XX

Cobra una pensió. Tots els dies de l’any

té, també, una tertúlia en un cafè. Conversa.

I diu: «El meu difunt Ovidi, en glòria estiga…».

Hi ha una amiga que té formiguer en un peu;

ella mai no ha tingut formiguer, però, en canvi,

«El meu difunt Ovidi…». El seu difunt Ovidi

era baix i era alt, era gros i era prim,

era trist i era alegre, segons allò que es parle.

No és un nom: és un món. No és un home, és el món.

«El meu difunt Ovidi, Déu el tinga en la glòria…».

Era bròfec i amable, era sempre fidel

i ho feia amb la veïna de l’entresòl esquerra.

Lentament, mentrestant es parla, es diuen coses,

ella va pessigant molles d’un tros de pa

que duu discretament ocult a la butxaca.

«El meu difunt Ovidi, Déu el tinga en la glòria…».