Capítol 17

Dimecres, 11 de juny / Dissabte, 14 de juny.

En Blomkvist va obtenir la tercera peça del trencaclosques gràcies a una ajuda inesperada. Després de manipular les imatges pràcticament tota la nit, va dormir profundament fins ben entrada la tarda. Es va llevar amb mal de cap, va prendre una dutxa i es va arribar al Cafè de la Susanne per dinar. Hauria d’haver anat a veure en Vanger per informar-lo del que havia descobert. En lloc d’això, quan va tornar va anar a casa de la Cecilia i va trucar a la porta. Necessitava preguntar-li per què li havia mentit dient-li que no havia estat a l’habitació de la Harriet. Ningú no li va obrir.

Tot just marxava quan va sentir:

—La teva puta no és a casa.

El Gòl·lum havia sortit de la cova. En altres temps havia estat alt, gairebé dos metres, però l’edat li havia carregat tant les espatlles que els ulls li quedaven a l’alçada dels d’en Blomkvist. Tenia la cara i el coll plens de taques d’un marró fetge. Duia pijama i una bata marró, i s’ajudava d’un bastó. Semblava un d’aquells vells esquerps i eixuts.

—Què ha dit?

—He dit que la teva puta no és a casa.

En Blomkvist se li va plantar tan a prop que gairebé estaven nas contra nas.

—Està parlant de la seva filla, porc fastigós.

—No sóc jo, qui ve aquí d’amagat a la nit —li va etzibar en Harald Vanger amb un somriure esdentegat. Li pudia l’alè. En Blomkvist el va esquivar i va continuar pel carrer sense mirar enrere. Va trobar en Vanger al seu gabinet.

—Acabo de tenir el plaer de conèixer el teu germà —va dir en Mikael.

—En Harald? Vaja, vaja. Així doncs, ha gosat sortir. Ho fa un parell de vegades a l’any.

—He anat a trucar a la porta de la Cecilia quan he sentit una veu al meu darrere dient, i cito textualment: «La teva puta no és a casa». Fi de la citació.

—Fa molt per en Harald —va comentar en Henrik tranquil·lament.

—Ha dit puta a la seva filla, per l’amor de Déu!

—Fa anys que ho fa. Per això no es parlen gaire.

—Per què li diu això?

—La Cecilia va perdre la virginitat als 21 anys. Va passar aquí, a Hedestad, arran d’un embolic d’estiu, l’any següent a la desaparició de la Harriet.

—I doncs?

—Doncs que l’home de qui es va enamorar resulta que es deia Peter Samuelsson. Era consultor financer del grup Vanger. Un nano brillant. Actualment treballa per a ABB. El tipus d’home que m’hauria fet sentir molt orgullós de tenir com a gendre si ella hagués sigut la meva filla. En Harald li va mesurar el crani o va comprovar el seu arbre genealògic, o alguna cosa per l’estil, i va descobrir que era jueu en una quarta part.

—Collons…!

—Des d’aleshores que li diu puta.

—Sabia que la Cecilia i jo hem…

—Al poble probablement ho sap tothom, amb la possible excepció de la Isabella, perquè ningú amb dos dits de front no li diria res, i gràcies a Déu la dona és prou assenyada per ficar-se al llit a les vuit cada vespre. En Harald, en canvi, segurament ha seguit cada pas que has fet.

En Blomkvist es va asseure; semblava desconcertat.

—Vols dir que tothom sap…

—És clar.

—I no et fa res?

—Benvolgut Mikael, no és assumpte meu.

—On és la Cecilia?

—El trimestre s’ha acabat. Dissabte va marxar a Londres per anar a veure la seva germana i després marxava de vacances a… hum…, em penso que a Florida. Tornarà d’aquí a un mes.

En Blomkvist encara se sentia més desconcertat.

—Per dir-ho d’alguna manera, hem deixat córrer la nostra relació durant un temps.

—Això tinc entès; però, igualment, no és assumpte meu. Com portes la feina?

En Blomkvist es va servir un cafè del termos d’en Vanger.

—Crec que he trobat noves dades.

En Blomkvist treure l’iBook de la bossa i va recórrer la sèrie d’imatges que mostrava com havia reaccionat la Harriet a Järnvägsgatan. Va explicar com s’havia fixat en els espectadors de la càmera i en el cotxe amb l’adhesiu de la Fusteria Norsjö. En acabat, en Vanger va voler veure les fotografies novament. Quan va alçar la vista de l’ordinador, tenia la cara grisa. En Blomkvist es va alarmar tot d’una i va posar una mà a l’espatlla d’en Vanger. L’home li va indicar que no passava res i va seure en silenci una estona.

—Has aconseguit el que jo considerava impossible. Has trobat una cosa completament nova. Què penses fer ara?

—Vull veure aquesta instantània, si encara es conserva. No va esmentar el rostre de la finestra.

Quan en Blomkvist se’n va anar, en Harald Vanger ja havia tornat a la seva cova. En tombar la cantonada, va trobar algú al porxo de la caseta de fusta, assegut d’esquena i llegint un diari. Per una fracció de segon, es va pensar que era la Cecilia, però la noia de cabells foscos del porxo era la seva filla.

—Hola, papa —va dir la Pernilla Abrahamsson. En Mikael la va abraçar una bona estona.

—D’on carai surts, tu, ara?

—De casa, evidentment. Vaig cap a Skellefteå. Que em puc quedar a passar la nit?

—És clar, però com has vingut?

—La mama sabia on eres, i he preguntat al Cafè si sabien on t’estaves. La dona m’ha indicat exactament quina casa era. Te n’alegres, de veure’m?

—I és clar que sí. Entra. M’hauries d’haver avisat, així hauria comprat alguna cosa bona per menjar o el que fos.

—M’ha agafat un rampell i m’he desviat per venir. Et volia felicitar perquè has sortit de la presó, però no em vas trucar.

—Em sap greu.

—No passa res… La mama em va dir que sempre estàs capficat en les teves coses.

—Això et diu de mi?

—Més o menys. Però tant se val. Encara t’estimo.

—Jo també t’estimo, però ja saps…

—Ja ho sé. Ara ja sóc gran.

En Mikael va preparar te i pastes.

El que havia dit la seva filla era cert. Ja no era cap nena petita; gairebé tenia disset anys, i pràcticament era una dona adulta. Havia d’aprendre a deixar de tractar-la com a una criatura.

—I doncs, com és?

—Com és el què?

—La presó.

Ell se’n va riure.

—Em creuries si et digués que va ser com fer unes vacances pagades amb tot el temps que volia per pensar i escriure?

—És clar. Diria que no hi ha d’haver gaire diferència entre una presó i un monestir; la gent sempre va als monestirs per canviar.

—Bé, tu ho has dit. Espero que no t’hagi comportat cap problema que el teu pare fos a la garjola.

—De cap manera. Estic orgullosa de tu, i mai no desaprofito l’oportunitat de fanfarronejar perquè vas anar a la presó per les teves conviccions.

—Per les meves conviccions?

—Vaig veure l’Erika a la tele.

—Pernilla, no sóc innocent. Em sap greu no haver parlat amb tu sobre el que va passar, però no em van condemnar injustament. El tribunal va dictar sentència basant-se en el que es va dir durant el judici.

—Però tu no vas explicar en cap moment la teva versió dels fets.

—No, perquè va resultar que no tenia cap prova.

—Entesos. Aleshores, respon a la meva pregunta: en Wennerström és un pocavergonya, sí o no?

—És un dels pitjors pocavergonyes que m’he trobat.

—Amb això en tinc prou. T’he portat un regal.

Va treure un paquet de la bossa. Ell el va obrir; era un CD: The Best of the Eurythmics. La Pernilla sabia que era un dels seus grups preferits. Ell el va posar a l’iBook i van escoltar «Sweet Dreams» junts.

—Com és que vas a Skellefteå?

—Convivències de la catequesi amb una congregació que es diu La Llum de la Vida —va contestar la Pernilla com si fos la cosa més natural del món.

En Blomkvist va sentir una esgarrifança que li va recórrer tota l’esquena. De sobte prenia consciència de fins a quin punt s’assemblaven la seva filla i la Harriet Vanger. La Pernilla tenia 16 anys, precisament la mateixa edat que la Harriet quan va desaparèixer. Totes dues tenien un pare absent. Totes dues se sentien atretes pel fanatisme religiós de tèrboles sectes: la Harriet, pels pentecostals, i la Pernilla, per un grup tan estrambòtic que tenia els nassos d’anomenar-se La Llum de la Vida.

No sabia com afrontar el nou interès de la seva filla per la religió. Tenia por de coartar-li el dret de prendre les seves pròpies decisions. No obstant això, La Llum de la Vida era justament el tipus de secta que Millennium no dubtaria a deixar com un drap brut. A la primera oportunitat que se li presentés, en parlaria amb la seva mare.

La Pernilla va dormir al llit, i ell es va embolicar amb mantes i va passar la nit al banc de la cuina. Es va llevar amb torticoli i els músculs adolorits. La Pernilla estava impacient per continuar el viatge, de manera que ell va preparar l’esmorzar i la va acompanyar a l’estació. Tenien poc temps, al Cafè van demanar un parell de cafès per emportar en un got de plàstic i van seure en un banc al final de l’andana mentre la feien petar sobre tota mena de coses. Fins que ella va dir:

—La idea que vagi a Skellefteå no et fa gaire el pes, oi? —Ell no sabia què dir—. No és gens perillós. De tota manera, tu no ets creient, oi?

—Dona, no sóc un bon creient, en tot cas.

—No creus en Déu?

—No, no crec en Déu, però respecto que tu sí que ho facis. Tothom ha de creure en alguna cosa.

Quan el tren va arribar, es van fer una llarga abraçada fins que la Pernilla va haver de pujar-hi. Amb un peu a l’esglaó, es va girar.

—Papa, no vull fer proselitisme. Tant me fa què creguis, jo sempre t’estimaré. Però em penso que hauries de continuar els teus estudis de la Bíblia.

—Per què ho dius?

—He vist les citacions que tenies enganxades a la paret —va contestar ella—. Però per què has triat uns passatges tan sinistres i neuròtics? Petons. Ja ens veurem.

Li va dir adéu amb la mà i se’n va anar. Ell es va quedar a l’andana, perplex, contemplant com el tren s’allunyava. No va ser fins que el darrer vagó va haver desaparegut pel revolt que va entendre el significat del que li acabava de dir la Pernilla i una sensació d’ofec li va omplir el pit.

En Mikael va sortir corrents de l’estació. El pròxim autobús no sortiria fins al cap d’una hora com a mínim. Els seus nervis no suportarien un espera tan llarga. Va córrer cap a la parada de taxis i va trobar en Hussein, el del fort accent de Norrland.

Deu minuts després tornava a ser al despatxet. Havia enganxat la nota a la taula amb cinta adhesiva.

Va mirar al seu voltant. Aleshores se li va acudir on podria trobar la Bíblia. Es va emportar la nota, va buscar les claus, que havia deixat en un bol a l’ampit de la finestra, i va córrer tot el camí fins a la cabana d’en Gottfried. Les mans gairebé li tremolaven quan va agafar la Bíblia de la Harriet del prestatge.

La noia no havia apuntat números de telèfon. Les xifres indicaven el capítol i el verset del Levític, el tercer llibre del Pentateuc. La legislació sobre els càstigs.

Va sortir i va seure al porxo. La Bíblia de la Harriet tenia subratllats aquells versets. Va encendre una cigarreta i va escoltar el cant dels ocells dels voltants.

Tenia els números. Però no els noms. Magda, Sara, Mari, R. J. i R. L.

De cop i volta el cervell d’en Mikael va fer un salt, pura intuïció, i es va obrir un abisme. Va recordar la brutalitat que li havia explicat l’inspector Morell. El cas de la Rebecka, que va tenir lloc als anys quaranta. La van violar i tot seguit assassinar posant-li el cap damunt brases roents. «Tot seguit serà esquarterat i, amb el cap i el sagí, el sacerdot en disposarà els trossos sobre la llenya apilada al foc encès damunt l’altar». Rebecka. R. J. Com es deia de cognom?

En què collons s’havia ficat la Harriet?

En Vanger s’havia posat malalt. Era al llit quan en Blomkvist va trucar a la porta. Però l’Anna es va avenir a deixar-lo passar i li va dir que podia visitar el vell uns quants minuts.

—Un refredat d’estiu —va explicar en Henrik, fent soroll amb el nas—. Què volies?

—Tinc una pregunta.

—Sí?

—Has sentit parlar mai d’un assassinat que va tenir lloc a Hedestad als anys quaranta? Una noia que es deia Rebecka… li van ficar el cap en una llar de foc.

—La Rebecka Jacobsson —va dir en Henrik sense dubtar ni un segon—. Un nom que no oblidaré mai, tot i que fa anys que no el sentia esmentar.

—Però coneixes la història?

—És clar que sí. La Rebecka Jacobsson tenia 23 o 24 anys quan va morir. Això devia passar… calculo que el 1949. Va produir una tremenda alarma, i jo hi vaig tenir un petit paper.

—De debò?

—Oi tant. La Rebecka treballava a les nostres oficines, una noia molt coneguda i molt atractiva. Però per què ho preguntes?

—No n’estic segur, Henrik, però potser he ensumat alguna pista. Hi hauré de rumiar més.

—Estàs insinuant que hi ha una relació entre la Harriet i la Rebecka? Van passar… gairebé disset anys entre un cas i l’altre.

—Deixa’m reflexionar i demà et faré una altra visita, si et trobes millor.

L’endemà en Blomkvist no va veure en Vanger. Just abans de la una de la matinada encara era a la taula de la cuina, llegint la Bíblia de la Harriet, quan va sentir el soroll d’un vehicle que travessava el pont a gran velocitat. Va mirar per la finestra i va veure els llums blaus d’una ambulància pampalluguejant.

Va tenir un mal pressentiment i va sortir corrent. L’ambulància va aparcar davant de la casa d’en Vanger. Tots els llums de la planta baixa estaven encesos. En Mikael va pujar els esglaons de l’entrada amb dues gambades i va trobar l’Anna trasbalsada al rebedor.

—És el cor —va explicar la dona—. M’ha despertat ara fa una estona, queixant-se que li feia mal el pit. I aleshores s’ha desplomat.

En Blomkvist va envoltar la majordoma amb els braços i encara estava així quan els sanitaris van sortir amb en Henrik Vanger inconscient al damunt d’una llitera. En Martin Vanger els seguia clarament nerviós. Era al llit quan l’Anna li havia telefonat. Duia els peus nus dins d’unes sabatilles d’estar per casa i no s’havia cordat la bragueta. Va saludar breument en Mikael i es va girar cap a l’Anna.

—Marxo amb ell a l’hospital. Truqui a en Birger i miri si al matí es pot posar en contacte amb la Cecilia a Londres —va dir—. I avisi en Dirch.

—Ja hi puc anar jo, a casa d’en Frode —va proposar en Blomkvist. L’Anna va assentir amb el cap, agraïda.

«Trucar a una porta després de la mitjanit sol ser sinònim de males notícies», va pensar en Mikael en trucar a casa de l’advocat.

Van passar alguns minuts abans que un Frode endormiscat li obrís.

—Tinc males notícies, Dirch. S’han emportat en Henrik a l’hospital. Sembla que es tracta d’un atac de cor. En Martin m’ha demanat que l’hi digués.

—Valga’m Déu! —va exclamar en Frode. Va consultar el rellotge—. Avui és divendres 13.

No va ser fins l’endemà al matí, després d’haver tingut una breu conversa amb en Dirch Frode pel mòbil i després d’assegurar-se que en Vanger encara era viu, que va trucar a l’Erika amb la notícia que havien ingressat el nou soci de Millennium a l’hospital amb un atac de cor. Com era d’esperar, la notícia va ser rebuda amb tristesa i inquietud.

Més tard, al vespre, en Frode el va venir a veure amb nous detalls sobre l’estat d’en Henrik Vanger.

—És viu, però la cosa no pinta gens bé. Va tenir un atac de cor greu i també té una infecció.

—L’ha vist, vostè?

—No. És a cures intensives. En Martin i en Birger són amb ell.

—Quines possibilitats té de sortir-se’n? En Frode va bellugar la mà.

—Ha sobreviscut a l’atac i això és un bon senyal. En Henrik està en plena forma, però és vell. Haurem d’esperar.

Van seure en silenci, sumits en els seus pensaments. En Blomkvist va fer cafè. En Frode semblava completament abatut.

—Necessito preguntar-li què passarà ara —va dir en Blomkvist.

En Frode va alçar la vista.

—No canvia res pel que fa a les condicions de la seva feina. Estan estipulades al contracte, que té validesa fins a la fi d’any, tant si en Henrik viu com si mor. No cal que s’hi amoïni.

—No, no és això el que volia dir. Em pregunto a qui he de presentar els meus informes en la seva absència. En Frode va sospirar.

—Mikael, vostè sap tan bé com jo que tota aquesta història de la Harriet només és un entreteniment per a en Henrik.

—No n’estigui tan segur, Dirch.

—Què vol dir?

—He trobat pistes noves —va dir en Blomkvist—. Vaig dir-l’hi a en Henrik ahir. Em sap molt de greu, però potser això va ajudar a provocar-li l’atac de cor.

En Frode se’l va quedar mirant d’una manera estranya.

—Vostè deu estar de broma, deu…

En Blomkvist va fer que no amb el cap.

—Darrerament he trobat informació important sobre la desaparició de la Harriet. El que m’amoïna és que no hem concretat mai a qui he de presentar els meus informes si en Henrik no hi és.

—Me’ls pot presentar a mi.

—D’acord. He de seguir aquesta pista. N’hi puc fer cinc cèntims ara mateix?

En Blomkvist va explicar el que havia descobert amb tanta concisió com li va ser possible, i va mostrar a en Frode la sèrie de fotografies de Järnvägsgatan. Aleshores li va referir com la seva filla havia resolt el misteri dels noms de l’agenda. Finalment, tal com havia fet el dia abans amb en Vanger, va exposar la relació amb l’assassinat de la Rebecka Jacobsson (R. J.) l’any 1949.

L’única informació que es va guardar per a ell mateix era allò del rostre de la Cecilia Vanger a la finestra de la Harriet.

Havia de parlar amb ella abans de deixar-la en una posició en què la poguessin considerar sospitosa d’alguna cosa.

El front d’en Frode es va omplir d’arrugues de preocupació.

—De debò pensa que l’assassinat de la Rebecka té alguna cosa a veure amb la desaparició de la Harriet?

—Sembla improbable, hi estic d’acord, però el fet és que la Harriet va escriure les inicials «R. J.» a la seva agenda al costat de la citació de les lleis de l’Antic Testament sobre sacrificis en forma d’holocaust. La relació amb la família Vanger era incontestable… la noia treballava per al seu grup.

—Però quina relació té amb la Harriet?

—Encara no ho sé. Però vull esbrinar-ho. Li explicaré a vostè tot el que hauria explicat a en Henrik. Haurà de decidir per ell.

—Potser n’haurem d’informar la policia.

—No. O, almenys, no sense el consentiment d’en Henrik. El cas de la Rebecka fa molt de temps que va prescriure i la investigació de la policia estava tancada. No reobriran un cas al cap de cinquanta-quatre anys.

—Entesos. Què pensa fer, doncs?

En Blomkvist va rodejar la taula de la cuina.

—Primer de tot, vull seguir la pista de la fotografia. Si sabéssim què era el que va veure la Harriet… potser és la clau de tot plegat. Necessito un cotxe per anar a Norsjö i seguir aquesta pista fins on sigui que em dugui. I també vull aprofundir en cadascun dels versets del Levític. Hem establert una relació amb un assassinat. Ens queden quatre versets més, possiblement quatre pistes. I per fer-ho… necessito ajuda.

—Quina mena d’ajuda?

—Necessito un ajudant amb prou paciència per buscar a les hemeroteques «Magda», «Sara» i altres possibles noms.

Si l’encerto en pensar que la Rebecka no va ser l’única víctima.

—Vol dir que té la intenció que algú més sàpiga…

—De cop i volta se’ns ha girat una bona feinada. Si jo fos un agent de policia a càrrec d’una investigació, dividiria les hores i els recursos, i delegaria feina en altres. Necessito un professional que sàpiga d’arxivística i en qui es pugui confiar.

—Ho entenc… De fet, crec que conec algú d’allò més competent —va comentar en Frode. I abans de poder penedir-se’n, va afegir—: És la persona que el va investigar a vostè.

—Qui? Que va fer què? —va demanar en Blomkvist.

—Res. Només pensava en veu alta —va replicar en Frode. Em faig vell, va pensar.

—Va fer que algú m’investigués?

—No sigui tan melodramàtic, Mikael. Volíem contractar-lo i simplement vam comprovar quina mena de persona era vostè.

—Per això en Henrik sempre sembla que sàpiga exactament per on agafar-me. I aquesta investigació va ser gaire exhaustiva?

—Força exhaustiva, sí.

—Va furgar en els problemes de Millennium. —En Frode va arronsar les espatlles.

—Estava d’actualitat.

En Blomkvist va encendre una cigarreta. Era la cinquena del dia.

—Un informe per escrit?

—Mikael, no cal donar-hi tanta importància.

—Vull llegir l’informe —va replicar ell.

—Au, vinga, no hi ha res de l’altre món. Volíem assegurar-nos de qui era abans de contractar-lo.

—Vull llegir l’informe —va insistir en Blomkvist.

—Només en Henrik ho pot autoritzar.

—Ah, sí? Aleshores li diré una cosa: o tinc aquest informe a les mans d’aquí a una hora, o plego. Agafaré el tren de la nit a Estocolm. On és l’informe?

Tots dos homes es van mirar als ulls per uns instants. Llavors en Frode va sospirar i va desviar la mirada.

—Al meu despatx, a casa.

El cas Harriet Vanger constituïa, sens dubte, la història més estranya en què Mikael Blomkvist s’havia involucrat mai. En general, el darrer any, des del moment que va publicar el reportatge sobre Hans-Erik Wennerström, no havia estat més que un llarg viatge en muntanya russa, sobretot la part de caiguda lliure. I, pel que semblava, encara no havia acabat.

En Frode havia ficat la pota fins al fons. No va ser fins a les sis de la tarda que en Blomkvist va tenir l’informe de la Lisbeth Salander a les mans. Eren vuitanta pàgines amb dotzenes d’articles fotocopiats, certificats i altres documents amb detalls de la seva vida i carrera.

Va ser una experiència estranya veure’s descrit en una mena de barreja de biografia i informe dels serveis secrets. A mesura que llegia se sorprenia més per la minuciositat de l’informe. La Lisbeth Salander havia indagat en detalls que ell considerava enterrats i oblidats feia molt de temps. Fins i tot havia rebuscat en la relació de joventut amb una dona que havia estat una sindicalista arrauxada i que ara es dedicava a la política. «Amb qui carai va parlar?». Havia trobat allò de la banda de rock, Bootstrap, que segurament avui ja ningú no recordava. Havia investigat fins a l’últim cèntim de les seves finances. «Com collons ho ha fet?».

Com a periodista, en Blomkvist feia molts anys que es dedicava a la recerca d’informació sobre gent i podia jutjar la qualitat de la feina feta des d’un punt de vista professional. No hi havia dubte que aquesta tal Salander en sabia un niu, d’investigar. Fins i tot dubtava que ell mateix hagués estat capaç d’elaborar un informe comparable sobre algú completament desconegut per a ell.

També va veure que mai no hi havia hagut cap raó perquè ell i l’Erika mantinguessin les distàncies en presència d’en Vanger; l’home ja estava al corrent de la seva prolongada relació i del triangle que formaven amb en Lars Beckman. L’informe avaluava amb una exactitud inquietant l’estat de comptes de Millennium; en Vanger sabia el destret pel qual passaven quan s’havia posat en contacte amb la Berger. «A què juga en realitat?».

L’afer Wennerström estava resumit a grans trets, però era evident que qui havia redactat l’informe havia assistit a part del judici. La Salander s’interrogava per l’estranya negativa d’en Blomkvist a pronunciar-se durant les sessions. «Molt perspicaç, aquesta tia».

Al cap d’un instant en Mikael es va redreçar, amb prou feines es podia creure el que llegien els seus ulls. La Salander havia escrit un breu paràgraf en què donava entenent el que passaria després del judici. Havia reproduït paraula per paraula el comunicat de premsa que ell i l’Erika havien fet públic després de la seva renúncia com a editor de Millennium.

Però és que la Salander havia fet servir l’esborrany original! Va tornar a comprovar la portada de l’informe. Duia la data de tres dies abans que en Blomkvist hagués presentat la renúncia. «Això és impossible!». Aleshores el comunicat de premsa només podia ser en un lloc: a l’ordinador d’en Blomkvist. Al seu iBook, no pas a l’ordinador de la redacció. El text no s’havia imprès. Ni tan sols l’Erika en tenia cap còpia, tot i que n’havien parlat.

En Blomkvist va deixar lentament l’informe de la Salander. Es va posar la caçadora i va sortir a la nit clara, ara que faltava una setmana per al solstici d’estiu. Va recórrer la platja passejant al llarg del canal, va passar per davant de la finca de la Cecilia Vanger, i va deixar enrere el luxós iot de motor al peu del xalet d’en Martin Vanger. Caminava a poc a poc, sense parar de rumiar. Finalment es va asseure en una roca i va contemplar les balises lluminoses de la badia de Hedestad. Només podia arribar a una única conclusió.

—Has entrat al meu ordinador, senyoreta Salander —va dir en veu alta—. Ets una maleïda hacker.