Capítol 28

Dimarts, 29 de juliol / Divendres, 24 d’octubre.

En Blomkvist es va immergir en els documents de l’ordinador de la Salander durant tres dies, dossiers i més dossiers plens d’informació. El problema era que els temes canviaven contínuament. Una transacció d’opcions a Londres. Una permuta de divises a París a través d’un representant. Una empresa amb apartat de correus a Gibraltar. El saldo d’un compte del Chase Manhattan Bank de Nova York que de sobte es duplicava.

A més de tots aquells desconcertants interrogants, una societat mercantil amb 200.000 corones en un compte corrent sense moviments, registrada cinc anys abans a Santiago, Xile (una de les gairebé trenta societats similars en dotze països diferents i ni una sola pista del tipus d’activitat a la qual es dedicaven). Una societat mercantil inactiva amb domicili social a l’estranger? «Esperant què?». Una tapadora d’alguna altra activitat? L’ordinador no oferia cap pista de quina en duia de cap en Wennerström ni d’allò que per a ell era perfectament obvi i que, per tant, tampoc necessitava escriure en un document electrònic.

La Salander estava convençuda que la majoria d’aquests interrogants no es podrien respondre mai. Ells podien veure el missatge, però sense una clau no en podrien esbrinar mai el significat. L’imperi Wennerström era com pelar una ceba capa rere capa, un laberint d’empreses que eren propietàries d’unes altres. Companyies, comptes corrents, actius, valors. Els feia l’efecte que ningú (tal vegada ni en Wennerström mateix) podia tenir una visió completa de tot el conjunt. L’imperi Wennerström tenia vida pròpia.

Tot i això, hi havia una pauta, o com a mínim un indici de pauta. Un laberint d’empreses interdependents. L’imperi Wennerström estava valorat en una absurda forquilla que anava de 100 a 400 mil milions de corones, segons qui es consultés i com es calculés. Però si totes aquelles societats mercantils eren propietàries les unes de les altres, quin era el seu valor real, doncs?

Havien marxat de l’illa de Hedeby precipitadament a primera hora del matí, després que la Salander deixés caure la bomba que ara ocupava a totes hores la vida d’en Blomkvist. Van anar de dret a casa de la noia i es van passar dos dies al davant de l’ordinador mentre ella el guiava per l’univers d’en Wennerström. En Blomkvist tenia una pila de preguntes. Una era per pura curiositat.

—Lisbeth, com és possible que pràcticament li controlis l’ordinador?

—És un petit invent que el meu amic Pesta es va empescar. En Wennerström té un portàtil IBM amb el qual treballa tant a casa com a l’oficina. Això vol dir que tota la informació és en un únic disc dur. A més, a casa seva té connexió de banda ampla. El Pesta va enginyar una mena de brida que es tanca al voltant del cable de banda ampla i jo, ara com ara, l’hi estic sotmetent a prova. Tot el que veu en Wennerström queda enregistrat per la brida, que envia les dades a un servidor d’algun altre lloc.

—Que no té cap tallafoc ell?

La Salander va somriure.

—I tant que té tallafoc. Però el quid de la qüestió és que la brida també funciona com una mena de tallafoc. Només cal un moment per piratejar-li l’ordinador d’aquesta manera. Posem, per exemple, que en Wennerström rep un correu electrònic; primer passa per la brida del Pesta i aleshores podem llegir-lo abans que travessi el seu tallafoc. Però el més enginyós de tot és que es reescriu el correu electrònic i s’hi afegeixen uns quants bytes del codi font. Això es repeteix cada cop que ell descarrega el que sigui al seu ordinador. Amb les fotos encara funciona millor. Navega molt per la xarxa. I cada vegada que es baixa una foto porno o que accedeix a una nova pàgina web, afegim unes quantes fileres de codi font. Al cap d’una estona, unes quantes hores o fins i tot dies, segons quant faci servir l’ordinador, en Wennerström ha descarregat un programa sencer d’aproximadament tres megabytes on cada bit porta agregat un altre bit.

—I?

—Quan els darrers bits són al seu lloc, el programa queda integrat al seu navegador d’Internet. Per a ell és com si l’ordinador se li bloquegés, i l’ha de tornar a arrencar. Durant l’arrencada s’hi instal·la un programa completament nou. Ell fa servir el Microsoft Explorer. La propera vegada que iniciï l’Explorer, en realitat estarà iniciant un programa del tot diferent que resulta invisible per al seu portàtil i que sembla i funciona ben bé com l’Explorer, però que també fa moltes altres coses. En primer lloc, controla el seu tallafoc i s’assegura que tot funcioni correctament. Aleshores comença a escanejar l’ordinador i transmet bits d’informació cada cop que ell clica amb el ratolí mentre navega. Al cap d’una estona, novament segons quant hi navegui, haurem arreplegat un mirall complet del contingut del seu disc dur en un servidor independent. I aleshores serà el moment de l’OH.

—L’OH?

—Perdó. El Pesta ho anomena l’OH. Opa hostil.

—Ja ho entenc.

—La subtilesa de tot plegat és el que passa tot seguit. Quan l’estructura és a punt, en Wennerström té dos discs durs complets, un a la seva màquina i un altre al nostre servidor. La propera vegada que engegui l’ordinador, estarà engegant l’ordinador mirall. Ja no estarà treballant amb el seu ordinador; en realitat estarà treballant amb el nostre servidor. El seu ordinador anirà una mica més lent, però pràcticament és imperceptible. I quan jo estic connectada al servidor, puc punxar-li l’ordinador en temps real. Cada vegada que en Wennerström prem una tecla del seu ordinador, jo ho puc veure al meu.

—El teu amic també és hacker?

—Va ser ell qui va organitzar l’escolta telefònica a Londres. Es diria que no pinta res des del punt de vista social, però a la xarxa és una llegenda.

—Entesos —va dir en Blomkvist, fent-li un somriure de resignació—. Ara, la pregunta número dos: Per què no em vas parlar abans d’en Wennerström?

—No m’ho vas demanar.

—I si no t’ho hagués demanat… imaginem que no t’hagués conegut… t’hauries plegat de braços sense fer res, sabent que en Wennerström era un indesitjable mentre Millennium feia fallida?

—Ningú em va demanar que desemmascarés en Wennerström —va replicar la Salander en to sentenciós.

—Sí, però i en aquest cas?

—D’acord, d’acord… però t’ho he dit, oi?

En Blomkvist ho va deixar córrer.

La Salander va copiar el contingut del disc dur d’en Wennerström (uns cinc gigabytes) en deu CD i li va fer l’efecte com si s’hagués mudat a l’apartament d’en Blomkvist. Va esperar pacientment i va respondre totes les preguntes que ell li va fer.

—No entenc com pot ser tan refotudament cec per posar tots aquests draps bruts en un sol disc dur —va comentar en Blomkvist—. Si mai arribés a les mans de la policia…

—La gent no és gaire racional. Potser es pensa que la policia no li confiscaria mai l’ordinador.

—Com si estigués al marge de tota sospita. Admeto que és un fill de puta arrogant, però de segur que deu tenir assessors de seguretat que li aconsellen com ha de fer servir l’ordinador. En aquesta màquina hi ha dades que es deuen remuntar al 1993.

—L’ordinador en si és relativament nou. Fa un any que va sortir al mercat, però sembla que ell ha transferit tota la correspondència antiga i tota la resta de coses al disc dur en comptes de guardar-ho en CD. Però almenys fa servir un programa d’encriptació.

—Cosa que no serveix de res si tu ets dins del seu ordinador i li llegeixes les contrasenyes cada vegada que les tecleja.

Ja feia quatre dies que eren a Estocolm quan en Malm va trucar al mòbil d’en Blomkvist a les tres de la matinada.

—En Henry Cortez era en un bar amb la seva xicota aquesta nit.

—Ah, sí? —va dir en Blomkvist, encara mig adormit.

—De camí cap a casa, han acabat al bar de l’estació Central.

—No és un lloc gaire bo per lligar-se-la.

—Escolta. En Dahlman està de vacances. En Henry l’ha vist en una taula amb un paio.

—I doncs?

—Doncs que en Henry ha reconegut l’home per la foto de signatura dels seus articles. En Krister Söder.

—El nom no em diu gran cosa, però…

—Treballa per a Finansmagasinet Monopol, que és propietat del grup Wennerström.

Al llit, en Blomkvist es va incorporar.

—Encara ets aquí?

—Sí, sóc aquí. No ha de voler dir res necessàriament res. En Söder és periodista i potser es tracta d’un vell amic.

—Potser m’estic tornant paranoic, però no fa gaire Millennium va comprar una notícia a un periodista independent. Una setmana abans que nosaltres la publiquéssim, en Söder va treure una exclusiva gairebé idèntica. Era aquell article sobre el fabricant de mòbils i el component defectuós.

—Entenc el que vols dir, però aquesta mena de coses solen passar. Has parlat amb l’Erika?

—No, no torna fins la setmana vinent.

—No facis res. Et tornaré a trucar més tard —va dir en Blomkvist.

—Problemes? —va preguntar la Salander.

—Millennium —va respondre en Blomkvist—. Hi he d’anar. Vols venir?

La redacció estava deserta. La Salander va trigar tres minuts a esbrinar la clau d’accés de l’ordinador d’en Dahlman i dos minuts més a transferir-ne el contingut a l’iBook d’en Blomkvist.

Probablement la major part dels correus electrònics d’en Dahlman eren al seu portàtil, i ells no hi tenien accés. Però mitjançant el seu ordinador de sobretaula de Millennium, la Salander va poder descobrir que en Dahlman, a més de la seva adreça de correu millennium.se, tenia una adreça personal a hotmail. Va trigar sis minuts a esbrinar-ne la clau i a descarregar la seva correspondència de tot l’últim any. Cinc minuts després en Blomkvist va tenir proves que en Dahlman havia filtrat informació sobre la situació de Millennium i que mantenia al corrent el director de Finansmagasinet Monopol dels articles que la Berger tenia pensat publicar a cada número. Els espiava, almenys des de la tardor.

Van apagar els ordinadors i van tornar a l’apartament d’en Mikael per dormir algunes hores. A les deu del matí va trucar en Christer Malm.

—Tinc proves que en Dahlman treballa per a en Wennerström —va dir en Mikael.

—Ho sabia. Genial, penso despatxar aquest porc fastigós avui mateix.

—No, no ho facis. No facis res en absolut.

—Res?

—Christer, confia en mi. En Dahlman encara és de vacances?

—Sí, torna dilluns.

—Quantes persones hi ha avui a la redacció?

—Home, estem a mig gas.

—Pots convocar una reunió per a les dues del migdia? No diguis de què va. Ara vindré.

Hi havia sis persones al voltant de la taula de reunions. En Malm semblava cansat. En Cortez mostrava una cara d’enamorat com només els joves de 24 anys poden tenir. La Nilsson feia pinta de tenir els nervis a flor de pell; en Malm no havia explicat a ningú de què tractaria la reunió, però ella feia prou temps que era a l’empresa per saber que en passava alguna i se sentia molesta que l’haguessin mantingut al marge. L’única que semblava com sempre era la Ingela Oscarsson, empleada amb dedicació parcial que treballava dos dies a la setmana en simples tasques administratives, ocupant-se de la llista de subscriptors i coses per l’estil des que va ser mare, ara feia dos anys, mai no se la veia gaire tranquil·la. L’altra empleada amb dedicació parcial era la periodista freelance Lotta Karim, que tenia un contracte similar al d’en Cortez i que tot just s’acabava de reincorporar a la feina després de les vacances. En Malm havia aconseguit que vingués en Magnusson, tot i que també estava de vacances.

En Blomkvist va començar saludant tothom efusivament i disculpant-se per ser absent tant de temps.

—Ni en Christer ni jo hem tingut temps d’informar l’Erika d’allò que avui ens ocupa, però us puc assegurar que en aquest cas també parlo en nom seu. Avui decidirem el futur de Millennium.

Va fer una pausa per deixar que aquelles paraules fessin el seu efecte. Ningú no va fer preguntes.

—Aquest darrer any ha sigut dur. Estic sorprès i orgullós que cap de vosaltres s’hagi estimat més buscar feina en un altre lloc. Amb això he d’entendre que o bé esteu tots com una cabra o bé sou extraordinàriament lleials i us encanta treballar en aquesta revista. Per tant, vull posar les cartes damunt la taula i demanar-vos un últim esforç.

—Un últim esforç? —va dir la Nilsson—. Sembla com si pensessis tancar la revista.

—Justa la fusta, Mònica —va replicar en Blomkvist—. T’ho agraeixo. Quan torni, l’Erika ens convocarà a tots a una trista reunió editorial per comunicar-nos que Millennium plegarà per Nadal i que tots esteu acomiadats.

Ara es va començar a escampar una certa inquietud entre els reunits. Fins i tot en Malm va creure per un moment que en Blomkvist ho deia de debò. Llavors tots es van fixar en el seu ample somriure.

—Aquesta tardor us tocarà fer un doble joc. La part desagradable és que el nostre benvolgut secretari de redacció, en Janne Dahlman, fa hores extres treballant com a informador per a en Hans-Erik Wennerström. Això vol dir que l’enemic sap exactament el que passa a la nostra redacció, la qual cosa explica la sèrie de contratemps que hem patit. Especialment pel que fa a tu, Sonny, quan els anunciants que semblaven segurs es van fer enrere sense avisar.

En Dahlman mai no havia tingut gaire acceptació a la redacció i, aparentment, la revelació no va ser cap gran sorpresa per a ningú. En Blomkvist va tallar els murmuris que es van produir.

—La raó per la qual us explico tot això és que confio absolutament en tots vosaltres. Sé que tots sou gent assenyada. Per això sé també que sabreu fer el paper que ens tocarà interpretar aquesta tardor. És molt important que en Wennerström es cregui que Millennium està a punt de fer fallida. Vosaltres us encarregareu que s’ho empassi.

—I quina és la nostra situació real? —va preguntar en Cortez.

—Molt bé, és la següent: pel que diu la gent, Millennium té un peu a la tomba. Us dono la meva paraula que això no passarà. Millennium és més forta avui que ara fa un any. Quan s’acabi aquesta reunió, penso desaparèixer novament dos mesos més. Tornaré cap a la fi de l’octubre. I aleshores donarem el cop de gràcia a en Wennerström.

—I com ho farem? —va demanar la Nilsson.

—Ho sento, Mònica. No te’n vull donar més detalls, però estic escrivint un nou article i aquesta vegada farem bé les coses. Estic pensant fer un sopar de Nadal amb Wennerström rostit de primer i diversos crítics de postres.

Van pujar els ànims. En Blomkvist es preguntava com s’hauria sentit ell si hagués estat un dels que escoltaven. Escèptic? Molt probablement. Però, segons semblava, encara tenia «capital de confiança» entre el reduït personal de Millennium. Va alçar una mà.

—Perquè que això surti bé, és important que en Wennerström cregui que Millennium està fregant la fallida, perquè no vull que iniciï cap mena de revenja ni que es desempallegui de les proves que tinc intenció de treure a la llum. Per tant, començarem redactant el guió que haureu de seguir durant els propers mesos. En primer lloc, és essencial que res d’allò que es parli avui aquí no es posi per escrit ni que es comenti en cap correu electrònic. No sabem fins a quin punt en Dahlman ha estat tafanejant els nostres ordinadors i, per desgràcia, m’he adonat que és d’allò més senzill llegir els correus privats dels companys de feina. Així doncs… ho farem de manera completament oral. Si sentiu la necessitat de comentar alguna cosa, aneu a veure en Christer a casa seva. Amb molta discreció.

En Blomkvist va escriure «res de correus electrònics» a la pissarra blanca.

—En segon lloc, vull que comenceu a barallar-vos entre vosaltres, queixant-vos de mi quan en Dahlman estigui a prop. Compte, tampoc no exagereu. Simplement doneu via lliure al vostre jo més punyeter. Christer, vull que tu i l’Erika tingueu un desacord greu. Fes servir la teva imaginació i mostra’t reservat pel que fa al motiu.

Va apuntar «començar a crear mala maror» a la pissarra blanca.

—En tercer lloc, quan l’Erika torni a casa, s’encarregarà que en Janne Dahlman es pensi que el nostre acord amb el grup Vanger, que ara com ara és qui ens treu les castanyes del foc, se n’ha anat en orris perquè en Henrik Vanger està greument malalt i en Martin Vanger ha mort en un accident de cotxe.

Va escriure la paraula «desinformació».

—El que vols dir és que l’acord és sòlid, doncs? —va preguntar la Nilsson.

—Creieu-me —va demanar en Blomkvist—, el grup Vanger arribarà fins on calgui per assegurar la supervivència de Millennium. D’aquí a poques setmanes, posem cap a la fi d’agost, l’Erika convocarà una reunió per comunicar-vos els acomiadaments. Tots sabeu que es tractarà d’una ensarronada i que l’únic que farem fora serà en Dahlman. Però comenceu a parlar de buscar una altra feina i comenteu com quedarà de malament que Millennium surti al vostre currículum.

—De debò penseu que aquest joc acabarà salvant Millennium? —va dir en Magnusson.

—Sé que serà així. I, Sonny, vull que elaboris un informe fals cada mes sobre la caiguda d’anunciants i el nombre de subscriptors que s’han donat de baixa.

—Sembla divertit —va comentar la Nilsson—. ¿Ho hem de mantenir de portes endins, aquí, a la redacció, o també ho hauríem de filtrar als altres mitjans?

—Mantingueu-ho de portes endins. Si apareixen rumors fora d’aquí, sabrem qui ho haurà esbombat. D’aquí a pocs mesos, si ens ho demanen, els podrem dir: els rumors no tenien fonament i mai no hem tingut intenció de tancar Millennium. El millor que podria passar és que en Dahlman anés escampant merda als altres mitjans. Si li poguéssiu explicar alguna història creïble però completament poca-solta, millor.

Es van passar una hora tramant un guió i repartint-se els diversos papers.

Després de la reunió en Blomkvist va prendre un cafè amb en Malm al Java de Horngatspuckeln.

—Christer, és molt important que vagis a buscar l’Erika a l’aeroport i la posis al dia de tot. L’has de convèncer perquè ens segueixi el joc. Com que la conec prou, voldrà enfrontar-se amb en Dahlman immediatament… però això no ha de passar en cap cas. No vull que en Wennerström s’ensumi res i aleshores es desempallegui de les proves.

—Entesos.

—I procura que l’Erika es mantingui allunyada del correu electrònic fins que s’instal·li el programa d’encriptació PGP i aprengui a fer-lo servir. És molt probable que, per mitjà d’en Dahlman, en Wennerström pugui llegir tots els correus electrònics que ens enviem entre nosaltres. Vull que tu i la resta del personal de la redacció us instal·leu el PGP. Feu-ho amb naturalitat. Us donaré el nom d’un assessor informàtic amb qui et posaràs en contacte perquè vingui a revisar la xarxa i tots els ordinadors de l’oficina. Que instal·li el programa com si es tractés d’un servei perfectament normal.

—Ho faré tan bé com pugui. Però, Mikael… en què estàs treballant?

—En en Wennerström.

—Però en què exactament?

—Ara com ara, això ho he de mantenir en secret.

En Malm semblava incòmode.

—Jo sempre he confiat en tu, Mikael. Això vol dir que tu no confies en mi?

En Blomkvist va riure.

—És clar que confio en tu. Però ara mateix estic ficat en activitats delictives força greus que em podrien comportar dos anys de trena. És la forma de la recerca, com aquell qui diu, el que resulta dubtós… Faig servir els mateixos mètodes poc nets que en Wennerström. No vull que ni tu ni l’Erika, ni ningú de Millennium, s’hi vegi implicat.

—M’estàs amoïnant molt.

—Tranquil, Christer, i digues a l’Erika que l’article serà una bomba. I de les grosses.

—L’Erika insistirà a saber en què estàs treballant…

En Mikael va rumiar un segon. Tot seguit va somriure.

—Digue-li que a la primavera, quan va signar el contracte amb en Henrik Vanger a la meva esquena, em va deixar molt clar que ara només sóc un periodista freelance normal i corrent que ja no seu a la junta i que no té cap influència en les polítiques de Millennium. Això vol dir que ja no tinc cap obligació de mantenir-la informada. Però prometo que, si es porta bé, ella serà la primera a qui oferiré l’article.

—S’enfilarà per les parets —va comentar en Malm alegrement.

En Blomkvist sabia que no havia estat del tot honest amb en Malm. Estava defugint la Berger deliberadament. El més natural hauria estat posar-se en contacte amb ella de seguida i explicar-li la informació que tenia. Però no volia parlar-hi. Havia agafat una dotzena de vegades el mòbil i havia començat a marcar el número. I cada cop havia canviat de parer.

Sabia molt bé quin era el problema. No podia mirar-la als ulls.

La seva participació en l’encobriment de l’afer de Hedestad era imperdonable des d’un punt de vista professional. No tenia ni idea de com podia explicar-l’hi sense mentir i, si hi havia una cosa que no havia pensat mai fer, era mentir a l’Erika Berger.

I, sobretot, no tenia forces per enfrontar-se amb aquest problema alhora que escometia en Wennerström. Així doncs, va descartar veure-la, va apagar el mòbil i va evitar parlar-hi. Però era conscient que el respir només podia ser temporal.

Just després de la reunió a l’editorial, en Mikael va anar a instal·lar-se a la seva cabana de Sandhamn; feia més d’un any que no hi posava els peus. A l’equipatge duia dues capses d’arxius impresos i els CD que la Salander li havia donat. Va omplir el rebost, va tancar la porta, va obrir l’iBook i va començar a escriure. Cada dia sortia a fer una breu passejada i comprava els diaris i queviures. El port esportiu encara estava ple de iots, i la gent jove que havia agafat el veler del papa tenia el costum d’anar al Bar del Submarinista, a agafar una bona mona. En canvi, en Blomkvist amb prou feines hi parava esment. Ell s’asseia al davant de l’ordinador si fa no fa des del mateix instant en què obria els ulls fins que es desplomava al llit a la nit, esgotat.

Quan la Salander va anar a Sandhamn, hi va trobar un Blomkvist sense afaitar i amb bosses als ulls que li va fer una ràpida abraçada i li va demanar que fes cafè i que s’esperés mentre enllestia el que estava escrivint.

La Salander va donar un cop d’ull a la cabana i va decidir gairebé a l’instant que li agradava. Era a tocar d’una escullera, amb l’aigua a tres passes de la porta. Només feia 5x6 metres, però tenia un sostre tan alt que hi havia lloc per a unes golfes habilitades com a dormitori. Ella s’hi podia estar dreta, però en Blomkvist s’havia d’ajupir una mica. El llit era prou ample per als dos.

La cabana tenia un gran finestral que donava al mar, just al costat de la porta. Era on hi havia la taula de la cuina, que també feia d’escriptori. A la paret del costat de la taula hi havia un prestatge amb un reproductor de CD i una gran col·lecció d’Elvis Presley i rock dur, que no era la música que a ella li agradava més.

En un racó hi havia una estufa de llenya, feta d’esteatita, amb un vidre frontal. La resta de l’escàs mobiliari consistia en un armari rober gran i una pica que també servia de safareig rere una cortina de dutxa. A la vora de la pica s’obria una petita finestra en un dels costats de la cabana. Sota l’escala de cargol que duia a les golfes, en Blomkvist havia construït un espai independent per a un lavabo i una dutxa. Tota la cabana estava pensada com si fos la cabina d’un vaixell, amb enginyosos recambrons per guardar-hi coses.

Durant la seva investigació personal sobre en Mikael Blomkvist, la Salander havia esbrinat que havia renovat la cabana i s’havia fet els mobles ell mateix; va extreure aquesta conclusió dels comentaris d’un amic que havia enviat un correu electrònic a en Mikael després de visitar-lo a Sandhamn i que havia quedat impressionat. Tot era net, modest i senzill, gairebé espartà. Podia entendre per què ell s’estimava tant aquesta cabana de Sandhamn.

Al cap de dues hores, va aconseguir distreure prou en Mikael perquè apagués l’ordinador amb posat de frustració, s’afaités i se l’emportés a fer una visita guiada per l’illa. Feia un temps plujós i ventós, i es van afanyar a tornar sota recer. En Blomkvist li va explicar el que estava escrivint, i la Salander li va donar un CD amb les últimes novetats de l’ordinador d’en Wennerström.

Aleshores ella se’l va endur a les golfes i s’ho va muntar prou bé per despullar-lo i distreure’l encara una mica més. Es va despertar tard a la nit i es va trobar sola al llit. Va mirar des de les golfes i el va veure assegut, al davant de l’ordinador, amb les espatlles encorbades. Es va quedar allà estirada una llarga estona, recolzada sobre un braç, observant-lo. Semblava content, i ella també se sentia estranyament satisfeta amb la vida.

La Salander només s’hi va estar cinc dies abans de tornar a Estocolm a fer una feina per a l’Armansky. Va invertir onze dies en l’encàrrec, va redactar l’informe i aleshores va tornar a Sandhamn. La pila de fulls impresos al costat de l’iBook d’en Mikael no parava de créixer.

Aquesta vegada s’hi va quedar quatre setmanes. Van caure en la rutina. Es llevaven a les vuit, esmorzaven i passaven una hora junts. Aleshores en Mikael treballava intensament fins a darrera hora de la tarda, moment en què sortien a fer un tomb i a fer-la petar. La Salander es passava bona part dels dies llegint llibres al llit o navegant per Internet amb el mòdem ADSL d’en Blomkvist. Procurava no molestar-lo durant el dia. Sopaven força tard, i només aleshores la Salander prenia la iniciativa i l’obligava a pujar al dormitori de les golfes, on s’esforçava perquè ell li dediqués tota la seva atenció.

Era com si fossin les primeres vacances de la Lisbeth en tota la seva vida.

A la primeria d’octubre la Salander va llegir una esquela a l’edició digital del Hedestads-Kuriren. Va parlar-ne amb en Blomkvist. La Isabella Vanger havia mort després d’una curta malaltia. La seva filla Harriet Vanger, acabada de tornar d’Austràlia, havia assistit al funeral.

L’endemà en Mikael va rebre un altre correu.

La Salander no sentia un gran interès pel que en Mikael estava escrivint. Va alçar la vista del llibre quan en Mikael li va comentar alguna cosa, però d’entrada no ho va entendre.

—Perdona. Pensava en veu alta. He dit que això és espantós.

—Què és espantós?

—En Wennerström va tenir una aventura amb una cambrera de vint-i-dos anys i la va deixar prenyada. Has llegit la correspondència amb el seu advocat?

—Mikael, rei… tens deu anys de correspondència, correus electrònics, acords, informes de viatges i Déu sap què més en aquest disc dur. No trobo en Wennerström tan fascinant per gravar-me sis gigues de porqueria al cap. En vaig llegir una mínima part, sobretot per satisfer la meva curiositat, i amb això en vaig tenir prou per saber que és una mala persona.

—Entesos. Però escolta això: la va deixar prenyada el 1997.

—Quan ella va demanar una compensació, l’advocat va fer que algú la convencés per avortar. M’imagino que la intenció era oferir-li una quantitat de diners, però ella no en va voler saber res. Aleshores la persuasió es va solucionar fent que el pinxo la mantingués sota l’aigua dins d’una banyera fins que la noia va avenir-se a deixar en Wennerström en pau. I l’idiota d’en Wennerström explica tot això per escrit a l’advocat en un correu electrònic… encriptat, és clar, però així i tot… no diu gaire a favor del quocient intel·lectual d’aquesta colla.

—Què li va passar a la noia?

—Va avortar, i en Wennerström va quedar content.

Durant deu minuts la Salander no va dir res. La mirada se li havia enfosquit tot d’una.

—Un altre home que odia les dones —va remugar finalment.

Va demanar-li els CD i es va passar els següents dies llegint els correus d’en Wennerström i altres documents. Mentre en Blomkvist continuava treballant, la Salander es quedava al dormitori de les golfes amb el PowerBook sobre els genolls, rumiant en l’insòlit imperi Wennerström.

Aleshores se li va acudir una idea que no podia exterioritzar. Per damunt de tot, es preguntava com és que no hi havia caigut abans.

A la darreria d’octubre en Mikael va apagar l’ordinador quan només eren les onze del matí. Va pujar al dormitori de les golfes i va lliurar a la Salander el que havia escrit. Llavors es va adormir. Ella el va despertar al vespre i li va donar la seva opinió sobre el reportatge.

Just després de les dues de la matinada, en Blomkvist va fer una última correcció del text.

L’endemà va tancar els finestrons i va tancar la cabana amb clau. Les vacances de la Salander s’havien acabat. I van tornar a Estocolm plegats.

Va treure el tema mentre prenien un cafè en gots de paper al ferri de Vaxholm.

—El que hem de decidir tots dos és què li expliquem a l’Erika. Es negarà a publicar-ho si no puc explicar com he aconseguit la informació.

L’Erika Berger. La redactora en cap d’en Blomkvist i amant des de feia molt de temps. La Salander encara no l’havia conegut i tampoc no estava segura de si ho volia. Ella veia la Berger com una nosa indefinible a la seva vida.

—Què en sap, de mi?

—Res. —En Blomkvist va sospirar—. La veritat és que l’he estat defugint des de l’estiu. Se sent molt frustrada perquè no li he explicat pràcticament res del que va passar a Hedestad. Sap que m’he estat a Sandhamn escrivint aquest article, és clar, però no sap de què va.

—Hum…

—D’aquí a un parell d’hores tindrà el manuscrit. I aleshores em sotmetrà al tercer grau. La pregunta del milió és què li hauria d’explicar.

—I tu què li vols explicar?

—M’agradaria dir-li la veritat.

La Salander va arrugar el front.

—Lisbeth, l’Erika i jo ens passem el dia discutint. Pel que sembla, en part és així com ens comuniquem. Però és absolutament digna de confiança. Tu ets una font. Ella s’estimaria més morir que revelar qui ets.

—A quantes persones més els ho hauràs de dir?

—Absolutament a ningú més. L’Erika i jo ens emportarem el secret a la tomba. Però no li explicaré el teu secret si no vols que ho faci. Tot i això, no tinc cap intenció de mentir a l’Erika, ni d’inventar-me una font que no existeix.

La Salander hi va rumiar fins que van atracar a la vora del Grand Hotel. «Anàlisi de les conseqüències». A contracor, finalment va donar permís a en Blomkvist perquè la presentés a l’Erika. Ell va encendre el mòbil i va fer la trucada.

La Berger estava dinant amb la Malin Eriksson, a qui estava pensant contractar com a secretària de redacció. L’Eriksson tenia 29 anys i en feia cinc que treballava en feines temporals. No havia estat mai fixa enlloc i començava a dubtar que ho estigués mai. La Berger li va trucar, precisament el mateix dia en què la Malin acabava el seu darrer contracte temporal, per preguntar-li si li interessava presentar-se a la feina de Millennium.

—Es tracta d’una feina temporal durant tres mesos —va explicar la Berger—. Però si la cosa funciona, podria ser fixa.

—He sentit rumors que diuen que Millennium cessarà aviat les seves activitats.

La Berger va somriure.

—No hauries de fer cas dels rumors.

—Aquest tal Dahlman que substituiré… —l’Eriksson vacil·lava—. Treballarà per a una revista propietat d’en Hans-Erik Wennerström…

La Berger va assentir amb el cap.

—No és cap secret que estem enfrontats amb en Wennerström. I a ell no li agrada la gent que treballa per a Millennium.

—Així doncs, si accepto la feina de Millennium, també entraré dins d’aquesta categoria?

—És molt probable. Sí.

—Però en Dahlman ha aconseguit una feina al Finansmagasinet Monopol, oi?

—Es podria dir que és una compensació d’en Wennerström per pagar-li els serveis prestats. Encara hi estàs interessada?

L’Eriksson va assentir amb el cap.

—Quan vols que comenci?

Aleshores va ser quan va trucar en Blomkvist.

Va fer servir la seva pròpia clau per obrir la porta de l’apartament d’en Blomkvist. Era la primera vegada des de la breu visita a la redacció per Sant Joan que ella el veia cara a cara. Va passar a la sala d’estar i es va trobar una escanyolida noia anorèctica asseguda al sofà, enfundada en una gastada caçadora de cuir i amb els peus al damunt de la tauleta. Primer va pensar que la noia tenia uns quinze anys, però això va ser abans de mirar-la als ulls. Encara estava estudiant aquesta aparició quan en Blomkvist va entrar amb una cafetera i un pastís.

—Perdona’m per haver passat de tu —va dir.

La Berger va decantar el cap. Li veia un aire diferent. En Blomkvist semblava desmillorat, més prim del que recordava. Els seus ulls semblaven avergonyits i, per un moment, va evitar mirar-la als ulls. Ella es va fixar en el coll. Hi va veure una marca vermella, pàl·lida, però clarament distingible.

—T’he estat defugint. És molt llarg d’explicar i no me’n sento orgullós. Però ja en parlarem més tard… Ara et vull presentar aquesta jove. Erika, aquesta és la Lisbeth Salander. Lisbeth, l’Erika Berger, la redactora en cap de Millennium i la meva millor amiga.

La Salander es va fixar en la roba elegant de la Berger i en el seu posat de seguretat en si mateixa, i va decidir, en menys de deu segons, que molt probablement no seria la seva millor amiga.

La reunió va durar cinc hores. La Berger va trucar dues vegades per anul·lar altres reunions. Es va passar una hora llegint fragments del manuscrit que en Blomkvist li havia posat a les mans. Tenia un miler de preguntes, però era conscient que haurien calgut setmanes per respondre-les. El que importava era el manuscrit, que finalment va deixar sobre la taula. Si una mínima part d’aquestes afirmacions eren exactes, afrontaven una situació completament nova.

La Berger va mirar en Blomkvist. Mai no havia dubtat que fos una persona honrada, però ara se sentia confusa i es preguntava si l’afer Wennerström l’havia trastornat… si tot allò en què havia estat treballant no eren invencions producte de la seva imaginació. En aquell moment en Blomkvist desempaquetava dues capses de dades impreses. La Berger va perdre el color de la cara. És clar que volia saber com havia obtingut tot aquest material!

Va costar una mica convèncer-la que aquesta noia tan estranya, que no havia dit ni piu durant la reunió, tingués accés il·limitat a l’ordinador d’en Wennerström. I no només al seu… també havia piratejat els ordinadors de diversos advocats i socis del magnat.

La reacció immediata de la Berger va ser que no podien fer servir aquell material perquè l’havien obtingut per mitjans il·legals.

Però, i tant que el podien fer servir. En Blomkvist recordava que ells no tenien cap obligació d’explicar com havien obtingut la informació. Bé podien tenir una font, amb accés a l’ordinador d’en Wennerström, que havia descarregat tot el seu disc dur en un CD.

Finalment la Berger es va adonar de l’arma que tenia a les mans. Se sentia esgotada i encara tenia moltes preguntes pendents, però no sabia per on començar. Finalment es va reclinar contra el respatller del sofà i va aixecar les mans.

—Mikael, què va passar a Hedestad?

La Salander va aixecar immediatament el cap. En Blomkvist va respondre amb una pregunta.

—Com et va amb la Harriet Vanger?

—Bé. Crec. Ens hem vist dues vegades. En Christer i jo vam pujar amb cotxe a Hedestad per a una reunió de la junta la setmana passada. Vam beure massa vi.

—I la reunió de la junta?

—La Harriet ha mantingut la seva paraula.

—Ricky, sé que et sents frustrada perquè t’he estat esquivant i donant-te excuses per no explicar-te el que va passar. Tu i jo no hem tingut mai secrets entre nosaltres i, de cop i volta, hi ha sis mesos de la meva vida que no em veig… amb ànims de parlar-te’n.

La Berger va mirar en Blomkvist als ulls. El coneixia del dret i del revés, però el que li va veure en la mirada era una cosa que no havia vist mai fins ara. Li estava demanant… li suplicava… que no fes preguntes. Ella va obrir la boca i el va escrutar, totalment desemparada. La Salander va observar el seu diàleg mut. Ella n’havia quedat exclosa.

—Va ser tan horrible?

—Va ser pitjor. He estat tement aquesta conversa. Et prometo que te’n parlaré, però m’he passat uns quants mesos reprimint els meus sentiments mentre en Wennerström absorbia tota la meva atenció… Encara no estic preparat. M’estimaria més que fos la Harriet qui t’ho expliqués.

—Què és aquesta marca que tens al coll?

—La Lisbeth em va salvar la vida allà. Si no hagués estat per ella, seria mort.

Els ulls de la Berger es van esbatanar. Va mirar la noia de la caçadora de cuir.

—I ara mateix hi has d’arribar a un acord. Ella és la nostra font.

La Berger es va quedar immòbil, rumiant. Aleshores va fer una cosa que va deixar parat en Blomkvist i va sobresaltar la Salander; fins i tot ella mateixa es va sorprendre. Tota l’estona que havia estat asseguda a la taula de la sala d’estar d’en Mikael, havia sentit els ulls de la Salander al damunt. Una noia taciturna amb vibracions hostils.

La Berger es va posar dreta, va rodejar la taula i va envoltar la noia amb els braços. La Salander es va retorçar com un cuc a punt de ser enfilat a l’ham.