Capítol 11

Dissabte, 1 de febrer / Dimarts, 18 de febrer.

Durant les breus hores de llum de dissabte, en Blomkvist i la Berger van sortir a fer un tomb més enllà del petit port esportiu per la carretera d’Östergården. Ell feia un mes que vivia a Hedeby, però encara no havia fet cap passejada per l’interior de l’illa; les temperatures glacials i les tempestes regulars l’havien dissuadit. Però dissabte va fer bo, amb molt de sol. Era com si l’Erika hagués portat un pessic de primavera. A banda i banda de la carretera hi havia una pila de neu d’un metre d’altura que el llevaneus havia format en passar. Tan aviat com van sortir dels voltants de les casetes d’estiueig, es van trobar caminant per un bosc dens d’avets. En Blomkvist estava molt sorprès de l’alçada i la inaccessibilitat de Söderberget, el turó a l’altra banda de les casetes; des del poble no ho semblava pas. Va pensar en quantes vegades devia haver jugat per aquí la Harriet Vanger de petita, però aleshores va esforçar-se per treure-se-la del cap. Uns quants quilòmetres més endavant, el bosc s’acabava a la tanca on començaven les terres de la granja Östergården. Van poder veure una construcció de fusta blanca i edificis vermells de la granja al voltant d’un gran pati. Van decidir tornar pel mateix camí.

En passar per davant del caminet d’entrada de la casa pairal, en Vanger va picar als vidres de la finestra del pis superior i els va convidar enèrgicament a pujar. En Blomkvist i la Berger es van mirar.

—T’agradaria conèixer una llegenda de la indústria? —va proposar en Mikael.

—Mossega?

—Els dissabtes no.

En Vanger els va rebre a la porta del gabinet.

—Vostè deu ser la senyoreta Berger, si no m’equivoco —va dir—. En Mikael no m’havia dit que vindria a Hedeby.

Un dels talents més excepcionals de l’Erika era la seva mà esquerra per fer-se de seguida amb la majoria de persones d’allò més diverses. En Mikael l’havia vist desfer-se en simpaties davant de marrecs de cinc anys que, en qüestió de deu minuts, estaven totalment disposats a abandonar la mare. Els homes de més de vuitanta anys no semblava que fossin cap excepció. Dos minuts més tard, la Berger i en Vanger feien cas omís d’en Blomkvist mentre la feien petar. Era com si es coneguessin des de la infantesa (bé, des de la infantesa de l’Erika, en tot cas).

La Berger va començar a renyar força agosaradament en Vanger per emportar-se el seu editor a aquell racó de món. El vell va replicar que, pel que ell sabia (segons els comunicats de premsa), ella l’havia despatxat. I si no era així, ara en Blomkvist potser tindria més temps per descansar de les feixugues tasques editorials. I en aquest cas, deia en Vanger, un període de vida al camp li provaria molt al jove Blomkvist.

Durant cinc minuts van discutir sobre els defectes d’en Blomkvist fent comentaris d’allò més empipadors. En Blomkvist es va escarxofar al seient fent veure que se sentia insultat, però va arrugar el front quan la Berger va fer unes observacions força ambigües que potser al·ludien a les seves mancances com a periodista, però que potser es podien aplicar també a la seva potència sexual. En Vanger va tirar enrere el cap i va deixar anar una sorollosa riallada.

En Blomkvist estava bocabadat. No havia vist mai en Vanger tan natural i relaxat. De sobte, podia veure que, cinquanta anys enrere (o fins i tot trenta) en Vanger devia haver resultat un home força atractiu i interessant per a les dones. No s’havia tornat a casar. De segur que s’havia creuat més d’una dona al seu camí, però durant gairebé mig segle s’havia mantingut solter.

En Blomkvist va fer un glop de cafè i va tornar a parar l’orella; es va adonar que la conversa s’havia tornat seriosa de cop i volta, i que ara girava al voltant de Millennium.

—En Mikael m’ha dit que tenen problemes a la revista. —La Berger va adreçar una mirada a en Blomkvist—. No, no ha parlat dels seus assumptes interns, però s’hauria de ser cec i sord per no comprendre que la seva revista, igual que el grup Vanger, passa per un moment difícil.

—Estic convençuda que podem redreçar la situació —va contestar la Berger.

—Ho dubto —va replicar en Vanger.

—Ah, sí? I per què?

—Vejam… quants empleats tenen? Sis? Una publicació mensual amb una tirada de 21.000 exemplars, despeses d’impressió i distribució, lloguer del local… Necessiten uns ingressos d’uns 10 milions de corones. Diria que sabem quin percentatge d’aquesta quantitat ha de procedir dels ingressos per publicitat.

—I doncs?

—Doncs que l’amic Wennerström és un fill de puta venjatiu i estret de mires que no oblidarà com si res el seu recent contratemps. Quants anunciants han perdut els darrers sis mesos?

La Berger es va mirar en Blomkvist amb circumspecció. En Blomkvist va veure que ell mateix contenia l’alè. En les ocasions en què ell i el vell havien tractat del futur de Millennium, sempre li havia fet comentaris enutjosos sobre la situació de la revista en relació amb la capacitat d’en Blomkvist per acabar el seu encàrrec a Hedestad. Però ara en Vanger s’adreçava únicament a l’Erika, de dirigent a dirigent. Entre ells hi havia una entesa que en Blomkvist no sabia interpretar i que potser tenia a veure amb el fet que ell, bàsicament, era un pobre noi de Norrland de classe treballadora, i ella, una noia de classe alta amb un distingit arbre genealògic internacional.

—Podria prendre un altre cafè? —va demanar la Berger. En Vanger n’hi va servir un altre de seguida.

—Entesos, ja veig que ha indagat. Estem ferits de mort.

—Quant de temps els queda?

—Tenim sis mesos per fer girar la truita. Vuit com a màxim. No tenim prou capital per mantenir-nos durant aquest temps.

L’expressió del vell era inescrutable mentre mirava per la finestra. L’església encara era al mateix lloc.

—Sabien que una vegada vaig entrar al negoci de la premsa? —va comentar, adreçant-se de nou a tots dos.

En Blomkvist i la Berger van negar amb el cap alhora. En Vanger va tornar a riure, ara tristament.

—Teníem sis diaris a Norrland. Cap als anys cinquanta i seixanta. Va ser idea del meu pare… pensava que potser seria profitós políticament tenir una part dels mitjans a favor nostre. De fet, encara som els propietaris del Hedestads-Kuriren. En Birger és el president del consell d’administració de la societat de propietaris. El fill d’en Harald —va afegir per a en Blomkvist.

—Que també és un polític de la contrada —va comentar en Mikael.

—En Martin també és al consell d’administració. Així el té a ratlla.

—Per què us vau desprendre dels diaris? —va preguntar en Blomkvist.

—Una reestructuració empresarial als anys seixanta. La publicació de diaris, segons com es mirés, era més aviat un passatemps que no pas un interès. Quan vam haver de retallar el pressupost, va ser un dels primers actius que vam vendre. Però sé el que costa dirigir una publicació… Li puc fer una pregunta personal?

Anava dirigida a l’Erika.

—A en Mikael no l’hi he preguntat i si vostè no vol respondre no cal que ho faci. M’agradaria saber com es van ficar en aquest vesper. Tenien una història o no?

Ara li tocava a en Blomkvist semblar inescrutable. La Berger només va dubtar un segon abans de dir:

—Teníem una història. Però en realitat va resultar ser-ne una altra de molt diferent.

En Vanger va assentir amb el cap, com si comprengués exactament el que deia la Berger. No era el cas d’en Blomkvist.

—No en vull parlar —els va interrompre tot d’una—. Jo vaig fer la recerca i vaig escriure l’article. Tenia totes les fonts documentals que necessitava. Però tot se’n va anar a can Pistraus.

—Tenies documentació de tot el que vas escriure?

—Sí.

La veu d’en Vanger de sobte es va tornar dura.

—No vull fer veure que entenc com carai us vau ficar en un camp de mines com aquest. No recordo cap cas semblant, llevat, potser, de l’afer Lundahl de l’Expressen, als anys seixanta, si és que aquests dos joves n’han sentit parlar mai. La vostra font també era un mitòman? —Va fer que no amb el cap i es va tombar cap a la Berger per dir en veu baixa—: En un altre temps vaig ser editor d’un diari i ho puc tornar a ser. Què li semblaria tenir un altre soci?

La pregunta va caure com un llamp sortit del no-res, però la Berger no va semblar gens sorpresa.

—Què vol dir amb això? —va demanar.

En Vanger va eludir la pregunta fent-ne una altra:

—Quant de temps es quedarà a Hedestad?

—Marxo demà.

—Tindrien la bondat… vostè i en Mikael, és clar… de complaure un vell sopant amb mi aquesta nit? Aniria bé a les set?

—Ens aniria molt bé. Ens encantarà. Però no ha contestat la pregunta que li he fet. Per què vol ser soci de Millennium?

—No evito la pregunta. Simplement pensava que en podríem parlar durant el sopar. He de consultar el meu advocat abans de fer una oferta concreta. Però, per no complicar-ho més, l’únic que puc dir és que tinc diners per invertir. Si la revista sobreviu i torna a ser rendible, n’obtindré beneficis. Si no… bé, he assumit pèrdues més importants al llarg de la meva vida.

En Blomkvist estava a punt d’obrir la boca quan la Berger li va posar la mà al genoll.

—En Mikael i jo hem lluitat molt per poder ser completament independents.

—Ximpleries. Ningú no és completament independent. Però jo no em vull quedar la revista, i tant se me’n fot el contingut. Aquell cabronàs de l’Stenbeck gasta molts fums perquè publica el Modern Times; així doncs, per què no puc fer el mateix amb Millennium. Que, a més, resulta que és una revista excel·lent, per cert.

—Això té res a veure amb en Wennerström? —va demanar tot d’una en Blomkvist.

En Vanger va somriure.

—Mikael, tinc més de vuitanta anys. Hi ha coses que no em sap greu fer i gent contra la qual no em sap greu lluitar. Però, pel que fa a aquest tema… —Es va tornar a tombar cap a la Berger—. Aquesta inversió tindria almenys una condició.

—Escoltem-la, doncs —va dir la Berger.

—En Mikael Blomkvist ha de tornar a ocupar el seu càrrec d’editor.

—No! —va cridar en Blomkvist.

—I tant —va insistir en Vanger, tallant—. A en Wennerström li agafarà un atac si fem un comunicat de premsa dient que el grup Vanger fa costat a Millennium i que tornes a ser-ne l’editor. És el senyal més clar que els podem fer arribar… tothom comprendrà que no es tracta de cap absorció i que la política editorial no canviarà. I això farà que els anunciants que estan pensant de marxar tornin a rumiar-s’ho. En Wennerström no és omnipotent. També té enemics, i empreses que vostès desconeixen estudiaran prendre posicions.

—De què carai estàveu parlant? —va dir en Mikael tan bon punt l’Erika va tancar la porta.

—Em penso que és el que tu anomenes sondejar el terreny per a un tracte de negocis —va contestar ella—. No em vas dir que en Henrik Vanger era tan macot.

En Blomkvist se li va plantar al davant.

—Ricky, sabies perfectament de què aniria aquesta conversa.

—Ei, reiet, només són les tres i vull que s’ocupin bé de mi abans de sopar.

En Blomkvist estava enrabiat. Però mai no aconseguia estar gaire temps enrabiat amb l’Erika Berger.

L’Erika es va posar un vestit negre, una jaqueta curta i unes sabates de taló alt, que se li havia acudit portar dins la petita maleta. Va insistir que en Mikael es posés americana i corbata. I ell es va posar uns pantalons negres, una camisa grisa, una corbata fosca i un abric gris d’esport. Quan van trucar puntualment a la porta de la casa d’en Vanger, va resultar que en Dirch Frode i en Martin Vanger també estaven convidats. Tothom duia americana i corbata llevat d’en Henrik Vanger.

—L’avantatge de tenir més de vuitanta anys és que ningú no pot criticar com vas vestit —va declarar. Duia una corbata de llaç i un pul·lòver marró.

La Berger va estar molt animada durant tot el sopar.

No va ser fins que van passar al saló de la llar de foc i es va servir el conyac que la conversa va agafar un to seriós. Van parlar durant gairebé dues hores abans de tenir l’esbós d’un tracte sobre la taula.

En Frode crearia una societat que seria totalment propietat d’en Henrik Vanger; el consell d’administració estaria format per en Henrik, en Martin Vanger i en Frode. Durant un període de quatre anys, aquesta companyia invertiria una quantitat de diners que cobriria la diferència entre els ingressos i les despeses de Millennium. Els diners sortirien dels actius personals d’en Vanger. Al seu torn, en Vanger ocuparia una posició determinant a la junta directiva de la revista. L’acord tindria una validesa de quatre anys, però Millennium el podia rescindir al cap de dos. Ara bé, aquest tipus de rescissió seria costosa, ja que a en Vanger se li hauria de pagar la suma que hi havia invertit.

En cas que en Henrik Vanger morís, en Martin Vanger el substituiria a la junta directiva de Millennium durant la resta del període durant el qual tingués validesa aquest acord i podria prendre aquesta decisió quan arribés el moment oportú. L’home semblava divertit amb la perspectiva de pagar a en Wennerström amb la mateixa moneda, i en Blomkvist es va tornar a preguntar quin devia ser l’origen de l’enemistat entre aquell parell.

En Martin va tornar a omplir els gots. En Henrik Vanger va aprofitar l’oportunitat per inclinar-se cap a en Blomkvist i, en veu baixa, li va dir que aquest nou acord no afectava en cap sentit l’acord que ja hi havia entre ells dos. En Blomkvist podia reprendre les seves obligacions com a editor a jornada sencera a final de l’any.

També es va decidir que, perquè la reestructuració tingués el màxim ressò als mitjans, es presentaria el mateix dia que en Blomkvist comencés la condemna de presó, a mitjan març. La combinació d’un esdeveniment fortament negatiu amb una reestructuració era, des del punt de vista dels mitjans, un error tan barroer que no podia fer altra cosa que desconcertar els detractors d’en Blomkvist i donar màxima publicitat al nou paper que exerciria en Henrik Vanger. Però tothom hi veia també la seva lògica; era una manera d’indicar que la bandera groga de quarantena que onejava sobre la redacció de Millennium estava a punt de ser arriada; la revista tenia patrocinadors que estaven disposats a apostar-hi fort. El grup Vanger potser estava en crisi, però encara era una firma industrial de pes, capaç de recollir el guant si calia.

Tota la conversa va ser cosa de la Berger, per una banda, i d’en Henrik i en Martin Vanger per l’altra. Ningú no va preguntar a en Blomkvist quin era el seu parer.

Aquella nit, molt tard, en Blomkvist jeia amb el cap sobre el pit de l’Erika, mirant-la als ulls.

—Quant fa que tu i en Henrik Vanger discutiu aquest acord?

—Prop d’una setmana —va contestar ella, somrient.

—En Christer hi està d’acord?

—És clar.

—Per què no me n’has dit res?

—Per què carai te n’hauria de dir res? Vas plegar com a editor, vas deixar de ser membre de la plantilla i de la junta i te’n vas anar a viure als boscos.

—I per tant em mereixo que em tractin com un idiota.

—Oi tant! —va dir ella—. Sens cap dubte.

—Sí que t’has emprenyat fort amb mi!

—Mikael, mai no m’he sentit tan furiosa, tan abandonada i tan traïda com quan vas marxar. No m’havia disgustat mai amb tu així. —El va agafar fermament pels cabells i li va empènyer el cap cap avall.

Quan l’Erika va marxar de Hedeby diumenge, en Blomkvist encara estava tan enutjat amb en Henrik Vanger que no volia arriscar-se a topar ni amb ell ni amb cap membre de la seva família. Per això, dilluns va agafar l’autobús a Hedestad i va passar la tarda passejant pel poble, visitant la biblioteca i prenent un cafè en un forn de pa. Al vespre va anar al cinema per veure El senyor dels anells, que encara no havia tingut temps de veure. Va pensar que els orcs, a diferència dels humans, eren éssers senzills i planers.

Va acabar l’excursió al McDonald’s de Hedestad i va agafar l’últim autobús cap a Hedeby. Va fer cafè, va agafar un classificador i va seure a la taula de la cuina. Va llegir fins a les quatre de la matinada.

Hi havia una sèrie de preguntes de la investigació que semblaven cada cop més estranyes a mesura que en Blomkvist avançava en l’estudi dels documents. Es tractava de troballes revolucionàries que va fer pel seu compte, problemes que havien amoïnat l’inspector Morell durant llargs períodes de temps, sobretot en el seu temps lliure.

Durant el seu últim any amb vida, la Harriet havia canviat. En cert sentit aquest canvi es podia explicar com la metamorfosi que tothom experimenta d’una forma o altra durant l’adolescència. La Harriet estava creixent. Companys de classe, professors i diversos membres de la família havien testificat que s’havia tornat introvertida i poc comunicativa.

La noia que dos anys abans era una adolescent alegre havia començat a distanciar-se de tots els que l’envoltaven. A l’escola encara passava temps amb els amics, però ara es comportava de manera «impersonal», tal com una de les seves amigues ho havia descrit. Aquesta paraula era prou insòlita perquè en Morell n’hagués pres nota i hagués fet més preguntes. L’explicació que va rebre va ser que la Harriet havia deixat de parlar de si mateixa, que havia deixat de fer confidències i d’intercanviar xafarderies amb les amigues.

La Harriet Vanger s’havia comportat com una cristiana en el sentit pueril de la paraula: anant a la catequesi, resant abans d’anar al llit i rebent la confirmació. Durant l’últim any semblava haver-se tornat encara més religiosa. Llegia la Bíblia i anava regularment a missa. Però no havia acudit pas al pastor de l’illa de Hedeby, l’Otto Falk, que era amic de la família Vanger, sinó que, durant la primavera, havia buscat consol en una congregació pentecostal de Hedestad. Però la seva relació amb l’església pentecostal no va durar gaire. Dos mesos més tard va abandonar la congregació i va començar a llegir llibres sobre la fe catòlica.

La fal·lera religiosa d’una adolescent? Potser, però ningú més a la família Vanger havia estat particularment religiós i era difícil discernir quina mena d’impulsos la podien haver motivat. Una explicació d’aquest interès per Déu podia haver estat, naturalment, que el seu pare hagués mort ofegat l’any anterior. En Morell va arribar a la conclusió que alguna cosa havia passat a la vida de la Harriet que l’amoïnava o que la trasbalsava. En Morell, com en Vanger, havia dedicat molt de temps a parlar amb els amics de la Harriet, provant de trobar algú a qui la noia s’hagués confiat.

Havien posat certes esperances en l’Anita Vanger, dos anys més gran que la Harriet i filla d’en Harald. Havia passat l’estiu del 1966 a Hedeby i es considerava que eren amigues íntimes. Però l’Anita no tenia cap informació sòlida per oferir. Les havien vist juntes al llarg d’aquell estiu, nedant, passejant, xerrant sobre cinema, grups de música pop i llibres. La Harriet de vegades havia acompanyat l’Anita a les pràctiques de conduir. En una ocasió s’havien emborratxat alegrement amb una ampolla de vi que havien pispat de la casa principal. Totes dues també havien passat algunes setmanes soles a la caseta d’en Gottfried, a l’altra punta de l’illa.

Les preguntes sobre els pensaments i els sentiments íntims de la Harriet encara no tenien resposta. Però en Blomkvist va prendre nota d’una discrepància de l’informe: els comentaris sobre el seu caràcter poc comunicatiu provenien principalment dels seus companys de classe i, fins a cert punt, de la família. L’Anita Vanger no l’havia trobada gens introvertida. S’ho va apuntar per discutir-ho amb en Vanger quan en tingués oportunitat.

Una pregunta més concreta, a la qual en Morell havia dedicat molta més atenció, era una pàgina sorprenent de l’agenda de la Harriet, una llibreta meravellosament relligada que li havien regalat per Nadal l’any abans de la seva desaparició. La primera meitat de l’agenda era un calendari on la Harriet havia apuntat reunions, dates d’exàmens, deures de l’institut, etcètera. L’agenda també contenia una part molt llarga que era un diari, però la Harriet només hi escrivia molt de tant en tant. Havia començat al gener, amb força ganes, amb moltes notes breus sobre gent que havia conegut durant les vacances de Nadal i algunes pel·lícules que havia vist. Després no havia escrit res personal fins a la fi de l’any escolar, quan, segons semblava (segons com s’interpretessin les entrades), s’havia interessat de lluny per un noi de qui no deia el nom.

El veritable misteri eren les pàgines dels números de telèfon. Pulcrament i en ordre alfabètic, hi havia els noms i els números dels membres de la família, companys de classe, determinats professors, diversos membres de la congregació pentecostal i altres persones fàcilment identificables del seu cercle de coneixences. A l’última pàgina de l’agenda, que estava en blanc i que en realitat no formava part de l’índex alfabètic, hi havia cinc noms i números de telèfon. Tres noms de dona i dos grups d’inicials:

Els números de telèfon que començaven per 32 eren números de Hedestad dels anys seixanta. El que començava per 30 era un número de Norrbyn, a la vora de Hedestad. El problema era que en Morell s’havia posat en contacte amb tots els amics i coneixences de la Harriet i ningú no tenia ni idea de qui eren aquells números.

El primer número, que pertanyia a una tal «Magda», al principi va semblar prometedor. El va dur a una merceria del número 12 de Parkgatan. El telèfon estava a nom d’una tal Margot Lundmark, i el nom de la seva mare que de vegades ajudava a la botiga coincidia amb el de l’agenda: «Magda». Però la Magda tenia 69 anys i no tenia ni idea de qui era la Harriet Vanger. Tampoc hi havia cap prova que la Harriet hagués estat mai a la botiga ni que hi hagués comprat res. La costura no li interessava.

El segon número, que corresponia a una tal «Sara», era d’una família que es deia Toresson i que vivia a Väststan, a l’altra banda de les vies del tren. La família estava formada per l’Anders i la Mònica i els seus fills, en Jonas i en Peter, que aleshores anaven al parvulari. No hi havia cap Sara a la família i tampoc no sabien qui era la Harriet Vanger, llevat d’allò que havien dit els mitjans de comunicació sobre la seva desaparició. L’única connexió llunyana entre la Harriet i la família Toresson era que l’Anders, que reparava teulades, feia algunes setmanes havia posat una teulada a l’escola on anava la Harriet. Així doncs, en teoria, hi havia una possibilitat que s’haguessin conegut, tot i que es podia considerar força improbable.

Els tres números restants duien a atzucacs similars. El número 32027, corresponent a «R. L.», en realitat pertanyia a una tal Rosmarie Larsson. Malauradament, ja feia uns quants anys que havia mort.

L’inspector Morell va centrar gran part de les seves investigacions durant l’hivern de 1966-1967 a provar d’explicar per què la Harriet havia apuntat aquests noms i números.

Una possibilitat era que els números de telèfon estiguessin escrits en una mena de codi personal; per tant, en Morell va intentar esbrinar la manera de pensar d’una adolescent. Com que el prefix 32 òbviament indicava Hedestad, es va dedicar a reordenar els tres dígits restants. Ni el 32601 ni el 32160 van dur a cap Magda. Mentre en Morell continuava trencant-se les banyes amb la seva numerologia, es va adonar que, si anava fent provatures, tard o d’hora trobaria alguna connexió amb la Harriet. Per exemple, si sumava un 1 a cadascun dels tres darrers dígits del número 32016, obtenia el 32127 (que era el número del despatx d’en Frode a Hedestad). El problema era simplement que una sola connexió així no significava absolutament res. A més, mai no va descobrir cap codi que pogués explicar els cinc números alhora.

En Morell va eixamplar les seves indagacions. ¿Podien correspondre aquells dígits, per exemple, a números de matrícula de vehicles, que als anys seixanta estaven formats per dues lletres que es referien a la província i cinc dígits? Un altre atzucac.

Aleshores l’inspector es va concentrar en els noms. Va fer una llista de tots els habitants de Hedestad que es deien Mari, Magda o Sara, o que tinguessin les inicials R. L. o R. J. Va obtenir una llista de tres-centes set persones. Entre aquestes persones, vint-i-nou havien tingut alguna mena de relació amb la Harriet. Per exemple, un noi de la seva classe es deia Rolandjacobsson (R. J.). Pràcticament no es coneixien i no havien mantingut cap contacte des que la Harriet havia començat l’institut. I el noi no tenia cap relació amb el número de telèfon.

El misteri dels números de l’agenda continuava irresolt.

La seva quarta trobada amb en Bjurman, l’advocat, no estava prevista a les reunions programades. Es va veure obligada a posar-s’hi en contacte.

La segona setmana de febrer el portàtil de la Salander va ser víctima d’un accident tan ximple que a la noia li van venir ganes d’assassinar algú. Havia agafat la moto per anar a una reunió de Milton Security i l’havia aparcat rere una columna del pàrquing. Mentre deixava la motxilla a terra per posar el cadenat de la moto, un Saab vermell fosc havia començat a fer marxa enrere. Ella no el veia però va sentir el cruixit de la motxilla. El conductor ni se’n va adonar i, tranquil·lament, va enfilar cap a la rampa de sortida.

La motxilla contenia el seu iBook 600 blanc de la marca Apple, amb un disc dur de 25 gigues i 420 megues de memòria RAM, fabricat al gener del 2002 i equipat amb una pantalla de 14 polzades. Quan el va comprar, era l’últim crit d’Apple en portàtils. Els ordinadors de la Salander estaven actualitzats amb les darreres i sovint més cares novetats en programació (la informàtica era l’única partida exorbitant de la seva llista de despeses).

Quan va obrir la motxilla, va poder veure que la tapa de l’ordinador estava esquerdada. Va endollar l’ordinador a l’adaptador de potència i va provar d’engegar-lo; ni tan sols va deixar anar una ranera angoixant. El va dur a la MacJesus Shop d’en Timmy, a Brännkyrkagatan, esperant que almenys es pogués salvar alguna cosa del disc dur. Després de potinejar-hi una estona, en Timmy va remenar el cap.

—Ho sento. No hi ha esperança —va dir—. Hauràs d’organitzar-li un bonic funeral.

La pèrdua del seu ordinador va ser depriment però no desastrosa. La Salander s’hi havia entès d’allò més bé durant l’any que havien passat junts. Havia fet còpies de seguretat de tots els documents i tenia un ordinador de sobretaula més vell, un Mac G3, a casa, a més d’un PC portàtil Toshiba de cinc anys que encara podia fer servir. Però, «què collons!», necessitava una màquina ràpida i moderna.

Com era d’esperar, va optar per la millor alternativa a l’abast: el nou PowerBook G4/1.0 a 1 Ghz d’Apple, amb carcassa d’alumini i processador PowerPC 7451, AltiVec Velocity Engine, 960 megabytes de memòria RAM i 60 gigabytes de disc dur. Tenia BlueTooth i gravadora de CD i DVD integrada.

El millor de tot: tenia la primera pantalla de 17 polzades del món dels portàtils, amb targeta gràfica NVIDIA i una resolució de 1.440 X 900 píxels que deixava bocabadats els incondicionals dels PC i superava tot el que hi havia al mercat.

Pel que feia al maquinari, era el Rolls Royce dels portàtils, però el que realment va provocar la necessitat de posseir-lo de la Salander era el senzill detall que el teclat estava equipat amb il·luminació de fons, per poder veure les lletres encara que s’estigués en una foscor absoluta. Així de simple. Per què no hi havia pensat ningú abans?

Va ser amor a primera vista.

Costava 38.000 corones més impostos.

Aquell era el problema.

De tota manera, va fer la comanda a MacJesus. Hi comprava tots els accessoris d’informàtica i, per tant, li feien un descompte raonable. Va calcular les despeses. La garantia de l’ordinador trencat cobriria una bona part del preu; però, amb la garantia i el preu més alt del nou, encara li faltaven 18.000 corones. Tenia 10.000 corones amagades dins d’una llauna de cafè a casa, però res més. Va maleir Herr Bjurman, però aleshores es va empassar l’orgull i va telefonar al seu tutor per explicar que necessitava diners per a una despesa inesperada. La secretària d’en Bjurman va dir que l’advocat no tenia temps per rebre-la aquell dia. La Salander va replicar que només calien vint segons per emplenar un xec de 10.000 corones. I li van dir que fos al despatx a dos quarts de vuit del vespre, després de la jornada laboral.

En Blomkvist potser no tenia experiència per avaluar investigacions criminals, però li feia l’efecte que l’inspector Morell havia estat extraordinàriament meticulós. Quan en Blomkvist va acabar amb la investigació policial, en Morell encara apareixia amb un paper actiu a les notes d’en Vanger. S’havien fet amics, i en Blomkvist es preguntava si en Morell s’hi havia acabat obsessionant tant com el destacat industrial.

Segons el seu parer, era poc probable que a en Morell li hagués passat per alt res. La solució del misteri no es trobaria als arxius de la policia. S’havien fet totes les preguntes imaginables i havien seguit totes les pistes possibles, fins i tot les que semblaven més absurdes. No havia llegit tot l’informe, però com més s’endinsava a la investigació, més obscurs es tornaven els indicis i les pistes. No hi trobaria res que hagués passat per alt al seu professional predecessor i al seu equip experimentat, i no acabava de decidir amb quin nou angle abordar el problema. Finalment, se li va acudir que l’única via pràctica raonable era intentar esbrinar els motius psicològics de les persones implicades.

La primera pregunta tenia a veure amb la Harriet en si. Qui era realment?

Des de la finestra de la cuina, en Blomkvist havia vist llum al primer pis de la casa de la Cecilia Vanger poc després de les cinc de la tarda. Va trucar a la seva porta a dos quarts de vuit, just quan començava el noticiari a la tele. La dona va obrir la porta vestida amb un barnús i els cabells xops sota una tovallola groga. En Blomkvist es va disculpar de seguida per molestar-la i va fer intenció de marxar, però ella el va convidar a passar a la sala d’estar. Va posar la cafetera elèctrica i va desaparèixer al pis de dalt durant uns quants minuts. Quan va tornar a baixar, s’havia posat uns texans i una camisa de franel·la de quadres.

—Començava a pensar que no vindries mai. Et puc tutejar, oi?

—És clar. Hauria d’haver trucat abans, però he vist llum i he vingut tot d’una.

—I jo he vist llum tota la nit a casa teva. A més, surts sovint a passejar després de mitjanit. Ets un ocell de nit?

En Blomkvist va arronsar les espatlles.

—Va com va. —Va mirar els diversos llibres de text apilats sobre el taulell de la cuina—. Encara fas classe?

—No, des que sóc directora no tinc temps. Però feia classe d’història, religió i ciències socials. I encara em queden uns quants anys.

—«Et queden»?

Ella va somriure.

—En tinc 56. Em jubilaré aviat.

—No sembla que en tinguis més de cinquanta, més aviat te’n posaria uns quaranta i escaig.

—Que afalagador! Quants en tens, tu?

—Bé, passo dels quaranta —va dir en Blomkvist amb un somriure.

—I fa poc tot just en tenies 20. Que ràpid va tot. La vida, vull dir.

La Cecilia Vanger va servir el cafè i va preguntar si tenia pressa. Ell va dir que ja havia menjat, la qual cosa era certa en part. No s’havia pres la molèstia de cuinar i només havia menjat uns sandvitxos. Però no tenia gana.

—Aleshores, per què has vingut? Ha arribat el moment de fer-me aquelles preguntes?

—Francament… no he vingut a fer-te preguntes. Em penso que només et volia veure.

Ella va somriure.

—Estàs condemnat a la presó, véns a viure a Hedeby, t’immergeixes en els dossiers preferits d’en Henrik, tens insomni i fas llargues passejades a la nit quan fa un fred que pela… Em deixo res?

—La meva vida se’n va en orris.

—Qui era aquella dona que et va venir a veure el cap de setmana?

—L’Erika… És la redactora en cap de Millennium.

—La teva xicota?

—No exactament. Està casada. Més aviat diria que sóc un amic i amant ocasional.

La Cecilia Vanger va esclafir a riure.

—Què et fa tanta gràcia?

—La manera com ho dius. Amant ocasional. M’agrada l’expressió.

A en Blomkvist, decididament, li queia bé la Cecilia Vanger.

—A mi també m’aniria bé un amant ocasional —va deixar anar.

Es va treure les sabatilles i va posar un peu al genoll d’en Blomkvist. Ell automàticament va posar la mà sobre el peu i va acariciar-li el turmell. Va dubtar un segon; notava que entrava en aigües desconegudes. Però, temptejant el terreny, va començar a fer-li un massatge a la planta del peu amb el polze.

—Jo també estic casada —va dir ella.

—Ja ho sé. Al clan Vanger no es divorcia ningú.

—Fa més de vint anys que no he vist el meu marit.

—Què va passar?

—Això no és assumpte teu. No he fet l’amor des de fa… hmm, diria que tres anys.

—Em sorprens.

—Per què? És qüestió d’oferta i demanda. No m’interessa gens tenir xicot, un marit legítim ni un company que visqui amb mi. M’estimo més estar sola. Amb qui hauria de fer l’amor? Amb un dels professors de l’institut? No ho crec pas. Amb un dels estudiants? Una xafarderia deliciosa perquè les velles del poble fessin safareig. A més, tothom vigila de ben a prop la gent que porta el cognom Vanger. I aquí, a Hedeby només hi viuen familiars i gent ja casada.

Es va inclinar endavant i el va besar al coll.

—T’escandalitzo?

—No. Però no sé si és una bona idea. Treballo per al teu oncle.

—I jo sóc l’última que l’hi explicaria. Però siguem sincers, en Henrik probablement no hi tindria res en contra.

Va asseure’s damunt seu, cama aquí, cama allà, i el va besar a la boca. Tenia els cabells encara humits i feien olor de xampú. Ell va descordar-li els botons de la camisa de franel·la amb dits graponers i l’hi va despenjar de les espatlles. No duia sostenidors. Ella es va prémer contra ell quan li va besar els pits.

En Bjurman va rodejar l’escriptori per mostrar-li l’extracte del compte corrent, del qual ella coneixia el saldo fins a l’últim cèntim, tot i que ja no estava a la seva disposició. L’advocat es va posar al seu darrere. Tot d’una, li estava fent un massatge a les espatlles i va deixar que una mà li rellisqués des de l’espatlla dreta fins als pits. La va posar sobre el pit dret i la va deixar allà. Com que ella no semblava protestar, l’hi va estrènyer. La Lisbeth Salander no es va moure. Podia sentir l’alè de l’home al clatell mentre mirava el tallapapers de l’escriptori; hi arribaria amb la mà lliure.

Però no va fer res. Si hi havia una lliçó que en Palmgren li havia ensenyat en tots aquells anys, era que els actes impulsius portaven problemes, i els problemes podien tenir conseqüències desagradables. Per tant, no feia res sense sospesar-ne primer les conseqüències.

L’agressió sexual inicial (que en termes legals es podria definir com a vexació sexual i abús deshonest contra una persona en una posició de dependència, i que en teoria li comportaria a en Bjurman dos anys de presó) només va durar alguns segons. Però va ser suficient per creuar irrevocablement un límit. Per a la Lisbeth Salander va ser una exhibició de força per part de l’enemic, un senyal que, a part de la seva relació legal curosament definida, es trobava a mercè de la discreció de l’advocat i indefensa. Quan els seus ulls es van trobar pocs segons després, els llavis de l’advocat estaven entreoberts i ella li va poder llegir la lascívia a la cara. El rostre de la Salander no delatava cap mena d’emoció.

En Bjurman va ocupar el seu lloc a l’altra banda de l’escriptori i es va asseure a la confortable butaca de cuir.

—No et puc donar diners cada cop que vulguis —va dir—. Per què necessites un ordinador tan car? Hi ha una pila de models més barats que et poden anar bé per als teus jocs d’ordinador.

—Vull tenir el control dels meus diners com abans.

En Bjurman li va adreçar una mirada de llàstima.

—Haurem de veure com van les coses. Primer cal que aprenguis a ser més sociable i a fer-te amb la gent.

El somriure d’en Bjurman s’hauria esvaït si hagués pogut llegir els pensaments que s’amagaven rere els ulls inexpressius de la noia.

—Em penso que tu i jo serem bons amics —va afegir—. Hem de ser capaços de confiar l’un en l’altre.

Com que ella no contestava, va ser més explícit:

—Ara ja ets tota una dona, Lisbeth.

Ella va assentir amb el cap.

—Vine aquí —va dir, i li va allargar una mà.

La Salander va clavar els ulls en el tallapapers uns quants segons abans d’aixecar-se i anar cap a ell. «Conseqüències». Ell li va agafar la mà i la va prémer contra l’entrecuix. Ella va poder notar el sexe endurit a través dels pantalons foscos de tergal.

—Si ets bona amb mi, jo seré bo amb tu.

Li va posar l’altra mà al clatell i la va obligar a posar-se de genolls, amorrada a l’entrecuix.

—Ja ho has fet abans, oi? —va dir mentre s’abaixava la cremallera. Feia olor com si s’acabés de rentar amb aigua i sabó.

La Salander va apartar la cara i va intentar aixecar-se, però ell la tenia ben agafada. Des del punt de vista de força física, no era rival per a ell; pesava quaranta quilos contra els seus noranta-cinc. Li subjectava el cap amb totes dues mans i l’hi va girar perquè els seus ulls es trobessin.

—Si ets bona amb mi, jo seré bo amb tu —va repetir—. Si causes problemes, et puc tancar en una institució la resta de la teva vida. T’agradaria, això?

Ella no va dir res.

—T’agradaria? —va tornar a dir.

Ella va fer que no amb el cap.

L’advocat va esperar fins que ella va abaixar la vista, cosa que ell va interpretar com un acte de submissió. Aleshores se la va atansar més. La Salander va obrir els llavis i se’l va ficar dins la boca. Ell la va mantenir engrapada pel coll i prement-la ferotgement cap avall. Durant els deu minuts que l’advocat es va estar movent i retorçant-se, li va semblar que s’ennuegava; quan per fi va ejacular, la subjectava tan fort que amb prou feines podia respirar.

Li va indicar el lavabo del despatx. La Salander tremolava tota mentre es netejava la cara i provava de treure’s les taques del jersei. Va mastegar pasta de dents per desempallegar-se del mal gust. Quan va tornar al despatx, en Bjurman seia impassiblement rere l’escriptori, estudiant uns documents.

—Seu, Lisbeth —li va ordenar sense alçar la vista. Ella va seure. Finalment, la va mirar i va somriure—. Ara ja ets gran, oi, Lisbeth? Ella va assentir amb el cap.

—Aleshores, has d’aprendre a jugar als jocs dels adults —va dir. Emprava un to de veu com si parlés amb un infant. Ella no va contestar. Una petita arruga va aparèixer al front d’en Bjurman.

—No crec que sigui una bona idea que expliquis a ningú els nostres jocs. Pensa-hi… qui et creuria? Aquests documents afirmen que ets non compos mentis, és a dir: mentalment incompetent. Seria la teva paraula contra la meva. Quina creus que tindria més credibilitat?

L’home va sospirar quan ella es va negar a respondre. L’empipava la manera com es quedava allà asseguda en silenci, mirant-lo, però es va controlar.

—Serem bons amics, tu i jo —va insistir—. Em sembla que has sigut llesta de venir a veure’m avui. Em pots venir a veure quan vulguis.

—Necessito 10.000 corones per al meu ordinador —va dir ella de sobte, com si continués la conversa que tenien abans de la interrupció.

En Bjurman va arquejar una cella. «Puteta tossuda… És retardada de debò». Li va lliurar el xec que havia emplenat mentre ella era al lavabo. «Això és millor que una meuca. Li pago amb els seus diners!». Li va dedicar un somriure arrogant, i la Salander va agafar el xec i va marxar.