autors fonamentals de la poesia catalana.

Recull d’uns dels poemes més antics de Tònia Passola, on l’aventura poètica que dibuixen els llibres és matisada amb acolorides pinzellades i ressons.

Anàbasi és el relat de les peregrinacions i dels moviments —en l’espai, en el temps i en el recinte tancat del somni— de les races i les civilitzacions, la celebració de la fundació de les lleis i les ciutats, l’evocació de les grans aus viatgeres: «Terre arable du songe! Qui parle de bâtir?». A partir d’Anàbasi el destí de l’Estranger es confon amb el de les pluges, les neus i els vents, imatges de canvi i migració, poderoses condensacions de la paraula «exili». Històries dels nostres temps, sí, però també relat d’un desterrament que no té fi perquè tota història humana és una història de desterrament. El planeta mateix és un cos errant. (Del pròleg d’Octavio Paz).

Com en la fotografia, la poesia d’Estrògens conjugats conté la química necessària per fixar la reflexió al voltant dels temes clàssics en la mirada del lector-viatger. Un viatger que mira per la finestra oberta d’aquest llibre i es deixa dur per un paisatge conegut (amor, desamor, mort, vida…) però que tanmateix canvia a cada jornada de viatge, a cada poema. Estrògens conjugats fa una captura dels clàssics del desfici humà. Una fotografia feta a una velocitat lenta que desdibuixa allò anecdòtic en un estel d’objectes, personatges, espais o temps desfets, i fixa l’essència d’allò que és inamovible, quiet i, per això mateix, etern.

L’autor aplica procediments experimentals d’avantguarda —ruptura d’hemistiquis, esglaonament del vers, alternança de majúscules i minúscules, utilització de tipografies de mides i colors diferents— en una època en què es tendeix a la recuperació dels motius clàssics i dels tòpics tradicionals. L’itinerari del procés amorós —invitació, festeig, consecució del goig, comiat—, es descriu en un ventall de formes i gèneres a cavall de la lírica popular i la tradició culta de la fin’amors. Com en els cançoners dels antics trobadors la identitat de l’estimada s’oculta sota el terme amiga. L’escriptura de Papasseit és un homenatge a la noia —Tan fina és Ella que em dicta el vers— on la simbologia floral i la delicadesa expressiva no amaguen el desig, la possessió amorosa i el triomf: Visca l’amor que m’ha donat l’amiga […] visca l’amor: / la volia i l’he pres.

Salvat, en unes notes autobiogràfiques de joventut, havia dit: «Sóc, com home de lletres, d’imaginació escassa, més aviat elemental: tot ho he vist o viscut. No he escrit mai sense mullar la ploma al cor, esbatanat».

Recull de 8 poemes de Joan Salvat-Papasseit escrits al sanatori de La Fuenfría, plens d’exaltació nostàlgica de Catalunya, i per tant, de molta inspiració nacionalista.

L’irradiador del port i les gavines (1921) representa una primera inflexió respecte al caràcter eminentment avantguardista de l’obra poètica anterior de Salvat-Papasseit. És un llibre dual —com ja s’insinua en el títol—, però l’autor incorpora aquesta dualitat a la seva particular concepció de l’avantguarda, la qual integra el futurisme de Marinetti, la influència estètica dels pintors Joaquim Torres-Garcia i Rafael Barradas, així com l’herència del regeneracionisme modernista.

Primer recull de poemes de Joan Salvat-Papasseit. Tot just nou poemes acompanyats de les il·lustracions de Torres-Garcia. La influència del Futurisme o fins del Cubisme la trobem a les formes cal·ligramàtiques, l’ús de tipografies diverses, les paraules en llibertat o la supressió dels signes de puntuació.

Mirada dolçalada és un recull de poemes escrits entre l’any 2000 i el 2002 a Lleida, a la vall, a vora mar i a d’altres indrets. No té un abans i probablement no tindrà un després. Els primers poemes s’escriuen quan un cor endormiscat torna a voler bategar amb força. I els darrers estan dedicats a un cor massa gran que deixà de fer-ho. L’ordre en què apareixen en el llibre no correspon al cronològic. Són poemes senzills que es passegen pels meus sentiments, i que ara, lector conegut o desconegut, accepto compartir amb tu. Però abans que comencis a llegir, crec que he de dir-te que no van ser escrits per arribar a les teves mans. Hi són per una única raó: retre un homenatge a la meva mare fent un llibre per a les meves filles; cap i cua, tot plegat. Deixar que els meus poemes siguin lletra impresa és accedir, i no sense esforç, a fer un striptease que va més enllà de la pell. És la meva manera de dir a la Concha, a l’Anna i a la Blanca que les estimo.

Elegies de Bierville és l’obra més destacada del poeta Carles Riba, una de les grans obres de la primera postguerra catalana. En Les elegies es fonen, potenciades per la soledat i la manca d’història del paisatge de Bierville, tres realitats molt diferents que esdevenen gairebé mítiques: el jo del poeta, el del seu poble i una Grècia que és pàtria comuna, a la qual el poeta es gira ara que es troba sense la pàtria que li és pròpia. Es tracta, de fet, d’una aventura espiritual, representada a través d’un viatge al passat que el record potencia, amb una imatge preferent, el mar, i que es clou en l’elegia penúltima del recull, que ha estat considerada una mena de cant espiritual, amb el retrobament de la pròpia identitat i de la divinitat personal de Déu i també de la col·lectivitat. Aquesta dimensió religiosa que fins llavors no tenia la poesia de Riba penetrà profundament en tot el seu pensament, inclosa la concepció de la literatura i aquesta dimensió la retrobarem en obres poètiques posteriors com Salvatge cor o Esbós de tres oratoris.

Espill, també coneguda com Llibre de les dones, és una de les grans obres de la literatura medieval en valencià. Escrita per Jaume Roig en versos de quatre síl·labes, sols se’n conserva un manuscrit, malgrat que durant el segle XVI va ser imprès tres vegades, prova del seu notable èxit. Escrita aproximadament en 1460, el mateix any que Joanot Martorell va començar el seu Tirant lo Blanch. Jaume Roig parla en primera persona narrativa dirigint-se a Baltasar Bou, el seu nebot en la ficció, per a explicar-li com li han maltractat les dones al llarg de la seva desgraciada vida i per a convèncer-ho que ha de viure al marge d’elles si vol obtenir la salvació. L’obra és una llarga diatriba contra les dones, que són totes malvades, excepte Isabel Pellicer (l’esposa real de Jaume Roig) i de la Verge Maria.

Las «quadras» portuguesas, equivalentes a nuestros cantares, canciones o coplas, son cuartetas octosilábicas de rima alterna, generalmente populares pero que han sido escritas también a lo largo de los siglos por los poetas «cultos». Uno de estos fue Fernando Pessoa, que junto a sus muchas innovaciones y enriquecimientos de la lírica portuguesa, se mostró fiel a esta forma popular desde su infancia hasta sus últimos días, dejando recopiladas en 1935, el año de su muerte, unos centenares de «quadras», editadas póstumamente y reeditadas en numerosas ocasiones. Pese a ello, no habían sido nunca vertidas al castellano. Su traductor, Jesús Munárriz, hace un paralelo entre estos cantares portugueses y los españoles, remitiéndose a la familia de los Machado, en la que el padre los recogió y publicó, como folklorista, y los dos hijos, Manuel y Antonio, coetáneos de Pessoa, y amigo el ultimo como él de los heterónimos, los asimilaron en su propia obra y los escribieron como poetas. Para el lisboeta, que había adquirido la mayor parte de su formación literaria en lengua inglesa, las «quadras» eran su manera más portuguesa de escribir poesía, la que le ligaba más radicalmente a su idioma. Teorizó sobre ellas y llegó a denominarlas «poemas perfectos de cuatro versos». Dentro de su producción son una parcela peculiar, diferente, menos ambiciosa tal vez, pero no por ello desdeñable, como no lo es ninguna faceta de su inmensa obra literaria.

«26 de septiembre de 1929
Ophelinha pequeña:
No sé si me quiere, pero voy a escribirle esta carta por eso mismo. Como me dijo que mañana evitaría verme entre las cinco y cuarto y las cinco y media en la parada del tranvía que no es de allí, allí estaré exactamente. Sin embargo, como se da la circunstancia de que el Sr. Ingeniero Álvaro de Campos tiene que acompañarme mañana durante gran parte del día, no sé si será posible evitar la presencia —por lo demás agradable— de ese señor durante el viaje a ciertas ventanas cuyo color ahora no recuerdo. El viejo amigo al que me acabo de referir, tiene además algo que decirle. Se niega a darme cualquier explicación de lo que se trata, pero espero y confío que, ante su presencia, tendrá ocasión de decirme, o decirle, o decirnos, de qué se trata. Hasta entonces permanezco silencioso, atento e incluso expectante. De modo que hasta mañana, boquita dulce, Fernando».
Cuarenta y ocho cartas y dieciséis poemas de amor dan testimonio del secreto y sublime romance entre el poeta portugués y la joven Ophélia de Queirós. Una correspondencia forjada en los años decisivos de la producción literaria de Fernando Pessoa. El prólogo de Antonio Tabucchi reflexiona sobre este curioso epistolario al que el gran artista plástico Antonio Seguí ha dedicado una serie de exquisitas estampas.

Árbol de Diana de Alejandra Pizarnik. (Quim.): cristalización verbal por amalgama de insomnio pasional y lucidez meridiana en una disolución de realidad sometida a las más altas temperaturas. El producto no contiene una sola partícula de mentira. (Bot.): el árbol de Diana es transparente y no da sombra. Tiene luz propia, centelleante y breve. Nace en las tierras resecas de América. La hostilidad del clima, la inclemencia de los discursos y la gritería, la opacidad general de las especies pensantes, sus vecinas, por un fenómeno de compensación bien conocido, estimulan las propiedades luminosas de esta planta. No tiene raíces; el tallo es un cono de luz ligeramente obsesiva; las hojas son pequeñas, cubiertas por cuatro o cinco líneas de escritura fosforescente, peciolo elegante y agresivo, márgenes dentadas; las flores son diáfanas, separadas las femeninas de las masculinas, las primeras axilares, casi sonámbulas y solitarias, las segundas en espigas, espoletas y, más raras veces, púas. (Extraído del prólogo de Octavio Paz)