Capítol 15

Divendres, 16 de maig / Dissabte, 31 de maig.

En Mikael Blomkvist va sortir de la presó de Rullåker el divendres 16 de maig, dos mesos després d’haver-hi ingressat. El mateix dia que havia entrat al centre penitenciari, havia presentat una sol·licitud de llibertat condicional sense gaire optimisme. Mai no va entendre del tot les raons tècniques que hi havia hagut darrere del seu alliberament, però potser va tenir alguna cosa a veure amb el fet que no va aprofitar el permís de vacances i que la població penitenciària era de quaranta-dos reclusos mentre que el nombre de llits era de trenta-un. Sigui com vulgui, el director (en Peter Sarowsky, un exiliat polonès de 40 anys), amb qui en Blomkvist s’avenia prou, va presentar una recomanació perquè se li reduís la condemna.

La seva estada a Rullåker havia estat anodina i prou agradable. La presó havia estat pensada, tal com deia en Sarowsky, per a busca-raons i conductors borratxos, no pas per a criminals habituals. Les rutines diàries li recordaven la vida en un alberg de joventut. Els companys de presó, la meitat dels quals eren immigrants de segona generació, consideraven en Blomkvist una mena d’ésser estrany dins del grup. Ell era l’únic intern que apareixia a les notícies de la tele, la qual cosa li donava un cert estatus.

El primer dia el van convocar a una xerrada i li van oferir teràpia, formació a Komvux o la possibilitat de seguir altres estudis; fins i tot orientació professional. Va replicar que no sentia cap necessitat de reinserir-se a la societat, que havia acabat els estudis i que ja tenia una feina. En canvi, va demanar permís per tenir el seu iBook a la cel·la i poder continuar treballant en el llibre que li havien encarregat escriure. No hi van posar cap obstacle i en Sarowsky li va proporcionar un armari amb pany perquè pogués deixar l’ordinador a la cel·la sense que l’hi robessin, l’espatllessin ni res d’això. El risc que els seus companys de presó es dediquessin a aquesta mena d’entreteniments era mínim; més aviat el tenien sota un vel protector.

D’aquesta manera en Blomkvist va passar dos mesos treballant prop de sis hores al dia en la crònica de la família Vanger, una feina que només es veia interrompuda per les poques hores de neteja o d’esbarjo diàries. A en Blomkvist i dos més, un d’Skövde i un altre amb arrels xilenes, els van assignar la tasca de netejar el gimnàs de la presó cada dia. L’esbarjo consistia a mirar la tele, jugar a cartes o fer pesos. En Blomkvist va descobrir que era un jugador de pòquer passable, però, així i tot, perdia algunes monedes de cinquanta cèntims cada dia. Les normes de la presó permetien jugar-s’hi diners si el pot total no superava les cinc corones.

Li van comunicar el seu alliberament tan sols un dia abans. En Sarowsky el va fer cridar al seu despatx i van brindar amb aiguardent.

En Blomkvist va anar directament a la seva caseta de Hedeby. Quan va pujar els esglaons de l’entrada, va sentir un miol i es va trobar el gat marró vermellós que l’esperava.

—D’acord, pots entrar —va dir ell—. Però no tinc llet encara.

Va desfer l’equipatge. Era com si hagués estat de vacances i es va adonar que, de fet, trobava a faltar la companyia d’en Sarowsky i els seus companys de presó. Semblava una bestiesa, però la temporada a Rullåker tampoc no havia estat tan malament i l’havien alliberat d’una manera tan inesperada que no havia tingut temps d’avisar ningú.

Passaven de les sis de la tarda. Es va afanyar a arribar-se al Konsum per comprar queviures abans que tanquessin. Quan va tornar a casa va trucar a l’Erika. Un missatge deia que no estava disponible. Li va demanar que li truqués l’endemà.

Llavors va arribar-se fins a la casa del seu patró. Va trobar en Vanger a la planta baixa. El vell va arquejar les celles amb sorpresa en veure en Mikael.

—Que t’has evadit?

—M’han deixat anar abans del compte.

—Quina sorpresa!

—Per a mi també. Ho vaig saber ahir a la nit.

Es van mirar uns quants segons. Aleshores el vell va sorprendre en Blomkvist envoltant-lo amb els braços i fent-li una forta abraçada.

—Estava a punt de fer un mos. Apunta-t’hi.

L’Anna va portar una gran quantitat de pastes de cansalada amb nabius. Van seure al menjador i van xerrar durant gairebé dues hores. En Blomkvist li va explicar fins on havia arribat amb la crònica de la família i on hi havia els forats i les llacunes. No van parlar gens ni mica de la Harriet, però en Vanger l’hi va explicar tot sobre Millennium.

—Vam tenir una reunió de la junta. La senyoreta Berger i el vostre soci, en Malm, van ser prou amables per venir a fer dues reunions aquí dalt, i en Dirch em va representar a una reunió a Estocolm. Tant de bo fos uns anys més jove, però la veritat és que em resulta massa esgotador viatjar fins tan lluny. Miraré de baixar a l’estiu.

—No hi ha cap raó per no fer les reunions aquí dalt —va replicar en Blomkvist—. I doncs, com et prova ser copropietari de la revista?

En Vanger li va fer un somriure irònic.

—Ben mirat, és el més divertit que he fet des de fa anys. He donat una ullada a la situació financera i no sembla tan dolenta. No hi hauré de posar tants diners com em pensava… el forat entre ingressos i despeses s’està reduint.

—Aquesta setmana he parlat amb l’Erika. Diu que els ingressos per publicitat s’estan recuperant.

—Comencen a redreçar-se, sí, però caldrà temps. Al principi les companyies del grup Vanger van comprar una pila d’anuncis a pàgina sencera. Però dos antics anunciants, un de telefonia mòbil i l’altre una agència de viatges, ja hi han tornat. —Va fer un ample somriure—. També estem fent una mica de boca-orella entre els enemics d’en Wennerström. I creu-me, la llista és llarga.

—Heu tingut notícies directes d’en Wennerström?

—Home, en realitat, no. Però hem filtrat que en Wennerström està organitzant el boicot contra Millennium, i això el fa quedar com un rancorós. Un periodista de Dagens Nyheter diu que l’hi va preguntar i li va respondre de mala manera.

—Tot això et diverteix, oi?

—Divertir no és la paraula. Ho hauria d’haver fet ja fa molts anys.

—Què hi ha entre tu i en Wennerström, de tota manera?

—No hi insisteixis. Ja ho esbrinaràs al final de l’any.

Quan en Blomkvist va deixar en Vanger, al voltant de les nou, l’aire duia un cert ambient de primavera. A fora era fosc, i va dubtar un moment. Aleshores es va desviar del seu camí i va anar a trucar a la porta de la Cecilia.

No estava segur de què s’esperava. La Cecilia va obrir molt els ulls i de seguida va semblar incòmoda mentre el deixava passar al rebedor. Es van quedar allà palplantats, de cop i volta insegurs l’un de l’altre. Ella també li va preguntar si s’havia evadit, i ell li va explicar la situació.

—Només et volia saludar. Que interrompo res?

Ella va defugir la seva mirada. En Mikael va notar de seguida que no estava gaire contenta de veure’l.

—No… no, entra. Et vindria de gust un cafè?

—És clar.

La va seguir a la cuina. Ella li va donar l’esquena mentre omplia la cafetera amb aigua. Ell li va posar una mà a l’espatlla i ella es va encarcarar.

—Cecilia, qualsevol diria que no et ve de gust convidar-me a un cafè.

—No t’esperava fins d’aquí a un mes —va contestar ella—. M’has sorprès.

Ell la va fer girar per poder-la mirar a la cara. Van restar un moment en silenci. Ella encara no el volia mirar als ulls.

—Cecilia. Deixa córrer el cafè. Què passa? Ella va remenar el cap i va deixar escapar un profund sospir.

—Mikael, m’agradaria que marxessis. No em facis preguntes. Simplement, vés-te’n.

En Mikael al principi va tornar cap a la caseta de fusta, però es va aturar a la porta, indecís. En comptes d’entrar-hi, va baixar fins a l’aigua, a prop del pont, i es va asseure en una roca. Es va fumar una cigarreta mentre s’ordenava els pensaments i es preguntava què podia haver canviat tan radicalment l’actitud de la Cecilia cap a ell.

De sobte va sentir el soroll d’un motor i va veure un enorme iot blanc esmunyint-se dins del braç de mar per sota el pont. Quan va passar, en Mikael va veure que rere el timó hi havia en Martin Vanger, amb la mirada concentrada per evitar els esculls. El iot tenia dotze metres d’eslora, un mastodont impressionant. En Mikael es va posar dret i va agafar el camí de la platja. Va descobrir que ja hi havia unes quantes embarcacions a l’aigua en diversos amarradors, un assortiment de llanxes de motor i velers. Es veien uns quants Pettersson i una embarcació de classe IF que amb el pas del iot va capcinejar. Altres vaixells eren més grans i més cars; per exemple, hi havia un Hallberg-Rassy. En Mikael es va poder fer una idea dels mitjans econòmics dels aficionats a la navegació de Hedeby; sens dubte, en Martin Vanger tenia l’embarcació més gran i luxosa que hi havia a la vista.

Es va aturar al peu de casa la Cecilia Vanger i va adreçar una mirada furtiva a les finestres del pis superior. Hi havia llum. Llavors va tornar a casa i es va fer cafè ell mateix. Va entrar al despatxet mentre esperava que bullís.

Abans de presentar-se a la presó, havia tornat la major part de la documentació d’en Henrik Vanger sobre la Harriet. Li havia semblat una bona pensada no deixar-la dins d’una casa buida. Ara els prestatges semblaven desguarnits. De tots els informes, només s’havia quedat cinc llibretes d’en Henrik Vanger, que s’havia emportat a Rullåker i que ara se sabia de memòria. Va fixar-se en un àlbum de l’últim prestatge de la llibreria que s’havia descuidat allà.

El va agafar i se’l va endur a la taula de la cuina. Es va servir cafè i va posar-se a fullejar-lo.

Eren fotografies del dia que la Harriet havia desaparegut. La primera era la darrera fotografia de la Harriet, a la desfilada del Dia de la Infància de Hedestad. A continuació, hi havia unes cent vuitanta fotos molt nítides de l’accident al pont. Ja havia examinat les imatges una a una amb lupa en anteriors ocasions. I ara girava les pàgines gairebé distretament; sabia que no hi trobaria res que no hagués vist abans. De fet, tot d’una va sentir que ja estava tip de la inexplicable desaparició de la Harriet Vanger i va tancar l’àlbum de cop.

Neguitós, es va acostar a la finestra de la cuina i va escrutar la foscor.

Llavors va tornar a fixar-se en l’àlbum. No hauria sabut explicar la sensació, però un pensament li ballava pel cap, com si estigués reaccionant davant una cosa que tot just acabava de veure. Era com si un ésser invisible li hagués xiuxiuejat a l’orella fent que els cabells del clatell se li ericessin.

Va tornar a obrir l’àlbum. El va repassar pàgina per pàgina, observant totes les fotografies del pont. Va contemplar un Henrik Vanger més jove, xop de gasoil, i un Harald, l’home que encara no havia vist, també més jove. La barana trencada, els edificis, les finestres i els vehicles que es veien a les imatges. No va tenir cap problema per identificar una Cecilia de 20 anys al bell mig dels curiosos. Duia un vestit de colors clars i una jaqueta fosca, i apareixia com a mínim en una vintena de fotos.

De sobte, va tenir un pressentiment; amb els anys, en Blomkvist havia après a confiar en la seva intuïció. I aquesta intuïció reaccionava davant alguna cosa de l’àlbum, però encara no sabia dir què era.

A les onze de la nit encara era a la taula de la cuina, tornant a examinar una per una les fotografies, quan va sentir que s’obria la porta.

—Puc entrar? —Era la Cecilia Vanger. Sense esperar resposta, es va asseure al seu davant a l’altra banda de la taula. En Blomkvist va tenir l’estranya sensació d’haver-ho viscut ja abans. Duia un vestit de colors clars, fi i no gaire entallat, i una jaqueta d’un blau grisos, unes peces pràcticament idèntiques a la roba que duia a les fotografies del 1966.

—El problema ets tu —va dir ella.

En Blomkvist va aixecar les celles.

—Em sap greu, però m’has agafat de sorpresa en trucar a la meva porta aquesta nit. I ara estic tan nerviosa que no puc dormir.

—Per què estàs nerviosa?

—Que no ho entens?

Ell va fer que no amb el cap.

—Si t’ho dic, em promets que no te’n riuràs?

—T’ho prometo.

—Quan et vaig seduir aquest hivern va ser una poca-soltada impulsiva. Volia passar-m’ho bé i prou. Aquella primera nit anava força beguda i no tenia cap intenció de començar res de llarga durada amb tu. Després es va convertir en alguna cosa més. Vull que sàpigues que totes aquelles setmanes tenint-te com a amant ocasional van ser les més felices de la meva vida.

—Jo també m’ho vaig passar molt bé.

—Mikael, t’he estat mentint a tu i també m’he mentit a mi mateixa tot el temps. No m’he sentit mai gaire desinhibida pel que fa al sexe. He tingut cinc o sis parelles sexuals en tota la meva vida. La primera vegada, quan tenia 21 anys i era una inexperta. Després, amb el meu marit, que vaig conèixer quan jo tenia 25 anys, i va resultar un malparit. I llavors, amb tres homes que vaig conèixer amb alguns anys d’interval. Però tu em vas remoure alguna cosa dins meu. Mai no en tenia prou. Devia tenir alguna cosa a veure amb el fet que tu mai no demanes res a canvi.

—Cecilia, no tens per què…

—Xst… no m’interrompis o mai no seré capaç de dir-te això.

En Blomkvist es va quedar assegut en silenci.

—El dia que vas marxar a la presó, em vaig sentir molt desgraciada. Te’n vas anar i va ser com si no haguessis existit mai. La casa dels convidats era a les fosques. El meu llit era fred i buit. I jo allà al mig, la dona de 56 anys més sola que la una.

No va dir res durant una estona i va mirar en Blomkvist als ulls.

—Aquest hivern em vaig enamorar de tu. No volia fer-ho, però va passar. I aleshores vaig reflexionar i vaig veure que només eres aquí temporalment, que un dia marxaries per sempre i que jo em quedaré aquí la resta de la meva vida. Això em va fer tant de mal, que vaig decidir que no et deixaria tornar a entrar quan sortissis de la presó.

—Ho sento.

—No és culpa teva. Quan aquesta nit te n’has anat, m’he assegut i he plorat. Tant de bo pogués començar la meva vida de bell nou. Aleshores decidiria una cosa.

—Quina?

Va clavar la vista a la taula.

—Que hauria d’estar completament boja per deixar de veure’t simplement perquè un dia marxaries. Mikael, podem començar de nou? Pots oblidar el que ha passat aquest vespre?

—Ja està oblidat —va contestar ell—. Però gràcies per demanar-m’ho.

Ella encara abaixava la vista cap a la taula.

—Si encara em vols, fem-ho.

Va alçar els ulls cap a ell. Tot seguit es va aixecar i va anar cap a la porta del dormitori. Va deixar caure la jaqueta a terra i es va treure el vestit per damunt del cap mentre entrava.

En Blomkvist i la Cecilia Vanger es van despertar quan la porta principal es va obrir i algú va entrar a la cuina. Van sentir el cop sec d’una cosa pesada en deixar-la a la vora de l’estufa. I aleshores va aparèixer l’Erika a la porta del dormitori amb un somriure que immediatament es va tornar una expressió d’esverament.

—Ostres! —Va fer un pas enrere.

—Hola, Erika —va dir en Blomkvist.

—Hola. Em sap molt de greu. Demano mil disculpes per entrar d’aquesta manera. Hauria d’haver trucat.

—I nosaltres hauríem d’haver tancat la porta principal. Erika… aquesta és la Cecilia Vanger. Cecilia… l’Erika Berger és la redactora en cap de Millennium.

—Bon dia —va dir la Cecilia.

—Bon dia —va dir l’Erika. Semblava com si no acabés de decidir si fer una passa endavant i donar-li la mà educadament o simplement marxar—. Eeh… vaig… vaig a fer un tomb…

—I si prepares una mica de cafè? —En Blomkvist va mirar el despertador de la tauleta de nit. Passava de migdia.

L’Erika va assentir amb el cap i va tancar la porta del dormitori. En Blomkvist i la Cecilia es van mirar. La Cecilia semblava avergonyida. Havien fet l’amor i xerrat fins a les quatre de la matinada. Llavors la Cecilia havia dit que passaria la nit allà i que a partir d’aleshores tant se li’n fotria que sabessin que dormia amb en Mikael Blomkvist. Havia dormit donant-li l’esquena, amb el braç d’ell envoltant-li els pits.

—Escolta… que no passa res —va dir ell—. L’Erika està casada i no és la meva xicota. Ens veiem de tant en tant, però no li importa en absolut si tu i jo tenim un embolic… Probablement se sent molt violenta, ara mateix.

Quan van passar a la cuina poc després, l’Erika havia preparat cafè, suc, melmelada de taronja, formatge i torrades. Feia bona olor. La Cecilia s’hi va acostar directament i li va oferir la mà.

—Ha sigut una mica violent, ara fa un moment. Què tal?

—Cecilia, em sap greu haver irromput com un elefant —va disculpar-se una Erika Berger d’allò més torbada.

—Oblidem-ho, per l’amor de Déu. I esmorzem.

—Hola —va dir en Mikael, abraçant l’Erika abans de seure—. Com has arribat?

—He pujat en cotxe aquest matí. Com, si no? He rebut el teu missatge a les dues de la matinada; t’he trucat unes quantes vegades.

—Tenia el mòbil apagat —va dir en Mikael dedicant un somriure a la Cecilia Vanger.

Després d’esmorzar l’Erika es va disculpar i els va deixar sols dient que havia d’anar a saludar en Vanger. La Cecilia va desparar la taula donant l’esquena a en Mikael. Ell es va aixecar i la va envoltar amb els braços.

—I ara què passarà? —va dir la Cecilia.

—Res. Funciona així… l’Erika és la meva millor amiga. Fa més de vint anys que mantenim una relació esporàdica, i probablement seguirem així vint anys més. O això espero. Però no hem sigut mai parella i no ens fiquem mai en les aventures de l’altre.

—És això el que tenim? Una aventura?

—No sé el que tenim. Però sembla que estem bé l’un amb l’altre.

—On dormirà aquesta nit?

—Ja li trobarem un lloc. En una habitació dels convidats d’en Henrik. De tota manera, no voldrà dormir al meu llit.

La Cecilia hi va rumiar un moment.

—No sé si m’hi puc acostumar. Potser a tu i a ella ja us va bé així, però jo no sé… jo mai no he… —Va fer que no amb el cap—. Me’n torno a casa meva. Hi he de rumiar una mica.

—Cecilia, abans m’ho has demanat i jo t’he explicat la meva relació amb l’Erika. La seva existència no et pot agafar completament de sorpresa.

—És cert. Però mentre ella era a una còmoda distància allà, a Estocolm, la podia ignorar.

La Cecilia es va posar la jaqueta.

—Aquesta situació és absurda —va dir amb un somriure—. Vine a sopar aquesta nit. I porta l’Erika. Em penso que m’agradarà.

L’Erika ja havia solucionat el problema d’on dormir. En les anteriors ocasions en què havia vingut a Hedeby per visitar en Vanger s’havia allotjat a una de les habitacions de convidats, i ara ella li va preguntar directament si podia tornar a ocupar l’habitació. En Henrik amb prou feines va poder dissimular la seva alegria i li va assegurar que sempre era benvinguda.

Amb aquestes formalitats resoltes, en Blomkvist i la Berger van sortir a fer una passejada, i van travessar el pont per seure a la terrassa del Cafè de la Susanne just abans de l’hora de tancar.

—Estic molt emprenyada —va dir l’Erika—. Agafo el cotxe fins aquí per celebrar la teva tornada a la llibertat i et trobo al llit amb la femme fatale del poble.

—Em sap greu.

—Quant de temps fa que tu i Miss Mamellons… —L’Erika va fer uns gestos amb els índexs.

—Des que en Vanger es va associar amb nosaltres.

—Ahà.

—Què vols dir amb «ahà»?

—Simple curiositat.

—La Cecilia és una bona persona. M’agrada.

—No la critico pas. Només estic emprenyada. Em posen la mel al llavis i em veig obligada a fer dieta. Com ha anat la presó?

—Com unes vacances sense incidents. Com van les coses a la revista?

—Millor. Per primera vegada des de fa un any, els ingressos per publicitat van cap amunt. L’any passat per aquesta època estaven sota mínims, però hem girat full. Gràcies a en Henrik. Però el que em sobta és que les subscripcions també augmenten.

—És normal, això sempre fluctua.

—Amb alguns centenars ballant amunt o avall. Però en vam aconseguir tres mil l’últim quadrimestre. Al principi vaig pensar que només era sort, però no paràvem de rebre més subscripcions. Es tracta de l’augment de tirada més gran que ha viscut mai una publicació mensual. Representa més que els ingressos per publicitat. I, alhora, sembla que no perdem els antics subscriptors. No ho entén ningú. No hem llançat cap campanya publicitària. En Christer es va dedicar tota una setmana a verificar sistemàticament a quin perfil demogràfic responen. En primer lloc, tots són subscriptors nous. En segon, el 70 per cent són dones. Normalment és a l’inrevés. I en tercer lloc, el nostre subscriptor tipus es pot descriure com el típic assalariat de coll i corbata, amb ingressos mitjans i que viuen al voltant de les grans ciutats: professors, executius mitjans, funcionaris.

—La revolta de la classe mitjana contra el gran capital?

—No ho sé pas. Però si continua així, comportarà un canvi significatiu del nostre perfil de subscriptors. Vam fer una reunió de la redacció ara fa dues setmanes i vam decidir començar a integrar progressivament nous temes a la revista. Vull més articles sobre el món del treball i les relacions amb els sindicats i també més reportatges d’investigació sobre temes de la dona, per exemple.

—No canvieu massa coses, ara —va dir en Blomkvist—. Si estem aconseguint nous subscriptors, vol dir que els agrada el que hem estat fent fins ara.

La Cecilia també havia convidat en Henrik Vanger a sopar, tal vegada per reduir el risc que sortissin temes conflictius a la conversa. Havia fet estofat de cérvol. L’Erika i en Henrik van passar una bona estona parlant de com anaven les coses a Millennium i dels nous subscriptors, però de mica en mica la conversa va derivar a altres assumptes. L’Erika, de sobte, es va girar cap a en Mikael i li va preguntar com portava la feina.

—Confio tenir un esborrany enllestit de la crònica de la família d’aquí a un mes perquè en Henrik hi doni una ullada.

—Una crònica amb aire de família Addams —va comentar la Cecilia.

—Conté certs aspectes històrics —va admetre en Mikael.

La Cecilia va mirar de reüll en Vanger.

—Mikael, en realitat en Henrik no està interessat en cap crònica de família. El que vol és que resolguis el misteri de la desaparició de la Harriet.

En Mikael no va dir res. Des que havia començat la relació amb la Cecilia, li havia parlat amb força franquesa sobre la Harriet. I la Cecilia ja havia deduït que era aquesta la seva veritable comesa, encara que ell no ho hagués admès formalment. En Mikael, per la seva banda, no havia explicat a en Henrik que ell i la Cecilia n’havien parlat. Les poblades celles d’en Henrik Vanger es van corrugar una mica. L’Erika guardava silenci.

—Estimat Henrik —va dir la Cecilia—. No sóc cap beneita. No sé quina mena d’acord teniu amb en Mikael, però la seva estada aquí, a Hedeby, té a veure amb la Harriet. O m’equivoco?

En Henrik Vanger va assentir amb el cap i va mirar en Blomkvist.

—Ja et vaig dir que era llesta. —Es va tombar cap a l’Erika—. M’imagino que en Mikael li deu haver explicat en què treballa aquí, a Hedeby. —Ella va fer que sí amb el cap—. I suposo que vostè pensa que és una bestiesa. No, no cal que respongui. És una bestiesa i un despropòsit. Però ho he d’esbrinar.

—No tinc cap opinió pel que fa al cas —va contestar l’Erika diplomàticament.

—I tant que sí. —Es va tombar cap a en Blomkvist—. Digues, has esbrinat res que ens suposi cap avenç?

En Blomkvist va defugir la mirada d’en Henrik Vanger. Immediatament li va venir al cap l’estranya i freda intuïció que havia sentit la nit passada. La sensació l’havia acompanyat tot el dia, però no havia tingut temps de tornar a fullejar l’àlbum. Finalment, va alçar la vista cap a en Vanger i va negar amb el cap.

—No he trobat res en absolut.

El vell el va escrutar amb una mirada penetrant. I es va abstenir de fer cap comentari.

—Jo no sé què en penseu vosaltres, joves —va deixar anar—. Però, pel que fa a mi, és hora d’anar al llit. Gràcies pel sopar, Cecilia. Bona nit, Erika. Passi a veure’m abans de marxar, demà.

Així que en Vanger va haver tancat la porta principal, entre ells es va fer el silenci. Va ser la Cecilia qui el va trencar.

—Mikael, de què anava tot això?

—Doncs que en Henrik és tan sensible a les reaccions de la gent com un sismògraf. Ahir a la nit, quan vas venir a la caseta de fusta, jo estava fullejant un àlbum.

—I doncs?

—Que vaig veure una cosa. No sé ben bé què. Potser simplement és una intuïció, però em va marxar del cap.

—I es pot saber què era?

—És que no ho sé. I aleshores vas entrar i…

La Cecilia es va ruboritzar. Va evitar mirar l’Erika i se’n va anar a fer cafè.

Feia un dia càlid i assolellat. Les plantes treien els primers brots i en Blomkvist es va veure taral·lejant «Here Comes The Sun» dels Beatles. Era dilluns i l’Erika havia marxat a primera hora.

Havia passat la nit a l’habitació dels convidats d’en Henrik. Després de sopar, en Mikael havia preguntat a la Cecilia si volia companyia. I ella havia contestat que havia de preparar una reunió de la junta directiva de l’institut i que estava cansada i s’estimava més dormir. L’Erika va fer un petó a la galta a en Mikael i va marxar a la casa principal.

Quan ell havia ingressat a la presó a mitjan març, la neu encara ho cobria tot. Ara els bedolls es guarnien de verd i la gespa al voltant de la caseta era exuberant. Per primera vegada se li presentava l’oportunitat de fer un tomb per tota l’illa. A les vuit va passar per casa d’en Henrik i va demanar un termos a l’Anna. Va parlar breument amb en Vanger, que tot just s’acabava de llevar, i es va emportar un mapa de l’illa. Volia veure de més a prop la caseta d’en Gottfried. En Vanger li va explicar que la cabana ara era d’en Martin Vanger, però que feia anys que estava buida. De tant en tant l’ocupava algun parent que estava de pas.

En Blomkvist va poder enxampar en Martin abans que l’home marxés a la feina. Li va preguntar si li podia deixar la clau. I en Martin li va adreçar un somriure divertit.

—Ja veig que la crònica familiar deu haver arribat al capítol sobre la Harriet.

—Només hi volia donar un cop d’ull…

En Martin va tornar amb la clau en un minut.

—No et fa res, doncs?

—Pel que fa a mi, t’hi pots instal·lar si vols. Si no tenim en compte que es troba a l’altra punta de l’illa, és més bonic que el lloc on t’estàs.

En Blomkvist va preparar cafè i sandvitxos. Abans de marxar va omplir una ampolla d’aigua i va ficar la carmanyola amb el dinar dins d’una motxilla que es va penjar en una espatlla. Va seguir un estret sender envaït per l’herba i va fer cap a una obaga a la vora de l’aigua. Des d’allà es tenia una meravellosa vista de la badia on desembocava el Hede, amb el port esportiu de Hedestad a la banda esquerra i el port comercial a la dreta.

El va sorprendre que ningú no hagués volgut anar a viure a la cabana d’en Gottfried. Es tractava d’una construcció rústica feta amb troncs de color fosc, una teulada vermella i marcs verds, amb un petit porxo a l’entrada principal. S’havia descurat el manteniment de la caseta i del jardí. La pintura de les portes i de les finestres saltava i el que hauria d’haver estat gespa era un herbassar d’un metre d’altura. Per desbrossar-lo hauria calgut una jornada sencera de dura feina amb la falç i la serra.

En Blomkvist va obrir la porta amb la clau i va treure la balda dels finestrons per obrir-los des de dins. L’estructura semblava la d’un vell graner d’uns trenta-cinc metres quadrats. L’interior estava acabat amb taulons i formava una espaiosa peça única amb grans finestres que donaven al mar a banda i banda de la porta d’entrada. Al fons, una escala duia a unes golfes obertes, habilitades com a dormitori a la part superior de la cabana, que ocupaven la meitat de l’espai. A sota de l’escala hi havia un forat amb una cuina de gas propà, un taulell i una aigüera. El mobiliari era bàsic: a l’esquerra de la porta hi havia un banc encastat a la paret i un escriptori corcat; i per sobre, una llibreria amb prestatges de fusta de teca. Més enllà, al mateix costat, es dreçava un armari gran. A la dreta de la porta es veia una taula rodona amb cinc cadires de fusta i, just a la meitat de la paret, una llar de foc.

La cabana no tenia electricitat; en comptes d’això, hi havia uns quants quinqués de querosè. A l’ampit d’una finestra hi havia un vell transistor Grundig. L’antena estava trencada. En Blomkvist va prémer el botó, però les piles estaven esgotades.

Va pujar per l’estreta escala i va donar un cop d’ull a les golfes que feien de dormitori: un llit de matrimoni, un matalàs sense llençols, una tauleta de nit i una calaixera.

En Blomkvist va passar una estona tafanejant per la cabana. La calaixera era buida, llevat d’alguns tovallons, estovalles i llençols que feien pudor de florit. A l’armari hi va trobar roba de treball, un parell de granotes, botes de goma, unes vambes i un llum de petroli. Als calaixos de l’escriptori hi havia paper d’escriure, diversos llapis, un bloc d’apunts, un joc de cartes i punts de llibre. L’armari de la cuina contenia plats, tasses, gots, espelmes i uns quants paquets de sal, bossetes de te i coses per l’estil. En un calaix de la taula hi havia els coberts.

Va trobar els únics rastres de caràcter intel·lectual a la llibreria que hi havia a sobre de l’escriptori. En Blomkvist hi va acostar una cadira i s’hi va enfilar per veure què contenien els prestatges. A l’inferior hi havia números vells de Se, Rekordmagasinet, Tidsfordriv i Lektyr de la darreria dels anys cinquanta i seixanta. També hi havia uns quants exemplars del Bildjournalen del 1965 i 1966, Mitt Livs Novell i alguns còmics: 91:an, Fantomen i Romans. Va obrir un número de Lektyr del 1964 i va somriure en veure el posat relativament innocent de la noia nua.

Pel que feia als llibres, prop de la meitat eren edicions de butxaca de novel·les de misteri de la col·lecció Manhattan, de l’editorial Wahlström: Mickey Spillane amb títols com ara Petó mortal, guarnits amb les clàssiques cobertes de Bertil Hegland. També hi va trobar una dotzena de llibres de Kitty, alguns títols d’Els cinc, d’Enid Blyton, i un volum d’Els bessons detectius, de Sivar Ahlrud: Misteri al metro. Va somriure amb nostàlgia. Tres llibres d’Astrid Lindgren: Els nens de Bullerbyn, Superdetectiu Blomkvist i Pippi Calcesllargues. Al prestatge de dalt de tot hi havia un llibre sobre la ràdio d’ona curta, dos llibres d’astronomia, una guia d’ocells, un llibre titulat L’imperi del mal, sobre la Unió Soviètica, un llibre sobre la guerra d’Hivern a Finlàndia, el catecisme de Luter, el llibre d’himnes de l’Església sueca i la Bíblia.

Va obrir la Bíblia i va llegir a la guarda interior: «Harriet Vanger, 12 de maig del 1963». Era la Bíblia de la seva confirmació. Compungit, el va tornar a desar al prestatge.

Al darrere de la cabana hi havia un cobert de fusta per guardar les eines, amb una dalla, un rastell, un martell i una caixa gran amb serres, ribots i altres eines. Es va emportar una cadira al porxo i es va servir cafè del termos. Va encendre una cigarreta i va contemplar la badia de Hedestad a través de la pantalla del bosc.

La cabana d’en Gottfried era molt més modesta del que s’havia esperat. Aquest era, doncs, l’indret on el pare d’en Martin i la Harriet s’havia retirat quan el matrimoni amb la Isabella havia fet aigües cap a la fi dels anys cinquanta. Havia convertit aquesta cabana en la seva llar i aquí era on bevia fins a emborratxar-se. I allà baix, a prop del moll, s’havia ofegat. La vida a la cabana probablement era agradable a l’estiu, però quan la temperatura baixava per sota dels zero graus hi devia fer un fred de por. Segons el que li havia explicat en Henrik, en Gottfried va continuar treballant al grup Vanger (amb interrupcions a causa de les terribles borratxeres) fins al 1964. El fet que fos capaç de viure a la cabana de manera més o menys permanent i que, malgrat tot, aparegués a la feina afaitat, net i amb americana i corbata mostrava que tenia una certa disciplina personal.

A més, aquest també era el lloc que la Harriet havia visitat amb tanta freqüència, i per això havia estat un dels primers on l’havien buscada. En Vanger li havia explicat que durant l’últim any la Harriet havia vingut sovint a la cabana, segons semblava per passar tranquil·la els caps de setmana o les vacances. L’últim estiu havia viscut aquí tres mesos, tot i que anava al poble cada dia. L’Anita Vanger, la germana de la Cecilia, hi havia passat sis setmanes amb ella.

Què havia fet aquí tota sola? Les revistes Mitt Livs Novell i Romans, a més dels llibres de Kitty, devien ser seus. Potser el bloc d’apunts també. I per descomptat, la Bíblia.

Havia volgut sentir-se a prop del seu pare perdut, i allò havia estat un període de dol que necessitava passar? O tenia a veure amb les seves inquietuds religioses? La cabana exigia unes condicions de vida espartanes… volia viure en una mena de convent?

En Blomkvist va seguir la costa en direcció sud-est, però el camí quedava interromput per tants barrancs i tantes bardisses que gairebé era intransitable. Va tornar a la cabana i va enfilar el camí de tornada a Hedeby. Segons el mapa, hi havia un sender a través del bosc fins a un indret que anomenaven el Fortí. Va trigar vint minuts a trobar-lo a causa del sotabosc. El Fortí era el que quedava de les defenses costaneres de la Segona Guerra Mundial: búnquers amb trinxeres escampades al voltant d’una edificació de comandament. Tot estava cobert d’herbei i matolls.

Va recórrer un caminoi fins a un cobert per guardar barques. A la vora, va trobar un Pettersson enfonsat. Va tornar al Fortí i va seguir el sender fins a una tanca; havia arribat a Östergården des de l’altra banda.

Va seguir el viarany sinuós a través del bosc, més o menys paral·lel als camps d’Östergården. Es feia difícil continuar; hi havia trams entollats i es veia obligat a vorejar-los. Finalment va arribar a una bassa i, més enllà, a un graner. Pel que podia veure, el sender s’acabava aquí, a un centenar de metres del camí a Östergården.

De l’altra banda, el camí pujava per un turó, Söderberget. En Blomkvist va superar un pendent costerut i va haver de grimpar l’últim tros. El cim de Söderberget era un espadat gairebé vertical, orientat de cara al mar. Va resseguir el penya-segat per tornar a Hedeby. Es va aturar sobre les casetes d’estiueig per gaudir de la vista del port vell de pescadors, l’església i la caseta de fusta on ara vivia. Llavors va seure al damunt d’una roca plana i es va acabar el cafè tebi del termos.

La Cecilia Vanger guardava les distàncies. En Blomkvist no volia ser pesat, de manera que va esperar una setmana abans d’anar a veure-la a casa seva. El va deixar entrar.

—Deus pensar que sóc burra, jo, una respectable directora de 50 anys llargs comportant-se com una adolescent.

—Cecilia, ets una dona adulta. Tens dret a fer el que vulguis.

—Ja ho sé, i per això he decidit no veure’t més. No puc continuar…

—Si us plau, no m’has d’explicar res. Espero que podrem ser amics.

—M’agradaria que continuéssim sent amics. Però no puc continuar aquesta relació amb tu. Mai no he tingut facilitat per a les relacions, jo. M’agradaria que em deixessis tranquil·la una temporada.